El naixement del treball comunitari

Desenvolupament comunitari 1958-1975

  • Josep Manuel Barbero

PID_00151701
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

En aquest capítol parlarem de la recepció del desenvolupament comunitari a Catalunya, explorarem les circumstàncies històriques que el van acompanyar, les experiències que va originar i les conseqüències que va tenir en el conjunt de la intervenció social.
La recepció d'aquest tipus de pràctica al nostre país es produeix al final dels anys 1950 en forma d'orientacions conegudes com a desenvolupament comunitari que diversos organismes de l'ONU van estendre. La recepció a Espanya i Catalunya coincideix amb el període en què l'Estat espanyol trenca l'aïllament internacional a què va ser sotmesa la dictadura franquista en la immediata postguerra i és acceptat com a membre en les institucions internacionals. La seva influència en la intervenció social, que en aquests anys hem d'identificar com a assistència social, no es va fer esperar: al llarg del període que va de 1958 a 1975 la comprensió de les pròpies tasques va ser molt modificada per aquestes orientacions i un bon nombre d'experiències pràctiques s'hi van inspirar.
Tanmateix, els canvis (econòmics, socials, culturals, polítics, etc.) que es produeixen en el període 1958-1975 provoquen que les orientacions ortodoxes originals es tradueixin en exercicis i interpretacions ben diferents per part dels professionals.
Aquest és un recorregut que permet comprendre com el context social en el qual s'incardina una proposta li aporta bona part de la seva significació. La manera com comprenem avui el treball comunitari difereix de la d'altres moments, no solament perquè hi ha influències teòriques noves, sinó també perquè és inseparable de la realitat social per a la qual imaginem els seus beneficis i de les oportunitats que aquesta realitat presenta en la intervenció social.

Objectius

Els principals objectius d'aquest mòdul són:

  1. Saber quins són els continguts essencials dels abordatges metodològics que coneixem com a desenvolupament comunitari.

  2. Conèixer els contextos de recepció d'aquests abordatges: el context general (econòmic, social, polític, ideològic, etc.) i el context professional.

  3. Explorar experiències concretes i diverses que il·lustren la intervenció que el desenvolupament comunitari estimula en el nostre entorn en dos períodes diferents.

  4. Saber quin impacte històric va tenir el desenvolupament comunitari en els exercicis dins l'àmbit de l'assistència social.

1.Els inicis del treball comunitari a Catalunya: el desenvolupament comunitari del període 1958-1968

1.1.Desenvolupisme i enlairament de l'assistència social: el context de recepció del desenvolupament comunitari

L'àmbit de l'acció benèfica i assistencial és un espai social que està en canvi constant des de final del segle XIX i principi del XX. La irrupció de la intervenció estatal, de l'estat benefactor, és l'exponent més gran dels canvis que hi ha dins aquest camp en el món occidental. Al llarg dels anys trenta, la pressió a favor del nou rol interventor es veurà reforçada pels problemes socials derivats de la crisi econòmica de 1929, els quals s'afegeixen als tradicionals, cosa que fa més escassa la cobertura de necessitats preexistents.
La immigració i la crisi del 1929
La incidència de la crisi del 1929 es veu agreujada a Barcelona per la immigració recent, majoritàriament murciana, encara poc assentada a la societat catalana. Recordem que el 1929 mateix s'inaugura el metro "transversal" (el segment central de la línia 1 actual) i es fa l'Exposició Universal, que va comportar la remodelació de la muntanya de Montjuïc; tots dos esdeveniments van atraure molta mà d'obra forana, que immediatament es va veure afectada per la crisi. Es van crear barris nous que van ser focus d'influència anarquista. Recordem el famós rètol que la CNT va col·locar a l'entrada del barri de la Torrassa ("Aquí comença Múrcia") i que era tot un indicador de fractura social.
A Catalunya, en el període republicà es visualitzen de manera molt explícita els canvis que s'estan produint en l'acció social. Són canvis organitzatius i de mentalitat que posen en crisi el monopoli històric que l'Església havia desenvolupat en aquest àmbit. A més de les institucions benèfiques tradicionals, n'han aparegut de noves (l'acció social de les empreses, les mutualitats, el cooperativisme del moviment obrer, etc.) i, sobretot, s'ha iniciat una nova etapa amb més presència del sector públic, que va acompanyada d'una consciència nova sobre la competència i responsabilitat pública en aquesta matèria.
Tanmateix, es produeix una reformulació de les maneres de fer i d'encarar l'atenció social. Les noves maneres de fer són, per exemple, el tractament de malalts en un medi obert; l'obertura de centres; l'aparició de l'assistència "extramural" i dels equips tècnics de metges i infermeres que la fan possible, etc. (és a dir, el que avui anomenaríem desinstitucionalització); la dinamització de la vida dins de les institucions mitjançant activitats culturals i "laborteràpia"; l'actuació preventiva, sensibilitzadora, educativa i ambulatòria que es manifesta amb les lluites sociosanitàries adreçades a les persones afectades i també als seus familiars i el seu entorn (exemples molt manifestos d'això són la lluita contra la tuberculosi, contra el tifus, contra les malalties venèries, contra la mortalitat infantil, la potenciació de l'ajuda domiciliària, el didatge, les guarderies infantils, les colònies d'estiu, etc.); l'ús de la propaganda com a eina d'informació i sensibilització; una renovació pedagògica potent i el rebuig de criteris "coercitius i primitius" ("acollir i educar"); l'aparició d'equips tècnics de supervisió; l'extensió dels serveis a poblacions marginades o estigmatitzades (solteres primípares, vergonyants, reincidents i dones casades) i a la població general. La Generalitat farà reformes encaminades a estendre aquestes maneres de fer noves.
La formació d'assistència social pretén respondre a aquesta reformulació dels abordatges i, a la vegada, convertir-se en un component més d'aquesta reformulació. El 1932 és l'any en què, amb l'obertura a Barcelona de l'Escola d'Assistència Social per a la Dona, es va iniciar la formació en assistència social a Catalunya i també a l'Estat. L'inici d'aquesta formació (1) és l'esdeveniment generalment acceptat com a origen de l'assistència social professional. Es tracta, però, d'un origen ben incert, truncat. L'aparició de la primera escola de formació social i l'exercici de les primeres assistents socials titulades malauradament van esdevenir una flor que no va fer estiu. És un projecte que s'estronca al cap de poc de néixer amb la guerra i que és reformulat en el context de la victòria franquista. El nou règim, sempre que pot, fa desaparèixer fins i tot el concepte mateix d'assistència social. L'expressió assistència social era un compromís excessiu per a un estat que naixia de la derrota de les classes populars. A la societat tradicional jeràrquica que reivindiquen els vencedors li és més propi cercar suport en la caritat o la beneficència i desprendre's d'obligacions públiques.
Amb la guerra i la derrota de la República s'origina, doncs, un retard en la formació del que més tard esdevindrà el sistema del benestar espanyol. La sensibilitat envers les polítiques d'assistència social es veuran escapçades amb la dictadura. Fins al començament de la dècada dels seixanta no es construeix una política social que, tímidament, reinicia el procés cap a l'articulació d'elements del sistema de benestar (2) modern. Mentre que a Europa les conseqüències de la Segona Guerra Mundial són al darrere de polítiques de protecció social àmplies, a Espanya les conseqüències de la guerra civil van significar tornar a les formes més tradicionals de l'acció social, que queda a les mans de les institucions ideològiques que sostenien el règim (l'Església i la Falange).
Quan cerquem altres raons estructurals d'aquell estroncament, ens adonem que la guerra civil i la dictadura van col·lapsar els processos d'urbanització i industrialització. Per això, el desenvolupament de l'assistència social, que pren sentit com un element més d'aquests processos de modernització, també queda aturat. Així, durant els anys 1940 i 1950, l'espai de tot allò social estava estancat en els pantans de l'autarquia, la ruralia i el conservadorisme que la dictadura nacionalcatòlica van provocar en les primeres dècades. L'assistència social en aquest període va ser una activitat enormement residual, amb molt pocs efectius, amb uns exercicis molt ambigus i confusos dins un espai de pràctiques multiforme molt difícil de delimitar (el procés de professionalització de l'activitat assistencial estava estancat). L'àmbit de la intervenció professionalitzada era molt reduït i apareixia com una nebulosa d'exercicis ubicats en un lloc indeterminat entre els espais de la sanitat-infermeria, la puericultura-educació no formal, la moralització-adoctrinament cristià, la gestió mutualista, l'organització i la disciplina de les obres socials, etc. Entre les moltes carències, hi havia la manca d'orientacions disciplinàries, que la convertia en una activitat voluntariosa-vocacional vinculada a l'anomenat catolicisme social. No serà fins als anys seixanta que podrem parlar d'enlairament de l'assistència social i estarà estretament lligat als processos de canvi socioeconòmics i polítics que liquiden el primer període de la dictadura.
Aquestes consideracions, que no podem desenvolupar més en aquest curt capítol, ens permeten adonar-nos que la intervenció social apareix i es desenvolupa històricament com un recurs útil per a abordar les problemàtiques pròpies de la industrialització i la urbanització. Això ho perceben de manera especial l'empresariat i l'Església. Sigui per a evitar conflictes, per sensibilitat social ("sentido social", en el llenguatge de l'època), per mala consciència, per desig d'influència i legitimitat, o bé per totes aquestes raons alhora, l'empresari necessita uns professionals que el deslliurin de la pressió moral, social o física que provoquen les condicions de vida de l'obrer o de l'emigrant. Es tracta, en part, d'evitar que les situacions de misèria no l'acabin perjudicant, i també que la força de treball pugui ser recuperada quan hi ha alguna adversitat (per això, fins que l'Estat es comença a fer responsable de les polítiques socials, el treball social a l'empresa va tenir la màxima importància). L'Església, per part seva, necessita aquest nou cos professional per a arribar a les urbs industrials allà on ja no arriba amb els recursos tradicionals. L'exèrcit de capellans no és tan eficaç a les grans ciutats com ho era en el món rural; tampoc n'hi ha prou amb el recurs a l'almoina per a abordar els nous problemes derivats de la intensa industrialització: el que ara necessiten els nous treballadors és accedir als serveis sanitaris, escolars, habitatge, millors infraestructures als barris, etc.
Al començament de la dècada de 1960, l'Església, que és l'actor institucional principal en l'assistència social (3) , redefineix la seva estratègia; entén que, en la nova realitat, la seva intervenció en el camp de l'acció social també ha de canviar. Es tracta d'un impuls de tecnificació que s'emmarca dins el pensament modernitzador. Espanya es representa cada cop més com un país endarrerit en l'aspecte social, científic, econòmic, i de costums. És un país "endarrerit (4) ", però també és el país del "desenvolupament": de la inauguració de pantans, de la inversió estrangera, de la fàbrica, però també de l'emigració, del barraquisme i de l'autoconstrucció, etc.
És quan considerem aquest estat de coses que prenen significació els grans canvis que en l'orientació de l'assistència social es desenvolupen al llarg dels anys seixanta, i en els quals s'incardinen explicativament les aportacions tan importants que va fer el desenvolupament comunitari.

