L'educació social a Espanya durant el franquisme

  • Irene Palacio Lis

  • Cándido Ruíz Rodrigo

PID_00162004
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Convé subratllar, primerament, que durant el llarg període franquista les polítiques socials i les experiències socioeducatives, objecte d'anàlisi en aquest mòdul, no van ser uniformes ni quant a projectes ni quant a realitzacions. Assenyalem, en conseqüència, per a una millor comprensió i conscients dels riscos que comporta establir compartiments estancs en història, dues grans etapes en funció dels condicionaments econòmics i socials com també de les orientacions polítiques del país. És evident el canvi que es va operar en la societat espanyola, fonamentalment agrària, des dels temps de la postguerra fins a l'època de creixement i desenvolupament urbà generat per l'arrencada de la indústria i el sector de serveis. Però si bé la penúria excepcional dels primers anys requeria un desplegament assistencial ampli, durant el període de posterior creixement econòmic posterior, va caldre fer front també a nombrosos desajustos socials.
a) La primera etapa, extensible per al nostre propòsit fins a la dècada dels seixanta, bé podríem qualificar-la –prenent l'expressió d'M. D. de la Calle Velasco en descriure el conjunt del període franquista– d'estat providència o d'estat autoritari paternalista. En no existir, en efecte, directrius legals homogènies i sistemàtiques d'acció social, aquesta es va dirigir, sobretot en la postguerra immediata, a pal·liar les necessitats més urgents, amb mesures de caràcter benèfic i caritatiu-cristià i, al seu torn, graciables. Certament, la legislació no concedia cap dret a la necessitat, i hi havia l'obligació, per endavant, de justificar les manques per a rebre prestacions, sempre gratuïtes i mai exigibles, i es quedava a compte de les disponibilitats de l'Administració. Així mateix, el principi de subsidiarietat, que havia assumit el règim en molts àmbits de la vida social, incloent-hi l'educatiu, va portar l'acció particular a pal·liar nombroses penúries, a l'empara del mateix Estat, i es va reprendre el model assistencial tradicional, al qual responen algunes de les experiències socioeducatives que assenyalem.
Havia quedat enrere el parèntesi democràtic de la Segona República, en què l'acció social pública va tractar de superar el caràcter benèfic d'etapes anteriors, d'acord amb l'obligació constitucional d'atendre amb fons públics els més necessitats (art. 43). La separació entre l'Església i l'Estat (art. 3 de la Constitució) feia urgent evitar tota referència a la idea de caritat per les connotacions religioses que el mateix concepte comportava, relegar-la a l'àmbit privat, si bé tant la Junta Superior de Beneficència com les juntes municipals i provincials van continuar exercint la seva funció benèfica estatal.
b) Superat aquest primer estadi, particularment traumàtic per al país, i després d'un període de desenvolupament econòmic i certa legitimació del règim franquista, a partir de la dècada dels seixanta sorgiran a Espanya els primers símptomes del que podríem qualificar com a inicis de benestar social, amb la implementació de polítiques socials i experiències socioeducatives més complexes i nombroses. Assistim, doncs, gradualment, a la transformació de la beneficència pública i privada en assistència social, matisant, no obstant això, que aquesta última va continuar actuant de manera subsidiària i complementària a les assegurances socials i la Seguretat Social.
Assenyalem, com a nota final, el valor central que el sistema assistencial va concedir, durant tot el període franquista, a la família, com també a la seva empremta nacionalista i religiosa. Efectivament, el teòric altruisme de les diferents iniciatives assistencials, sense fer distincions en principi segons la ideologia dels receptors, va quedar matisat per la insistència a transmetre clarament, per a la seva interiorització, que aquests auxilis derivaven d'una identitat nacional, catòlica i sindicalista.
Recordem que mentre l'estat social es consolidava a Europa després de la Segona Guerra Mundial, partint d'uns règims democràtics promotors de polítiques de previsió i redistribució de riqueses com també d'ocupació, de progressiva fiscalitat i de promoció dels serveis socials, la seva implantació a Espanya va haver d'esperar a la promulgació de la Constitució de 1978 (art. 1).
Després d'identificar els dos períodes, establim tres indicadors que faciliten una organització i un ordre coherent i successiu dels continguts d'aprenentatge:
1) El context social
2) Les polítiques socials
3) Les experiències i espais d'intervenció socioeducatius
Aquests últims, poc sistematitzats fins ara, s'han agrupat en el que entenem com a àmbits propis de l'educació social des de la perspectiva històrica: menors, inserció sociolaboral, educació d'adults, animació sociocultural, marginació, lleure i temps lliure, etc., amb la finalitat d'aconseguir síntesis apropiades i orientadores de l'aprenentatge. Tanmateix, alguns àmbits presents en tots dos períodes –encara que amb peculiaritats específiques– s'han abordat en conjunt, mantenint la seqüencialitat cronològica, mentre d'altres han estat tractats separadament. Els hem denominat:
a) Protecció assistencial-educativa
b) Promoció sociocultural i educació d'adults

Objectius

En aquest mòdul didàctic s'analitzen les polítiques socials dutes a terme durant el franquisme i s'emfatitzen les experiències socioeducatives que es van generar al llarg del període. Els objectius principals que heu d'assolir són els següents:

  1. Reconèixer l'evolució de les polítiques socials, emfatitzant-ne la falta d'homogeneïtat al llarg del temps.

  2. Comprendre com les mesures d'acció social del primer franquisme, en no disposar ni d'un pla director sistemàtic ni de recursos, van haver d'adaptar-se a les necessitats més peremptòries generades per la guerra.

  3. Estudiar l'acció social, en la primera etapa, com un retorn a "l'acció social benèfica" tradicional –d'arrel catòlica–, en contrast amb la implantació de "l'assistència social" republicana, de voluntat més laica.

  4. Distingir amb claredat el sentit del "caràcter graciable", més clar en la primera etapa, que va tenir l'assistència en el franquisme.

  5. Distingir els conceptes següents: polítiques pal·liatives, beneficència, assistència social, estat providència i paternalista, i política subsidiària.

  6. Evidenciar la participació transcendental i decisiva de l'Església catòlica en l'àmbit assistencial i educatiu, privat i públic.

  7. Conèixer la participació en l'acció social i educativa d'institucions com Auxilio Social, Falange Española o Sección Femenina.

  8. Reconèixer les campanyes d'eradicació de l'analfabetisme i educació d'adults, i la formació permanent d'aquests en l'àmbit professional.

  9. Reconèixer els espais i experiències d'acció socioeducativa, especialment les referides a la protecció de la infantesa i de la dona, d'animació sociocultural i lleure juvenil.

  10. Estudiar i reconèixer les iniciatives públiques, de caràcter socioeducatiu, que van tenir com a marc el sistema escolar.

  11. Distingir entre iniciatives socioeducatives no formals (al marge del sistema públic d'ensenyament) i formals (inserides o vinculades a l'àmbit escolar).

  12. Reconèixer i subratllar la importància que va donar el règim a la contraprestació ideològica de les iniciatives assistencials i educatives.

