El tancament de l'alteritat (s. XVII-XVIII)

  • Francesc Calvo Ortega

    Francesc Calvo Ortega

    Professor d'Història de les idees pedagògiques a la Universitat de Barcelona, on desenvolupa la seva activitat investigadora que en els últims anys se centra a analitzar les formes de racionalisme que Occident posa en funcionament sota la forma ambigua d'un pathos, alhora desorientador i punt de partida de patologies socials. Des d'una perspectiva semblant, investiga el procés de racionalització que es dóna en la constitució teòrica de la pedagogia contemporània.

PID_00151696
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

De l'antic espai religiós d'exclusió a l'aparició del manicomi i la presó en l'època contemporània, hi ha no tant una ruptura radical com el desenvolupament d'una mateixa estructura de segregació que ha perdut part del seu caire religiós només per a fer lloc a un programa de regeneració i adaptació centrat en una pràctica essencial: el treball, que ja no tindrà tant un valor expiatori com terapèutic. Així mateix, conté una funció moralitzant orientada no pas envers la vida religiosa sinó cap una vida social efectiva i útil.
Els segles xvii i xviii són el testimoni principal d'aquesta transformació històrica del sistema social d'exclusió. En l'edat mitjana l'exclusió se centrava en el rebuig del malalts de lepra i els herètics, com una pràctica d'exili-clausura.
L'època moderna exclou a través de l'hospital general, les cases de treball i les colònies reeducatives, la penitenciaria, totes però institucions derivades de les leproseries.
Les pàgines que segueixen són l'anàlisi d'aquest canvi provocat, d'una banda, pel ressorgiment d'una denuncia sistemàtica dels vells espais de tancament en nom d'una política assistencial fundada en la vigilància dels processos socials i, de l'altra, per les tècniques d'adreçament dels pobres per mitjà del treball. Així doncs, ens interessa veure com es desenvolupen uns processos de reclusió nous que tenen a veure directament amb la necessitat d'ajustar els dos puntals bàsics d'una conjuntura històrica determinada: el creixement demogràfic i el creixement de l'aparell productiu.

Objectius

Amb l'estudi d'aquest mòdul els objectius que s'han d'assolir són els següents:

  1. Donar una visió global del procés històric en el qual es desenvolupen els espais de tancament durant els segles xvii-xviii.

  2. Indicar els elements de continuïtat i discontinuïtat envers les institucions de repressió heretades de l'edat mitjana.

  3. Oferir elements de reflexió sobre l'extensió progressiva en la societat de l'època de formes noves de reclusió centrades en l'obligació de treballar.

  4. Analitzar el model "panòptic" com a fórmula principal, per la seva capacitat de generalització i transferència, del funcionament de base d'una societat cada vegada més plena de mecanismes de control.

  5. Donar les claus per a indagar, en el sistema de tractament de la pobresa, els tipus de desviació que permeten justificar els espais de tancament i les seves finalitats.

  6. Apuntar com funciona l'estratègia de moralització social en espais construïts artificialment com a espais neutres i desactivadors de conflictes.

1.La reclusió durant l'antic règim

Hi ha un acord força generalitzat entre els historiadors que els eixos principals de la repressió i el tancament de les classes pobres estan força influenciats per la idea dels perills que comporta una societat desordenada.
A mitjan segle xvii es comença a produir la gran afluència de camperols desheretats per la guerra o la sobrecàrrega fiscal en direcció a les grans ciutats d'Europa.
Aquesta presència de gent sense llei ni disciplina inquieta l'opinió pública i el tema de la pobresa comença a ser familiar entre les classes urbanes. Però a diferència del segle xviii, no hi ha una política general contra la pobresa sinó més aviat la intenció de fer invisible aquest contingent a ulls de la resta de la població, ja que els partidaris de tancar els pobres identifiquen dins una mateixa dimensió delictiva misèria, vagància i criminalitat. Això, al segle xviii, amb l'enduriment de la legislació penal, és el que condueix un bon nombre d'aquesta gent considerada com generadora de desordre cap als hospitals generals, auspicis, convents, etc.
M. Foucault descriu aquestes "institucions totalitàries", situades al bell mig de les societats modernes, en la seva primera obra, Histoire de la folie à l'âge classique (1986. París: Plon). Es tracta d'institucions en què predomina la pobresa i la invalidació dels individus atrapats en una dinàmica de dependència absoluta en termes de supervivència i una passivitat total en termes de productivitat. Aquest tipus d'institucions les podem denominar institucions de tancament passiu. Els inconvenients d'aquest asils de l'època moderna estan inscrits ja en la seva pròpia estructura. Són llocs on s'acumulen uns individus exempts de qualsevol variable productiva –individus que no són utilitzables, ni susceptibles d'inversions rendibles o d'un aprenentatge eficaç– que necessiten una vigilància molt costosa.
Michel Foucault
Michel Foucault (1926-1984), filòsof francès que a principis dels anys cinquanta començà a investigar una nova dimensió històrica fins aquell moment inexplorada: la forma en què tots els que han estat reconeguts com a portadors d'una desviació han estat posats a part, exclosos de la societat, internats i sotmesos a un determinat tractament (mèdic, penal, educatiu), i les institucions que han estat destinades a acollir-los mitjançant la reclusió.