1.2.La difusió del desenvolupament comunitari i modernització en l'assistència social

Les formes d'intervenció tradicionals a les quals l'Església havia retornat amb la dictadura mostraven els seus límits en una societat que canviava ràpidament. Ara es tractava d'actualitzar-les i, a això, s'hi va haver de dedicar molts esforços. Una de les persones que encarna més bé els canvis en l'orientació moderna de l'assistència social és mossèn Rogel·li Duocastella, que, al capdavant de Càritas i del seu aparell discursiu (Centre d'Estudis de Sociologia Aplicada, CESA), s'encarregarà de fer una llarga i intensa campanya d'extensió i difusió de noves orientacions per al conjunt de les organitzacions eclesiàstiques i per a altres espais de la seva influència. Als anys del canvi de dècada, Duocastella és omnipresent en els moviments importants que afecten l'assistència social. Al capdavant de la Secció Social de Càritas, creada fa poc, té com a encàrrec organitzar les noves polítiques socials de l'Església, que pretenen establir una acció social alternativa a la "beneficència" i a la "caritat". L'èmfasi d'aquesta nova política és que més enllà dels serveis benèfics més tradicionals, el que cal és pensar a promoure els nous "serveis socials". Amb aquesta política, l'Església introdueix a Catalunya i a Espanya les imatges de l'organització de serveis pròpies dels països europeus amb estats de benestar desenvolupats.
Els serveis socials tradicionals
Els serveis socials tradicionals són, per exemple, asils, orfenats, borderies, sanatoris, guarderies, llars d'infància, cantines escolars, colònies de vacances gratuïtes, residències, maternitat, asil per a mares solteres, centres de reeducació de joves, cases de família, Càritas parroquial, distribuïdors de queviures, menjadors populars, albergs, manicomis, cases de salut, hospitals generals, dispensaris gratuïts, etc.
Els ''nous'' serveis socials
Es refereix a centres d'ensenyament (públics o privats), serveis culturals (biblioteques, museus, cinemes, teatres, balls, conferències i concerts, etc.), serveis de la comunitat (cooperatives de crèdit, de producció, de consum, etc.), centres de col·locació, organitzacions laborals, recreatives, culturals, etc.
Una de les paraules clau que fan de transport de les noves compressions és promoció social. La promoció social és un concepte axial de les noves idees: el missatge no és solament crear serveis nous, és organitzar la gent, reunir-la amb el propòsit de posar-la en marxa. Es tracta d'articular uns serveis nous en els quals la gent ha de tenir un protagonisme que contribueixi a superar una etapa d'exclusiva assistència benèfica. L'acció social consistent en la donació per part d'institucions allunyades dels receptors i de les bases socials, ha de ser substituïda per fórmules que permetin fer possible que els protagonistes siguin els usuaris. El debat i la discussió que es difon en les organitzacions de base de l'Església és entorn de la necessitat de passar de "pràctiques benèfiques" a "pràctiques socials". Les primeres estarien vinculades a la donació i suposarien un retraïment de l'esforç i un benestar de caràcter fictici; les segones, les "pràctiques socials", tindrien com a base l'esforç dels assistits mateix mitjançant la participació, la creació d'institucions autosuficients, una disminució de la intervenció externa, tot potenciant que els interessats s'impliquin en la creació i gestió de serveis, en el cooperativisme, etc.
Els exemples que servien per a il·lustrar la millor manera de comprendre la "promoció social" i dels nous "serveis socials" que es proposaven eren el centres socials i els projectes de desenvolupament comunitari. Totes dues propostes s'inspiraven en els mètodes i filosofies del desenvolupament comunitari que van arribar gràcies als organismes de les Nacions Unides.
Definicions internacionals entorn l'organització i el desenvolupament comunitaris

"Organització de comunitat és el procés per mitjà del qual una comunitat identifica les seves necessitats o objectius, els ordena o jerarquitza, desenvolupa la confiança i el desig de fer alguna cosa pel que fa al cas, procura els recursos (interns o externs) per a tractar-los, emprèn l'acció referent a això i desenvolupa les actituds i pràctiques de cooperació i col·laboració dins de la comunitat."

(Murray Ross, 1955).

"El terme desenvolupament de la comunitat s'empra internacionalment per a denotar els processos per mitjà dels quals els esforços de la gent s'uneixen amb els governs, per a millorar les condicions socials i culturals de les comunitats, per a integrar-les a la vida de la nació i capacitar-les per a contribuir de manera completa al progrés nacional. Aquests processos estan compostos d'elements essencials. La participació de la gent (per si mateixa) en esforços per a millorar el seu nivell de vida, confiant en tant que sigui possible en la seva iniciativa, i la provisió de tècniques i altres serveis de manera que estimulin aquesta iniciativa; autoajuda i ajuda mútua, tractant de fer-les molt efectives; tot això s'expressa en programes destinats a assolir una àmplia varietat de millores específiques."

(20è. informe ECOSOC del Comitè Administratiu de Coordinació de les Nacions Unides, 1956, Oficina Colonial).


"Un procés per a suscitar grups funcionals de ciutadans capaços de ser els agents actius i responsables del seu propi progrés, usant per a això com a mitjans la investigació en comú dels problemes locals; el planejament i l'execució pel poble de les solucions que abans van convenir; la coordinació voluntària amb els altres grups i amb les autoritats oficials de manera que s'obtingui el benestar total de la comunitat."

(Nacions Unides, 1958).

"Desenvolupament de la comunitat és un mètode, un procés i un fi en si mateix. És un mètode d'ajuda a les comunitats locals per a fer-les més conscients de les seves necessitats; per a apreciar els seus recursos de manera més realista; per a organitzar-se a si mateixes i als seus recursos de tal manera que satisfacin algunes de les necessitats per mitjà dels projectes d'acció, i al mateix temps adquireixin les actituds, experiència i destreses cooperatives per a repetir aquest procés una vegada i una altra per iniciativa pròpia. És un procés en el qual hi ha una seqüència dinàmica, establerta al principi, que subministra la seva pròpia força motivadora, de manera que la gent, amb el seu propi esforç, està capacitada per a motivar-se àmpliament cap a l'objectiu de l'automillorament. Un projecte d'acció cooperativa, no importa com sigui de petit, donarà l'autoconfiança necessària per a fer-ne un altre. Això s'ha mostrat repetidament en programes de desenvolupament de la comunitat al món sencer. El fi en si mateix es relaciona amb l'ajuda a la gent per a desenvolupar les seves potencialitats més creativament i de manera més completa."

(W. J. Cousins (1959). Community Development in West Bengala. Community Development Review, 4, 3).

A partir de l'any 1958, el principal difusor del desenvolupament comunitari serà Càritas i la CEISS mitjançant l'organització de seminaris amb experts de l'ONU i les publicacions promogudes pel CESA. Aquests mitjans van fer d'altaveu de la migrada documentació que arribava en castellà procedent de l'ONU i de la Unió Panamericana. En l'extensió del desenvolupament comunitari entre els professionals, també va resultar molt encertat l'ús d'un mecanisme doble que combinava la teoria i les experiències modèliques. La difusió d'experiències modèliques de centre social des de l'inici de la dècada i, posteriorment, la difusió del projecte de desenvolupament comunitari a la comarca de Vélez-Málaga seran aspectes molt importants en l'extensió de les noves teories. Aquest darrer projecte es va iniciar el 1965 i va ser promogut seguint un model que, a hores d'ara, ens semblaria força coincident amb el que avui considerem cooperació al desenvolupament:
a) filosofia del projecte amb el suport d'organismes internacionals;
b) finançament estranger (Càritas Alemanya);
c) experts cooperants estrangers que es desplacen per orientar, formar, dirigir, supervisar els projectes, etc.
En aquest cas, l'expert estranger va ser Marco Marchioni i, ben aviat, es va convertir en un difusor de desenvolupament comunitari molt important. Cridat per diverses organitzacions i grups va participar en molts seminaris professionals en algunes ciutats espanyoles, alguns de caràcter estatal. Marbella, Barcelona, Bilbao, Sant Sebastià i Madrid van ser alguns dels llocs en què n'hi va haver al cap de poc d'haver començat el projecte. A més, a Madrid, es van organitzar reunions periòdiques de coordinació del treball social de comunitat. Tot indica que hi havia un interès enorme per conèixer el desenvolupament comunitari. Aquest expert italià va exercir molta influència en el treball comunitari espanyol i encara avui continua assessorant projectes i institucions.

1.3.Centres socials i projectes de desenvolupament comunitari

Però és sobretot el projecte de centres socials en el qual Càritas va posar més esperances i al qual va dedicar més esforços. Des del final de la dècada de 1950, el centre social es converteix en icona de la nova manera d'entendre l'atenció social que difon; en senyera de la nova filosofia de la intervenció que s'inspira en el desenvolupament comunitari i que experimentarà en les seves parròquies. Els destinataris d'aquests centres socials seran, sobretot, els suburbis de creació recent de les grans ciutats. Són espais amb poblacions que patien les conseqüències nefastes d'un desenvolupament econòmic socialment immisericordiós i que no havien aconseguit integrar-se plenament a la vida ciutadana. El centre social apareix com "l'instrument veïnal que intenta, a través de la promoció de grups secundaris (associacions) i mitjançant la posada en marxa d'una organització que mogui els beneficiaris a la col·laboració col·lectiva, resoldre els problemes propis dels habitants d'un barri o municipi i l'aparició del grup primari veïnal, assolint l'adaptació social dels individus i la integració sociocultural dels grups inferiors en els superiors" (A. del Valle i R. Echarren, 1965). El centre social es pensa amb dos objectius perfectament integrats: d'una banda, es pretén incidir fortament en matèria d'equipament social (serveis educatius i culturals poden ser objecte de la seva pròpia creació) i, de l'altra, la promoció dels llaços de convivència mitjançant les activitats que s'estableixen.
L'aposta pels centres socials
L'aposta pels centres socials és tan notòria que un dels riscos que s'adverteix (vegeu E. Solé,1962) és confondre el centre social com a única possibilitat del treball comunitari, el perill de considerar el centre social com a opció associativa monopolista que vagi en contra de la pluralitat associativa.
La convivència forma comunitat

"El procés per a formar comunitat pot ser provocat i accelerat per mitjà de la convivència organitzada. Instal·lar un bar en una barriada d'al·luvió pot ser un mitjà excel·lent per a provocar la convivència, la confrontació, el descobriment dels interessos comuns d'aquest barri. Crear un centre social, una associació cultural, pot ser el camí més positiu per a provocar relacions socials inexistents; ajudar a la trobada d'amics, de consell, vibrar junts davant les necessitats de la comunitat, descobrir els líders nats de la mateixa, promoure l'educació cultural i cívica, etc. [...] Agrupar-se amb una finalitat concreta; pagar una quota; rebre unes publicacions; participar d'un ideal col·lectiu, voluntàriament acceptat i desitjat; triar periòdicament uns dirigents que el representen; participar regularment en unes reunions que duen implícit dialogar-hi, escoltar altres opinions, haver de jutjar i opinar sobre determinades qüestions i totes les altres notes que caracteritzen la vida institucional o associativa, provoca un entrenament i exigeix com a contrapartida lògica la reflexió, l'esforç, la confiança en l'ideal cooperatiu..., tot això comporta una preparació per a la vida social i un desenvolupament de valors educatius al màxim."

(A. del Valle i R. Echarren, 1965).

Un centre social és constituït per una agrupació de veïns d'una zona determinada des del moment en què s'uneixen per posar en marxa uns quants serveis que els resultaran útils i que són gestionats i sostinguts amb el seu esforç. Els avantatges que deriven d'aquesta manera de fer es consideren molt grans. En primer lloc, en responsabilitzar els usuaris dels serveis prestats són molt més efectius, els allibera de la condició de subjectes passius, de simples receptors i evita la crítica sistemàtica de tot allò que s'han trobat fet pels organismes oficials. En segon lloc, fan una funció educadora de primer ordre en crear uns vincles de convivència i unes relacions socials que eleven culturalment el barri. El centre social, a més de ser una realitat relacional, també és un equipament que forma part de la idea d'un urbanisme racional: mentre es creen habitatges i s'aixequen barris, cal crear aquests equipaments i, quan no ho faci l'Administració, ho farà l'Església (Càritas, les parròquies, etc.).
L'interès que Càritas posa en l'extensió i en l'assentament del projecte de centres socials és molt manifest. L'impacte que té, tanmateix, no és menys important: el projecte es va iniciar el 1958 i Rogel·li Duocastella (5) xifrava que l'any 1961 ja n'hi havia seixanta a tot l'Estat (a ple rendiment, en inici o en projecte) i quatre anys després, el 1965, el nombre de centres era de 200 segons el cens fet per Del Valle i Echarren.
Una eina per al treball comunitari: el centre social de la Florida (Hospitalet de Llobregat)

La iniciativa de creació d'aquest centre va ser d'un grup de voluntaris de la parròquia que, després d'una "missió" que es va fer a Barcelona (al final dels anys cinquanta), es van aplegar a fi de posar en marxa un centre social. El centre va començar a funcionar l'any 1960 i és considerat el primer centre social que Càritas Diocesana va promoure a Catalunya. A continuació reproduïm, en part, una entrevista a Paquita Fontboté, assistent social que hi va treballar durant disset anys.

