Moviment obrer i cultura popular

  • Francesc Calvo Ortega

    Francesc Calvo Ortega

    Professor d'Història de les idees pedagògiques a la Universitat de Barcelona, on desenvolupa la seva activitat investigadora que en els últims anys se centra a analitzar les formes de racionalisme que Occident posa en funcionament sota la forma ambigua d'un pathos, alhora desorientador i punt de partida de patologies socials. Des d'una perspectiva semblant, investiga el procés de racionalització que es dóna en la constitució teòrica de la pedagogia contemporània.

PID_00151697
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Durant la dècada dels anys setanta del segle xx molts dels estudis dedicats a les classes populars van anar degenerant en la pèrdua gradual de l'especificitat de les formes culturals que històricament han estat pròpies d'aquest grup social tan important. D'una banda, l'hegemonia de la classe mitjana, que va acabar substituint en l'anàlisi la classe treballadora, esdevingué un tema central de la sociologia. De l'altra, l'aburgesament dels obrers, molts dels quals van assumir com a pròpies certes pràctiques dominants en matèria de fecunditat i habitatge, a més de l'adhesió a la competència escolar i a la lògica del consum, ha donat com a resultat la imatge de la seva integració i dissolució en la societat.
M. Perrot, A. Lémenorel i J. Rancière, entre d'altres, reclamen des de fa dues dècades una nova relectura de la cultura popular alliberada de raonaments deterministes, de visions influenciades per Durkheim, Merton i E. J. Hobswam, que retorni als actors socials el seu lloc i la seva subjectivitat. Així, doncs, sota la base de problemàtiques de caràcter microsocial, i menys marxistes, s'afirma la necessitat de plantejar un acostament més sensible a l'estudi de les relacions que a les estructures, més atenta als símbols i representacions que a la infraestructura econòmica.
Sobre el terreny, la col·laboració entre historiadors, sociòlegs i antropòlegs esdevé fonamental per a portar a terme un desplaçament epistemològic que faci més visibles les pràctiques obreres circumscrites, tan a la fàbrica com a la ciutat, en les xarxes de sociabilitat internes del grup. Si el món obrer vol retrobar una autonomia cultural i una capacitat política pròpies és necessària una reflexió, no exempta d'autocrítica, sobre l'experiència històrica de classe, deixant de banda la seducció de les teories sociològiques que redueixen tots els aspectes fonamentals d'una sociabilitat diferenciada a una civilitat simple i empobridora.

Objectius

Al finalitzar l'estudi d'aquest mòdul sereu capaços de:

  1. Assolir les eines metodològiques bàsiques i els fonaments teòrics necessaris per a l'estudi de la història cultural.

  2. Identificar els significats de la història cultural, els enfocaments més actuals, i les formes d'aplicació a l'estudi del moviment obrer.

  3. Reconèixer els principals enfocament historiogràfics sobre la cultura popular específics en la història del moviment obrer i la relació que tenen amb altres disciplines socials.

  4. Reconèixer les eines metodològiques de la història de la cultura i les formes d'aplicació a aspectes concrets del moviment obrer (la dona, l'educació, la feina).

  5. Desenvolupar la capacitat d'analitzar els textos de l'època reconeixent les tesis centrals i les estratègies d'argumentació.

  6. Cercar i ponderar informació rellevant sobre el tema argumentant una proposta crítica sobre un tema específic.

1.Cultura i classe obrera

Generalment la cultura forma part de la història i de la realitat viscuda pels grups d'individus considerats en la seva existència quotidiana; és el teixit de significat a partir del qual els éssers humans interpreten les seves experiències i guien els seus actes. I l'estructura social és la forma que prenen les seves accions, el filat de les relacions socials existents en la realitat: la cultura i l'estructura social no són més que dues abstraccions diferents d'un mateix fenomen.
Una cultura no només està relacionada amb una pràctica econòmica i social sinó que també defineix i expressa en la realitat la pràctica comunitària i social viscuda pels qui hi participen.
En aquest sentit, en l'horitzó de la cultura popular –delimitat convenientment per l'estudi o la recerca–, s'hi poden incloure les pràctiques i els productes culturals per a reconstruir els processos de producció, de transformació i de circulació del significat, i revelar tot un seguit de pràctiques, de circuits de comunicació i intercanvi i de comunitats d'interpretació.
En el conegudíssim treball de Michel Hastings Halluin la Rouge (1991) trobem un exemple del que pot voler significar el mot popular lligat al moviment obrer.
És a dir, la naturalesa de les pràctiques, de les accions i de les relacions que s'estableixen pot ser anomenada popular, si es donen en un espai delimitat en barris o ciutats i en un període històric concret.
Anomenen populars l'entrecreuament d'un seguit de pràctiques arrelades en una regió concreta on la vida quotidiana té un lloc important, les accions obreres i la concepció de l'acció sindical que les acompanya i les pràctiques polítiques marcades per l'empremta de l'ideari comunista, socialista o anarquista.
La cultura popular, doncs, no és pas exclusivament social sinó que, de manera inseparable, és alhora social, regional i política.