1.1.Els espais de reclusió

Durant tot l'antic règim els espais de reclusió són fonamentalment espais religiosos. Al començament, el monestir està definit com una terra d'exili en què es fa realitat la voluntat d'aïllar-se del món, per mitjà d'una ascesi que instaura una barrera entre l'individu i la societat real. Però al mateix temps, des de començaments de l'edat mitjana, el monestir també és un espai d'assistència per a tots els qui van a refugiar-s'hi i trobar una subsistència en època d'escassetat.
Aquesta funció de refugi del monestir es troba associat al segle xvii amb una funció repressiva prefigurada ja en les leproseries de l'edat mitjana. Sant Vicenç de Paül serà un dels protagonistes d'aquesta transformació, que permet als abats, a les cases de caritat i als hospitals retenir no només els malalts sinó també les persones tancades per "ordre de sa Majestat". Enlloc de ser expulsats de la comunitat, el pobre, el boig i les noves varietats de criminals, tenen en el món de l'internament religiós el primer espai de reclusió convertits en grans internats.
L'hospital general de París, fundat l'any 1656, representa l'exemple més ajustat quant a les formes semijurídiques de tancament que, juntament amb els poders ja constituïts, tenen la facultat de decidir, jutjar i executar ordres d'internament. En el seu funcionament i objectius, l'hospital general no té relació amb cap idea mèdica. És una instància d'ordre, monàrquic i burgès, que s'organitza a França en aquesta època directament lligada al poder reial sota l'autoritat del govern civil. Aquesta estructura contemporània de l'absolutisme no només estén la seva xarxa sobre tot França sinó que es tracta d'un fenomen que té dimensions europees.

1.2.El gran internament

En altres parts del continent europeu, tot i tenir formes diferents, els espais de reclusió estan localitzats en una mateixa època. Els grans hospicis, les cases d'internament i assistència, les obres de caritat i previsió governamental són un fet de l'edat moderna. Als països de llengua alemanya, els correccionals, anomenats Zuchthäusern, són anteriors a les cases franceses d'internament. La primera s'obre a Hamburg l'any 1620 i les altres foren creades a partir de la segona meitat del segle: Basilea (1667), Breslau (1668), Frankfurt (1684) i es multipliquen durant la resta del segle xviii.
A Anglaterra els orígens de l'internament són encara més llunyans. Una llei del 1575 que fa referència al "càstig dels rodamons i a l'auxili dels pobres", prescriu la construcció de les Houses of Correction a raó d'una per comtat amb l'obligació d'instal·lar tallers o centres de manufactures que ajudin a mantenir-les i assegurin la feina als interns.
En pocs anys, una xarxa de confinament cobreix Europa, i Howard, un segle més tard, intenta fer el recorregut des d'Anglaterra passant per Holanda, Alemanya, França, Itàlia i Espanya i comprova que, en poc menys de cent cinquanta anys, la idea clàssica d'ordre que és l'internament s'ha convertit en una barreja abusiva d'elements heterogenis. De cop i volta, es constata la inexistència d'una política general contra la pobresa i que únicament hi ha la intenció, carregada de peremptorietat, de fer invisible un contingent d'individus estranyament barrejat i confús, ja que els partidaris de tancar els pobres identifiquen dins una mateixa dimensió delictiva, misèria, indolència i criminalitat.
Tot i això, és ben segur que allò que per a nosaltres representa una insensibilitat indiferenciada era, amb tota seguretat, una percepció social clarament articulada en l'home del segle xvii que aïllava de cop una categoria àmplia de gent destinada a l'internament. I és precisament entorn d'aquesta percepció que sobresurt un poder de segregació que continuarà fins als nostres dies amb les transformacions històriques de què és objecte el sistema de tancament de l'altre, davant els problemes de la misèria i els deures assistencials, la reacció contra la desocupació i la peresa i el ressorgiment d'una ètica del treball nova.

2.L'obligació de treballar

Sota l'antic règim, la imatge de la indolència, el vagareig i la mendicitat és rebutjada per mitjà d'un fonament més aviat religiós que no pas econòmic: la reclusió i l'obligació de treballar té sentit en el marc d'una condemna religiosa, moral i política de l'ociositat. Tornant als primers moments del "tancament", la llei que fa néixer l'hospital general proposava impedir "la mendicitat i la peresa, com a origen de tots els desordres".
El refús del treball és vist com una rebel·lió contra Déu i és precisament contra aquesta vanitat inútil que s'estableixen tallers de treball als hospitals i els monestirs.
De fet, són les guerres de religió que fan augmentar una multitud confusa en què es barregen camperols empobrits, soldats llicenciats o desertors, estudiants sense recursos, malalts, etc. En el moment en què Enric IV posa setge a les tropes franceses, París és una ciutat de cent mil habitants, més de trenta mil dels quals són pobres. Des de principis del segle xvii hi ha un decret del Parlament que imposa càstigs físics i l'expulsió extramurs als mendicants; per a impedir que tornin, una ordenança municipal estableix companyies d'arquers a les portes de la ciutat perquè prohibeixin l'entrada a tots els indigents.
A principis dels segle xviii, després de la Guerra dels Trenta Anys, una recuperació econòmica fa possible la reabsorció per la força dels desocupats que no troben un lloc en la societat. És en aquest punt quan una concepció nova de l'assistència als pobres substitueix l'espai institucional refractari a l'economia i la transparència de l'ordre en un espai alliberat en què la pobresa té el treball per llei, la manufactura per model productiu i la família com a forma de socialització.