Com estava organitzat el centre social? El centre social es va organitzar per comissions de treball. Aquestes comissions portaven diverses activitats, que van anar sortint a mesura que el procés del centre feia necessàries: grup de teatre, escoles d'adults, grups de cuina, biblioteca, grup de sanitat, escola d'infants, grup d'esplai. Aquesta última activitat, més endavant, es va fer d'acord amb l'Ajuntament, o sigui que va propiciar una col·laboració amb l'Administració local. Es feien moltes festes populars que fins i tot desbordaven les previsions dels organitzadors. No podem pas oblidar la gran mobilització que es va obtenir per fets reivindicatius. Els veïns van participar moltíssim per a obtenir escoles públiques, per l'urbanisme, per a arreglar carrers, l'enllumenat, etc. No obstant això, ara veig que en general per a la població resultava més fàcil posar en marxa un servei dins el centre, com per exemple el de sanitat, que no pas fer una exigència per a obtenir una sanitat pública com cal. També crec que es va iniciar una activitat molt important, que era la coordinació amb altres barris. Aquestes coordinacions es varen portar a terme principalment per qüestions d'escoles i de transports.

Qui freqüentava el centre social? En general hi havia gent molt polititzada. Els que eren de "partit" en certa manera estaven en pugna amb els que volien exclusivament treballar per al barri. Hi va haver èpoques en les quals els líders eren certament dictadors. Tot i això, va haver-hi moments de molta participació dels veïns, tant si eren socis del centre com si no. Cal ressenyar que ara, en el moment democràtic, veiem molts dels que participaven en el centre social ocupant llocs de l'Administració i partits polítics.

El centre social va tenir relació amb l'Administració? Ja us he dit que per alguna activitat ens hi vàrem relacionar bastant, però al llarg de tot el procés, puc dir-vos que el centre provocava una certa inquietud a l'Ajuntament, principalment, perquè aquest el considerava un corcó. Aquesta situació es va acabar coincidint amb el postfranquisme; el 1977 el centre social va deixar d'existir com a tal i es va transformar en una associació de veïns.

[...] Per a acabar, us diria que considero que els centres socials han estat una eina que va despertar la gent i que va fer serveis bons, insuficients, no espectaculars, però sens dubte va començar una tasca fortament educativa. Jo en guardo un gran record i us puc dir que hi va haver més bones estones que dolentes.

(Equip d'RTS, 1983).

D'altra banda, els projectes de desenvolupament comunitari estructurats es van donar sobretot en el món rural i van trobar moltes més dificultats de realització perquè necessitaven mitjans importants. La motivació darrera, en aquest cas, no era tant reconstruir la "comunitat" perduda pel desenvolupament (com ara les grans ciutats), sinó estimular el desenvolupament econòmic de zones en declivi del món rural/agrícola.

"Els projectes estructurats que Càritas promou desenvolupen fonamentalment l'element econòmic en àrees rurals desfavorides i en àrees d'agricultura de secà i inicien, amb una primera ajuda del Ministeri, tots els plans de ramaderia d'estabulació concentrada (de la qual Càritas va ser pionera), difonent el que eren les estabulacions, la inseminació artificial, etc. [...] Els professionals que intervenien en tota aquesta actuació de Càritas eren assistents socials contractats que actuaven com a element catalitzador per a aglutinar altres professionals: arquitectes, perits agrícoles, tècnics d'extensió agrària, advocats i sacerdots. En opinió dels entrevistats l'animació comunitària de les zones rurals no hauria pogut fer-se sense la presència i la forta continuïtat dels sacerdots. Paral·lelament existia, encara que sota una altra concepció molt focalitzada exclusivament en la dona, l'animació comunitària portada a terme per la Secció Femenina del Movimiento."

(Equip d'RTS, 1983).

Quan pensem en termes de desenvolupament socioeconòmic, la posada en pràctica del desenvolupament comunitari necessita que hi hagi institucions que comprenguin de manera ben diferent la intervenció, creguin en la planificació, en la potència de l'orientació tecnicocientífica, etc. Aquest no era el cas de l'Administració franquista i aviat van aparèixer dubtes entorn de la seva viabilitat.

"En el període 1965-1970, sorgeixen una sèrie d'interrogants vinculats fonamentalment a l'eficàcia del desenvolupament comunitari local que no està integrat en un procés de desenvolupament nacional. Així mateix, la impossibilitat de disposar de personal especialitzat en diferents nivells (tècnics de grau mitjà i superior, auxiliars, etc.) i des de diferents sectors professionals (economistes, sociòlegs, perits, etc.) provoca l'aparició d'algunes crisis en projectes iniciats sota els millors auspicis."

(Càritas Espanyola, 1983).

Quan l'imaginem com a desenvolupament socioeconòmic local, el desenvolupament comunitari dels anys seixanta "és una idea, un propòsit i l'apunt d'unes tímides realitzacions" (ibidem).
La intervenció en el món rural passava, tanmateix, per una funció d'animació i educació comunitària orientada a un canvi d'actituds que no sempre s'aconseguia.

"Per a un observador superficial o acostumat a l'acció purament benèfica, moltes de les activitats que sorgeixen d'un projecte de desenvolupament comunitari li semblen summament fàcils perquè només posa la seva atenció en l'extern de l'activitat. Així, per exemple [...] existeixen moltíssimes cooperatives, però [...] l'important no és que una cooperativa aconsegueixi la compra de l'abonament a bon preu, sinó que, complint aquest servei, els socis participin i decideixin com a persones responsables. Per tot això, el perill més gran que existeix en aquest treball social és el de la impaciència davant els resultats mesurables externament, ja que es corre el risc de confondre l'autèntic amb l'aparent"

(J. Casco, 1967).

El projecte de desenvolupament comunitari a la comarca de Vélez-Málaga

El dia 1 d'octubre de 1965 va començar el treball de camp del Projecte de desenvolupament comunitari en tres zones rurals de minifundi de la comarca de Vélez-Málaga. A causa de l'escàs coneixement entorn del desenvolupament comunitari que hi havia a Espanya, els promotors del Projecte (la diòcesi) van recórrer a l'italià Marco Marchioni perquè els assessorés i dirigís.

1) Diligències prèvies al treball sobre el camp. Una vegada seleccionat l'equip de treballadors socials de base i les tres comunitats rurals, [...] es van estudiar els plans d'acció immediats i es va tractar d'aprofundir en alguns aspectes importants de la metodologia. Dins d'aquestes diligències prèvies al treball de camp, és necessari destacar l'estudi fet per l'equip del Projecte sobre les institucions de l'Administració o privades que tinguessin alguna relació real o potencial amb la zona. [...] També en aquests dies l'equip es va documentar sobre els escrits existents sobre la comarca de Vélez-Málaga. [...] Sens dubte, algú es pot estranyar que no s'esmenti en aquesta etapa prèvia la realització d'un estudi socioeconòmic de la comarca. Aquesta absència forma part de la planificació i el mètode de treball en aquest projecte. Aquest aspecte és molt interessant per a destacar la línia metodològica del desenvolupament comunitari. [...] Normalment, se sol dur una acció social en qualsevol zona després d'haver fet un estudi complet dels seus aspectes socials i econòmics, i d'acord amb els resultats es procedeix a l'acció. Però aquesta forma de conducta té els seus inconvenients, que fonamentalment es poden resumir en un: els problemes o situació de la comunitat són vistos des de fora i sense la participació activa dels veïns. No obstant això, en el nostre cas, l'estudi forma part del treball de desenvolupament comunitari que realitza el Projecte, ja que es tracta d'una "observació participativa" –en cert grau–, ja que es realitza de manera contínua i permanent. En un moment determinat, quan el Projecte s'ha introduït en la comunitat de manera que el treballador social ja hi exerceix una funció, es procedeix formalment a un estudi científic de la situació.

2) Coneixement i presentació: la fase d'audició. La primera activitat portada a terme pel Projecte és coneguda amb el nom de fase d'audició. Com el terme indica, consisteix a escoltar el que la comunitat pensa de si mateixa. En el nostre cas concret, aquesta activitat correspon a les assistents socials, encara que els mestres les ajuden indirectament. Com que en cada zona ja hi havia l'escola rural, la primera presentació de l'assistent social de cada zona va ser feta pel mestre o mestra de cada escola. Això és un detall important, ja que aquesta acció dels mestres va facilitar enormement l'acolliment de les assistents socials. [...] L'instrument operatiu d'aquesta fase és el «col·loqui familiar». No es tracta d'una enquesta d'investigació, sinó d'una entrevista lliure que realitza l'assistent social a cadascuna de les famílies de la comunitat. El «col·loqui familiar» es desenvolupa amb tota tranquil·litat i en forma d'una visita ordinària. L'assistent social fa la seva presentació com a professional i explica quina pot ser la seva funció en la comunitat. Ha de quedar molt clar que el Projecte no té mitjans econòmics i que s'intentaran les solucions que els veïns mateixos escometin, de manera que el treballador social serà un animador o una ajuda per a posar en marxa les activitats que els interessats vulguin. Després d'aquesta autopresentació, l'assistent social intenta orientar la conversa de manera que els membres de la família parlin dels seus problemes, jutgin la seva situació i aventurin possibles solucions. Insisteixo que el desenvolupament del col·loqui familiar ha de ser una conversa amistosa, tranquil·la i reposada, en la qual no es pren res per escrit en aquell moment. [...] Amb els col·loquis familiars s'aconsegueixen tres objectius importants. D'una banda, es recullen infinitat de dades que proporcionen un coneixement sobre la situació de la comunitat. Aquest coneixement és imprescindible per a les etapes successives, encara que no pot donar-se per definitiu, ja que sempre ha de millorar-se a través del treball. D'altra banda, els veïns són informats sobre la funció del Projecte i els treballadors socials a la zona. I finalment, s'inicia el corrent de confiança en les persones que mai han estat escoltades. [...]

3) Les necessitats sentides vistes en comú. Després dels col·loquis familiars es disposava d'un elenc de problemes que afectaven els veïns de cada comunitat. Però allò veritablement important d'aquest coneixement era saber en quin grau i jerarquia eren sentides aquestes necessitats per part de la comunitat. En uns casos per iniciativa del treballador social, i en uns altres a proposta d'alguns veïns, es va decidir la celebració de reunions generals a l'escola. En aquestes reunions els veïns van tenir l'oportunitat de tractar col·lectivament els seus propis problemes. Unes vegades els mestres i d'altres els assistents socials van aprofitar aquestes reunions perquè la participació en les deliberacions fos ordenada i amb sentit cívic i democràtic. El diàleg s'aprèn dialogant, i no pot oblidar-se que tan interessant o més que l'objectiu material de la reunió és el valor educatiu de les actituds que s'hi anava provocant. [...] Els problemes discutits en aquestes reunions eren els mateixos que havien sorgit ja en els col·loquis familiars, encara que vistos en una dimensió i nivell més comunitari. Aquests es refereixen fonamentalment a la manca de llum elèctrica, aigua, camins, telèfon, escassa rendibilitat de les terres, habitatge, centres de diversió, formació professional, problemes d'educació, problemes sanitaris, etc. O sigui, els propis d'una zona subdesenvolupada, però vistos en la seva dimensió concreta. Un aspecte important d'aquesta presa de consciència –en col·lectiu– sobre la pròpia situació és el pas a la consideració de les causes que produeixen aquesta mateixa situació. És labor dels animadors socials l'orientació de la reunió a aquest aspecte, ja que això encamina cap a actituds operatives.