1.1.La força política de la cultura

Tota pràctica cultural, i tot allò que produeix, no pot ser entesa fora de la situació política en què es desenvolupa; està condicionada per aquesta situació i a més en dóna compte. No tant com a portadores d'orientacions polítiques intrínseques, les pràctiques culturals són el resultat d'una labor de creació que recrea el món donant un sentit ètic a les formes d'existència de les classes populars:
l'orgull de classe, el reconeixement de la dignitat, l'aspiració a la justícia són producte, si no de tota acció política, almenys d'una voluntat i esforç de mobilització. Aquest és el potencial polític de la cultura.
Qualsevol fenomen cultural, com a pràctica o producte, expressa de manera simbòlica les representacions socials incloent-hi el sistema de representacions polítiques. En el seu desenvolupament, en el moviment de construcció i de reformulació de sentit que hi opera –en les connexions, els intercanvis i la creació– els fenòmens culturals contribueixen a transmetre i transformar les representacions. Així mateix, combinant l'aspecte cognitiu amb l'afectiu, no són portadors només d'una interpretació de la realitat pròpia del grup sinó que, a més a més, estan dirigides a l'acció. Els valors ètics revelats en un gran nombre de fenòmens culturals ens permeten formular un judici sobre les organitzacions socials. En la mesura que la societat ideal per la igualtat i de respecte a l'altre encara no ha estat realitzada, el criteri que podem tenir d'una cultura de classe no pot ser sempre positiu, en el sentit que una situació d'injustícia llarga en el temps ve expressada per frustracions, decepcions i una contestació general que, en si mateixes i en un primer moment, no estan orientades políticament.
Els valors i els judicis tenen un potencial d'acció que ha de ser recollit i realitzat perquè les accions polítiques tinguin una utilitat pel que fa a la conservació o modificació de les relacions de poder existents. D'aquesta manera, la cultura constitueix un espai d'enfrontament en què es posen en joc les representacions de la societat i del poder. Les creacions culturals no són res més que l'acte de donar una significació a l'entorn proporcionant un judici moral sovint sense proposar un mitjà per a redreçar una situació d'injustícia. Influir en les pràctiques culturals, fornir-les, és un intent de modificar les representacions col·lectives del poder, així com el sistema de relacions de poder establert.
Però donar forma política a les pràctiques culturals és també una temptativa de canalitzar els sentiments i les emocions, de mobilitzar les forces socials amb l'objectiu d'afavorir la identificació d'un individu o una organització.
Històricament, les forces socials i les organitzacions polítiques exposen la seva visió de la societat utilitzant codis simbòlics o mites llargament difosos; rivalitzen per fer seus aquests codis, modificar en profit seu les representacions, i aparèixer com els portadors més fidels de la dignitat del grup o la classe social o els realitzadors més creïbles de la justícia a la qual s'aspira.

1.2.La comunitat i l'acció política

Esdevenir actor social en un escenari conflictiu entre el treball i el capital, no té a veure només amb la reconstrucció i clarificació de la pròpia identitat sinó que, a més, i per mitjà d'aquesta identitat, es tracta d'assolir l'autonomia utilitzant-la com una palanca per a enfortir les relacions socials dins del moviment.
Restituint una certa visibilitat en les representacions socials de les quals es nodreix, la comunitat obrera mobilitzada no en té prou amb expressar i contemplar la seva identitat, ja que també ha de fer un ús diferenciat de les representacions socials tenint en compte que les finalitats a les quals estan destinades no són les que inicialment estaven previstes –després d'una vaga, durant una baixada dels salaris o un augment de la desocupació–, sinó que des d'aquest moment tenen l'objectiu fixat en l'acció col·lectiva, és a dir, la lluita.
La posada en escena d'una mobilització de classe no és només això: esdevé un agent que conforma materialment una veritable comunitat d'acció d'homes i dones que són pròpiament dits els creadors de la seva història. En aquest sentit, les vagues han proporcionat a la classe obrera com a moviment unes formes d'expressió significatives, una força i una homogeneïtat que històricament no ha estat superada. D'aquí, però, en deriven certs perills. En primer lloc, la falsa imatge que les organitzacions obreres han tingut una gran implantació a les fàbriques per mitjà dels sindicats. Aquestes associacions poden superar un moment de crisi econòmica dominant la professionalització dels treballadors de les empreses amb l'objectiu d'integrar les mobilitzacions dividides per sectors de producció: metall, química, naval, educació, etc. Per tant, en segon lloc, no són necessàries grans mobilitzacions fora del sistema de democràcia interna de les empreses en què els representants dels sindicats participen.
Així, per definició, una crisi sectorial difícilment pot inscriure's en una relació simple amb el moviment obrer: més aviat reforça la presència dels sindicats en el control de l'ordre productiu que no pas la del moviment obrer com a comunitat integradora de les classes populars lligades al treball capitalista.
Una vaga sectorial, en un sentit específic del terme, no cerca una solidaritat de classe directament oposable al sistema capitalista i la defensa del moviment obrer.
Com a treballadors d'un sector determinat de l'economia, qualsevol radicalització en aquest sentit no té una significació unívoca quant a l'antagonisme entre treball i capital, sinó que es redueix a una reivindicació que no posa en dubte la dominació patronal.

2.Sociabilitat i política: el substrat cultural de l'acció col·lectiva

Des de qualsevol punt de vista, assimilar de manera reductora la classe obrera a una possible unitat d'acció del moviment obrer dificulta enormement l'estudi de la sociabilitat obrera. Precisament, un dels aspectes més enriquidors per a la història del moviment obrer és la relació entre pràctiques sociables i acció col·lectiva, com a primer pas per a entendre el rerefons polític associat a la classe treballadora, la inferència entre les xarxes de relacions personals resultants de la vida quotidiana i del treball en una situació determinada, i les activitats elementals i específiques del moviment obrer, tals com reivindicacions, concentracions públiques espontànies, aturades en el treball, reunions d'organitzacions de base, etc.
Segons Maurice Agulhon i David Segrestin, la historiografia tradicional ha tingut una certa dificultat a l'hora de tractar aquestes petites expressions. Els seus mètodes han privilegiat les empremtes deixades per les organitzacions de renom, els gran discursos ideològics, els recursos financers disponibles i la personalitat dels responsables designats; tot això, amb el suport de la informació que els mitjans de comunicació de l'època havien donat dels esdeveniments generals i la documentació que finalment la policia havia recopilat en els seus arxius. Una forma de fer història que, si bé és convenient per a estudiar les organitzacions sindicals i electorals de base –moltes de les quals, integrades en les institucions–, ha estat insuficient per a investigar les mobilitzacions intermitents i esporàdiques de grups d'afinitat en l'acció i el treball conjunt disseminat, i alhora exclosos del tipus de documentació convencional simplement per raons fortuïtes.
Passa sovint que, recollits a l'atzar de la documentació disponible en arxius i biblioteques, els episodis històrics del moviment obrer estan mancats d'una lògica de conjunt, però posant-los en un context de sociabilitat més permanent es pot restituir un sistema coherent d'esdeveniments.
La posada en escena dels llocs i de les pràctiques de sociabilitat permet explicar de quina manera les expressions més elementals de l'acció col·lectiva de masses poden aparèixer en un moment determinat en la documentació històrica al temps que desapareix en períodes de repressió, ja que gran part dels militants passen a la clandestinitat. Les llacunes històriques que, amb certa intermitència, es donen en la història del moviment obrer poden ser cobertes dins d'un esquema explicatiu de les relacions quotidianes, cosa que fa que la seva història intermitent sigui més durable.
Així, en un context interrelacionat de pràctiques sociables en l'àmbit de la quotidianitat i en un escenari d'acció col·lectiva, els lligams estructurals entre moviment obrer i classe obrera adquireixen un significat més profund i més clar a la vegada.
Des d'aquest punt de vista, es pot reconèixer el valor històric dels discursos dels dirigents polítics i sindicals, acceptats en certs períodes i rebutjats en d'altres, en tot o en part, pels qui conformen la base social del moviment obrer. De la mateixa manera, per la necessitat de fer-se sentir, els membres de la comunitat obrera exerceixen una pressió sobre els representats del moviment en el sentit d'una reivindicació o d'una urgència particular. Aquesta interacció entre grups espontanis i estructures elaborades és un aspecte essencial de la història obrera.