1.Nacionalcatolicisme: acció social beneficopaternalista (1939-1960)

1.1.Context social

Els efectes desastrosos de la Guerra Civil van deixar una nació exhausta i famolenca, i el nou estat va haver d'aplicar un model econòmic autàrquic i intervencionista, amb la finalitat de protegir la producció nacional i defensar-se de la competència exterior, després del tancament de fronteres que les potències vencedores en la Segona Guerra Mundial havien imposat al país, d'haver-lo bloquejat diplomàticament i, a més, d'haver retirat els ambaixadors. Espanya, sotmesa a un règim dictatorial, era com una illa en el conjunt de països democràtics europeus. Van ser, en definitiva, els anys de "les cartilles de racionament, la mendicitat omnipresent, l'estraperlo i les cues, la falta de medicines i d'habitatges, restriccions d'energia elèctrica gairebé diàries i una infinitat de situacions extremes".
D'altra banda, durant el conflicte, en què interessava tant vèncer com convèncer, i fins i tot després de la victòria de les tropes revoltades, es va tractar d'identificar i extirpar legalment qualsevol veu discordant amb la nova ideologia, amb la finalitat de reprimir políticament l'adversari, depurant el personal i imposant una forta censura en els mitjans de comunicació social.
Amb tot això, l'objectiu educatiu va ser clar en aquesta primera etapa: desmantellar el model republicà (escola laica, bilingüe i unificada –escola per a tots–), anul·lant en paral·lel la legislació antieclesiàstica (prohibició als ordes i congregacions religiosos d'exercir la indústria, el comerç i l'ensenyament, dissolució dels jesuïtes, etc.). D'aquesta manera, l'Església, després de donar suport obertament a la insurrecció, es va convertir en àrbitre de la nova educació, i la religió catòlica en el seu fonament més ferm, en íntima connivència amb la ideologia dels vencedors, la qual cosa va donar lloc a l'escola del nacionalcatolicisme.
Va caldre esperar la dècada dels cinquanta perquè el règim iniciés un període d'obertura política i d'estabilitat econòmica superant els bloquejos respectius, tant diplomàtics (retorn d'ambaixadors, ingrés en l'ONU, concordat amb l'Església de Roma) com econòmics (fi de l'autarquia i de les cartilles de racionament, primers préstecs de capital americà, desenvolupament del sector automobilístic i intents de liberalitzar l'economia, apropant-la a Europa, per mitjà del Pla d'estabilització, entre d'altres), fins a aconseguir més equilibri interior i exterior. S'hi va unir certa liberalització, fins i tot política, que va culminar en una sensible disminució de presos polítics i la tornada de molts docents depurats. Efecte notori, també, en l'àmbit educatiu, que començava a abandonar el llenguatge radical d'exaltació patrioticoreligiosa, present en les primeres normatives i en els escrits d'autors afectes al règim, i que es va substituir per un altre de més tècnic i pedagògic (com es pot apreciar, per exemple, en el text de la nova Llei d'ordenació de l'ensenyament mitjà de 1953), mentre la mateixa política educativa adoptava mesures més realistes i aportava més recursos al sector.
El concordat
El concordat, firmat el 1953, va comportar una estreta col·laboració del règim amb l'Església, incloent-hi cert control per part de la jerarquia eclesiàstica especialment en l'àmbit educatiu: ensenyament ajustat al dogma catòlic, dret a vetllar per la puresa de la fe en els centres i a garantir l'assignatura de Religió amb caràcter d'obligatorietat. El reconeixement del nou règim per part de l'Església va ser obvi.

1.2.Polítiques socials

Com era previsible, en aquesta primera etapa, les polítiques socials –mancades d'un pla director i sistemàtic– es van haver d'adaptar a les necessitats més peremptòries generades per la guerra, que van ser cobertes, fonamentalment, per Auxili Social (òrgan amb personalitat jurídica pròpia, integrat en la Falange i dependent del Ministeri de Governació, al qual ens referim més endavant), que des de la seva creació va assumir funcions de caràcter assistencial, com requeria l'escassetat i el pauperisme d'aquella conjuntura històrica, com també per l'obra social del Moviment i l'Organització Sindical.
Tot això, com comentàvem més amunt, en el context d'un estat "providència" i "paternalista", que a més de perseguir l'enquadrament i control de la població va orientar la política social en un sentit "benèfic/assistencial", amb escassa racionalitat i planificació, assumint, tant en aquest àmbit com en el pròpiament educatiu, un paper subsidiari que cedia protagonisme al sector privat, en particular a l'Església catòlica, visible i activa per mitjà, entre altres institucions, de l'organització de Càritas –de la qual parlarem més endavant–, cosa que representava un retorn al caràcter tradicional beneficocaritatiu de l'acció social.
Tanmateix, l'article 28 del Fuero de los españoles (1945) ja anunciava l'organització d'un sistema d'assegurances, encara que limitat i restringit als treballadors, amb ampliació de drets com l'assistència per malaltia, vellesa i mort, però sense assegurar nivells suficients de protecció social. Caldrà esperar que, uns quants anys més tard, els principis del Moviment Nacional anunciïn, en l'article 9, la possibilitat que tots els espanyols gaudeixin del dret a l'assistència i a la Seguretat social, amb la qual cosa s'aconsegueix un avenç considerable en quedar inclosa la població marginal i no solament la treballadora.
No obstant això, el creixement econòmic a què ens referíem abans no va implicar una millora paral·lela de la situació social, que continuava registrant taxes d'atur altes (pal·liades posteriorment amb l'emigració), salaris insuficients i un consegüent nivell de vida baix. L'administració de l'assistència va ser assumida, fonamentalment, pel Ministeri de Governació, per mitjà del Consell Superior de Beneficència i Obres Socials (creat el 1938 i reformat el 1958), que assessorava sobre assumptes benèfics, i la posterior Direcció General de Beneficència i Obres Socials, de què depenien determinades institucions estatals: Auxili Social, Protectorat de la Infantesa i Fons Nacionals, aquests últims de gran importància en la política social del règim en aplicació de la solidaritat social. Per la seva banda, la gestió dels centres de beneficència (hospitals, orfenats, hospicis) va dependre més directament dels organismes locals i provincials. No en va, la Llei de règim local de 1955 assignava als municipis i diputacions l'assistència benèfica. Paral·lelament, altres departaments, com el Ministeri de Treball, van desenvolupar una intensa activitat. Per exemple, en ells es va desenvolupar l'Institut Nacional de Previsió, que va gestionar les assegurances socials i va complir una funció d'educació popular entorn de la pràctica de l'estalvi.