4) Les iniciatives i activitats de la comunitat. Les reunions generals van anar derivant cap a l'especialització en els temes. És a dir, els veïns mateix van prendre una actitud més activa en el camí de les solucions, i per tant, van voler tractar per separat cada problema de manera que poguessin fer-se gestions orientades en concret. [...] En una primera etapa, el Projecte no planifica quines han de ser les activitats que cal realitzar sinó que mira d'ajudar en les que la comunitat decideix. En una segona etapa, el Projecte pren una posició més activa, fent una selecció d'aquestes activitats i engegant iniciatives pròpies. [...] Els primers problemes abordats per les comunitats es refereixen a la infraestructura i a alguns de millora de l'habitatge rural. És molt important que els veïns s'enfrontin amb els problemes d'infraestructura, ja que com que aquests no depenen exclusivament d'ells, sinó de les institucions públiques, l'actitud és completament passiva, d'esperar que algú vingui i ho solucioni. No obstant això, en les tres zones es van crear comissions de veïns per a la solució del problema del proveïment d'aigua, enllumenat de camins, telèfon, construcció de vies d'accés. [...]

5) Ajuda tècnica i relació amb les autoritats administratives. [...] El Projecte va ajudar en la preparació dels projectes tècnics necessaris en cadascun dels problemes. Per a això, va disposar d'un pèrit industrial que per compte del Projecte va assessorar en cada cas, estudiant i orientant en la solució. Aquesta ajuda tècnica va ser incrementada més tard quan els problemes van derivar a l'agricultura, ja que en l'equip també hi va haver un pèrit agrícola. [...] Un altre aspecte destacable en aquesta primera intervenció en els problemes de la comunitat és el de la mediació entre comunitat i autoritats administratives o organismes de l'Administració. El Projecte no disposa de mitjans econòmics propis per a resoldre cap problema, però ofereix la informació necessària que els cal als veïns amb vista a beneficiar-se dels recursos legals existents. En els casos necessaris, l'assistent social o un altre membre de l'equip fa les gestions oportunes davant algun organisme. [...]

6) Cap a l'organització de la comunitat: nous grups. [...] Una comunitat no pot marxar de manera atomitzada, sinó que necessita que la seva vida s'enriqueixi amb diversos grups que compleixen diverses funcions dins seu. [...] Quan es van tractar els problemes d'infraestructura es va poder apreciar certa forma d'organització esporàdica en comissions, les quals tenen vida necessària segons la seva comesa, ja que una vegada han tingut èxit o han fracassat, no tenen per què subsistir. Per això, és important el pas a les juntes de veïns que s'han engegat o que han ampliat les seves finalitats. Una junta de veïns és un grup estable que entén de tots els assumptes relatius a la comunitat. Aquestes Juntes reuneixen als veïns, deliberen, organitzen i planifiquen. Les reunions de mares per a tractar temes relatius a l'educació dels fills també mereixen destacar-se, ja que la presència activa de les dones del camp en altres aspectes és nul·la. Aquest és un camí per a una participació més gran de la dona. El Plantel Juvenil de Extensión Agraria és un grup nascut per iniciativa dels joves de Venta Baja, en el qual el Projecte ha servit d'intermediari, i hi col·laboren membres de l'equip de manera activa. Aquest grup és de formació cultural i professional, i té junta pròpia integrada per joves triats democràticament [...] Els teleclubs concedits pel Ministeri d'Informació a petició dels veïns de les zones, també mereixen ser destacats per les seves enormes possibilitats formatives. Els clubs juvenils, pel que tenen d'espontaneïtat i funcionalitat amb vista a la necessitat sentida de les diversions, són una resposta feta realitat davant aquest problema. Altres activitats dutes en aquest semestre són cursets de puericultura, cursets d'alimentació, cursets de brodats, teatre, cinema, festes i excursions. Les reunions precooperatives també han estat objecte de treball en el Projecte [...] També es treballa amb vista a la revitalització de les cooperatives existents. [...] En aquest temps, s'han anat detectant una sèrie de persones que han col·laborat activament en les activitats i que presenten les característiques de líders naturals en les zones. Aquest tema dels líders locals és del més gran interès per al treball de desenvolupament comunitari. L'ideal del treball social és que la comunitat camini per si mateixa, i per aquest motiu els líders locals són absolutament necessaris. Però no n'hi ha prou que col·laborin, sinó que és necessari que es formin. La millor manera de formar-se consisteix en la seva integració en l'equip de treball com uns membres més. A part d'això, serà necessari també organitzar alguns tipus de cursets dedicats als líders, als monitors dels teleclubs i a altres persones que ho necessiten [...]

(J. Casco, 1967).

En l'àmbit urbà, el que hi va haver, sobretot, és una munió d'intervencions professionals molt limitades que es van reclamar orientades pel desenvolupament comunitari. L'aportació més gran d'aquestes intervencions, deixant de banda les orientacions metodològiques, va ser un voluntarisme molt important.
Treball de comunitat iniciat en un grup de barraques situades davant del cementiri de les Corts

Descobrim l'existència d'aquest suburbi a l'octubre de 1961, amb motiu d'una enquesta que, com a pràctiques dels estudis de Visitadora Social-Psicòloga, vam haver de realitzar un grup d'alumnes d'aquesta Escola. Ens va cridar l'atenció les males condicions en què vivien i la falta d'assistència de tota classe. Al barri no hi havia aigua, ni llum, ni serveis higiènics. [...] El gener de 1962 va començar l'actuació d'un equip format per una visitadora social-psicòloga i cinc universitàries, sota l'assessorament del sociòleg P. Borri. Es va traçar un pla de treball que ha comprès dues etapes. [...]

Primera etapa: (conèixer-los i donar-nos a conèixer). Es van distribuir les famílies entre les components de l'equip i les visitaven amb certa regularitat. Al mateix temps que informaven, en les reunions que periòdicament se celebraven sobre les respectives famílies, donaven a conèixer els nostres plans als veïns de la barriada. Durant aquest període es van resoldre alguns casos de malaltia, habitatge i altres problemes personals. Al mateix temps que anàvem coneixent les famílies, intentàvem destacar un "líder". [...] Quan ja se'ns acceptava i s'entenia la nostra missió, vam intentar demostrar que a través d'una representació del barri, podien obtenir la solució d'alguns problemes que els afectaven a tots. Els vam proposar sol·licitar a l'Exm. Ajuntament la instal·lació d'una font, ja que per a aconseguir aigua havien de desplaçar-se a la Maternitat, edifici situat a poca distància, però relativament lluny tenint en compte que era un element tan necessari. Orientats per nosaltres, van fer gestions, i al mes de maig de 1962 s'inaugurava una font a la barriada, amb l'assistència del capellà i autoritats. Es va reunir tot el veïnat per a celebrar-lo, i fins i tot van organitzar una petita festa. També es va intentar, durant aquest període, reunir els nens i iniciar amb ells un treball de grup. Vam assistir a l'acte de la Primera Comunió. Vam sortir amb ells diverses vegades a visitar la ciutat, i es va iniciar la preparació d'una comèdia en la qual intervenien nens i nenes. En aquesta primera etapa es va assolir plenament el que ens proposàvem: conèixer-los i donar-nos a conèixer. Podríem afegir encara més: no solament van arribar a entendre el que perseguíem, sinó que van voler organitzar-se i ens van acceptar amb simpatia i afecte.

Segona etapa (promoció del grup). Durant aquesta etapa s'ha aconseguit formar una junta directiva, que ha celebrat ja dues reunions, a les quals han assistit tots els caps de família. Explicarem com es va assolir aquest segon pas, ja que el creiem interessant. S'anava fent difícil la qüestió "líder", perquè la dona que actuava com a tal no tenia ascendent sobre tots els veïns, i fins i tot estava enemistada amb alguns. El canvi, doncs, era urgent. A una de les alumnes que realitzaven les pràctiques se li va ocórrer la idea de reunir-los per a parlar de la instal·lació de l'enllumenat i intentar, a través d'aquesta reunió, la formació d'una junta directiva que estudiés els seus problemes i veiés la forma de solucionar-los i els representés en els moments precisos. Es va celebrar la reunió i, d'acord amb una votació general, va quedar constituïda la junta, que estava formada per un president i dues vocals. Pocs dies després d'aquest fet, vam posar en contacte el president amb el cap de la Secció de Barraquisme de l'Excm. Ajuntament, que el va reconèixer com a tal i davant el qual es va comprometre amb les responsabilitats pròpies del càrrec.

Actualment no disposem de local (es va intentar construir una barraca, però per falta de mitjans econòmics, no va ser possible). És probable que en breu disposem d'una barraca que deixa lliure una àvia a qui hem ingressat a les Llars Mundet. Tenim en projecte per a aquest curs: l'organització de grups de nens i nenes, per separat, dels quals s'ocuparan visitadores (en pràctiques); xerrades de tipus cultural per a homes i dones, i el muntatge d'una biblioteca. No serà possible iniciar activitats per a la millora de serveis, ja que ens consta que aquest suburbi desapareixerà en breu.

(Rosario Borri, 1963).

La Cooperativa del Sud-Oest de Sabadell

La primera cosa va ser descobrir el barri «per dins», passejant, observant, parlant, visitant, omplint-te de pols o de fang cada dia segons com estava el temps. Però així vaig poder apreciar en tot el seu valor una nova dimensió en la meva vida i en la dels altres, descobrir unes necessitats comunitàries i individuals. Al cap de tres mesos de vagar pel barri, vaig tenir un local per establir el despatx. Des de llavors ha estat possible fer treball comunitari. [...]

En polsar els problemes més urgents que té plantejats el barri va sorgir el de l'habitatge. És una barriada que urbanísticament té bona aparença, perquè tot són edificacions altes. No existeix el barraquisme tradicional del qual s'ha fet molta literatura, sinó el barraquisme vertical dels rellogats que hi ha en els pisos. Exteriorment els blocs d'habitatges tenen bon aspecte i queda amagat el drama de dins. Aquestes necessitats, dialogant amb els afectats, ens van impulsar a constituir una cooperativa d'habitatges. [...]

S'han fet moltes reunions, entrevistes i tràmits fins a tenir la personalitat jurídica de la nostra cooperativa; actualment ja s'edifiquen els habitatges i per anar seguint endavant hem de fer feina de debò. Però el que no es pot mesurar ni expressar en xifres, és la victòria moral que això ha representat, el procés de maduració social que per a tots ha estat aquest intercanvi setmanal en les reunions que anem celebrant. Primer, ens movia l'interès d'aconseguir l'aprovació oficial per construir habitatges, però, a poc a poc ens hem anat descobrint, coneixent, intercanviant idees, hem discutit, somniat a vegades, en fi, ens hem acceptat i ens hem estimat tal com som, i podem dir que veritablement ens sentim cooperativistes i cooperadors.

El nostre treball social de comunitat, doncs, l'hem començat pel sistema cooperativista i ha donat un gran impuls social a la barriada, perquè la cooperació obliga a sacrificar l'egoisme i es funda en el principi sobirà de la disciplina i de l'interès col·lectiu.

(C. Obradors, 1965).