2.1.La quotidianitat en el marc de l'acció política

Una certa permanència de les xarxes de sociabilitat establertes entorn d'un esdeveniment concret, ens diu l'historiador nord-americà John Barzman, pot explicar-nos la reaparició d'un model d'acció espontani en circumstàncies polítiques molt diferents. A més, no són pocs els casos que, succeïts amb un caire particular i en un terreny respectiu de pràctiques de sociabilitat, han evolucionat progressivament cap a una situació de canvi precisament quan ens adonem que interaccionen amb el moviment obrer.
L'exemple de les "crisis de subsistència" ens aclareix convenientment aquests dos aspectes. Durant la crisi econòmica de finals del segle xix que va afectar tot Europa, certes pràctiques de protesta s'assemblaven a les revoltes dels cereals que hi va haver durant l'època de l'antic règim. La falta de regulació del mercat de productes de primera necessitat provocava que la població s'apropiés de combois d'aliments que abastien les grans ciutats. Però al mateix temps, entorn d'aquest episodi que podem considerar excepcional, trobem un seguit d'esdeveniments focalitzats en els barris obrers. Malgrat la manca d'estudis detallats, hi podem distingir una successió de procediments que sembla que formen part dels costums dels habitants. Es tracta de murmuracions contra l'elevat cost dels aliments, protestes davant les botigues de queviures per a frenar el mercat negre, concentracions davant els ajuntaments per a aconseguir una racionalització dels mercats més bona i una reglamentació dels preus més justa.
Uns anys més tard, en les primeres dècades del segle xx, ens trobem amb la reaparició de les agitacions populars en un context diferent i que explica l'evolució del pressupost alimentari de les famílies: el blanc de les crítiques ja no són els elements bàsics que conformen la dieta de les classes populars, com la farina; ara el que preocupa és el tipus de gènere disponible als mercats i les botigues del barri. El pes proporcional de la barra de pa ha disminuït, les verdures, que ara formen part de la dieta bàsica, són massa cares, i productes com la patata, la llet i el sucre ocupen cada vegada un lloc més important en el sosteniment alimentari de la família.
2.1.1.Les dones i l'acció col·lectiva
És des d'aquesta perspectiva que cal estudiar el paper de la dona, que es fa càrrec de la casa i que cada vegada és més present en les accions de protesta contra l'encariment de la vida.
Tot i així, l'angle de percepció del paper del col·lectiu de dones no ha de ser simplement el familiar, ja que ens equivocaríem si no penséssim també que la majoria són obreres i que la inflació ja ha fet que protestessin a la feina. Per a Michelle Perrot, en la seva obra fonamental L'Histoire des femmes en Occident, la participació de les dones en les accions de protesta és difícil d'il·lustrar detalladament perquè les fonts escrites a les quals tenen accés els historiadors centren l'atenció en el dirigents oficials de les organitzacions més estables i, en el cas que ens ocupa, l'acció col·lectiva de les dones no ha estat jutjada criminal o revolucionària per les autoritats i per tant no han estat "dignes" de figurar en els atestats policials de l'època: els informes administratius parlen poc de les dones i quan ho fan és perquè han comès algun tipus d'infracció administrativa.
Les organitzacions i els sindicats obrers són conscients del paper de les dones i les accions concertades en el moviment donen preponderància a la seva presència com a garantia fonamental per a la supervivència de la comunitat.
"Temptativa de reanimació d'un costum ancestral apagat durant anys mitjançant un impuls exterior amb finalitats manipulatòries", en diran alguns historiadors. Però sembla que la participació constant de les dones en les accions de protesta desmenteix aquesta interpretació, tot i que són els homes els que dominen la presa formal de la paraula davant els altres. Malgrat això, quan l'acció de protesta del moviment obrer decau, el paper de la dona pren importància i la rutina sindical queda en gran part desbordada pel paper de les obreres dels barris. En aquesta ambivalència es decideix l'acció col·lectiva de la classe obrera.