1.3.Experiències i espais d'acció socioeducatius

1.3.1.Protecció assistencial i educativa
Les dues entitats, pública l'una i privada l'altra, que principalment van exemplificar el caràcter caritatiu i benèfic de l'acció social durant el primer franquisme, van ser les esmentades Auxili Social i Càritas.
La mobilització de les dones per part del Nou Règim, ja durant la Guerra Civil, va donar lloc a l'Auxili d'Hivern. Fundat l'octubre de 1936, va tenir un paper transcendental en l'atenció preferent a la problemàtica maternoinfantil, mitjançant diferents iniciatives, fent realitat el que també va ser una constant en les organitzacions italianes i alemanyes: la triple funció assistencial, doctrinal i educativa.
Convertit el 1940 en Auxili Social, el decret de 17 de maig, el considerava una entitat oficial encarregada de complir, sota el protectorat de l'Estat, determinades funcions benèfiques i politicosocials, entre elles les següents: la fundació d'establiments on s'atengués a la subsistència i educació dels orfes pobres de tots dos sexes menors de divuit anys; la tutela assistencial de la infantesa, no estrictament sanitària, que en facilités el ple desenvolupament físic i moral; la creació d'institucions d'assistència a les embarassades i parteres, etc. Per complir aquests objectius, Auxili Social va crear, entre altres institucions, una extensa xarxa d'alimentació infantil, dispensaris per a nens de zero a tres anys, llars infantils, jardins maternals o guarderies, de cap a cap del territori nacional.
Més específicament, Auxili Social incloïa l'Obra Nacionalsindicalista de Protecció a la Mare i al Nen, Obra de la Llar Nacionalsindicalista, Auxili al Malalt i Auxili a la Vellesa, sota l'autoritat de facultatius que exercien, en l'àmbit provincial, l'assessoria mèdica, de la qual depenien les infermeres, les visitadores i les guardadores, en qualitat d'auxiliars medicosocials.
Les visitadores
La funció de les visitadores –assistència a domicili, amb una finalitat netament de socors i auxili o amb una finalitat informativa– es complementava amb la de les guardadores, que s'ocupaven dels menors en guarderies, jardins maternals i altres institucions d'Auxili Social, per a la qual cosa se les dotava de certa preparació pedagògica.
L'Obra de Protecció a la Mare i al Nen, en concret, va fundar llars per a orfes abandonats i sense recursos, classificats en funció de l'edat: llars bressol (de zero a tres anys, on s'ingressava amb les seves mares, sempre que fos possible), llars infantils (de tres a sis) i llars escolars (edat escolar). Superat aquest període, podien ingressar en les llars d'aprenentatge o en les d'estudi. Interessa subratllar, si més no, la "contrapartida" ideològica que implicaven aquestes iniciatives, en el sentit que anteriorment hem assenyalat.
Tot això en el context de la Secció Femenina (SF), creada el juny de 1934 per Pilar Primo de Rivera en el si de la Falange, que al marge de la seva dimensió assistencial es va convertir en l'instrument per antonomàsia de la socialització de les dones espanyoles –en íntima connivència amb el sistema educatiu formal– des d'una perspectiva paternalista i clarament diferenciadora de l'entitat i els rols socials de tots dos sexes. Més expressament, un decret de 28 de desembre de 1939 deixava al càrrec seu la formació politicosocial femenina, el seu objectiu fonamental (sempre d'acord amb la consegüent evolució del règim) fins a la seva desaparició al començament de la democràcia.
Són múltiples els fronts en els quals van actuar les dones de l'SF, d'acord amb les prioritats socials del moment. Les tasques sanitarioassistencials van ser les més significatives durant el període bèl·lic i el primer franquisme, sota diferents denominacions. Es pot destacar el Servei de Divulgació i Assistència Sanitariosocial, que va donar lloc al Cos de Divulgadores Sanitariorurals que, amb la capacitació prèvia en higiene, puericultura, medicina preventiva, legislació social, etc., difonien els seus ensenyaments en el medi rural, en cooperació amb les autoritats locals i sanitàries amb l'objectiu central de la lluita contra la mortalitat infantil, repte fonamental de la política social del primer franquisme. Més en concret, visitaven els habitatges dels pobles per, d'una banda, fer una tasca informativa sobre les deficiències detectades i, d'una altra, vigilar les condicions higièniques de la vida familiar i divulgar coneixements diversos a les mares sobre la cura dels fills en particular, sense descuidar l'assessorament legal i laboral al conjunt de la població, sobretot amb relació al subsidi familiar o les assegurances de maternitat i vellesa, prestant també una col·laboració indirecta a l'Institut Nacional de Previsió.
D'altra banda, a les mans de Secció Femenina quedava el Servei Social de la Dona, creat pel decret de 7 d'octubre de 1937 que preveia la prestació gratuïta de tasques de caràcter bàsicament assistencial durant un període de sis mesos, implicant el col·lectiu femení en tasques socials directament o indirectament derivades de l'enfrontament bèl·lic. Concebut en un sentit paral·lel al servei militar masculí, es va considerar un deure nacional per a les dones entre disset i trenta-cinc anys, exceptuant les casades, religioses, vídues amb fills i algun altre cas. Encara que, amb el pas del temps, va tenir diverses modalitats, el tipus ordinari va consistir en tres mesos de formació en una escola llar, en la qual es rebien ensenyaments de religió, nacionalsindicalisme, formació per a la vida familiar i social, i també tasques domèstiques, més uns altres tres mesos de serveis l'entitat dels quals va anar variant. Suprimida la seva obligatorietat es va convertir, tanmateix, en requisit indispensable per a l'obtenció de determinats permisos o documents: carnet de conduir, títols acadèmics, accés a la funció pública, etc.
Per la seva banda, l'Església, a més de fer visible la seva presència en les institucions públiques, va potenciar –continuant així una tradició històrica– una àmplia xarxa d'organitzacions benèfiques i assistencials, entre les quals es pot subratllar Càritas, que sota el rètol de Secretariat Nacional de Caritat, depenent d'Acció Catòlica, iniciava les seves activitats el 1942, orientades a cobrir situacions socials deficitàries, no sempre controlades pels poders públics.
Enmig d'una estructura social fortament ruralitzada (48% de la població activa) que iniciava l'èxode cap a les ciutats a la recerca d'acomodament a la deteriorada economia familiar –dècada dels cinquanta–, el Govern li va encarregar la gestió de l'Ajuda Social Americana (roba, medicines, aliments: formatge i llet en pols, etc.), amb la qual cosa va aconseguir un arrencada organitzativa i propagandística posterior que el va portar a crear centres d'estudi, organitzar cursos i assemblees, vehicular informació utilitzant els mitjans de comunicació, impulsar colònies infantils d'estiu o organitzar activitats escolars beneficoassistencials.
Article 249
La Llei de bases de règim local de 1955 (Decret de 24 de juny) especificava, en l'article 249, que l'ensenyament impartit en els establiments assistencials hauria de tenir "una orientació predominantment professional", arribant a implantar-se els ensenyaments de formació professional reglada en molts d'ells.
Un cop obtinguda la personalitat jurídica pròpia i independent el 1957, va impulsar, donant un gir menys benèfic a la seva activitat, un centre d'estudis de sociologia aplicada, amb la finalitat de planificar, amb ajuda de sociòlegs i economistes, obres i serveis diversos per a la comunitat, relatius, per exemple, a la migració interior o al servei domèstic i creant tallers d'aprenentatge, escoles de llar, guarderies, residències per a obrers, etc., sense descuidar la formació de formadors per mitjà d'iniciatives diverses, com les escoles de treballadors socials. La seva evolució cap a una orientació moderna en les dècades següents donaria lloc, per exemple, a investigacions empíriques sobre necessitats socials i a l'increment de la seva intervenció en joves, aturats, marginats, immigrants, etc., amb la qual cosa va aconseguir, fins a l'actualitat, un fort arrelament social.
Un altre àmbit d'atenció del Nou Règim, en el context de les polítiques socials, va ser el contingent asilat. Les seves competències, regulades per les lleis de beneficència i assignades a les juntes locals i provincials i a les institucions patrocinades per les diputacions (cases de misericòrdia i beneficència, hospicis, etc.), van ser adjudicades novament, per la Llei de règim local de 1955, a ajuntaments i a diputacions.
Lectura recomanada

La Llei d'educació primària de 1945 atorgava a les escoles dels centres esmentats la condició de "nacionals", les quals eren assistides per mestres i regides pel calendari escolar oficial.

Vegeu: I. Palacio Lis i C. Ruíz Rodrigo (1993). Infancia, pobreza y educación en el primer franquismo (pp. 135-149). València: Universitat de València.