2.1.Reclusió i treball

En el marc d'un renaixement econòmic, els problemes de mendicitat i vagància és tornen a replantejar. En tot cas, la solució és fins aleshores inèdita: per primera vegada se substitueixen les mesures d'exclusió, de caire negatiu, per una mesura de reclusió en què el desocupat ja no serà expulsat; serà sostingut amb diners de la nació a canvi de perdre la llibertat individual. Entre ell i la societat s'estableix un sistema implícit d'obligacions: el reclús té dret a ser alimentat però, a canvi, ha d'acceptar el constrenyiment físic i moral de la internació.
A tot Europa l'internament té, d'entrada, el mateix sentit. Aquesta mesura d'internament es dirigeix principalment a una multitud indiferenciada sense recursos, sense llaços socials –la major part, en situació d'abandonament– que s'ha tornat mòbil a causa del nou desenvolupament econòmic. Si durant molt de temps les cases i els hospitals serveixen per a guardar els desocupats i els vagabunds, fora de les èpoques de crisi el confinament adquireix una significació diferent. A la funció de repressió s'agrega una utilitat nova. Ja no es tracta de tancar els desocupats sinó de donar feina a tots els que estan reclosos i fer-los útils per a la prosperitat general. L'alternativa és clara: mà d'obra barata quan hi ha feina i salaris alts i, en temps de desocupació, reabsorció dels ociosos i protecció contra les agitacions i els motins.
No hem d'oblidar que les primeres cases d'internament apareixen a Anglaterra en els emplaçaments més industrialitzats, Worcester, Norwich, Bristol i que s'anomenen Workhouses; a França el primer hospital general s'inaugura a Lió quaranta anys abans que el de París, i la primera entre totes les ciutats alemanyes es la d'Hamburg, el 1620, que té un reglament molt precís quant als objectius: tots els interns han de treballar a canvi d'una quarta part del valor de la seva activitat.
La idea principal és que el treball no és només una ocupació, ha de ser productiu. Però amb el temps no sembla que les cases de confinament basades en el treball obligatori hagin pogut assolir els resultats que s'esperaven.
De fet, s'utilitza el confinament d'una manera equívoca, ja que en última instància compleix un paper doble: reabsorbir la desocupació, esborrant els efectes socials més visibles i, a la vegada, controlar els preus quan hi ha el perill que pugin sense control. Des del punt de vista econòmic aquesta pràctica esdevé un artifici: el treball obligatori a les cases de confinament provoca desocupació a les regions veïnes i l'acció sobre els preus xoca amb el valor real del mercat proporcionalment més ajustat al cost de producció.

2.2.La secularització dels espais de tancament

La relació entre la pràctica de l'internament i les exigències del treball no està definida per les exigències de l'economia. És més aviat una nova visió moral allò que la sosté i la fa funcionar.
Les transformacions de què són objecte els espais de reclusió consisteixen en la destrucció de l'antiga homogeneïtat per a passar a una diversificació tècnica de recintes particulars que afecten cada una de les categories de reclusos que el vell espai de tancament havia reunit.
Som davant del començament del que s'anomena humanització dels espais carceraris, que, tot i la parcel·lació que classifica en entitats diferenciades els malalts, els indigents, els criminals, etc., parteix d'una unitat de fons que fonamenta tot el sistema d'enquadrament de les diferents categories de desviats.
En primer lloc, cal fer esment de la popularitat que tenen durant tot el segle xviii els espais tancats quan algú planteja el problema de la misèria, la malaltia mental, la criminalitat o, simplement, l'escolarització. El cas més significatiu és el dels utopistes. El paral·lelogram d'Owen, la Industrie House de Bentham, la Mettray de Jacob de Bay, entre d'altres, són temptatives per a materialitzar espais tancats, especialment, aïllats de l'entorn però sempre sota la idea de posar a treballar tots el interns amb la contradicció que suposa ser exclosos del món lliure i l'intercanvi en el mercat de la força de treball.
En segon lloc, malgrat això, no es tracta d'una contradicció en termes absoluts: a més a més, l'espai tancat és un espai particular considerat indispensable per al bon funcionament dels intercanvis en l'espai general, la societat, ja que dota els individus de la capacitat de treballar i d'adquirir. I, per tant, les reformes dels hospitals, les cases de caritat, els manicomis i les presons, que tenen el punt d'arrencada a finals dels segle xviii, s'han d'entendre com l'aplicació d'una voluntat sistemàtica de posar a treballar tots els interns.

2.3.Treball i terapèutica moral

El metge Philippe Pinel, en el seu famós Traité de la manie, publicat l'any vi de la Revolució, explica que ha tingut la idea de reformar els manicomis després de visitar l'Hospital de Saragossa, en què el treball és la regla general i la base de la terapèutica. Allà, des del matí, n'hi ha que fan les feines diàries de la casa, uns altres van als tallers, i la majoria es divideixen en diversos grups, sota la direcció dels vigilants, que es reparteixen en parcel·les i imiten els treballs de les estacions: segar el blat, cultivar llegums, fer la verema.
El treball ja no és tan sols una condemna divina sinó que té la virtut de suprimir la misèria, en els casos més extrems, de restituir la raó als insensats i la moralitat als criminals. Quan el Board of Trade publica un informe sobre els indigents precisa que l'origen de la pobresa no rau en els salaris baixos ni en la desocupació sinó "en el debilitament de la disciplina i el relaxament dels costums."
Davant d'un "llibertinatge" moral, els espais de reclusió tenen un estatut ètic. No són només la imatge d'uns tallers de treball forçat. A la vegada, són també la d'una institució moral encarregada de castigar, de corregir certa falta moral que no pot ser reformada per la sola severitat de la penitència.
En aquest sentit el treball obligatori té un doble significat: és a la vegada un exercici ètic i una garantia moral. L'intern que pot i vol treballar serà alliberat no només per la seva utilitat envers la societat sinó també perquè és capaç de tornar a subscriure el pacte ètic de l'existència humana regida pels costums de l'època.