2.2.Comunitat i individu en el moviment obrer

Segons Michel Verret, la cultura obrera és el producte de la posada en comú d'una manera de viure autònoma i diferenciada.
La força simbòlica d'aquesta idea ha influït tan considerablement en la història obrera que ha estat la principal inductora a fixar certes representacions socials fins al punt que la classe obrera ha quedat definida, en gran part de la historiografia disponible, com un món a part, en el marc d'una visió binaria de la societat, "ells" i "nosaltres", a la vegada que ha estat investida d'una missió hegemònica. Hi ha la convicció entre molts historiadors que el proletariat, a partir de la primera Revolució Industrial, es reprodueix idènticament, de generació en generació, transformat en un moviment urbà en contraposició a la vida al camp, homogeneïtzat per una trajectòria col·lectiva i determinat pel que fa a una cultura unificant i alhora específica.
Les implicacions epistemològiques d'aquesta teoria han esdevingut problemàtiques en el moment en què s'ha volgut introduir el proletariat com a objecte d'estudi en un camp específic de la història com és "la història de la cultura". En primer lloc, com assenyala l'historiador francès Alain Leménorel, com que es tracta d'una mutació que transforma els col·lectius de treball en col·lectius de lluita, el món obrer ha quedat travat en una polarització cultural i política que es basa en una oposició de classe.
De manera general, això ha comportat una gran massa de coneixements sobre el moviment obrer, principalment pel que fa a les condicions de treball i la consciència de classe, i un cert desconeixement de la identitat i de la cultura obrera, de la relació de l'obrer amb el treball i la sociabilitat, tant a dins de la fàbrica com a fora.
2.2.1.Identitat i treball: l'obrer com a individu
L'atmosfera paternalista de les empreses durant el segle xix i part del segle xx amaga, fonamentalment a partir de les lògiques de reclutament dels obrers, una aproximació relativa i duradora entre els obrers i els patrons.
No cal dir que molts del petits empresaris que conformen el panorama empresarial en el canvi de segle surten de les files de la classe obrera.
I això, per tant, sense trencar els lligams amb les filiacions i el contacte directe amb els antics companys de feina. Les estructures familiars de producció, llargament predominants, a França, Anglaterra i Bèlgica, tenen en aquest fet un sentit diferent de la idea de l'obrer anticapitalista.
Segons Jean Paul de Gaudemar, la patronal, a més d'erigir un model paternalista de gestió, ha posat en pràctica un sistema de reclutament entorn de la reproducció de la força de treball que instal·la els obrers en la dependència i, sobretot, que evita la ruptura familiar, amb la perspectiva sempre oberta de la promoció interna. L'accent posat pel paternofilialisme sobre l'endogàmia social i l'endotècnia ha tingut el resultat favorable d'assegurar una mà d'obra estable, qualificada, dependent, que combina al mateix temps ordre social i ordre productiu. En tot cas, la constitució de veritables dinasties obreres i de grups units a costa de la seva homogeneïtat com a classe, ha estat una realitat incontestable.
L'homogàmia corporativa, l'arrelament geogràfic, l'herència professional, les estratègies familiars i matrimonials, la continuïtat del teixit social i el control obrer sobre les filiacions d'aprenentatge són al centre de l'encadenament de les relacions socials a l'empresa i a la ciutat. La promoció de l'obrer convertit en encarregat i el fet que pares i fills treballin al mateix taller faciliten la reproducció de les relacions d'autoritat de la cèl·lula familiar a la fàbrica; i, per l'efecte del desplaçament del poder d'autoritat, la relació pares-fills es confon amb la relació patró-obrer.
2.2.2.La integració sociocultural de l'obrer
En aquest context no es dubta gaire que la idea d'un moviment obrer homogeni socialment unit planteja certes contradiccions pel que fa a l'autonomia de la seva cultura i la seva consciència, ja que es fa evident que la patronal és la que reglamenta l'espai i el temps de treball, tant a dins com a fora de la fàbrica. És la fàbrica la que socialitza, per mitjans ben tradicionals: la feina, la família, l'escola, la religió, l'habitatge.
És el patró "paternal" qui en última instància impulsa els ritmes de la sociabilitat obrera i el control de les seves estructures. Així, els privilegis atorgats a les famílies es tradueixen en un habitatge arrendat a baix preu, llet per als fills, colònies d'estiu, roba, borses escolars, gall de Nadal, etc., que encara avui subministren algunes empreses tradicionals.
Les emocions col·lectives, lúdiques i culturals, depenen de la iniciativa empresarial de formar la "gran família del treball". Parlar des d'aquest punt de vista de singularitat obrera planteja indubtablement certes qüestions de mètode pel que fa a l'objecte d'estudi:

  • En un context de consens productiu, l'acció del patró es l'element fonamental en un possible retard en el desenvolupament d'una cultura obrera, d'una consciència de classe i d'una sociabilitat obrera autònoma?

  • Què és més important, desarrelar-se dels costums rurals en un medi urbanitzat o portar a terme una activitat d'apropiació de l'espai-temps productiu?

  • La ideologia representativa d'una classe obrera unificada, conscienciada i autònoma, no és més aviat una il·lusió històrica que una realitat cultural?

  • I, per acabar, si pensem en una identitat obrera singular, es nodreix aquesta identitat d'una cultura autònoma i d'una consciència col·lectiva més enllà d'una voluntat de pertinença a un treball manual sotmès a les regles de la producció capitalista? És més a prop d'una definició i adhesió a un projecte comú d'emancipació o a una dinàmica permanent de recomposició de l'ordre social?

Les formes de sociabilitat no controlades
02520_m5_11.jpg
Hi ha una voluntat per part dels que governen la ciutat de suprimir les formes de sociabilitat no controlades. Un exemple: l'ús col·lectiu de l'aigua ha estat una d'aquestes formes que amb el temps s'ha anat substituint per la instal·lació de l'aigua als habitatges, cosa que ha accentuat el tancament de la família en si mateixa.
2.2.3.La submissió del treball col·lectiu
Tot i que aquestes qüestions valen també per al temps present, hi ha alguns aspectes centrals que han de ser estudiats en el seu context històric.
Des del primer moment de la industrialització a Occident, el paternalisme empresarial ha anat a la recerca de l'adhesió inequívoca del col·lectiu obrer al projecte d'un ordre productiu basat en la disciplina del treball i una moral restrictiva en la vida fora de la fàbrica.
Aquesta preferència empresarial per una homogeneïtzació de classe ha deixat poc espai per a les aspiracions individuals de la classe treballadora.
Els patrons han utilitzat el valor simbòlic d'una identitat adherida al projecte d'una economia capitalista de submissió productiva per a fer possible el treball col·lectiu i, alhora, fer acceptable que cada dia es recloguin a la fàbrica grans contingents d'obrers sotmesos a un treball-disciplina, sempre en procés de transformació per tal de legitimar periòdicament el poder empresarial. No cal dir que l'efecte de contradicció que això ha produït en l'obrer ha estat força important: l'evolució del procés de treball es converteix en l'indicador més clarivident a l'hora d'observar l'evolució estructural del col·lectiu obrer i la seva sociabilitat.
Les societats de difusió de les ciències
02520_m5_12.jpg
És interessant veure amb quina obstinació es multipliquen a la ciutat les societats de difusió de les ciències, les quals, actuant com a "universitats populars", intenten treure a les associacions obreres el control sobre les xarxes de solidaritat que estructuren la vida quotidiana.
Si avui hi ha un sentiment per part de molts treballadors que tenen ben poca cosa per transmetre als fills, no és pas fruit de la negació d'una experiència, d'una vida obrera mancada d'identitat i, molt especialment, d'una cultura fracassada?