En aquest cas ens referim a iniciatives beneficoassistencials pel caràcter graciable de la seva acció socioeducativa, ja que el nombre d'acollits depenia de les disponibilitats econòmiques locals i provincials.
Les condicions d'admissió del col·lectiu infantil, el més nombrós, s'explicitaven en els reglaments respectius, girant fonamentalment entorn de dos requisits: orfandat i pobresa. L'atenció específica, gairebé sempre a càrrec de congregacions i instituts religiosos femenins, es va dur a terme en règim d'internat, i la formació, una vegada superat el període escolar, va tenir un caràcter professionalitzador, entorn de l'aprenentatge d'un ofici que permetés als menors una inserció social ràpida (excepcionalment, els més capaços podien accedir a algun tipus d'estudis superiors, com Magisteri, Arts i Indústries, Comerç, etc.).
Durant el franquisme es va redoblar, encara més, el caràcter moralitzador –confessional catòlic– de l'ensenyament, present en les institucions asilars des del seu origen, a partir de tota una sèrie d'aprenentatges i pràctiques, generalment mecànics i rutinaris, que constituïen la base i fonament de qualsevol altre tipus d'ensenyament. Els fills dels pobres, rudes i ignorants, s'havien d'integrar en l'ordre ètic, religiós i social a partir d'un adoctrinament adequat i necessari.
Així, doncs, després de la immediata postguerra, es va subratllar de manera insistent no solament l'educació "religiosa", sinó també la "moral", "patriòtica" i "cívica", ajustant-se a les disposicions vigents. Va ser pràctica habitual, per exemple, començar i finalitzar les classes entonant l'himne nacional, mentre s'hissava i arriava la bandera, com en qualsevol centre educatiu, públic o privat. Els menors asilats van tenir assegurada, així, tant en aquesta com en altres èpoques, almenys una formació bàsica.
1.3.2.Promoció sociocultural i educació d'adults
1) Extensió cultural
L'acció cultural popular, dins del context d'assistència beneficopaternalista, va tenir manifestacions variades, en general lligades a la Falange i la Secció Femenina, com també als diferents moviments eclesials. Un cop acabada la guerra, el règim va adoptar l'esquema i la denominació de les Missions pedagògiques republicanes, si bé amb una orientació axiològica diferent però no metodològica, a fi, també, de connectar i millorar el poble rural, com ho exigia l'article 32 de la Llei d'ensenyament primari de 1945. Igual com llavors, es van utilitzar instruments de cultura com biblioteques, conferències, teatre, ràdio, exposicions, música popular, romanços, contes, projeccions fixes o cinema sonor (selecció de pel·lícules d'acord amb els programes presentats: agrícola, ramader, sanitari, geogràfic, viatges i costums, recreatiu, etc.) valent-se de grups electrògens quan les localitats mancaven de llum elèctrica.
Les Missions pedagògiques
Durant la Segona República, les Missions pedagògiques es van convertir en catalitzador de la difusió de la cultura del poble per mitjà del seu patronat (Decret de 20 de maig de 1931), tractant d'eradicar-ne la ignorància. Es va orientar als camperols, mitjançant xerrades i lectures relatives al món del treball, l'alimentació i el vestit, com també a fomentar el gust per la bellesa per mitjà de la música i el teatre.
D'altra banda, en la Comissaria d'Extensió Cultural, creada pel Decret de 18 de desembre de 1953, s'encomanava "la difusió dels valors de la cultura entre tots els espanyols d'edat postescolar", tractant de proporcionar una educació fonamental i de base als qui no la tinguessin, amb la finalitat de millorar-ne la qualitat de vida com a individus integrats en la comunitat. En aquesta tasca dirigida a pobles i comarques necessitades d'una acció intensiva, la Comissaria va col·laborar amb la Junta Nacional contra l'Analfabetisme –a la qual fem referència més endavant– en les denominades Missions culturals. A diferència de les antigues Missions, sempre esporàdiques i transitòries –fins i tot les republicanes– i amb resultats pràctics escassos, aquestes van ser extensament planificades a partir d'un qüestionari per a l'estudi de comarques culturalment endarrerides –publicat per la Junta d'Analfabetisme– i un mapa nacional de Missions posterior. Es tractava d'accions culturals menys "intel·lectualistes", però més vives i humanes, que reconeixien la importància del llibre i de l'escola en la transformació dels pobles però també la necessitat d'inculcar hàbits d'higiene i de cooperació.
La Secció Femenina va aportar un gran suport a aquestes Missions, d'entre dos i tres mesos de durada, mitjançant les seves càtedres ambulants, integrades per especialistes (instructora general de joventuts, instructora rural, instructora d'educació física, professora de labors, professora de tall, infermera i instructora de música). El seu origen va ser únicament la necessitat d'educar i incorporar les dones en la vida ciutadana, però també posar a l'abast de pobles i llogarrets ensenyaments i activitats que contribuïssin a elevar-hi la vida espiritual, cultural i social per mitjà d'un ambiciós programa: cultura general, pràctiques sanitàries (vacunacions), activitats formatives (cant, dansa, balls regionals, etc.), labors de la llar i economia domèstica, ensenyaments agrícoles (apicultura, avicultura, etc.). Tot això va ser dut a terme amb moltes dificultats, entre les quals cal destacar el difícil accés de persones i infraestructures a llocs remots i gairebé oblidats.
Altres iniciatives com les patrocinades pel Ministeri d'Informació i Turisme per mitjà dels ateneus populars, etc., o les Missions culturals recreades per la Direcció General de Cultura Popular del Ministeri el 1976, van constituir altres projectes d'animació i desenvolupament cultural.
2) Lluita contra l'analfabetisme
Encara que la preocupació estatal per l'educació d'adults durant el franquisme va iniciar una arrencada fonamental amb el començament de la dècada dels cinquanta, en el context de la crisi del model autàrquic de desenvolupament, els anys anteriors mostren una preocupació pels adults que entronca, sense més ni més, amb la grisa trajectòria que en aquest sentit va caracteritzar la nostra història educativa, malgrat l'esforç específic dels governs republicans per eradicar l'analfabetisme.
Durant els anys quaranta es va anar refermant la convicció que la recuperació del país, en termes econòmics, exigia l'expansió de la instrucció primària com a meta obligatòria, i alhora la qualificació pertinent del personal tècnic i professional. El temor dels treballadors a no ser acceptats en determinats llocs laborals que exigien coneixements bàsics va actuar necessàriament com a element motivador indirecte.
Una resposta a tot això és la creació de la Junta Nacional contra l'Analfabetisme (Decret de 10 de març 1950), i consegüentment les juntes provincials i municipals; la implantació de la Cartilla escolar i del Certificat d'estudis primaris, com a aval mínim per a l'accés al món del treball; el suport de l'Estat a diverses iniciatives alfabetitzadores procedents d'entitats eclesiàstiques, del Moviment, empresarials, etc.; o l'impuls de les Missions pedagògiques, entre d'altres.
El nou organisme naixia amb l'objectiu d'eradicar definitivament la "vella malaltia" de l'analfabetisme –segons l'expressió del text legal– que per aquelles dates assolia una mitjana del 17,30%, encara que de repartiment desigual en funció del territori i del sexe. Més endavant ens ocuparem de l'evolució d'aquesta problemàtica.

2.Planificació del desenvolupament econòmic social: cap a l'assistència social (1960-1978)

2.1.Context social

En la dècada dels seixanta s'iniciava a Espanya una etapa d'expansió econòmica, basada en el turisme, l'emigració i la inversió estrangera. L'Estat, mitjançant el Pla d'estabilització (1959), va tractar de liberalitzar l'economia apropant-la a Europa, rescatant la moneda i contenint la inflació, amb efectes positius com l'augment de reserves i el turisme, però també de negatius: atur, increment de preus i reducció del consum. La població activa agrícola va iniciar un procés d'èxode cap a una indústria emergent i en alça. A poc a poc, el nivell de vida dels espanyols va augmentar amb els plans de desenvolupament, mentre s'afavorien relativament les llibertats i s'anava cap a una obertura política i social més amplia. Un cop aconseguida certa maduresa, cap als anys seixanta començava l'etapa vers l'estat de benestar, es consolidava la despesa social i s'incrementava la d'educació i sanitat.
També en l'àmbit educatiu es van produir canvis significatius: nova denominació del Ministeri d'Educació Nacional (ara d'Educació i Ciència); increment, el 1964, de l'escolaritat obligatòria fins als catorze anys; massificació creixent de la universitat; o successives campanyes d'alfabetització de 1963 a 1968, entre d'altres. Aquests canvis van culminar amb la promulgació, l'agost de 1970, de la Llei general d'educació, que va ratificar l'ensenyament gratuït i obligatori de sis a catorze anys, i oferia subvencions als centres privats, la qual cosa elevava la qualitat de l'ensenyament amb increments retributius als docents i actualitzant l'equipament pedagògic de les escoles.
En tot cas, no s'ha d'ignorar, en contrast amb el creixement econòmic i les millores educatives referits, el desequilibri social persistent (analfabetisme, atur, emigració, etc.) que continuava patint la societat espanyola.