1.4.Desenvolupament comunitari, nova comprensió de l'assitència social i el treball social del barri

Per a comprendre fins a quin punt va impactar el desenvolupament comunitari a Catalunya, ens cal considerar també les condicions de recepció de les propostes metodològiques i de la filosofia d'intervenció que transporta. D'una banda, en aquest període trobem una assistència social en procés de constitució com a cos professional i àvida de coneixements que orientin l'acció. De l'altra, canvis socials de gran magnitud (el fet migratori i la crisi del món rural) que posen sobre la taula la necessitat de pensar en intervencions més ambicioses que no pas l'atenció individual amb recursos molt migrats. El desenvolupament comunitari concreta la resposta a aquestes necessitats incorporant la planificació social i l'abordatge de situacions col·lectives.
El desenvolupament comunitari transportava una manera de fer sistemàtica que en l'assistència social es va entendre com a instrument que contribuïa decisivament a la seva professionalització. És el primer contacte real amb una estructura de procediment de caràcter racional. Aportava als treballadors socials el substrat metodològic que necessitaven per a sostenir certa autonomia de decisió professional (construir coneixement), els connectava amb el paradigma de la planificació racional, etc. Permetia construir un imaginari sobre la intervenció social amb orientació tecnicocientífica.
Pensar l'exercici com una intervenció basada en el coneixement

La fase inicial, indispensable per a la creació d'un centre social, és la de l'estudi previ del barri: No es pot fer res abans de saber quines característiques té la població que ho integra, i això no pot fer-se per intuïció, sinó que cal estudiar-ho científicament amb mètodes sociològics admesos i amb el degut respecte a la dignitat personal dels habitants del barri. Cal fer un estudi no només de les condicions dels habitatges, sinó també de la distribució professional dels ingressos, desplaçaments, serveis existents, tensions entre la població, grups diferents, necessitats més fonamentals, grups asocials del barri, tipus d'activitats religioses, culturals i recreatives, tradicions, etc. [...] El treballador social ha de conèixer l'ambient en el qual va a treballar, quines són les forces amb les quals pot comptar, si hi ha alguna associació, que actua al barri, quines persones de l'exterior (catequistes, metges) hi desenvolupen activitats; en una paraula, ha de saber els elements de què disposa.

(Memoria de las Jornadas de Trabajo Social, 1963).

Amb independència de si es porten a terme projectes comunitaris, les assistents socials del moment fan seu aquest imaginari: és el moment en què comencen a sistematitzar la informació dels barris, utilitzar fitxes de recursos, de les institucions, etc. El desenvolupament comunitari les permet pensar-se com a "professionals" capaces d'establir diàleg amb altres professionals, com a "tècniques" preparades alhora que mobilitzades.
Pensar l'exercici com una intervenció tècnica que incorpora la planificació

[El treballador social] ha de participar en les tasques de planificació, actuant amb l'equip planificador en un pla d'igualtat amb els urbanistes, arquitectes, sociòlegs, economistes, etc., aportant la seva experiència sobre la previsió de serveis, manera de fer-los viables, i, principalment, perfilarà el procés de desenvolupament que cal seguir perquè s'aconsegueixin etapes segures de promoció dels futurs usuaris dels habitatges. Aportarà així mateix al conjunt planificador una visió dels matisos del grup o grups humans als quals van destinats els habitatges, i fins i tot tractarà, en tant que sigui possible, de posar en contacte els membres de la futura comunitat amb aquest equip de planificació, amb l'objectiu que des del primer moment ja quedin vinculats els uns amb els altres en una empresa comuna.

Un cop superada la fase de planificació, el treballador social haurà d'intensificar els contactes amb els futurs usuaris i d'aquests entre ells, fent-los participar en les alegries que poden reservar els diversos avenços de l'edificació i mirant en tot moment de despertar un interès intens per tot el que fa referència a la futura comunitat. Després que les famílies s'estableixin en la seva nova localitat, el treball social adquireix llavors la seva màxima magnitud; en aquesta etapa l'assistent social ha d'estudiar, una per una, les característiques que presenta el nou barri i revisarà, si cal, tots els plans que a priori havia establert, recorrerà a l'enquesta i aguditzarà el seu enginy per a arribar a descobrir quins són, en realitat, els veritables centres d'interès de la nova comunitat, valorant exactament els recursos dels individus i de les institucions que concorrin o puguin concórrer en la conjuntura sociològica del moment.

En tota la labor que el treballador social ha de realitzar en aquests tres estadis no ha de perdre de vista que la síntesi de les diferents activitats ha de quedar concretada en dos objectius fonamentals: la integració social dels individus dins d'una comunitat i aquesta dins d'altres de més grans (cuidant sempre que la personalitat dels individus i dels grups naturals no sigui absorbida per altres estaments més amplis), i la promoció social, que ha de consistir principalment a despertar una actitud d'autodeterminació en les persones i en les institucions que els permeti d'una forma racional organitzar els seus recursos amb vista a aconseguir una creixent elevació en el terreny d'allò material, cultural i espiritual.

(Memoria de las Jornadas de Trabajo Social, 1963).

La influència del desenvolupament comunitari no s'explicaria de manera completa sense tenir en consideració que l'emergència del "treball social de barri" és la novetat més gran de la dècada dels seixanta dins l'assistència social. Són diverses les raons que donen compte que en la comprensió de la intervenció aquesta novetat té una significació molt especial:
1) el barri és l'espai d'exercici en el qual agafen més sentit totes les novetats discursives que arriben a l'assistència social del moment (el discurs del desenvolupament comunitari i el de la "promoció social");
2) en el treball social de barri trobem la gènesi discursiva del que en el futur (entre quinze i vint anys més tard) seran els serveis socials d'atenció primària de la democràcia;
3) serà al barri on el treball social trobarà l'oportunitat de connectar l'acció professional amb el moviment social i polític d'oposició a la dictadura (aspecte que en altres camps, sobretot el d'empresa, resultava més difícil);
4) perquè es tracta de l'espai en què mitjançant les pràctiques d'organització de poblacions (és a dir, mitjançant el treball comunitari), la militància sociopolítica i l'exercici del treball social de proximitat es formaran els futurs líders i quadres dirigents del disseny i de l'extensió dels serveis socials de la democràcia.
La Carta Social Europea
La Carta Social Europea, aprovada pel Consell d'Europa el 1961, no seria ratificada per Espanya fins al 1980. La Carta reconeix el destacat paper del treball social en els serveis socials i assenyala el dret de tots els ciutadans dels estats membres a beneficiar-se dels serveis socials, que defineix com a "serveis que, utilitzant mètodes de treball social, contribueixen al benestar i al desenvolupament dels individus i dels grups en la comunitat i a la seva adaptació a l'entorn social".
L'inici del treball als barris, en els primers anys del període que ens ocupa, estarà estretament lligat, en primer lloc, a Càritas i, menys, al Patronat Municipal de l'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona. El treball social de barri s'havia de fer partint de la manca de tradició, amb un grau d'innovació important, incorporant a l'àmbit de l'exercici professional els coneixements organitzatius assolits en altres espais, aprenent a còpia d'experiències i dels fracassos, amb una gran dosi de voluntarisme, etc. Allò que podia ser vist com un obstacle era, també, una oportunitat per a l'exercici creatiu en el treball social. Les condicions objectives afavoreixen aquesta creativitat, ja que el barri és l'espai d'intervenció amb més llibertat, el menys institucionalitzat, allà on l'Estat i el control de les jerarquies quedava més lluny. De la mateixa manera que es construeix una nova barraca d'esquena a l'Administració, també es pot fer un treball social menys sotmès a control. No és estrany, doncs, que fos el treball de barri dels suburbis amb més precarietats on es van desenvolupar les experiències més generadores.
Com si es tractés d'una refundació pràctica, la intervenció tindrà un abans i un després d'aquestes experiències. L'aspecte més comú en l'exercici de barri és la proximitat de les relacions directes i el caliu de la interacció: pel discurs del moment, resulta essencial la immersió en la realitat social d'intervenció, el contacte dins la vida quotidiana, la "convivència", etc. Per això, el militant polític s'havia de proletaritzar, el mossèn s'havia de fer "capellà obrer" i el treballador social havia de fer un treball de molta proximitat. Les relacions de proximitat estan relacionades amb una veritable «immersió en el barri» i és aquesta immersió la que permet que el treball de cas pugui servir per a detectar problemàtiques que poden ser abordades organitzant la gent: és a dir, mitjançant el treball comunitari (6) . No és d'estranyar que les orientacions del desenvolupament comunitari esdevinguessin enormement suggeridores en aquest espai de pràctiques.
El treball de comunitat a partir del treball de casos

No crec que sigui necessari defensar el treball de casos, prou conegut per totes nosaltres. El que segurament pot resultar interessant és ajudar a conèixer entre totes aquest treball (de casos) com a etapa prèvia i sempre complementària al treball de comunitat [...] Aquest treball per a mi no és comprensible sinó és realitzat sempre en funció del de comunitat; deu existir per tant una estreta col·laboració entre els treballadors socials que realitzen l'un i l'altre. [...]

1r) Coneixement dels problemes existents a través d'un contacte personal amb la gent del barri. [...] Aleshores, sempre a través dels casos vàrem veure que les necessitats més urgents eren:

a) Instal·lar una guarderia perquè les dones poguessin desplaçar-se a llocs de treball deixant atesos els seus fills petits;

b) Atendre des d'un punt de vista mèdic les 5.000 persones que integren el Camp de la Bota que no tenien coberta la necessitat primària d'estar atès medicament.

2n) Portar a terme la realització d'aquests serveis. Com es pot suposar, no va ser gens fàcil. A causa que tot s'ha de solucionar comptant amb les possibilitats particulars:

a) Actualment funciona des de fa un any una guarderia amb 50 nens que paguen 10 pessetes diàries. La despesa per persona és de 20 pessetes, ja que se'ls dóna esmorzar i dinar. A través d'un contacte directe amb les mares s'ha aconseguit que no sigui (gens ni mica) una clàssica guarderia de beneficència sinó que les mares se la sentin seva. Hem iniciat també un treball de grup per mitjà de reunions quinzenals amb les mares per a informar-les sobre el funcionament general de la guarderia (pedagogia, administració), conferències i cursets de puericultura. També en els nens es fa un treball de grup amb sortides periòdiques i visites a la ciutat;

b) Per a resoldre la segona necessitat, funciona des de fa tres mesos un dispensari al barri amb tots els serveis necessaris. Amb un sistema d'"iguals" de 40 pessetes per als abonats i de 25 pessetes la visita per a tothom.

3r) Projecció comunitària [...] tant la guarderia com el dispensari volem que arribin a ser del tot administrats i dirigits per gent del barri [...]

(R. Domènech, 1965).

El treball de cas permet conèixer situacions que només poden ser resoltes amb estratègies d'abordatge col·lectives. D'aquesta manera, es reconeix la insuficiència de l'abordatge individualitzat. És la immersió en el barri, les relacions de proximitat que els treballadors socials estableixen, el que permet una combinació variada d'estratègies.

1.5.Església, dictadura i el discurs del desenvolupament comunitari

L'Església va rebre amb fruïció les propostes metodològiques del treball comunitari no solament pel que tenien d'orientació per a l'acció social, sinó pel seu aire de família. En el desenvolupament comunitari va trobar una filosofia molt pròxima al que pregonava com a apostolat seglar, una metodologia (d'organització de poblacions) que casava bé amb les habilitats dels militants obrers d'acció catòlica, i resultava propera als que dirigien o promovien grups socials o agrupacions parroquials, etc. Així, doncs, la proximitat del món de l'Església amb el desenvolupament comunitari no solament és discursiva, sinó que s'entreveu com a continuïtat de pràctiques que ja es duen a terme. Però la intervenció social no solament té una base tècnica o professional, també té una base ideològica, un sistema de valors del qual parteix i que, tanmateix, persegueix; i és aquí on el món de l'Església fa una ràpida associació entre el que és comunitari i el "relligar" de la religió. El 1983 un número de l'RTS dedicava un gran espai a l'anàlisi i valoració de l'experiència de Càritas entorn del desenvolupament comunitari durant les dècades de 1960 i 1970; feia referència a un aspecte que sembla esclaridor:

"L'esperit amb què es va començar el desenvolupament comunitari difereix de l'actual. Allò que es donava era una ètica de salvació, d'heterosalvació, perquè el desenvolupament comunitari duia uns factors culturals i psicològics, era com una ètica messiànica: salvar unes poblacions o una gent deprimides."