3.Regeneració i adaptació social

Els reglaments de les cases d'internament defineixen alhora el caràcter purament repressiu del treball, aliè per complet a qualsevol interès per la producció. Tota falta és castigada amb una disminució del menjar, l'augment del treball o l'aïllament en cel·les. Això és suficient per a entendre que, en última instància, l'obligació de treballar ha estat disposada en funció d'un acte de reforma i de contenció moral que, més enllà de les seves significacions socials, justifica l'essència del tancament. Tot establiment de reclusió forçosa és fonamentalment un establiment de moralitat, en què es castiga amb crueltat mitjançant una atribució administrativa i, per primera vegada en la cultura europea, la falta moral, fins i tot en la seva forma més privada, adquireix el sentit d'un atemptat contra les lleis escrites o no de la societat.
Allò que esdevé fonamental en l'època moderna és el fet de tancar un grup determinat d'individus en uns espais de moralitat pura en què la llei que ha de regnar en les conductes dels homes és aplicada, sense remissió ni endolciment, amb les formes més rigoroses de la violència física.
La reforma del sistema penitenciari presentarà aquest avantatge, ja que el que es proposa no és res més que convertir els criminals en observadors de les lleis i inserir-los en la societat. Temptativa que a començaments del segle xix, en paraules de León Feucher, "no exigeix més esforços de reflexió que un estudi atent de les passions i dels ressorts humans de què disposem". Tot i les diverses variants, trobem una estructura idèntica en l'espai tancat: és una forma privilegiada de tractament moral. L'espai tancat i el treball han estat habilitats per a produir una moralització que unifica en un mateix projecte diverses funcions parcials per a fer front al problema sempre present, al llarg de tants segles, de la pobresa.
Veiem així aparèixer entre les institucions de la monarquia absoluta la gran idea burgesa que la virtut es pot imposar mitjançant decrets per tal de fer-la regnar establint una autoritat que doni la seguretat que serà respectada. Els murs dels establiments tanquen el sentit profund i negatiu d'aquesta idea mítica d'una "felicitat social" en la qual la consciència burgesa comença a somiar a partir del segle xviii i que està destinada a tots els que, per principi, volen sostraure's a la seva imposició per la força, i que són els que se sospita que pertanyen al mal.

3.1.La colònia agrícola

La idea de crear colònies agrícoles per a posar remei al problema de la indigència destaca per la intenció de reactivar el model monàstic de reclusió.
A Holanda, Bèlgica i França, els principals impulsors són filàntrops fundadors de les societats de beneficència d'arrel protestant i és sota aquest patró que el moviment s'estendrà per tot Europa a partir del segle xix. El general holandès Johannes van der Bosch serà el primer a organitzar i sostenir el moviment a favor dels assentaments agrícoles negociant acords amb el seu govern per a acollir milers de nens, orfes o abandonats, pidolaires i indigents en un espai de més de 9.000 hectàrees. S'obren establiments adaptats a diferents tipus de població entre els quals destaquen les colònies lliures de Fredriksoord, la colònia de repressió d'Ommerschans i la colònia de Veenhuizen reservada als infants i als indigents.
Les colònies agrícoles intenten reproduir una doble forma d'organització del treball que combina, d'una banda, les feines realitzades al camp –que proporcionen l'essencial per a la subsistència dels internats– i, de l'altra, la pràctica d'un ofici als tallers artesanals que formen part de la colònia, els quals produeixen per al mercat i les necessitats interiors. L'objectiu és clar: es tracta de satisfer les mancances dels seus membres i al mateix temps exercir una acció moralitzant, és a dir, proporcionar a l'indigent una assistència tal que no estimuli la peresa i alhora el regeneri. Sobre aquesta intenció regeneradora recau tota l'especificitat de la colònia: vol ser no només una solució al problema de la misèria sinó també a la degeneració de les classes pobres de la qual és símptoma la multiplicació dels indigents.
Traslladar al camp grups d'individus que amenacen corrupció moral és un gest que, de la mà dels magistrats més innovadors de l'època, tracta de substituir la colònia per la presó encoberta. Únicament lluny de les ciutats es pot construir un establiment capaç d'assegurar les mateixes funcions sense tenir les mateixes característiques ni la seva aparença. Presó sense barrots, la colònia agrícola tanca, deté i aïlla els indigents de la filantropia amb la mateixa seguretat que la presó tradicional, alhora que produeix tant en els individus reclosos com en els guardians la il·lusió de ser en un lloc invers i, per tant, negador de la presó.
D'altra banda, l'escola preparatòria, annexa a la Colònia Mettray, seria l'antecedent de la formació professional en termes d'una "educació vigilada", de la mateixa forma que, per la gent d'església, ja sigui protestant o catòlica, el tractament separat de la infància delinqüent constitueix l'ocasió perfecta per a tornar a col·locar una part de la població penitenciària sota la tutela de l'Església i de les institucions caritatives i per a tornar a tenir una part del monopoli en el tractament de les conductes desviades.
Tot i així, no s'explicaria correctament l'èxit, relatiu al començament, de la "solució agrícola", si no tenim en compte la coincidència dels interessos individuals dels empresaris i els filàntrops amb els interessos generals de la classe dominant, que anteposen per damunt de qualsevol criteri de justícia la difusió d'una por social, característica de l'època, envers la indigència i la creixent delinqüència urbana.
En la ciutat de finals del segle xviii i principis del xix prolifera l'aparició anàrquica i incontrolable d'una nova classe pobra, constituïda fonamentalment pels fugitius del camp, que es multiplica rebutjant les lleis de la moral contra el vici i la misèria, a més de fer créixer la inquietud davant nous motins i insurreccions. L'eliminació dels indesitjables, somni que representen tots els encarregats de mantenir l'ordre, passa, obligatòriament, per crear un espai productiu nou que, de la mateixa manera que es fa al camp, immobilitzi, mitjançant la reclusió, l'amenaça proletària.