2.2.Polítiques socials

En els anys seixanta es va produir un gir cap a un sistema organitzat d'assegurances socials, amb l'aprovació el 1963 de la Llei de bases de la seguretat social, i la seva posada en marxa el gener de 1967, que unificava aquelles en un sol organisme, si bé mantenia els règims particulars, la qual cosa va representar una fita fonamental respecte al sistema anterior, que només oferia prestacions a una determinada població, és a dir, treballadors amb ingressos baixos (com ara l'assegurança de malaltia que, el 1960, només cobria 13 milions d'espanyols, el 40% del total de la població aproximadament, i amb una atenció sanitària també restringida quant a dispensació de determinats medicaments i hospitalització), en coexistència amb les mutualitats laborals que actuaven, sota protecció estatal, amb obrers de determinades branques industrials.
Ens referim, així, a la transformació del sistema de beneficència tradicional, amb caràcter graciable, en el d'assistència social, amb caràcter obligatori per a l'Estat, que eliminava la condició de baixos ingressos de l'usuari, si bé, en principi, la protecció es va circumscriure en exclusiva als treballadors que aportaven les seves quotes. En tot cas, va caldre esperar la promulgació de la Constitució de 1978 per a aconseguir la universalització de la protecció social, i l'aprovació el 1986 de la Llei general de sanitat, per a cobrir sanitàriament tota la població.
Va adquirir especial rellevància la creació el 1960 del Fons Nacional d'Assistència Social (FONAS), dirigit a millorar les condicions de vida dels espanyols assignant pressupostos per a diferents finalitats socials. De la gestió posterior d'aquests pressupostos se'n va fer càrrec la Direcció General de Beneficència i Obres Socials (1966), substituïda un any més tard per una direcció general de política interior i d'assistència social, que evidenciava el pas al nou concepte d'assistència. Ja al final del període, la nova Llei general de seguretat social, de 1974, va fer possible que al llarg de la dècada es creessin serveis d'atenció a la gent gran –Servei d'Assistència al Pensionista (SAP)– i als discapacitats –Servei de recuperació i rehabilitació de minusvàlids (SEREM)– que es van fondre definitivament en l'Institut Nacional de Serveis Socials (INSERSO), creant-se en paral·lel el servei sanitari Insalud.
Llei 45/1960, de 21 de juliol

  • Fons de protecció beneficosocial (patrocinat pel Ministeri de Governació).

  • D'assistència social (Ministeri de Governació). Subvencionava guarderies, menjadors infantils, necessitats (ancians, esguerrats, malalts).

  • De protecció escolar (Ministeri d'Educació).

  • De protecció al treball (Ministeri de Treball).

2.3.Experiències i espais d'acció socioeducatius

2.3.1.Protecció assistencial i educativa
1) L'obra de protecció a la infantesa
El caràcter assistencial i protector que va tenir la protecció a la infantesa a Espanya, ja des del començament de segle XX (Llei de 1904 i Reglament de 1908), va romandre invariable al llarg de l'època franquista, sota la denominació Obra de Protecció de Menors, gràcies al Text refós de la legislació de protecció de menors de 1948, fins a l'arribada de la democràcia (lleis de serveis socials de les comunitats autònomes). El Consell Superior, òrgan rector, disposava de l'assistència de les juntes locals i provincials i els tribunals tutelars de menors, els quals, dividits en seccions, van actuar de manera autònoma.
Lectures recomanades

I. Palacio Lis i C. Ruíz Rodrigo (2002). Redimir la inocencia. Historia, marginación social y educación. València: Universitat de València.

C. Ruíz Rodrigo (2004). Protección a la infancia en España. Reforma social y educación (pp. 101-166). València: Universitat de València.