(Equip d'RTS, 1983).

Tanmateix, la doctrina de l'Església sembla avenir-se bé amb el corrent funcionalista que els organismes internacionals han fet seu. No podem ignorar que parlar en termes de "comunitat" era enormement funcional per a tots els sistemes polítics establerts (tant els règims de l'occident capitalista com els de l'orient socialista estarien interessats en qualsevol tipus d'acció que aportés cohesió a les respectives societats). El discurs de la comunitat forma part també d'un discurs més ampli que, dins de les ciències socials del moment, posa èmfasi en l'equilibri i el consens social. El desenvolupament comunitari que proposa l'ONU transporta, precisament, una filosofia de consens i d'aliança de les poblacions amb els poders públics. Aquesta filosofia és, com hem dit, la que converteix el desenvolupament comunitari en proposta acceptable per a països i per a institucions molt variades. Si per a l'Església «la comunitat» i «allò comunitari» tenia un aire de família important, tot sembla indicar que aquest llenguatge tampoc va fer nosa a les institucions del règim franquista: el desenvolupament comunitari també va inspirar organismes com el Ministeri d'Agricultura (Extensió Agrària i Concentració Parcelària), el Ministeri de l'Habitatge, l'Obra Sindical de la Llar o el Sindicat (CNS). La propaganda desenvolupista del Govern contribueix, tanmateix, a una recepció favorable del desenvolupament comunitari que pot aportar una cobertura "social" al discurs del desenvolupisme econòmic.
Les comunitats agràries i diversos organismes
Diversos organismes (alguns del sistema de les Nacions Unides) com la FAO, Unesco, OMS, OECE, etc., en ple procés de descolonització, van trobar en les comunitats agràries un factor endogen de desenvolupament local que no pertorbava gaire l'ordre polític neocolonial. Hi va haver una àmplia discussió sobre tot això en l'antropologia aplicada.
La significació del desenvolupament comunitari en aquells anys és, com hem dit, inseparable de la comprensió dels problemes socials que proposa el funcionalisme. No es tracta d'abordar conflictes o contradiccions; més aviat es tracta de fer un tractament/ajustament que permeti reconstruir l'equilibri «natural» perdut (és a dir, reconstruir "la comunitat» per a fer a front a la «ruptura de l'equilibri social tradicional"). En el món de l'empresa, per exemple, el discurs del desenvolupament comunitari i el funcionalisme no sembla que es contradiguin amb les comprensions corporatives del règim franquista. El sindicat vertical és una organització per als treballadors i també per als empresaris. Per a una organització així, el concepte de comunitat és plenament satisfactori, i funcional. La superació de la lluita de classes és un dels discursos que el franquisme utilitza com a legitimació. L'empresa és, com estableix la Llei del Moviment Nacional de 1957, "comunidad de bienes y unidad de propósitos". En aquest marc, la funció de l'assistent social és

"Integrar tot el personal (en tota la seva escala) a la política social de l'empresa [...] En resum, s'ha d'aconseguir una coordinació entre tots els elements integrants de l'empresa amb la realització de més «relacions humanes» i d'aquesta forma arribar a una seguretat i confiança necessàries per a una perfecta col·laboració i participació (el resultat també serà un augment de la productivitat); per això és molt important que [l'assistent social] conegui les aspiracions del treballador i els desitjos de l'empresari."

(E. Alonso, 1962).

La comprensió oficial de l'assistència social per part de l'Administració pivota també entorn del paradigma de l'adaptació de l'individu, en perfecta avinença amb les comprensions del funcionalisme. La negació de les contradiccions estructurals s'acompanya, ben sovint, de la ignorància de l'entorn/ambient social com a element d'importància cabdal per a entendre els problemes i les solucions. El text del Decret de 1964 sobre el Pla d'estudis oficial dels assistents socials diu així: "La inserció dels individus en la societat dóna lloc amb freqüència a estats d'inadaptació, provocats unes vegades per circumstàncies particulars del subjecte (instrucció deficient, malaltia, hàbits antisocials, emigració a un mitjà estrany) i consecutius en altres casos a l'especial complexitat de la vida mateixa i al ritme de l'evolució (7) ". Veiem, així, que el discurs del desenvolupament comunitari que, tot d'una, podria semblar un discurs contradictori amb la dictadura, deixa de ser-ho tant aviat com el contextualitzem. La dictadura no té dificultat d'acceptar les pràctiques organitzatives que no s'emmarquen en una alternativa sociopolítica. Allò que en un moment posterior podrà ser llegit com una proposta d'oposició al règim, a principi dels seixanta és una proposta perfectament acceptable perquè es pensava dins les normes de joc del règim i no en contra. En cada moment, la interpretació depèn de qui fa el discurs i del marc en què es diu (de tot el que es dóna per sobreentès).

2.El treball comunitari del final de la dècada dels seixanta i del començament de la dècada dels setanta: crisi de la dictadura i el moviment de renovació en l'assistència social

2.1.Confrontació ideològica i de projectes socioculturals dins de l'assitència social

Al final de la dècada, el treball comunitari i el conjunt de l'assistència social es van veure sacsejats per les noves comprensions resistents a les interpretacions funcionalistes. Una ponència presentada en la I Reunió de Professionals de la Zona de Llevant el 1967 deixava constància així:

"Es diu que el servei social té com a objecte «l'adaptació o ajustament de la persona amb altres persones o amb el seu mitjà social». Aquesta concepció [...] és equivocada i de vegades negativa en relació amb el servei social i el desenvolupament. Preocupa el seu caràcter conservador, estàtic i conformista en una societat que per a sortir del subdesenvolupament exigeix inevitablement canvis radicals. [...] La societat exigeix no poques vegades trencar l'equilibri; l'«ordre» sol ocultar el veritable «desordre» de les injustícies i, en les injustícies, l'ajustament i acomodació solament serveix per a mantenir una situació que ha de ser canviada".

Les orientacions del desenvolupament comunitari en combinació amb les propostes pedagògiques de P. Freire, les influències del moviment de reconceptualització llatinoamericà i del pensament marxista inspiraran una nova versió de les relacions d'intervenció comunitàries com a processos de conscienciació i d'estímul de la mobilització social. Les comprensions anteriors es transformaran i es resignificaran amb aportacions noves que havien de servir per a posar en evidència les contradiccions de la situació política espanyola. La teoria del desenvolupament comunitari es recontextualitza dins d'estratègies de conflicte. La filosofia ortodoxa, de consens, amb la qual oficialment s'havia difós el desenvolupament comunitari serà, llavors, contestada o utilitzada per a evidenciar que hi havia altres maneres diferents de comprendre'l:

"Al llarg del període 1965-1970, en qualsevol reunió de treball es posa de manifest que hi ha dues maneres d'entendre el desenvolupament comunitari que, simplificades, es pot dir que responen a un plantejament reformista i evolutiu, o a un plantejament radical i revolucionari sense que tots dos plantejaments s'entrecreuin en la realitat."

(Càritas Espanyola, 1983).

El començament de la dècada de 1970 és un període en el qual s'aguditza la consciència entorn dels problemes que afecten els exercicis professionals; en el qual l'assistència social es contesta a si mateixa i a l'entorn politicoinstitucional que l'acull. La disputa dins les professions de l'educació i l'assistència al principi de la nova dècada és molt intensa. És una disputa que té un context més ampli que la dota de gran part del seu sentit: allò que s'esdevé dins de l'assistència social no és independent d'allò que es dirimeix en molts altres àmbits de la vida social, en el conjunt de la societat. La situació sociopolítica del país és convulsa i aquesta convulsió travessa el conjunt d'espais de la vida social. Ha anat emergint una fractura dins la societat. Una majoria encara se sent còmode amb les institucions del franquisme, políticament còmode. Però una minoria molt sensible, ben organitzada i cada cop més atrevida contesta aquestes institucions i fa emergir projectes socials alternatius en els diversos àmbits: els partits polítics clandestins d'oposició es fan influents. En l'àmbit de les relacions laborals emergeix un sindicalisme clandestí potent que sap aprofitar les esquerdes dels aparells institucionals per a subvertir-les; en el món de l'educació apareix un moviment estudiantil fort i un moviment de renovació pedagògica molt influent que sacseja la consciència del professorat; en el món psiquiàtric sorgeix el moviment de l'antipsiquiatria, els intel·lectuals i la gent de la cultura s'oposen fermament al Règim, etc.
La defecció eclesiàstica mostra, tanmateix, com el Règim rep cada cop menys suport (8) . Aquesta lluita, parcel·la a parcel·la, àmbit a àmbit, també arriba a la intervenció social i es manifestarà, a més de com a oposició a la dictadura, com una crítica àcida, profunda de les pràctiques tradicionals de l'assistència social i com un moviment que repensa i vol renovar l'exercici professional.
Els partits polítics clandestins
La influència creix amb l'aparició d'organismes unitaris de l'oposició a la dictadura. El 1971 es crea l'Assemblea de Catalunya. La unitat de l'oposició catalana s'avança respecte a la de la resta de l'Estat, on el 1974 es crea la Junta Democrática (amb el PCE com a força principal), el 1975 la Plataforma de Convergencia Democrática (amb el PSOE com a força principal) i el 1976 Coordinación Democrática, que agrupa les dues anteriors. L'oposició creix mentre el Règim continua donant com a resposta la política de repressió ja desenvolupada en la dècada anterior. El 1970 té lloc el Procés de Burgos, amb sis penes de mort que hauran de ser commutades per la pressió internacional i interna. El 1972 hi ha el Procés 1001, contra dirigents de CCOO. El 1974, assassinen Salvador Puig Antich i Heinz Chez. El 1975 són executats dos militants d'ETA i tres del FRAP tot i l'oposició internacional. Després de la mort de Franco, el 1976 a Vitòria moren a mans de la repressió policial quatre obrers en vaga que feien una assemblea en una església. El 1977, un grup d'extrema dreta assassina cinc advocats laboralistes militants del PCE, etc.
Darrere d'aquests posicionaments hi ha, com hem dit, el món ideològic de l'oposició antifranquista, però això no és suficient per a comprendre'l; també hi ha una teorització de les relacions d'assistència que apareix com a senyera de la crítica i la renovació. Des d'aquesta nova mirada, la intervenció pren ara com a objectiu fonamental desvetllar la realitat que s'amaga darrere de la marginació, fer explícites les formes d'opressió que estan presents en les situacions concretes i d'aquesta manera incorporar el poble i el professional a una lluita per a la transformació social. L'esforç del moviment se centra a estendre un nou rol de la professió dins els processos de canvi que es donen en la societat: ja no es tracta de fer assistència, d'adaptar o conformar, integrar, etc. sinó d'incorporar els professionals a un compromís ètic i polític de transformació de la societat. Aquest compromís implica per a les formes de fer un contacte estret amb el poble, un coneixement directe dels seus problemes, una construcció conjunta d'interpretacions que connectin allò conjuntural amb allò estructural, allò individual amb allò col·lectiu, allò microsocial amb allò macrosocial, una activació conjunta dels subjectes del treball social, etc.). Es tracta en definitiva de comprendre els problemes que s'aborden com a veritables fenòmens socials. La resignificació de la tasca s'expressa com un nou rol del professional (sigui de l'educació, sigui del treball social) com a "agent de canvi": el treballador social, l'educador, s'ha d'entendre com un agent de transformació i no pas de manteniment o permanència de l'ordre social. Aquest missatge (9) es converteix en el motor ideològic que permet trencar amb les pràctiques tradicionals i que incorpora els professionals a l'acció antifranquista.
El que es produeix és un veritable moviment sociocultural; els professionals es veuen influïts en les seves representacions, i interpel·lats en les seves pràctiques i en les seves comprensions. En cada trobada o episodi en el qual es convoquen els professionals hi ha un debat important i radical entorn dels propòsits, les raons de ser, les funcions i els mètodes d'intervenció. Ningú s'escapa de la sacsejada que provoca. Aquest moviment de renovació sobretot tindria una gran influència en el conjunt de la dècada, però també (i molt) en períodes posteriors. La seva significació és enorme perquè introdueix dins l'àmbit els ideals d'una democràcia social, allibera l'assistència social de les formes de legitimitat religiosa i les substitueix per cosmovisions laiques (10) , prepara les noves generacions de treballadors socials per a complir un paper important en l'entorn institucional democràtic que emergirà a partir de 1978.