3.La cultura antropològica: les formes de vida de l'obrer

En referència a la classe obrera, sovint es parla d'una cultura de resistència traduïda en processos de reapropiació. Una cosa és certa: d'una manera o d'una altra, l'obrer reelabora amb unes altres finalitats les estructures i les normes que li són imposades.
Però el pas cap a l'acte d'autonomia que significa aquesta reapropiació depèn dels recursos de què disposa i varia segons la consciència individual, el grup familiar o l'organització política de la qual l'individu pot formar part. Es fa palès, doncs, un nivell d'autodeterminació, com a marge per a la llibertat individual, que permetria un tipus de "canvi interior" i que faria possible que cadascú resistís les normes i regulés la intensitat i la combinació entre l'àmbit de la col·lectivitat i l'àmbit privat.
La moral col·lectiva es construeix en aquest entorn en què l'imaginari col·lectiu articula tot un entramat de representacions autònomes.

3.1.La vida material de l'obrer

Explicar el procés d'identificació dels obrers amb el treball, l'entorn o la cultura per mitjà d'una anàlisi purament classista o de caire econòmic esdevé insuficient en el marc analític de la història social i cultural. Els comportaments col·lectius i individuals, a la fàbrica, la taverna o el cafè, amb la família, en les reunions de grups amb afinitats esportives, literàries, musicals, o fins i tot gastronòmiques, contenen una significació política que travessa la vida quotidiana del membres de la classe obrera. Així mateix, intentar mostrar el desenvolupament i l'estructura de la proletarització dels camperols es fa insuficient si ho expliquem centrant-nos només en el seu arrelament als valors rurals i a la seva comunitat d'origen.
La majoria d'estudis sobre la vida quotidiana han hagut de fer front a la mateixa problemàtica: les relacions complexes que s'entrellacen a l'interior de les condicions materials, econòmiques i socials de la vida diària, en la manera en què els esquemes de comportament específics s'estructuren; és a dir, com els grups de persones es reprodueixen materialment, socialment i culturalment.
L'assistència
02520_m5_13.jpg
L'assistència introdueix un plec important en el si de la vida familiar, ja que es creu que tots els camins i les garrotxes que duen a la desviació i al perill social, i també a la mendicitat, parteixen, d'una manera o d'una altra, del domicili familiar. Són camins que duen a la deserció social generalitzada i que troben com a port d'arribada, o pol d'atracció, el prostíbul, el cabaret i tota classe de bullícies i escàndols.
3.1.1.El treball en la vida social dels obrers
En l'autoproducció del passat i la imatge que tenen d'ells mateixos, els obrers no estan aïllats.
El medi familiar, el medi local, el barri, el poble i la ciutat, contribueixen a la producció de la pròpia imatge, en què es valora el treball industrial i tots els que estan destinats a dur-lo a terme.
La fàbrica i el món quotidià que l'envolta no sembla que estigui sistemàticament exclòs de la vida fora de la feina.
Tal com ens explica Catherine Paradeise, no és difícil comprovar en un context de paternalisme empresarial, l'existència d'elements d'interpenetració entre el món laboral i el temps d'oci.
Exemple
Per exemple, l'actitud de les esposes dels obrers metal·lúrgics és força reveladora: sempre que s'ha tingut accés als seus testimonis, comprovem que intervenen sense cap recança per a afegir alguna precisió tècnica o apreciació sobre les condicions de treball.
A molts llocs de la geografia industrial dels segles xix i xx, la vila i la fàbrica estan en simbiosi permanent, no únicament per la naturalesa de l'entramat urbà sinó també per la xarxa social d'obrers, d'una estructura entrellaçada de relacions familiars i d'amistat que uneixen els treballadors de les mateixes fàbriques o d'empreses veïnes.
Les pràctiques d'autoproducció del moviment obrer són inseparables dels processos d'acumulació d'un cert "patrimoni" social, econòmic i cultural.
Aquest patrimoni, acumulat de generació en generació, és constitutiu de la identitat social local i per tant també ho és de la construcció identitària dels obrers.
3.1.2.L'espai públic i les classes populars
Les pràctiques de la cultura popular es desenvolupen molt sovint en un espai caracteritzat per la proximitat del domicili. Històricament, la segregació de l'espai públic en la societat capitalista –en què exercir el dret a la ciutat passa per la lluita i apropiació d'aquest espai públic– és fruit de les conseqüències d'uns fluxos urbans mal dominats i d'una pobresa mal controlada per les classes burgeses; no tant l'atzar de les infeccions com la quadriculació insuficient de la ciutat i els seus cossos insubmisos a la salut. És el control de l'espai urbà el que fonamentalment dicta la seva transformació històrica. En comptes de respondre a amenaces puntuals, el poder gestiona l'espai social de la ciutat de tal manera que no pugui segregar o nodrir el desordre. Es priva el carrer de la seva autonomia social, de la seva capacitat de resistència i invenció fent-la més clara, més sana, més rigorosa pel que concerneix a la higiene.
Les ciutats jardí
02520_m5_14.jpg
Les ciutats jardí, com aquesta de Lens, estaven ideades per a una vida obrera sana, allunyada del centre de les ciutats. S'hi s'exercia un control regular sobre el creixement de la població i la seva mobilitat pel territori.
3.1.3.Tàctiques i figures disciplinàries a la ciutat: l'higienisme
Els hàbits populars de la higiene tenen origen en aquest entrecreuament, el moment en què l'individu contreu els seus deures morals i cívics amb relació a si mateix, a la seva família i a la societat en conjunt. La salut adquireix d'aquesta manera, a més d'una dimensió pública, una dimensió política entorn d'aquesta atenció dirigida per part del poder a les formes de vida de les classes populars i a la necessitat de reformar-les.
Amb això volem dir que el domini polític i mèdic de les classes populars no només concerneix a prescripcions referents a la malaltia sinó també a les formes generals de l'existència i el comportament social (alimentació i beguda, sexualitat, vestimenta i habitabilitat).
I en aquesta "interpenetració" en l'àmbit de la salut entre allò purament mèdic (el que concerneix a la malaltia) i allò polític (les qüestions lligades directament al poder sobre els obrers) trobem la figura eminent, sobretot a partir de principis del segle xx, del metge higienista, més que no pas la del mèdic terapeuta, i la tècnica de "corregir" el cos social per a mantenir-lo en un estat de salut permanent tant física com moral. La medicina d'higiene no té únicament la malaltia com a objecte d'estudi o diagnòstic sinó que està íntimament relacionada amb l'organització social.
Jacques Rancière
Jacques Rancière, professor d'estètica i política, testimonia una trajectòria dedicada a recórrer els arxius obrers i a reflexionar sobre la paraula escrita. Destaquen les seves investigacions sobre l'emancipació intel·lectual de l'obrer: "aprendre a ser homes iguals en una societat desigual".