3.2.La ciutat fàbrica

De fet, la Revolució Industrial no només transforma el sistema de producció i la relació social sinó que accentua el desordre en els espais que tenen una realitat complexa i autònoma, amb lleis i mecanismes de reacció propis, als quals el poder capitalista ha de plantar cara amb les seves estratègies de governabilitat. L'espai urbà, com que és un dels dispositius socials que més augmenta les possibilitats de desordre, es converteix en l'objecte principal de subtracció per part de la indústria, ja que no és únicament l'àmbit restringit de la relació productiva el que cal regular: també els aspectes més personals i representatius de la vida privada i social de les classes populars a la ciutat han de ser un domini d'apropiació substantiva per part del poder. L'espai emergeix com un àmbit constitutiu per a la moralització tenint en compte que tota matriu espacial és la cruïlla en què es reuneixen diferents concurrències amb interessos enfrontats i en vista a una utilització diferenciada del territori: l'espai no deixa de ser la superfície d'un enfrontament social entre els que exerceixen el poder i els que hi estan sotmesos.
Fer dels territoris un embolcall amic o estrany és el que, històricament, separa i enfronta els interessos del capital i del proletariat. En el cas de la ciutat, l'apropiació que fa del capital consisteix a estranyar els proletaris dels espais urbans tal com passa amb l'espai productiu. L'aposta capitalista consistiria a desterritorialitzar unes pràctiques proletàries territorialitzades en un espai amic, fins al moment apropiat per les desercions a l'ordre urbà i l'element essencial del qual està en la imposició d'un estatut d'inferioritat completa de l'obrer i d'una suposada incapacitat a la autogestió. Així, la patronal pretén atreure, guiar i enquadrar l'obrer al camp d'un projecte burgès de societat urbana.
El conjunt de realitzacions pràctiques, tant de tipus urbà com social, d'aquest paternalisme de la indústria en l'espai urbà ha estat definit com a "ciutat social"; un terreny de contacte conflictiu entre dos blocs antagònics en què la ciutat ha de sotmetre's a la fàbrica, i que es caracteritza, principalment, donades les lògiques de l'ordre capitalista, en l'establiment d'un ús moral adequat i individualitzat del medi urbà. Fem referència a un ordre en què la raó tècnica del capital és la concentració productiva a les ciutats i la raó política és la territorialització del risc social, per a evitar fora de la fàbrica l'existència del procés de socialitat propi de les classes populars en fase antagònica contra l'ús capitalista de l'espai, contra les formes de circulació i valorització dels individus i les mercaderies en el territori i que el conformen com a tal, com a territori mercaderia.
L'organització capitalista del territori, des d'aquest punt de vista, no només ha de contribuir al procés d'acumulació de capital sinó que també ha d'intervenir i integrar el conflicte emergent. La transformació organitzativa de les ciutats no és més que el reflex d'aquest procés polític.
Amb el naixement de la ciutat integrada a la fàbrica ha d'observar-se la temptativa d'evitar la composició de classe a escala territorial.
La temptativa d'evitar la composició de classe és una operació important d'integració per part de la classe dominant posada en acte en diversos nivells i amb diverses intensitats per a una transformació definitiva de cadascun dels membres de les classes populars en treballador ciutadà. La ciutat per a la fàbrica exigeix, doncs, la integració de la ciutat obrera regulant-la a les necessitats del desenvolupament capitalista, qüestió que suposa, d'altra banda, que aquesta màquina urbana que és la ciutat ha de disposar-se a digerir cadascun dels moments de la jornada del treballador.
La novetat que comporta la producció industrial es basa en l'estructuració de relacions socials noves a partir de la divisió del treball i la disciplina de fàbrica. Aquesta transformació en el procés productiu irriga tota la vida, individual i associada, del proletariat i crea un "imperi" de la fàbrica sobre tota la vida social dels subjectes productius. En aquest marc, la patronal assumeix l'impacte de l'activitat productiva sobre la vida de les classes treballadores al mateix temps que intenta evitar l'antagonisme de classe derivat d'aquesta situació. El funcionament específic de la ciutat suposa una disciplina general de l'existència que supera àmpliament les finalitats d'un ordre productiu determinat. No es tracta tan sols d'una apropiació o una explotació de la màxima quantitat de temps productiu, sinó també de controlar, formar i valoritzar el cos de l'individu: convertir els homes en força de treball permanent, fet que suposa una transformació del temps de vida lliure en temps de vida sotmès.