Taula 1. Consell superior de protecció de menors
La Secció Primera, de puericultura i primera infància, amb un caràcter eminentment sanitari, es va dirigir a educar higiènicament i mèdicament les dones (en relació amb la mortalitat infantil i a càrrec dels nens en general) i a vigilar higiènicament els llocs d'assistència i educació (parvularis, escoles, sanatoris, etc.).
Des de la seva constitució, les juntes van col·laborar amb el sistema sanitari provincial i local. És el cas, per exemple, dels consultoris municipals i dispensaris d'higiene infantil, que, distribuïts pels districtes de les capitals, aconsellaven les futures mares, en visitaven els fills fins a l'edat de dos anys i les orientaven sobre la seva alimentació; o el cas de les guarderies infantils, per a infants de dos a sis anys, que les juntes subvencionaven, unes vegades, i patrocinaven, d'altres.
A partir de 1941, i en l'àmbit estrictament divulgatiu, es van establir, per exemple, programes d'ensenyament de puericultura adreçats a les mares lactants, els quals es posaven en pràctica durant cinc dies al mes en tots els dispensaris estatals, provincials, municipals, Creu Roja, institucions benèfiques, etc. (500 a tot Espanya per a 1964), mitjançant conferències i cursos breus amb sessions pràctiques i atractives a càrrec de metges i instructores de sanitat. L'assistència es va considerar indispensable per a rebre els beneficis socials que atorgava l'Administració.
Les campanyes divulgadores es van potenciar amb la programació sistemàtica de conferències radiofòniques, en emissores nacionals i locals; la publicació i difusió de cartells murals de propaganda sanitària infantil; les "cartes a les mares", en les quals s'indicaven els règims alimentaris i les mesures higièniques generals; fullets i publicacions informatives diverses; pel·lícules, programes televisius, etc. En tot cas, l'aparell propagandístic va buscar la coordinació entre les diferents institucions de tutela maternal i infantil (Protecció de Menors, Auxili Social, Secció Femenina o assegurances socials, entre d'altres). D'altra banda, la Llei de bases de sanitat nacional, de 1944, havia considerat com a serveis d'higiene infantil i maternal de l'Estat la higiene i la protecció durant l'edat escolar i l'ensenyament de la puericultura i la higiene infantil a les escoles, i instituts femenins i normals.
Per la seva banda, la Secció d'Assistència Social va tenir un caràcter mixt –assistencial i sanitari– fent seves les propostes del col·lectiu mèdic sobre la necessitat d'educar la població en la direcció higienicosanitària, valorant la prevenció i fomentant la higiene escolar, com també la vigilància dels llocs d'assistència i educació. Aquesta Secció, va assumir l'assistència social i educativa dels orfes atesos en institucions com els col·legis de mitja pensió, en els quals l'ensinistrament laboral constituïa un objectiu prioritari. És el cas, per exemple, en modalitat d'internat, del Grup Escolar patrocinat per la Junta Provincial de Barcelona, transformat el 1952 en Grup Benèfic i d'Ensenyament Professional, o del Grup de Protecció San Francisco Javier, depenent de la Junta de València, que el 1950 allotjava prop de 600 nens i el complex educatiu del qual comprenia a més de l'escola –de sis graus– diferents tallers per a nens i nenes.
D'altra banda, seguint una tradició iniciada a Espanya amb la Llei de 23 de juliol de 1903 –que regulava l'empara dels menors de setze anys, habitualment captaires o abandonats–, la Secció Tercera, Mendicitat i Tutela Moral, amb un caràcter exclusivament tutelar per causes d'ordre moral, complia, entre altres funcions, la de cooperar en l'extinció de la mendicitat i vagància; fer-se càrrec dels nens els pares dels quals, tutors o guardadors, fossin privats de llibertat; vigilar l'assistència dels menors de setze anys a espectacles públics; vetllar per les disposicions sobre treball infantil en les persones que poguessin perjudicar-los moralment, i denunciar els delictes de violació, abusos deshonestos, estupre i rapte. Si els menors no requerien internament, se'ls assistia a la pròpia llar, per mitjà de les visitadores socials, subvencionant les famílies o mirant d'integrar-los en altres centres d'acollida (col·locació familiar).
Les polítiques de protecció a la infantesa van tenir en compte igualment la problemàtica de l'explotació laboral dels menors mitjançant una legislació que, com en el cas anterior, es remuntava al començament del segle XX, i fins i tot a final del XIX.
Després de les primeres normes sobre aquest tema (la Llei de 24 de Juliol de 1873, reformulada el 1900, havia regulat, per primera vegada, les condicions de treball de les dones i els nens), es va anar modificant l'edat mínima per a l'ocupació, fins a assolir catorze anys en la immediata postguerra, per mitjà de la Llei de contracte de treball, de 1944, i setze a partir de la Llei de reformes laborals, de 1976, adaptant-se al Conveni 138 de l'Organització Internacional del Treball (OIT). No obstant això, el desajust entre la llei laboral (16 anys, edat mínima d'ocupació) i l'educativa (Llei general d'educació, de 1970, i 14 anys com a límit de l'escolaritat obligatòria) va ser notori.
L'OIT
L'Organització Internacional del Treball (OIT) és un organisme internacional amb seu a Ginebra creat el 1919. Elabora convenis, vinculants per als estats membres que els ratifiquen.
Conveni 138 (art. 3), adoptat el 1973: "Els nens no poden treballar fins a haver acabat l'ensenyament obligatori (en tot cas no abans de tenir 15 anys.)."
Per la seva banda, l'atenció socioeducativa a la infància i joventut delinqüent va formar part substancial del moviment protector que van assumir els tribunals tutelars de menors. Es pot recordar que, des de la seva creació (Llei de 1918 i Reglament de 1922), els tribunals van plantejar solucions pedagògiques més que penalitzadores, advocant per la desaparició de les presons ordinàries com a llocs de reclusió i càstig per a convertir-los en centres d'educació i integració social, d'acord amb el que demanaven les noves doctrines pedagògiques i l'insistent moviment paidològic. En definitiva, es necessitava la figura i l'actuació del jutge pedagog que, superant plantejaments específicament punitius, apliqués als menors desviats mesures correctives i reeducadores, d'adaptació a la vida social i reinserció en la família, a l'escola i a la feina per mitjà de les seves institucions auxiliars.
Amb l'arribada del franquisme, es va veure la necessitat de sistematitzar i harmonitzar la legislació existent amb el que preceptuava el nou codi penal de 1944, que castigava les faltes comeses contra els menors, i el 1948 es va aprovar el Text refós de legislació sobre tribunals de menors, que mantenia substancialment els preceptes del decret de creació i incorporava les normes que es consideraven necessàries per al compliment de la missió que se'ls encomanava. El nou model es podria qualificar de beneficopaternalista i tutelar protector, en no oferir, per exemple, garanties jurídiques ni processals al menor i ampliar, fruit d'un context social repressor, la possibilitat de criminalitzar conductes irregulars de menors de setze anys no tipificades en el Codi penal (prostituïts, ganduls i vagabunds).
Per al compliment de la facultat reformadora, que el Decret assignava als tribunals, el jutge disposava d'una sèrie de mesures reeducadores de caràcter aïllat (amonestacions) o de caràcter durador o tutela permanent (llibertat vigilada (1) , custòdia en família o entitat tutelar). Quan aquests recursos d'integració ordinària fallaven, es recorria a l'internament dels joves delinqüents en reformatoris, la qual cosa els separava del seu medi social i provocava, en conseqüència, problemes en el desenvolupament de la seva personalitat i dificultats en el tracte personalitzat, i alhora un rebuig general envers la institució. Deixant a banda aquests aspectes negatius, l'atenció educativa també va ser present en les institucions dedicades a la custòdia dels menors infractors, harmonitzant la instrucció literària específica amb el treball manual amb finalitats professionalitzadores o de qualificació professional. Durant l'etapa franquista, si bé la instrucció en les institucions benèfiques i protectores es va considerar funció dels mestres, les tutelars i reeducadores (reformatoris) van ser ateses majoritàriament per personal religiós (terciaris caputxins i PP mercedaris).
En definitiva, tant els centres benèfics (cases de beneficència, hospicis, albergs, etc.) com els protectors, regits pel Consell Superior (incloent-hi les institucions auxiliars dels tribunals tutelars de menors), van complir les seves funcions assistencials –seguint una tradició secular– mitjançant:
a) l'internament i l'aïllament en institucions de règim tancat;
b) la instrucció i moralització, aquesta última normalment vinculada a l'adoctrinament i a la pràctica religiosa, i
c) l'ensinistrament laboral i professional (aprenentatge d'un ofici).
2) La protecció escolar
També es pot parlar d'iniciatives diverses relacionades, en aquest cas, amb intervencions públiques entorn de les manques de nens i joves en el context del sistema escolar: beques i institucions paraescolars (mutualitats i vedats escolars, colònies, cantines, roba, etc.), principalment.
Igualment, convé recordar que en les mesures educatives inicials del Nou Règim, amb prou feines hi va haver lloc per als ajuts monetaris a l'estudi, quan les condicions econòmiques i socials mostraven necessitats més greus i apressants. Tanmateix, un primer impuls correspon a la promulgació de la Llei de protecció escolar, de 19 de juliol de 1944, i a la creació del patronat corresponent, amb la finalitat de no desaprofitar "cap talent per manca de mitjans econòmics", principi igualment present en els drets educatius que recollia el Fuero de los españoles de 1945.
Després que el text legal subratllés que la concessió d'ajuts per a l'estudi, a càrrec del Ministeri d'Educació Nacional, no era una obra merament benèfica, sinó un deure de l'Estat i una obligació social, es preveia un doble procediment: l'ajuda escolar directa, per mitjà de beques, en "consideració a les rellevants condicions morals i intel·lectuals i a la situació econòmica de l'alumne"; i la protecció escolar indirecta, en referència a les institucions privades, que es estarien obligades, per a mantenir la seva condició de "centres reconeguts," a matricular com a externs, amb caràcter absolutament gratuït, un percentatge d'alumnes (entre el 5% i el 15%) ja previst en la Llei d'ensenyament primari de 1945. No obstant això, els pressupostos van ser molt limitats i va faltar unanimitat de criteri en les concessions, en dependre de cada districte universitari, fins a la creació, el 1955, de la Comissaria General de Protecció Escolar.
A l'inici de la dècada dels seixanta el Pla nacional per al foment del principi d'igualtat d'oportunitats, d'acord amb l'arrencada economicosocial del moment, va incrementar notablement el nombre i dotació dels ajuts. En tot cas, en el procés de selecció dels optants, continuava prevalent el "talent" sobre la situació econòmica familiar, encara que, gradualment, es van incorporar al sistema escolar, en tots els graus, un nombre superior d'alumnes procedents de les classes populars, gràcies, entre altres motius, al decidit propòsit de fer arribar l'eco de les convocatòries a tots ciutadans, més enllà de la seva publicació exclusiva en mitjans oficials, d'accés minoritari.
Entre les iniciatives "paraescolars", es poden incloure les mutualitats i vedats escolars, colònies, cantines o menjadors i roba, entre d'altres –totes amb una etapa prèvia al franquisme– de les quals només direm alguna cosa.
Les falanges juvenils de Franco
Els nois de les falanges juvenils de Franco s'agrupaven entorn de Pelayos (set a deu anys), Fletxes (deu a quinze) i Cadets (quinze a divuit). Les noies en Margarites (set a onze), Fletxes (onze a quinze) i Fletxes Blaves (quinze a disset).
En les activitats de campament els nois d'allotjaven en tendes i les noies en cases i albergs.
La Llei d'educació primària, de 1945, assenyalava que la funció docent en l'escola, s'hauria de completar amb activitats pedagògiques i socials, que tendien a millorar la formació o a prestar ajuda als alumnes, mitjançant institucions paraescolars que haurien de fomentar, entre d'altres, la pràctica de l'estalvi, la previsió i el mutualisme. En aquesta línia, fins i tot abans, el nou règim reprenia el projecte de les mutualitats escolars –nascudes al començament del segle i emparades per l'Estat a partir de 1911– a fi de fomentar i arrelar "profunds sentiments de previsió i solidaritat social".
Com a complement al mutualisme, es preveia la creació de vedats escolars de previsió, que inclourien tot tipus d'iniciativa que pogués subministrar a la mutualitat un ingrés per als seus objectius. Es pot subratllar que les iniciatives relacionades amb els vedats escolars, a més del seu caràcter educatiu, en els àmbits de la previsió i la cooperació social, han de relacionar-se amb l'objectiu de portar a l'escola el contacte amb la naturalesa i la sensibilització mediambiental.
El vedat
El vedat procuraria la cooperació del veïnat i del municipi amb una finalitat triple: pedagògica, econòmica i social. En concret, crear i cuidar un viver reduït que proporcionés plantes econòmiques i abundants al veïnat, per a emprendre tasques de repoblació forestal; destinar part del producte del viver a la repoblació del bosc escolar; contribuir al rendiment de les pastures naturals; repoblar i plantar arbres de diferents tipus, millorar la flora i practicar l'apicultura, etc.
D'altra banda, per a la protecció dels escolars que per la seva pobresa no es poguessin presentar a les escoles sense assistència d'aliment i vestit, es van crear els menjadors a l'empara de la Llei d'educació primària, de 1945, en funció de l'obligatorietat de l'ensenyament que prescrivia. En tot cas, volien complir també una comesa educativa, d'acord amb la institució escolar en la qual s'inserien. El juny de 1954 se'n reglamentava el funcionament, es deixava a compte de la "disponibilitat dels mitjans necessaris" la possibilitat d'establir-los, s'estenia el seu benefici a la totalitat dels escolars, i es distingien, en conseqüència, dues tipologies d'usuaris: els nens de famílies necessitades, que gaudirien gratuïtament del servei; i els de medi acomodat, que abonarien l'import corresponent.