2.2.El professional com a agent de canvi i la conscienciació

En les diverses trobades professionals que s'organitzen, el guió dels debats d'aquest moviment de renovació queda molt explícit: es tractava de fer un qüestionament radical del sentit i de l'interès del treball social en les condicions socials i polítiques del moment. Es debat la necessitat de comprendre la importància de les estructures socials, la relació d'aquestes amb la política i la politització dels professionals; les dificultats del treball interprofessional i la viabilitat del treball comunitari en aquelles circumstàncies; la necessitat d'un treball de «sensibilització», de «presa de consciència» i la seva viabilitat en les institucions de què depenen. Els debats mostren que els professionals han de prendre partit per opcions que, a vegades, es consideren irreconciliables. És una professió estàtica, pal·liativa, paternalista "adaptadora de l'home al món" o és una professió integradora de l'home en el seu ambient i promotora del seu autodesenvolupament? La professió ha d'integrar les persones en estructures que no consideren vàlides? És una professió que consciencia de les situacions d'injustícia per a provocar la participació de l'home en el canvi? Es tracta de treballar per a mentalitzar els de dalt, treballar-hi diplomàticament per a aconseguir la solució dels problemes o, bé, cal enfrontar els dos mons? És el treball social una tasca lenta i a llarg termini en què s'ha de saber actuar amb molta cura i delicadesa per la rigidesa de les estructures i la posició de la professió o, alguns cops, el professional s'ha de definir, adoptar una posició activa i denunciar les injustícies?
Les trobades
Són moltes les trobades en què es produeix el debat. Poden servir d'exemple les Jornades de Llevant de 1970; el mateix any a Madrid la Federació d'Associacions d'Assistents Socials organitza les Jornades Nacionals a Madrid, el II Congrés Nacional d'Assistents Socials de 1972, les VI Jornades de la Zona de Llevant fetes a València el 1975, el III Congrés Nacional fet a Sevilla l'any 1976, un cop mort el dictador, etc.
No solament hi va haver debat, també es van produir tot un conjunt d'experiències entorn del procés de conscienciació que pretenien portar a la pràctica els plantejaments renovadors. Com encarar la conscienciació?
a)Tenint sempre present el motiu inicial pel qual la persona o grup s'ha mogut i pel qual estan realment interessats;
b)estudiant el context on viu la persona;
c)valorant la cultura i la creativitat personal i ajudant a clarificar idees;
d)fent accions educatives i terapèutiques, i no pas les «purament assistencials o benèfiques»;
e)no resolent cap problema sense que la persona o grup hi hagi reflexionat i hagi col·laborat, en la mesura que sigui possible, a solucionar-lo.
Experiència de conscienciació amb un grup de pares de nens deficients en una zona de Barcelona

Presentació del problema. Per falta d'escoles especialitzades, els pares d'un nen deficient no poden escolaritzar el seu fill. Exposen el seu problema a l'assistent social de la zona, que exerceix un servei de treball social individualitzat i familiar als locals parroquials.

Treball de conscienciació. L'assistent social intenta canalitzar el seu problema amb una projecció més comunitària. Agafant com a base la consciència d'aquest matrimoni, s'inicia el treball social amb un grup de pares afectats i es treballa la presa de consciència per part de la junta del centre parroquial (com a administradora del local on es preveu situar la futura escola). Es treballa la conscienciació en diferents grups de la zona, tot i que no tenen fills afectats.

Primera etapa. Un grup de pares inicia les activitats administratives i de gestió (legalització oficial, contractació equip tècnic, programació règim intern, contacte amb institucions, etc.).

Primeres realitats. Com a resultat queda constituïda l'Escola Especial Mixta, que comença amb dues aules de vuit nens (tres cursos més tard, ja van ser 35). Partint d'aquesta realitat, els pares han adquirit consciència de la seva continuïtat. L'educació dels seus fills ja no és simplement un problema de guardar durant unes hores uns nens; hi ha latent una consciència molt més àmplia i ja s'adonen que, un cop acabada l'edat escolar, necessiten uns tallers especials. Després de molts contactes i reunions, es preveu que, ben aviat, l'escola tindrà uns tallers professionals especials. Tota aquesta acció ja la dirigeixen els pares de l'associació reconeguda oficialment. Per a més endavant hi ha projectes entorn d'un grup recreatiu, d'una residència, etc.

(RTS, 58, 1975. Transcripció no literal).

Experiència de conscienciació amb relació a la problemàtica dels habitatges de l'Obra Sindical de la Llar de Barcelona i província
Presentació del problema. Es tracta de tretze barris construïts a Barcelona i província per l'Obra Sindical del Hogar (OSH), amb un total d'uns 30.000 habitatges anomenats unitat veïnal d'absorció (UVA). Són habitatges d'accés diferit a la propietat, destinats a absorbir el barraquisme i a situacions d'emergència social. El conflicte entorn d'aquests habitatges emergeix l'any 1969 per una sèrie de deficiències (no hi ha contractes escrits sobre l'accés diferit a la propietat, hi ha deficiències greus en la construcció, conservació i manteniment, falta d'equipaments socials als barris, unes quotes mensuals que es consideren excessives per al tipus de població d'aquests barris (subproletariat generalment peonat amb contractació eventual, nuclis de població gitana, etc.).
Procés inicial. Els veïns de tres dels barris UVA connectats pels assistents socials acorden no pagar les quantitats exigides en decisions preses col·lectivament en assemblees. Aquestes assemblees han estat impulsades pels centres socials i pels veïns més crítics. S'inicia un procés de presa de consciència i de negociació que dos anys després (1971) s'estén als tretze barris de l'OSH, que presenten unes reivindicacions comunes: arranjament de desperfectes als habitatges; contractes negociats entre els veïns i l'OSH; dotació dels equipaments necessaris per al barri, arranjament i conservació de jardins i parcs infantils.
La presa de consciència. Es constata que el problema no pot resoldre's individualment, que és un problema del barri i de la resta de barris afectats. Es pren consciència que l'adjudicació d'aquests pisos no és un regal de l'OSH, que es té dret a un habitatge digne i per tant s'exigeix la reparació general. S'aconsegueix un front comú davant de les agressions de l'OSH (presentació de resolucions de desnonament) i es rebutja la proposta "d'autoadministració dels polígons" oferta, amb la reclamació que l'OSH assumeixi les seves responsabilitats. Del problema concret de l'habitatge es passa a la presa de consciència de la necessitat dels equipaments socials als barris amb relació a l'ensenyament, assistència mèdica, centres cívics i socials, transport, etc. La força i unió entre els veïns i entre els barris provoca que l'OSH faciliti el diàleg i es presti a la negociació; progressivament reconeix errors i assumeix responsabilitats.
Paper de l'assistent social. Al principi van ser necessàries moltes reunions per a arribar a un acord conjunt; alguns professionals se'n van quedar al marge, i de vegades van adoptar una posició paternalista davant la preocupació per les conseqüències que pogués tenir aquesta lluita en les famílies més febles econòmicament. Des del principi es va treballar la necessitat de plantejar la problemàtica conjuntament més enllà del barri i la connexió entre barris que més endavant va ser assumida pels veïns. Es va treballar per a descobrir els líders naturals de la comunitat i perquè les juntes directives dels centres o associacions fossin el màxim de representatives, cuidant les relacions interpersonals entre els membres del grup i els problemes de les diferències ideològiques als quals l'assistent social no pot ser aliè ni neutral. [...] És cert que la personalitat, l'actitud i la ideologia de l'assistent social influeixen poderosament en el centre on treballa, però no hi ha dubte que les característiques i ideologia del «grup motor» condicionen i determinen també l'assistent social de tal manera que avança amb el grup o s'estanca. [...] A part d'aquests factors, n'hi ha d'altres de determinats per la conjuntura socioeconòmica i política del país que aguditzen més o menys ràpidament les contradiccions del sistema, i possibiliten més o menys aquests processos.
(RTS, 58, 1975. Transcripció no literal).
L'Església, actor principal de l'assistència social, no s'escapa d'aquestes influències i els pressupòsits d'intervenció que van servir per als períodes anteriors són contestats. Aquest és el cas del desenvolupament comunitari, en què els processos, que ara són permeables al conflicte, s'alienen en gran manera del seu control institucional. En la lluita contra el franquisme hi van participar moltes persones del món catòlic, però l'Església institucional molt sovint es va veure contrariada per l'evolució dels esdeveniments.

"Es va anar concretant la idea que el desenvolupament comunitari es podia emprar com a element de xoc o de conflicte. [...] Davant una presa de consciència comencen a desaparèixer els temors en aquells sectors comunitaris en què prèviament hi havia hagut un altre tipus de treball. Apareixen certes insubordinacions i això pel que fa a petits projectes s'expressa que hi ha una identificació de la unitat comunitària que d'alguna manera planta cara. Càritas viu aquests processos com a problemes de descontrol. [...] Al final d'aquestes dues etapes [el desenvolupament comunitari dels anys 60 i el de 1970-1975] Càritas deixa de fer programes d'acció comunitària, primer perquè es va insistir, dins de la institució mateix, que el que realment havia de fer era desenvolupament institucional i denúncia profètica, en segon lloc, perquè els recursos econòmics que aportava el Ministeri van ser retirats. [...] Alguns professionals d'aquesta acció, especialment els sacerdots de les zones rurals, diferien del model de desenvolupament comunitari estructurat, cosa que va crear conflictes amb Càritas mateix, però ells al seu torn van ser denunciats pels governadors civils, com a elements molt polititzats i pertanyents a moviments clandestins d'esquerra. [...] Al marge del procés de Càritas, tal com s'ha dit anteriorment, el desenvolupament comunitari queda en certa manera absorbit pels moviments polítics."

(Equip d'RTS, 1983).

Activitats

1. Llegiu les definicions que apareixen en la taula titulada "Definicions internacionals entorn de l'organització i el desenvolupament comunitaris". Trieu la que considereu més satisfactòria i completeu-la amb els continguts que us semblin més importants que els altres.
2. Ara llegiu atentament les diverses experiències d'intervenció comunitària que es relaten al llarg del capítol. Fixeu-vos en els aspectes següents:
a)en què ha consistit la tasca de desenvolupament/organització de la comunitat que es relata: quin concepte o nocions s'usen per a qualificar la tasca i quins adjectius s'apliquen a la metodologia?;
b)qui duu a terme la tasca (agents protagonistes)?;
c)a qui s'ha adreçat la tasca (població, espais socials destinataris)?;
d)amb quins objectius es fa la tasca (per a què s'ha fet)?
3. Una vegada feta aquesta anàlisi heu d'intentar completar o millorar la definició que vau fer en el primer moviment. Li falta algun contingut? Podeu construir una definició alternativa?
4. Finalment hauríeu d'elaborar una reflexió sobre la proposició següent referida a la intervenció comunitària actual: "El treball comunitari és una tasca que encara el repte de constituir i sostenir un grup (o diversos) entorn de l'elaboració i l'aplicació de projectes de desenvolupament social". Hauríeu d'elaborar arguments sobre l'interès que pot tenir aquest tipus d'intervenció per a abordar situacions socials o problemes col·lectius actuals.