4.El panòptic de Bentham

M. Foucault descobreix una transformació important ocorreguda durant el segle xviii en els mètodes de vigilància del hospitals. En la seva obra La naissance de la clinique (1963), el filòsof francès analitza com la mirada mèdica s'institucionalitza i les noves formes hospitalàries són alhora l'efecte i el suport d'un nou tipus de vigilància. Examinant els diferents projectes arquitectònics, s'adona que la problemàtica sobre la visibilitat completa dels cossos, dels individus, de les coses, sota una mirada centralitzada, és una de les constants principals en els projectes i que totes aquestes qüestions desemboquen en la voluntat d'obrir i dividir l'espai, d'assegurar una vigilància global i individualitzant alhora que s'aïlla els individus que estan sota vigilància. Posteriorment, en el seu llibre Surveiller et punir (1975), s'adona que tots els grans projectes de reforma de les presons de finals del segle xviii i principis del xix reprenen el mateix tema, però aquesta vegada sota el signe de les idees de Jeremy Bentham.
El Panòptic de Bentham (1791) és la figura arquitectònica que, en termes de tecnologia de poder, resol els problemes de vigilància de les poblacions. Els seus principis són els següents: la perifèria del conjunt arquitectònic és una construcció en forma d'anell; al centre hi ha una torre amb àmplies finestres que s'obren a la cara interior de l'anell. La construcció perifèrica està dividida en cel·les cadascuna de les quals travessa tota l'amplària de la construcció, la qual té dues finestres, una que dóna a l'exterior, i una altra que dóna a l'interior i que permet que la llum travessi la cel·la. N'hi ha prou amb situar un vigilant a la torre central, diu Foucault, i tancar un boig, un malalt, un condemnat, un obrer o un escolar a cada cel·la. Per l'efecte del contrallum es poden observar des de la torre els moviments dels subjectes perfectament individualitzats i permanentment visibles.
Bentham dóna una solució important al problema de la visibilitat entenent-la com una visibilitat completament organitzada entorn d'una mirada dominadora i vigilant.
La visibilitat panòptica permet evitar els fenòmens de resistència i desobediència que trobem als llocs de tancament passiu de l'època moderna, ja que l'efecte major del Panòptic és la d'induir els subjectes a un estat conscient i permanent d'observació que garanteixi el funcionament automàtic del poder. L'aparell arquitectònic materialitza una vigilància constant en els seus efectes de subjecció encara que aquesta vigilància sigui discontínua en la seva acció. El Panòptic trasllada al subjecte la situació de poder, que és el que crea la relació de poder, fent-se'n portador, independentment del qui l'exerceix. El poder es torna visible però inverificable: el detingut observa la torre central des d'on és espiat i mai sap si en aquest moment és vigilat, però té la seguretat que sempre pot ser-ho. La dissociació del binomi "veure / ser vist" es fa efectiva en el moment que els presos són incapaços de comprovar si el vigilant hi és o no, és a dir, si l'acció de vigilància és efectivament real o no. Això suposa no només l'automatització del poder –l'exercici efectiu i continuat de la relació de poder, encara que en aquest exercici hi falti una de les parts que el constitueixen– sinó també la desindividualització del poder.
El poder té el seu principi menys en una persona que en la distribució concertada dels cossos, dels espais, de les mirades, de la visibilitat.
I la seva eficàcia, al cap i a la fi, queda demostrada quan el poder es traspassa a l'altre costat de la superfície d'aplicació, el subjecte, el qual està sotmès a un camp de visibilitat i, essent-ne conscient, reprodueix la coacció del poder i la fa jugar sobre ell, inscrivint en si mateix la relació de poder i fent-la efectiva. L'individu sotmès es converteix en el principi de la seva dominació pròpia.
En el programa de Bentham trobem la preocupació sobre l'observació individualitzadora de la caracterització i de la individualització de les poblacions i de la seva disposició analítica en l'espai. Hi ha un aspecte de laboratori social en el Panòptic que pot utilitzar-se com a dispositiu de fer experiències, de modificar el comportament, de canalitzar la conducta de les persones. El sistema Panòptic és un lloc privilegiat que fa possible l'experimentació sobre els homes analitzant amb tota seguretat les transformacions que s'hi poden obtenir. Gràcies als seus mecanismes d'observació, té una gran eficàcia de penetració en el comportament de la població, i augmenta el coneixement sobre aquesta, ja que descobreix objectes sobre la superfície en la qual el poder s'exerceix.
Rousseau
Amb Rousseau (1712-1778), el segle xviii ofereix una sensibilitat diferent amb relació als pobres i les desigualtats socials. L'expressió d'aquesta nova sensibilitat revela que la noció de pobresa surt de l'àmbit religiós i entra en el de la política. El segle xviii inicia un procés en què tant la percepció del pobre en la societat com el tractament a què ha de ser sotmès ha canviat profundament.
En aquest sentit, el Panòptic no ha de ser entès com una utopia somiada a contrapèl de la realitat, sinó com el diagrama d'un mecanisme de poder referit a una forma ideal però convertible en model generalitzable de funcionament; és a dir, una manera de definir les relacions de poder en la vida quotidiana dels homes. És una figura de tecnologia política polivalent que no es concentra en un sol ús específic. Quan es tracti d'una multiplicitat d'individus, presos, obrers, malalts, escolars, i fins i tot els individus d'una ciutat als quals calgui imposar una tasca o una conducta, l'esquema Panòptic podrà ser utilitzat. Aquest esquema mostra no només la capacitat de projectar una institució disciplinària perfecta sinó que, a més a més, mostra que es pot exterioritzar la disciplina i fer-la funcionar de manera difusa, múltiple i polivalent en el cos social. Parlem, doncs, de la possibilitat de formar una societat disciplinària en aquest moviment de propagació de les disciplines de les institucions tancades, presons, escoles, hospitals, etc., cap a la societat, a partir del mecanisme indefinidament generalitzable del Panòptic.
Amb les aportacions innovadores del Panòptic d'una arquitectura específica de l'espai tancat, pren forma la idea rousseauniana d'una societat transparent, alhora visible i llegible en cadascuna de les seves parts, en la qual no hi ha ni hi ha d'haver zones fosques, zones impregnades pel privilegi d'aquest o d'aquell estament social i, encara menys, pel desordre; que des de qualsevol punt que ocupi el poder es pugui veure el conjunt de la societat. El sistema proposat per Bentham complementa aquesta idea de transparència introduint el concepte de visibilitat, tractant-se com es tracta d'una observació organitzada entorn d'una mirada dominadora i vigilant que juga en profit d'un poder rigorós i meticulós. La burgesia comprèn que una nova legislació que substitueixi la de l'antic règim no és garantia suficient d'hegemonia. Comprèn també que ha d'inventar una nova tecnologia de poder que asseguri la irrigació en tota la societat. El desbloqueig tecnològic de la productivitat del poder –la consecució d'un exercici del poder més eficient– fa imprescindible el recanvi d'unes tècniques de poder utilitzades fins llavors i recolzades en una barreja de tolerància i laxitud per unes altres de molt més eficaces i menys susceptibles d'escapatòria o resistència que suposarien la instauració, diguem més aviat l'apuntalament, d'una nova "economia" del poder centrada en uns procediments que permetin fer circular el poder de manera contínua, ininterromput, adaptat i individualitzat, en tot el cos social; un poder que queda així definit com a xarxa productiva la funció de la qual és la disciplina social.
Bentham subministra una fórmula més completa i acabada d'una edificació institucional nova –una racionalitat interna que augmenta la tècnica d'una vigilància general i invisible com a mecanisme per a assegurar un control estricte de les activitats i de l'ocupació del temps que al seu torn ha de permetre una disciplina col·lectiva d'individus útils– d'ús múltiple i que de manera global garanteixi l'ordenació de les multiplicitats humanes en el teixit de les quals la disciplina fa jugar les relacions de poder.