2.3.2.Promoció i animació sociocultural
Moviments juvenils i obrers i promoció agrícola de la joventut
Les accions de promoció i animació sociocultural dutes a terme entre menors i joves es van desenvolupar, fonamentalment, en el si dels moviments juvenils, uns vinculats al règim (Front de Joventuts), i d'altres a les organitzacions religioses (Joventut Obrera Cristiana o JOC, Germandat Obrera d'Acció Catòlica o HOAC, Moviment Júnior, etc.). Cal destacar també el moviment escolta, introduït a Espanya en la primera dècada del segle XX, el qual des de 1922 va formar part de l'Oficina Internacional de Boy Scouts.
Les institucions afectes al règim van tractar de formar els joves, políticament, físicament i militarment –per adoctrinar-los en els principis del Moviment Nacional– mitjançant l'organització de campaments, albergs, activitats esportives diverses, tallers manuals, música, teatre, etc. Entre altres seccions i serveis, des de 1960 va sobresortir en aquesta tasca l'Organització Juvenil Espanyola (OJE), dependent de la Delegació Nacional de Joventuts i de la Secretaria General del Moviment.
Els moviments juvenils vinculats a l'Església catòlica (JOC i HOAC), van adquirir un compromís sòlid amb la realitat social. L'òrgan de difusió del primer, Juventud Obrera, després de diversos enfrontaments amb els representants del sindicalisme vertical, va ser clausurat diverses vegades.
D'altra banda, en contextos i ambients no urbans, una vegada finalitzada la guerra i amb la finalitat de recuperar la malparada economia del país, veiem com es va iniciar, des del Ministeri d'Agricultura –per mitjà de la Direcció General de Coordinació i Capacitació Agrària, el 1951–, un procés de racionalització del sector agrícola que incloïa la formació dels homes del camp. Es pot recordar que, malgrat l'acusada tendència migratòria a les ciutats des de la dècada dels cinquanta, la societat espanyola continuava essent fonamentalment agrària.
Entre els projectes més rellevants en aquest sector, esmentarem les escoles de capacitació agrària, en règim d'internat, dirigides a més grans de divuit anys i menors de trenta, annexes a àmplies zones cultivables i d'explotació ramadera amb finalitats pràctiques. Però l'experiència més significativa en el programa de formació professional camperola va ser la creació del Servei d'Extensió Agrària el 1955, amb l'objectiu de prestar ajuda tècnica, material i legal als agricultors; difondre els mètodes d'explotació agrícola més pertinents; organitzar conferències, col·loquis, demostracions, emissions de ràdio i cinema, per a elevar el nivell cultural dels joves; mantenir el seu interès per l'actualitat de les qüestions de tècnica i pràctica agrícola, ramadera i forestal; i assessorar les germandats d'agricultors i ramaders.
Titulacions
Aquestes són les titulacions que s'oferien:
Economia Domèstica (Cunicultura, Avicultura, Apicultura i Sericultura); Floricultura, Horticultura i Conserveria; Porcicultura i Xarcuteria i Indústries Làcties.
I les matèries comunes: cultura general i nocions d'aritmètica i geometria; botànica i zoologia; física i química; agricultura i ramaderia, i organització d'explotacions, entre d'altres.
Entre les iniciatives formatives principals i més populars del Servei, hi ha els planters d'extensió agrària, regulats el 1970, encara que funcionaven des de 1965. Constituïen "grups d'aprenentatge i acció integrats per joves del medi rural, d'edats superiors a setze anys," fins i tot de menors d'edat, atesa la situació habitual que molts, amb catorze i potser menys, treballaven al camp de manera continuada. El seu objectiu era aprendre per mitjà de la pràctica, al marge de l'escolaritat obligatòria. Les classes de cultura general organitzades a les tardes s'alternaven amb les sessions pràctiques de l'agent comarcal, sempre en pobles on hi havia una població jove suficient (quinze o vint).
Paral·lelament, el Servei d'Orientació Rural de la Dona, dependent de la mateixa Direcció, va difondre ensenyaments agrícoles i pecuaris per a afavorir les indústries familiars, mentre les instructores de la llar rural oferien cursos de formació en llars femenines. En concret, un decret de 1953 feia extensiva a les dones la capacitació agrària, i oferia a les alumnes el títol oficial d'instructores diplomades rurals, sempre que l'aprofitament ho justifiqués. en cada titulació s'oferien matèries comunes i altres d'específiques, relatives a les diferents especialitats.
Oci i temps lliure: colònies escolars i Obra Sindical d'Educació i Descans
L'educació per a l'oci i el temps lliure, referida a la infantesa i la joventut, constitueix un àmbit més de la intervenció socioeducativa del franquisme. Ens referim a les colònies d'estiu i campaments juvenils, i també a les activitats de l'Obra Sindical d'Educació i Descans.
No són pocs els referents històrics en què el col·lectiu infantil apareix com a actor i receptor d'aquestes iniciatives.
És el cas de les colònies escolars, la pràctica de les quals va representar originàriament la millora temporal de la vida dels menors més necessitats, afligits de vegades per malalties i desnutrició, per mitjà del contacte amb la naturalesa i d'una dieta sana i equilibrada.
Trencant amb la vida reglamentària a l'aula, propiciaven, tanmateix, un important bagatge formatiu, mitjançant activitats artístiques, esportives, culturals i recreatives, i alhora possibilitaven el contacte social amb els vilatjans.
Les colònies, a imatge d'experiències europees similars, tenien una llarga tradició al nostre país –ben explícita durant la Segona República– a partir d'impulsos filantròpics, higienicosanitaris o formatius que es van concretar en diverses modalitats. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, van continuar essent promogudes per institucions confessionals i associacions filantròpiques o culturals. Però va ser més notori el patronatge de nombroses corporacions locals, que destinaven determinades partides pressupostàries a atendre cert nombre de nens, seleccionats prèviament per les seves condicions físiques i econòmiques particulars, verificades, en última instància, per la Inspecció Municipal de Sanitat. Els reglaments respectius establien el nombre de mestres i personal de servei, i pautaven la rutina colonial en sintonia amb el model educatiu franquista, que preveia l'habitual pràctica religiosa i les activitats dirigides a fomentar el patriotisme.
Però l'Ordre ministerial de 9 de maig de 1940 va disposar que els pressupostos municipals per a colònies passessin a disposició de les delegacions nacionals i provincials de les organitzacions juvenils de Falange Espanyola, que haurien d'organitzar-les i desenvolupar-les. La pràctica va quedar, doncs, a mercè del Front de Joventuts, que va iniciar la seva campanya de campaments juvenils, i els objectius filantropicosanitaris van quedar relegats a un segon terme a favor d'un adoctrinament ideològic marcat i un ensinistrament físic i premilitar, mentre nenes i noies passaven a les mans de la Secció Femenina, que va establir una xarxa de residències i albergs d'estiu en què a més d'uniformitat en la indumentària –com en el cas dels nois– es desplegava tot un programa de formació concorde amb els principis falangistes, degudament matisats per les exigències específiques de la condició femenina.
D'altra banda, entre les instàncies de suport al Moviment Nacional –a més de les juvenils, tant masculines com femenines– cal destacar les organitzacions sindicals en el seu doble vessant: Obra Sindical de Formació Professional Accelerada i Obra d'Educació i Descans. Les activitats d'Educació i Descans, que no van tenir cap altre objectiu que proporcionar expansió espiritual i material als treballadors (productors, en la terminologia franquista) en el seu temps lliure, es van diversificar en diferents seccions: Cultura i Art, Esports, Viatges i Excursions, Albergs i Residències, i Grups d'Empresa. N'esmentarem algunes com a mer exemple.
Respecte a la Secció Cultural, es poden subratllar les activitats musicals, que van contribuir a rescatar el folklore autòcton; es va promoure l'afició al cinema, seleccionat en una determinada direcció ideològica i cultural, tant en locals públics com en les fàbriques i tallers; es van fomentar les exposicions artístiques; es va establir un servei de crèdit i tutela escolar, oferint beques als fills dels treballadors i possibilitant préstecs a les famílies obreres; es van programar emissions de ràdio per a la difusió d'activitats culturals i artístiques; i es van crear "llars" per a activitats culturals i d'esbarjo (biblioteques, sales de lectura, etc.).
Amb aquesta mateixa finalitat formativa i recreativa, la Secció d'Esports va construir instal·lacions i va promoure la seva introducció en les empreses organitzant tornejos i campionats locals, provincials i fins i tot nacionals. El lleure i el descans dels treballadors es va confiar a la Secció de Viatges i Excursions, mentre que la d'Albergs i Residències va construir i adaptar edificis, al mar i a la muntanya, per allotjar famílies obreres en períodes de vacances.
Educació permanent d'adults i educació per al treball
Després de la creació, el 1950, de la Junta Nacional contra l'Analfabetisme, esmentada més amunt, el 1963 s'iniciava una nova campanya nacional d'alfabetització i promoció cultural d'adults coincidint amb l'etapa d'evolució i progressos socioeconòmics de què parlàvem.
En conjunt, no es tractava només d'alfabetitzar, sinó de facilitar l'obtenció del certificat d'estudis primaris als qui no haguessin cursat tot l'ensenyament elemental, obligant a participar en la campanya a tots els analfabets més grans de catorze anys. Justament, la posada en marxa dels plans de desenvolupament va tenir com a objectiu, no solament reduir els alts índexs d'analfabetisme, tractant d'equiparar Espanya a la resta dels països desenvolupats, sinó també qualificar la mà d'obra davant de les noves exigències laborals.
A càrrec de mestres alfabetitzadors, la Campanya va comptar, durant els primers anys, amb la col·laboració d'entitats diverses com la Secció Femenina, l'Organització Juvenil Espanyola (OJE), Acció Catòlica, congregacions religioses, el Servei Universitari del Treball (SUT), la Universitat Pontifícia de Salamanca, Ràdio Popular o l'Exèrcit, entre d'altres, "la qual cosa va donar lloc a un dels períodes més rics i intensos que ha conegut la nostra història recent pel que fa a l'alfabetització".
Un cop suprimit l'aparell organitzatiu de la Campanya el 1973, es va crear al seu lloc el Programa d'educació permanent d'adults (EPA), impulsat per la nova llei general d'educació de 1970, que permetia superar la mera alfabetització i oferia la possibilitat d'adquirir el Certificat d'escolaritat, en cas de no tenir-lo, o el nou títol de Graduat escolar. L'entrada en vigor de les noves orientacions pedagògiques va mirar d'adaptar l'educació general bàsica (EGB) a l'educació permanent d'adults ("egebeització" de l'educació d'adults) per a l'obtenció del certificat esmentat, reclamat des de l'àmbit laboral i concretat en tres nivells: primer cicle, de perfeccionament de tècniques de lectura i escriptura; segon, d'obtenció del Certificat d'escolaritat, i tercer, d'obtenció del Graduat escolar.
Tres circumstàncies van impulsar el Programa: en primer lloc, l'impuls de determinats moviments reivindicatius de la transició –que demanaven l'educació d'adults com un dret, posant en relleu les oportunitats desiguals entre les regions i entre el camp i la ciutat– i també el procés de democratització, de participació ciutadana i de l'associacionisme; en segon lloc, l'accés de governs municipals més sensibles a l'educació dels treballadors i, en tercer lloc, el reconeixement del dret a l'educació que l'article 27 de la Constitució preveia.
Durant la dècada dels seixanta, en via de consecució d'un descens important de l'analfabetisme i un increment notable de l'escolarització, i a l'empara de les noves coordenades socioeconòmiques (Pla d'estabilització, de 1959, i Pla de desenvolupament econòmic i social, de 1962), la necessitat de qualificació professional i de formació permanent en l'àmbit laboral es va sentir de manera més apressant ateses les deficiències del sector agrícola i les necessitats derivades del trànsit a la indústria, construcció i serveis. Per a atendre aquestes circumstàncies, el Ministeri de Treball va impulsar (per mitjà de la Direcció General de Promoció Social, el 1962) tota una sèrie d'iniciatives formatives de caràcter laboral, com cursos de formació professional accelerada i formació professional intensiva, i específicament el Programa nacional de promoció professional obrera (1964).
En conjunt, totes es dirigien tant a formar obrers, qualificats i no qualificats, com a persones disminuïdes físiques. El 1969 es van regular els cursos, i es van proveir de mitjans materials i personals (edificis i monitors especialitzats). Les empreses havien de contribuir al cost econòmic de les diferents iniciatives estatals, les quals resultaven gratuïtes per als obrers.
Posteriorment, la nova realitat territorial i la construcció de l'estat de les autonomies, amb la transició democràtica, va determinar el desenvolupament diferencial de l'educació d'adults en un sentit descentralitzador, i la possibilitat d'iniciatives no reglades. És el cas, entre d'altres, de les universitats populars o les aules de la tercera edat.
Universitats populars
Les universitats populars, creades a iniciativa dels ajuntaments democràtics sorgits de les eleccions locals de 1979, van oferir una programació variada d'activitats en funció dels interessos i les necessitats de la població. A més de les àrees formatives (educació bàsica i aprofundiment cultural), es duien a terme activitats socioculturals i d'animació (conferències, xerrades, col·loquis, debats, trobades, concerts, discofòrums, recitals, representacions teatrals, esports, excursions, etc.).
Aules de la tercera edat
Les aules de la tercera edat, vinculades al Ministeri de Cultura, encara que amb autonomia pròpia, es van entendre com a centres socioculturals "on les persones grans adquireixen nous coneixements dels temes més interessants o actualitzen els que ja tenen" (vegeu Aulas de Tercera Edad, en la Revista de Información UNESCO, d'octubre-desembre de 1978, núm. 16, p. 149).