Glossari

assistència social f
Obligació de proveir les necessitats humanes per un motiu de justícia social. Els individus són, sovint, víctimes de la societat, i aquesta els deu assistència. Els estats deuen assistència als que no tenen mitjans econòmics, i els necessitats tenen dret a rebre-la. El concepte d'assistència social també serveix per a identificar un àmbit d'exercicis i de serveis i mesures de protecció que responen a aquesta manera de comprendre les obligacions publiques. D'aquesta nova manera de comprendre és part important la idea de professionalització.
beneficència f
Solució de les necessitats humanes per un motiu de pietat purament humana.
caritat f
Acció de proveir les necessitats del proïsme pel motiu sobrenatural de l'amor de Déu.
comunitat-societat f
A partir de la cèlebre obra d'F. Tönnies Comunitat i societat, en les ciències socials es va establir un ús del concepte de comunitat per a identificar la societat antiga o la comunitat rural idealitzada. un cop purificada de les disfuncions socials, comunitat remet a vincles naturals, família, tradicions, vida religiosa, base emocional, voluntat compartida de formar comunitat, al "natural", al fet sagrat, a l'essencialisme, etc. Enfront d'aquest concepte, societat remet la realitat urbana i industrial, a relacions utilitàries, a l'esfera política, etc. Comunitat és un terme molt arrelat, però el seu ús per a referir-se a la societat actual és fosc perquè està molt carregat de contingut ideològic. Un ús inadequat del terme comunitat i de l'adjectiu comunitari per a nomenar les realitats en les quals intervenen els professionals de la intervenció social posa en risc de desdibuixar la seva complexitat o de caure en simplificacions. Aquests termes tendeixen a ocultar que aquestes realitats són travessades per fragmentacions (quan pensem el barri o una institució en termes de comunitat és possible que no siguem sensibles a percebre la diversitat de posicions, punts de vista, interessos, il·lusions, etc.).
conscienciació f
Projecte d'acció pedagògica amb el poble basat en la relació de diàleg. Es tracta d'una labor mitjançant la qual l'estructura social es va desvetllant (tasca contra l'ocultació i la mitificació), d'un esforç crític comú amb els homes amb els quals es treballa. El procés pretén que les persones exercitin la reflexió sobre la pròpia percepció de la realitat (mentre actuen), un canvi en la percepció dels individus (percebre la realitat com a realitat humana, creada pels homes i, per tant, transformable).
desenvolupament comunitari-organització de la comunitat m
Des de la dècada de 1950, els èmfasis diversos que es duien a terme van fer que alguns autors preferissin parlar d'organització de la comunitat o organització comunitària en comptes de desenvolupament comunitari. Per a salvar aquestes diferències, es va recórrer de vegades a parlar d'organització i desenvolupament de la comunitat. M. Moix (1991) recull una definició de Brager i Specht d'organització de la comunitat que sembla suggeridora: "és un mètode d'intervenció mitjançant el qual els individus, els grups i les organitzacions es comprometen en una acció planejada per a influenciar els problemes socials. S'ocupa de l'enriquiment, el desenvolupament i el canvi de les institucions socials, i implica dos importants processos relacionats: la planificació (és a dir, la identificació d'àrees de problemes, el diagnòstic de les causes i la formulació de les solucions) i l'organització (és a dir, el desenvolupament de grups de suport i l'invent de les estratègies necessàries per a dur a efecte l'acció).".
desenvolupament econòmic m
Generalment creixement de la producció per habitant.
desenvolupament social m
En l'actualitat el concepte de desenvolupament comunitari és complementat amb el de desenvolupament social. Una comprensió d'aquest concepte que integra molt bé els objectius propis del treball comunitari diu així: "Desenvolupament social pot designar dues coses, en principi, diferents: a) la «dinamització social» en el sentit d'activar les relacions i interaccions socials (individualment, interindividualment, intragrupalment o intergrupalment...) i b) la «promoció social», entesa com a millora o producció de benestar d'entitats definides (col·lectivitats globals, grups, individus, etc.). El vincle entre les dues polaritats només s'esdevé quan la «dinamització social» és concebuda i duta a terme com a condició de la «promoció social»" (J. P. Hiernaux, 1989).
modernització f
Quan analitzem la relació entre el desenvolupament econòmic i l'estructura social, podem reconèixer els efectes de diferents processos tècnics, econòmics i ecològics que solen acompanyar el desenvolupament: el pas de tècniques simples i tradicionals a l'aplicació del saber científic, l'evolució d'una agricultura de subsistència cap a la producció comercial d'articles agrícoles, la transició de l'ús de l'energia humana i animal a la industrialització pròpiament dita, el moviment des del poble cap als centres urbans. Estretament vinculada a aquests canvis, la família deixa de ser una unitat econòmica de producció i les seves activitats es concentren en la satisfacció emocional i la socialització; els valors i vincles tradicionals es veuen afectats de manera important (secularització); apareix una nova estratificació social, es veuen modificats els sistemes jurídics i polítics, etc.
treball comunitari m
Tipus de pràctica que pretén abordar la transformació de situacions col·lectives mitjançant l'organització i l'acció associativa. Es tracta d'una tasca que s'encara amb el repte de constituir i sostenir un grup (o diversos) entorn de l'elaboració i l'aplicació de projectes de desenvolupament social. És la pràctica organitzativa que duen a terme els professionals de l'àmbit de la intervenció social (ja siguin treballadors socials, educadors, psicòlegs comunitaris o altres professionals de les ciències socials que fan intervenció) entorn de certs objectius col·lectius. El concepte de treball comunitari l'utilitzem també per a referir-nos als coneixements disciplinaris que pretenen orientar aquestes tasques professionals. En l'origen del que avui anomenem treball comunitari trobem el «desenvolupament comunitari», però a aquestes aportacions teòriques se n'han anat afegint moltes altres de relacionades amb l'acció col·lectiva.
treball social m
 Treball social, assistència social (i, fins i tot, servei social, en singular) són noms que s'utilitzen en països diferents per a anomenar les mateixes pràctiques i grups professionals. Treball social és una traducció de social work, que és com es coneix als països angloxasons. A Espanya, per decisió dels assistents socials, l'exercici professional va passar a anomenar-se treball social i posteriorment els professionals mateixos es van anomenar treballadors socials (tot i que encara subsisteix l'ús dels anteriors). Amb la decisió de canviar noms, es va voler mostrar distància respecte d'exercicis passats que havien acabat connotant negativament el nom d'assistència social i el desig de redefinir les identitats (això va passar durant la dècada de 1970). Cal advertir, però, que els conceptes de treball social i treballador social es resisteixen, al menys en part, a anomenar l'exercici d'un sol grup professional i, sovint, evoca l'exercici d'altres grups professionals de la intervenció social.

Bibliografia

Alonso, E. (1962). El Trabajo Social en la Empresa. . Barcelona: Sindicato Gráfica Cromotip.
Associació de Visitadores Socials Psicòlogues (1967). [document mecanografiat]. Barcelona.
Barbero, J. M; Cortés, F. (2005). . Madrid: Alianza Editorial.
Barbero, J. M.; Feu, M. (2009). . Barcelona: Col·legi DTS de Catalunya / Editorial Hacer.
Batten, T. R. (1974). . México: FCE.
Bennassar, B. (1970). [material fotocopiat]. Palma de Mallorca.
Borri, R. (1963). Grupo de Trabajo 1: Nuevas comunidades y migración. Experiencias de un Trabajo de Comunidad iniciado en un grupo de treinta barracas situadas delante del cementerio de Las Corts. A . Barcelona: Sallent Hermanos.
Càritas Espanyola (1983). Objetivos y método del desarrollo comunitario en España. , 89, Barcelona.
Casco, J. (1967). . Màlaga: Secretariado Social Diocesano.
Castillo, H. G. (1972). Algunas consideraciones teóricas sobre el tema: la concientización y el Trabajo Social. , 25. Buenos Aires: ECRO.
Domenech, R. (1965). El Treball de Comunitat a partir del Treball de Casos, , 19. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Doval, R. (1958). Lo social en Càritas. , 1. Madrid: CESA.
Duocastella, R. (1958). , 8. Barcelona: Secció Social de Càritas Espanyola.
Duocastella, R. (1959). Cómo estudiar un municipio. , 5-6. Madrid: CESA.
Duocastella, R. (1961). [document mecanografiat]. Barcelona.
Equip del (1965). Dedicado al Trabajo Social de Comunidad. , 19. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Federació Espanyola d'Associació d'Assistents Socials (1972). . Madrid: Marsiega SA.
Fontboté, P. (1983). Una eina pel treball comunitari: El centre social de La Florida de l'Hospitalet de Llobregat. , 89. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Freire, P. (1969). El rol del trabajador social en el proceso de cambio. , 16-17. Buenos Aires: ECRO.
Freire, P. (1974): . Buenos Aires: Ediciones Búsqueda.
Giambruno, A. (1961). . Servicios Sociales de Comunidad [material mecanografiat].
González, D. (1963). . Buenos Aires: Humanitas.
Hytten, E. (1966). El concepto de Desarrollo Comunitario. A , 24. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Jornades d'Assistents Socials de la Zona de Llevant (1970). [material fotocopiat]. Palma de Mallorca.
Jutglar, M. A. (1976). Comentarios al III Congreso Nacional de AS: Comunidad. , 63. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Jutglar, M. A. (1965). Carta abierta al consejo de redacción del : ¿Puede hacerse SS de comunidad en una parroquia? , 19. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Marchioni, M. (1999). . Madrid: Editorial Popular.
Marchioni, M. (1989). . Madrid: Editorial Popular SA.
Martínez-Marí, J. M. (1963). Grupo de Trabajo 1: Nuevas comunidades y migración. A . Barcelona: Sallent Hermanos.
Obradors, C. (1965). Un servei social de comunitat: la Cooperativa del Sud-Oest de Sabadell. A , 19. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
ONU (1959).. Bristol: EDIT.
Porcel, P. (2000).. Barcelona: Col·legi DTS i AS de Catalunya.
Renau, A. (1970). ¿Se trabaja con el método de desarrollo comunitario?. A , 164. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Rimbau, C. (1987). La obra socioasistencial de la Generalitat republicana. A D. Casado. . Madrid: Acebo.
Rodríguez Cabrero, G. (1989). Orígenes y evolución del Estado de Bienestar español en su perspectiva histórica. Una visión general. , 2. Madrid.
Rodríguez, C. A. (1970). . Buenos Aires: ECRO.
Romagosa, M. A. (1965). Les Planes. Una experiència de Treball Social de Comunitat. A , 19. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Romeu, R.; Porcel, A. (1983). Cómo inició Cáritas Española el Desarrollo Comunitario. Entrevista a M. Jesús Manovell, Demetrio Casado y Antonio del Valle. A , 89. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Ross, M. G. (1967). . Madrid: Euramérica.
RTS, EQUIPO de (1975). VI Jornadas de Levante. , 58. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
RTS EQUIPO de (1980). El Treball Social a Catalunya els anys 70. , 80. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
RTS EQUIPO de (1983). Anexo. Cáritas Española. Objetivo y método del Desarrollo Comunitario en España. , 89. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
RTS, EQUIPO de (1983). Como inició Cáritas Española el desarrollo comunitario. , 89. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
RTS, EQUIPO de (1983). Una eina per al treball comunitari: el centre social de «La Florida», de L'Hospitalet de Llobregat. Entrevista a Paquita Fontboté, AS. , 89. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Sabater, M. (1957). El sentido social. El sentido social y la asistencia. A . Madrid: Secretariado de la Junta nacional de Semanas Sociales.
Serrallonga Urquidi, J. (2007). L'assistència social durant el període de la Generalitat Republicana, 1931-1939. . Barcelona.
Solé, E. (1962). . Barcelona: Fomento de Acción Social.
Valle, A. del (1983). Bibliografía en lengua castellana sobre Desarrollo de la Comunidad. A , 89. Barcelona: Associació d'Assistents Socials.
Valle, A. del; Echarren, R. (1965). . Madrid: Euramérica.
Vilà, A. (2005). . Girona: Diputació de Girona.