4.Educació i cultura: l'obrer emancipat

Fer una anàlisi de les classes populars a partir d'un examen de les seves expressions i manifestacions ideològiques i culturals, així com dels elements associatius i de sociabilitat, que nodreixen l'univers mental i social al qual pertanyen, ens demostra la invocació recurrent que durant tot el segle xix i part del xx es fa de la idea d'emancipació. Jacques Rancière, que ha investigat a fons aquest fenomen, afirma que
l'emancipació de les classes populars és una exigència històrica quant a la forma d'assolir un imperatiu moral nou, l'adquisició d'una consciència nova i d'una preparació cultural adequada per a poder conduir el destí col·lectiu cap a un futur millor.
En aquest marc de transformació social i política es consolida un discurs cultural, adherit als valors dominants o de caire alternatiu, en què es desenvolupa un ampli ventall d'activitats educatives, recreacionals i organitzatives que va de les escoles per a obrers fins a les associacions corals, filharmòniques o teatrals, estructurades dins de l'àmbit de sociabilitat propi de les classes populars. Aquesta forma d'autoeducació col·lectiva desenvolupada permet distingir amb claredat i rigor les escoles i ateneus obrers organitzats per ells mateixos, dins del que entenem com l'establiment d'una autonomia de classe, d'una educació pròpia dels qui, d'una manera o d'una altra, han estat instrumentalitzats per poders aliens al moviment obrer, com per exemple, les institucions benèfiques, eclesiàstiques, filantròpiques o d'estat.
Tant en l'una com en l'altra, hi ha un element comú que cal tenir en compte, ja que es tracta del que podríem anomenar, de manera general, com la necessitat d'una tutela moral dels processos d'educació popular, en el sentit que són uns mecanismes que esdevenen un tipus de programadors de la conducta moral de l'individu. Parlem d'una emancipació que, constituïda entorn de les reformes socials ofertes als partits polítics d'esquerra, ja no es dirigeix cap a la destrucció de les condicions d'explotació del sistema capitalista sinó que té més a veure amb el desenvolupament i la progressió de les capacitats socials de les classes populars dins del sistema de valors de la societat burgesa.
Mitjançant l'educació, l'emancipació del conjunt de tota la classe treballadora serà el resultat de tota una suma que es va acumulant en el progrés educatiu de cada individu.
En una millor educació o capacitació dels individus, hi ha l'habilitat col·lectiva de les societats polítiques per a millorar de manera successiva l'ordre moral, econòmic i de ciutadania.
A cada obrer li subministren com a programa tutelar un treball educatiu sobre si mateix, proper a la seva voluntat de saber, les seves emocions, la seva activitat familiar, i sobre el control de les seves passions. Aquest treball educatiu, en el fons, no constitueix un exercici de soledat, sinó que es converteix en una veritable pràctica social, en el sentit que, d'una banda, pren una certa forma institucionalitzada, en comunitat, i, d'altra banda, consta d'exercicis comuns que li permeten rebre el suport moral dels altres.
El cientifisme pedagògic
El cientifisme pedagògic, almenys pel que fa a l'ordre dels objectius de socialització, constitueix el nucli fonamental de les idees educatives que es presenten a principis del segle xx. L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia també val com a exemple. El seu punt de vista pedagògic es troba en l'interior més profund de l'ortodòxia científica de l'època: la gènesi activa d'una educació que no ha d'atendre cap forma d'evolució espontània, ja que es tracta inequívocament de la preparació eficaç en el nen de les estructures psicològiques adultes.
Aquesta especificitat la podem observar en els ja esmentats pols associatius de la classe obrera tutelats per l'elit dirigent del partits socialistes:
les corals, els orfeons, les cases del poble i les mateixes agrupacions polítiques d'àmbit local, entre d'altres, són l'escola on es congreguen per a ser instruïts, és a dir, elevats individualment a l'altura que es mereixen en sentit col·lectiu, els homes i les dones que no renuncien a la idea d'un alliberament futur de la dominació capitalista.
En aquests centres es suavitzen els costums i s'aprenen els hàbits socials; també són el lloc on els obrers troben el camí per a exterioritzar el que consideren innat en l'ésser humà, el sentiment, ja sigui per mitjà del cant, la lectura de novel·les populars, per les recomanacions d'una conferència sobre higiene urbana o alcoholisme i que s'institueixen com a col·loquis morals que estimulen o amonesten conductes.
Aquests exercicis culturals són allò que guia una necessitat d'aprenentatge per tal de mantenir la flama de l'esperança d'un futur millor: les lliçons que cadascú pren per a un mateix, com a forma de cultivar-se, donen lloc a relacions interindividuals i a vegades, fins i tot, a institucions més o menys limitades en el temps i, finalment, a una certa forma de coneixement i elaboració d'un saber característic de l'ideari emancipador de principis del segle xx.
Des d'aquest punt de vista, la ignorància apareix no tant com una pertorbació del judici sinó com una alteració en la manera d'actuar, de voler, de sentir les passions, d'adoptar decisions i d'entendre l'ésser lliure:
alteració que ja no s'inscriu en l'eix veritat-error-conciència sinó en l'eix passió-voluntat-llibertat. Juntament amb una educació extensiva al conjunt de les classes populars, trobem, dins de l'esquema ideològic del discurs d'emancipació, unes tècniques educatives de caire intensiu, amb una especificitat pròpia que consisteix, ja sigui per compte particular o amb l'ajuda dels altres, a efectuar operacions morals sobre el cos, el pensament i la forma d'actuar.
El saber de l'obrer emancipat, el que és capaç de comunicar als altres el camí per a l'alliberament cultural, pren diverses formes d'expressió, específiques o combinades:
propaganda política, escriptura poètica, predicació dels valors laics i utòpics, interès per les ciències socials, invenció de màquines i procediments productius per a alleugerir el treball dels obrers, medicines paral·leles, etc. Aquesta cultura serà la demostració que dóna sentit a l'existència de l'home rehabilitat capaç d'una comunicació que surt d'una obscuritat anònima per a fer-se un nom propi: el reconeixement que es dóna en un mateix del signe d'una intel·ligència que és mesurable amb la dels qui es troben per sobre seu en la jerarquia social.
L'obrer emancipat és l'home que pren consciència del que fa i de les possibles conseqüències negatives que pot tenir la seva conducta per a la classe a la qual pertany; és l'home que reconeix la identitat del seu poder intel·lectual en la diversitat de les seves manifestacions i que es compromet, en la igualtat assolida entre les intel·ligències que l'envolten, en una tasca interminable de verificació d'aquesta igualtat en el treball comú per a la societat i el seu progrés.