Resum

El confinament és una creació institucional pròpia del segle xvii com a mesura econòmica i de prevenció social. Des del principi ha pres una amplitud tal que no és comparable amb les formes de reclusió practicades en l'edat mitjana.
Les noves significacions atribuïdes a la pobresa de la incapacitat de treballar i la impossibilitat d'integrar-se al grup, enceta un nou període històric en què la desviació s'assimila als problemes de la ciutat. Així mateix, aquestes noves significacions assignades a la importància donada a l'obligació de treballar, i tots el valors ètics que li són consubstancials, determinen, sens dubte, la percepció que es té de l'altre i la forma en què es modifica definitivament fins als nostres dies.
Entre els segles xvii i xviii neix una nova sensibilitat social que traça un llindar a partir del qual es delimita el desterrament i la reclusió, un espai concret de la societat, que esdevé espai neutre, en què la vida real de la ciutat se suspèn i esdevé espai de negació i alhora de regeneració i adaptació de les conductes. L'exemple més clar és el projecte ideat per Jeremy Bentham anomenat Panòptic.
Hi ha en aquest tipus d'institucions un intent de demostrar que l'ordre pot adequar-se a la virtut; en aquest sentit, el "tancament" integra, en un mateix cop d'efecte, una nova política de la religió i una nova perspectiva econòmica, tal com ho demostren la implantació en el territori de la colònia agrícola i la ciutat fàbrica.

Activitats

1. Quin procés s'inicia a mitjans del segle xviii a les principals ciutats europees?
2. Com s'anomenen les institucions de tancament on el reclús es troba en una situació de plena dependència?
3. Els espais de reclusió durant l'antic règim són fonamentalment espais...
4. Hi ha en aquesta època una política general d'assistència a la pobresa?
5. A partir del segle xviii, quin és l'element fonamental que dóna sentit a l'internament?
6. Quin significat té el treball obligatori en els espais de reclusió?
7. Tot establiment de reclusió és fonamentalment un establiment de...
8. Per damunt dels empresaris i filàntrops, quins són els interessos que prevalen a l'hora de crear una colònia agrícola?
9. El funcionament específic del sistema capitalista supera àmpliament les finalitats productives. Per què?
10. En termes de visibilitat, quina és la novetat principal que aporta el Panòptic?

Glossari

casa de correcció f
Les lleis que fan referència al "càstig dels rodamons i a l'auxili dels pobres" prescriuen la construcció d'aquests establiments amb l'obligació d'instal·lar tallers o centres de manufactures que ajudi a mantenir-les i asseguri el treball als interns.
disciplina f
Modalitat de control que implica una coerció ininterrompuda, constant, que vetlla pels processos de l'activitat més que pel resultat i s'exerceix segons una codificació que reticula amb la major aproximació possible el temps, l'espai i els moviments. Tots els mètodes que permeten controlar minuciosament les operacions del cos i garanteixen la docilitat i la utilitat dels individus s'anomenen disciplines.
hospital general m
Es tracta d'una reorganització per la qual s'unifiquen administrativament diverses institucions ja existents al segle xvii, entre les quals hi ha, per exemple, la Salpêtrière i Bicêtre a París, que a partir d'aquest moment seran destinades a rebre, allotjar i alimentar els pobres, ja s'hi presentin per voluntat pròpia o hi siguin enviats per l'autoritat judicial.
institucions totalitàries f pl
Es tracta d'institucions en què predomina la pobresa i la invalidació dels individus atrapats en una dinàmica de dependència absoluta en termes de supervivència i una passivitat total en termes de productivitat. Són espais on s'acumulen uns individus exempts de qualsevol variable productiva i que necessiten una vigilància molt costosa.
laboratori social m
Tècnica de vigilància que pot utilitzar-se com a dispositiu de fer experiències, de modificar el comportament, de canalitzar la conducta de les persones, que fa possible l'experimentació sobre els homes analitzant amb tota seguretat les transformacions que poden experimentar.
moralització i tractament moral sust
Les lleis que fan referència al "càstig dels rodamons i a l'auxili dels pobres" prescriuen la construcció d'aquests establiments amb l'obligació d'instal·lar tallers o centres de manufactures que ajudi a mantenir-les i asseguri el treball als interns.
panòptic m
Figura arquitectònica ideada per J. Bentham a finals dels segle xviii per a reformar les presons. El funcionament del Panòptic reposa essencialment sobre la distribució de la visibilitat en l'espai. El Panòptic és una màquina de dissociar el sistema binari "veure / ser vist".
presó f
La presó com a institució de tancament no respon als objectius del càstig previstos pels reformadors del segle xviii. No obstant això, és la que colonitzarà les formes de la penalitat al segle xix. La presó constitueix una manera de traduir en l'arquitectura la intel·ligència de la disciplina.
repressió de la pobresa f
Sota l'antic règim la imatge de la indolència, el vagareig i la mendicitat és rebutjada per mitjà d'un fonament religiós: la reclusió i l'obligació de treballar té sentit en el marc d'una condemna religiosa, moral i política de l'ociositat.
societat disciplinària f
La societat disciplinària funciona com la frontissa d'articulació de diferents dispositius disciplinaris. D'una banda, la família assegura la inserció de l'individu en els diferents dispositius disciplinaris (escola, treball, exèrcit) i, addicionalment, assegura el pas d'un dispositiu a un altre (de l'escola a la feina).
ciutat fàbrica f
En els inicis del capitalisme s'hauria adoptat un cicle panòptic en què els primers empresaris imposarien a les fàbriques disciplines i formes de control basades en la vigilància total del procés de treball. Aquesta disciplina hauria estat importada a altres àmbits de sociabilitat tals com la família, les casernes militars o les presons.
visibilitat f
La relació entre arquitectura i poder, la manera com l'organització de l'espai distribueix el moviment de la mirada, és el que determina la visibilitat. Així, la vigilància té uns efectes permanents, encara que s'exerceixi de manera discontínua. Per mitjà d'aquest mecanisme, que fa visible el poder però què és inverificable, el poder s'automatitza i, al mateix temps, es desindividualitza.