5.Moviment obrer i memòria històrica

Si fem un repàs quan parlem del moviment obrer, en qualsevol sentit que vulguem donar a aquest discurs –fem referència als mitjans de comunicació, a les memòries i conferències dels qui van ser presents en un moment donat de la història, els llibres o revistes dels especialistes o dels que no ho són tant–, ens adonem que la gran majoria només reté allò que dóna sentit als aspectes més simbòlics del que li convé a l'hora de racionalitzar uns fets determinats i, quan això no passa, simplement, oblida tot un seguit d'aspectes que considera marginals.
El temps que l'obrer passa a la fàbrica
02520_m5_19.jpg
Històricament, cal estudiar el temps que l'obrer passa a la fàbrica des de la perspectiva d'un control generalitzat sobre la seva vida. Com més llarga sigui aquesta estada més curts seran els períodes de permanència en espais en què el control patronal no es pot exercir: per exemple, el cabaret, el bar o el sindicat.
Aquests oblits han fet que s'hagi desaprofitar el saber i l'experiència històrica de la classe obrera que, de fet, desborda, com va quedar palès el 1936, els sindicats, els partits, el govern i tothom qui d'una manera o d'una altra personificava el desenvolupament dels conflictes entorn de la qüestió del treball en la societat capitalista.
El mateix passa amb les vagues de principi del segle xx: superen uns sindicats que tenen encomanada la tasca de plantejar les lluites obreres segons un cert nombre d'objectius precisos i limitats.
El costum d'estudiar la cultura obrera amb arxius, autobiografies, informadors que han viscut l'època en qüestió, etc., ha aportat una gran dosi de visibilitat del col·lectiu obrer en els espais marcats en general per la dominació social en el territori, tant pel que fa referència a la colònia industrial com a la sindicalització massiva o les comunitats "roges". Estudis que amb el temps s'han tornat epistemològicament confortables i, per tant, amb una certa habitud a optar per objectes d'anàlisi de gran abast (mines, siderúrgies, tallers navals, ciutats fàbrica i figures de l'ordre productiu integrades en un univers professional basat en l'assimilació: militant sindical, home de partit, obrer qualificat). Per tant, es fa necessari, més que no pas un inventari de les formes de sociabilitat obrera en l'àmbit de l'hegemonia social de classe, una anàlisi de les sociabilitats obreres, en els espais d'existència en què el col·lectiu ha investit l'empremta del seu estil de vida.
Una imatge fortament simbòlica és la d'un hipotètic "fortí obrer" que, mitjançant un messianisme doctrinal revolucionari, ha imposat a gran part dels historiadors tota una temàtica obrera en termes d'economia política i social que, en el marc inductiu de llurs investigacions, ha arribat a transformar els col·lectius de treball en col·lectius de lluita i ha polaritzat una cultura política basant-se en una oposició de classes. Les implicacions teòriques d'aquesta transformació en el camp de la història no deixen de tenir unes conseqüències negatives per a aquesta disciplina que encara avui perduren. En primer lloc, perquè l'experiència de lluita que es dóna a dins de la fàbrica ha estat reduïda de facto a una pugna "essencialista" –en el sentit que ve donat pel simbolisme de la lluita de classes– entre les estratègies patronals i les estratègies sindicalistes.
Malgrat l'èxit sistemàtic que ha obtingut dins i fora de la fàbrica tant el paternalisme com el taylorisme o el management empresarial, imposats en la base cultural dels col·lectius obrers, resta tota una altra cultura i una altra identitat històricament "flotant" que han produït certes experiències entre els nivells estructurals que l'empresa ha dominat, entre l'individual i el col·lectiu, entre l'espontaneïtat i la ideologia, entre l'autonomia i la norma. Potser és el moment d'un veritable treball, en alguns casos ja en marxa, de reapropiació de la memòria obrera a partir de perspectives ben diferenciades de les proporcionades pels estudis de les "cultures corporatives" o les "històries empresarials" així com de totes les investigacions centrades en les "majories obreres".

Resum

Sense cap mena de dubte hi ha un patrimoni obrer, a la vegada social, tècnic i cultural, que funda uns valors comuns i conserva les reflexions col·lectives. Les orientacions normatives de la vida i de la cultura obrera són l'evidència d'una forta predominança comunitària. Malgrat la seva diversitat sociològica i cultural, la classe obrera ha estat un terreny ideal per a lligar identitat, cultura i sociabilitat, tres representacions i realitats fortament estructurades pel treball i la família que han estat els fonaments, més enllà de les trajectòries individuals, d'una història col·lectiva. Fonaments que no són pas únics, però que cal privilegiar en l'estudi del moviment obrer, perquè, com que estan lligats a les entitats socioprofessionals que cadascú ha experimentat individualment i col·lectivament, ha forjat a la vegada una cultura, una consciència i una identitat de classe en molts casos aliena a la imatge d'homogeneïtat que molts historiadors han volgut donar del moviment obrer.