Bibliografia

Alloza, A. (2000). . Madrid: Catarata.
Aquest interessant estudi indaga una època en la qual els homes no eren iguals davant la llei i els poders públics tot just distingien els pobres dels delinqüents. Tot i el catàleg de càstigs cruels i espectaculars exhibits per les autoritats per a dissuadir els malfactors, en el transcurs dels segles xvii i xviii l'assetjament criminal va ser de tal envergadura que, a més de la creació de noves forces de policia urbana, es va acabar recorrent a l'exèrcit per a consumar la repressió.
Bentham, J. (1985). (traducció al català d'Eduard Mira). Barcelona: Edicions 62.
Bertrán Moya, J. L. (1990). Pobreza y marginación en la Barcelona de los siglos xvi y xvii. , 8, 101-121.
Borrell i Sabater, M. (1997). El didatge hospitalari català en el segle xviii. Un exemple d'intervenció eclesiástica en la vida popular. , 15, 323-240.
Corbin, A. (1982). L'hygiène publique et les 'excreta' de la ville préhaussmannienne. A . XII, 2. Paris.
Donzelot, J. (1990). . València: Pre-Textos.
Farge, A. (1986). Marginaux . A A. Burguière (Dir)., (pp. 436-438). París: Presses Universitaires de France.
Farge, A. (1994). . Buenos Aires: Instituto Mora.
Treballant principalment a partir de fonts judicials i des de l'òptica de la microanàlisi, aquest estudi centra el seu interès per les estratègies populars d'apropiació de l'espai urbà durant el segle xviii, així com de la paraula i les emocions de la població, tant en el vessant individual com col·lectiu.
Farge, A. i Foucault, M. (1982). París: Gallimard.
Foucault, M. (1979). . Madrid: Siglo XXI.
En aquest llibre, Michel Foucault investiga el sorgiment d'una nova tecnologia de poder. Entre els segles xvi i xix es van desenvolupar un conjunt de procediments ideats per a dividir, controlar, amidar, canalitzar els individus i fer-los alhora "dòcils i útils". Vigilància, exercicis, maniobres, rangs o exàmens s'implanten per a sotmetre els cossos, dominar la diversitat humana i manipular el seu potencial en els hospitals, l'exèrcit i les escoles.
Foucault, M. (2008). . Madrid: Akal.
Foucault, M. (2002). . Madrid: FCE.
Gaudemar, J. P. de (1991). . Madrid: Trotta.
Ignatieff, M. (1978). . New York: Harmondsworth.

Annex

Textos

  • Edicte de l'any 1656 firmat pel rei de França i llegit pels carrers de París.

"Fem molt expresses aquestes inhibicions i prohibicions a totes les persones, de qualsevol sexe, lloc i edat, de qualsevol qualitat i naixement, en qualsevol estat en què puguin trobar-se, vàlides o invàlides, malaltes o en convalescència, curables o incurables, de mendicar a la ciutat i els barris de París, ni a les esglésies, ni a les seves portes, ni als carrers, ni en cap lloc públic, en secret, de dia o de nit... sota pena d'assot la primera vegada; i la segona, aniran a galeres els que siguin homes i joves, i dones i joves seran desterrats".

  • Introducció a El Panòptic de Jeremy Bentham, 1791.

"Si es trobés un mitjà de fer-se amo i senyor de tot el que pot succeir a un cert nombre d'homes, de disposar de tot allò que els rodeja, de forma que es fes en ells la impressió que es vol produir, d'assegurar-se de les seves accions, de les seves connexions, i de totes les circumstàncies de la vida, de manera que res no pogués ignorar-se, ni contrariar l'efecte desitjat, no es pot dubtar que un instrument d'aquesta mena seria un instrument molt enèrgic i molt útil que els governs podrien aplicar a diferents objectes de la màxima importància.
L'educació, per exemple, no és altra cosa que resultat de totes les circumstàncies en què un nen es veu immers. Vetllar per l'educació de l'home és vetllar per totes les seves accions, és col·locar-lo en una posició en què es pot influir sobre ell tant com es vulgui, per l'elecció dels objectes que se li presenten i de les idees que es fan néixer en ell".

  • A. Audiganne (1860). Les populations ouvrièrs et les industries de la France (Vol. II). París.

"A Villeneuvette, a les proximitats de Lodève, on la fabricació de pany per als nostres soldats dóna de menjar a tota la població, composta de quatre-centes persones, el règim industrial es distingeix molt profundament de l'ordre establert en altres localitats. El poble de Villeneuvette és tot dins la fàbrica: església, ajuntament, residència del patró i residència dels obrers estan tancades dins de les mateixes muralles i pertanyen a un sol propietari. El lloc està rodejat per muralles alenades amb reductes de tram a tram; es toca diana com en un aquarterament; una vegada s'ha aixecat el pont i tancat la poterna, ja no s'hi pot entrar...".