Glossari

acció política f
Utilització per part de les organitzacions obreres del dret a reunió, associació i llibertat de premsa en un context polític determinat.
autonomia de classe f
Possibilitat que es dóna a si mateixa la classe obrera de desenvolupar un nou instrument orgànic diferent de la concepció clàssica de partit.
autoproducció cultural f
Davant un marc polític i social imposat per l'estat capitalista, hi correspondria una producció de classe que s'autogestiona i determina en una renovació o reconfiguració permanent lliure i solidària.
classe obrera f
Concepte adoptat per la teoria marxista per a designar el proletariat industrial. En general, amb aquest concepte designem el conjunt de treballadors assalariats en el sistema de producció industrial o artesana.
cultura popular f
És tot allò, material o immaterial (creences, valors, comportaments i objectes concrets), que identifica un grup de persones determinat, i que sorgeix de les seves vivències en una realitat determinada.
cultura política f
Fa referència als sentiments subjectius, les actituds i les conductes que caracteritzen les orientacions polítiques individuals i col·lectives en un sistema polític.
educació popular f
La podem considerar el mètode de què disposa el moviment obrer per a assolir transformacions socials i per a proporcionar als seus membres els coneixements necessaris per a poder participar en la construcció de la societat.
espai de socialització m
Espai social en els quals diverses persones s'organitzen per cobrir una sèrie d'objectius i necessitats. Les persones, éssers socials, ens organitzem en grups, institucions i comunitats per a sobreviure, arribar als mínims que ens garanteixen la subsistència i millorar les nostres condicions vitals.
feminisme obrer m
Aquest concepte engloba aspectes reivindicatius de classe tals com més cultura per a la dona, dins d'una acció social determinada, la defensa del drets de les treballadores i la reclamació de drets polítics.
higienisme m
En termes de control social, l'higienisme en la ciutat del segle xix i principis del xx, compleix les funcions de garantir la transició de la forma urbana en una ciutat que, havent estat nucli d'una economia artesana, es transforma en una ciutat capitalista i industrial; encara que aquesta transició altera ben poc el poder polític local.
identitat col·lectiva f
En aquest sentit la identitat té a veure amb la manera en què els individus i grups es defineixen a si mateixos quan volen relacionar-se amb certes característiques col·lectives.
intel·lectual m i f
En un sentit crític, l'intel·lectual és algú superior en termes de consciència respecte dels altres, ja que no només sap què cal fer, sinó que també pot sintetitzar quines són les necessitats de la massa encara no del tot conscient que representa.
memòria històrica f
La memòria històrica, com a àmbit de coneixement, permet aplicar a la reconstrucció del passat els nous supòsits de la història política, alhora que facilita el diàleg entre els camps de la historiografia en el temps present.
moviment obrer m
Ampli moviment social de reivindicacions i lluites obreres sorgit com a conseqüència de la industrialització començada a principis del segle xix contra el sistema social i econòmic del capitalisme.
obrer -a emancipat -ada m i f
Hi ha formes d'afirmació política, d'afirmació de la capacitat de tots els obrers que, en la seva enunciació i en la seva manifestació de la capacitat de tots, es constitueixen sota la forma de l'emancipació: els que eren declarats incapaços proven que són capaços, els que no tenen veu proven que tenen veu i reconfiguren l'espai de la paraula d'una forma igualitària.
patrimoni cultural m
Patrimoni format pels béns culturals que la història ha llegat a una nació i pels que es creen en el present i als quals la societat atorga una importància històrica, científica, simbòlica o estètica especial. És l'herència rebuda dels avantpassats, i que és el testimoniatge de la seva existència, de la seva visió de món, de les seves formes de vida i de la seva manera de ser, i és també el llegat que es deixa a les generacions futures.
sociabilitat f
Habilitat personal per a relacionar-se amb els altres membres de la societat. El tipus de sociabilitat popular que ens interessa és la que es troba sota l'escrutini de l'autoritat i que podríem definir com a sociabilitat pública, tenint en compte, no obstant això, que la dualitat conceptual públic/privat no constitueix una definició tancada o unívoca.

Bibliografia

Agulhon, M. (2001). . París: Flammarion.
Aubert, P. (2008). Intelectuales y obreros (1888-1936). A , 30, 127-154.
Barzman, J. (1987). . Tesis doctoral. Los Angeles: University of California.
Blanco, A. i Thompson, G. (Ed.). (2009). . València: Universitat de València.
Una visió documentada i precisa dels problemes de la burgesia en relació amb la resistència d'una cultura política caracteritzada per la violència i l'exili, d'una cultura popular. Recull diversos punts de vista sobre el liberalisme espanyol que mostren aspectes tan distints com són la política, la cultura i les qüestions identitàries de l'Espanya del segle xix.
Canclini, N. G. (1982). . México DF: Editorial Nueva Imagen.
L'autor proposa una mirada transdisciplinària sobre els circuits híbrids, els de les ciutats, la comunicació cultural, les polítiques de les elits i els sectors populars. És una manera fragmentada, ambigua i totalitzant d'examinar les nostres societats.
Gaudemar, J. P. de (1991). . Madrid: Trotta.
Hannerz, U. (1999). La cultura popular y la ciudad. A , 3, 69-86.
Hastings, M. (1991). . Lille: Presses universitaires de Lille.
Leménorel, A. (1997). Ouvriers collectifs, ouvriers solitaires, dans la France contemporaine. A A. Leménorel (Dir). (pp. 81-102). Rouen: Les Cahiers du GRHIS.
López Sánchez, P. (2000). Centros históricos: más allá del ghetto y del museo (Algunas cosas sobre el querer vivir en las ciudades). A Diversos autors. (vol. II). Madrid: Editorial Complutense.
Nash, M. i Tavera, S. (1994). . Barcelona: Síntesis.
Paradeise, C. (2003). French Sociology of Work and Labor: From Shop Floor to Labor Markets to Networked Careers. , 24, 4, 633-653.
Perrot, M. (1997). . Santiago de Chile: Andrés Bello.
Un estudi excel·lent sobre les dones al segle xix que parla de la manera com es mouen i apareixen espais de sociabilitat femenina en la ciutat, tant relacionats amb les classes altes (grans botigues, els salons de te, l'església) com amb les classes populars, en què també les veiem al carrer (al mercat, al safareig).
Rancière, J. (1988). La escena revolucionaria y el obrero emancipado (1830-1848). , 2, 3-18.
Segrestin, D. (1980). Les communautés pertinentes de l'action collective. Canevas pour l'étude des fondaments sociaux des conflits du travail. , 2, 171-203.
Tiana Ferrer, A. (1997). Movimiento obrero y educación popular en la España contemporánea. , 27, 127-144.
Verret, M. (1988). . Sant-Sébastien: ACL Editeur.
Zylberberg, M. H. (1981). . Paris: Éditions Ouvrières.