3.Formació de professionals en l'educació social

En l'actualitat, per al bon desenvolupament dels serveis socials, l'estat del benestar requereix una forta professionalització dels educadors socials, avalada pels estudis universitaris de la Diplomatura d'Educació Social (grau universitari des de 2009). Tanmateix, durant l'etapa que ens ocupa, la tasca de formació va recaure fonamentalment en l'Església (congregacions religioses, en especial en l'àmbit asilar), i en la Secció Femenina, el Front de Joventuts i l'Organització Juvenil Espanyola (OJE), en l'animació sociocultural i temps lliure.
En efecte, la funció educadora i directiva de les institucions asilars (hospicis i cases de misericòrdia i beneficència, sempre en règim d'internament) va recaure, en general, fins al final de l'època franquista, en instituts religiosos femenins les integrants dels quals van suplir la manca de titulació –que no de preparació pedagògica– amb el seu lliurament altruista i projecció escatològica cristiana. Va ser a partir de la Constitució, quan la tendència històrica de segregar els col·lectius marginats en centres específics, reforçadors de la marginalitat, va deixar pas a mesures de prevenció social, que limitaven l'internament a casos d'extrema necessitat i obrien el camí a la desinstitucionalització i al desasilament dels menors, la qual cosa va requerir una formació especialitzada per a professionals de l'educació social en escoles d'educadors, no docents, que van promoure els governs autonòmics i les diputacions provincials.
D'altra banda, per a la reeducació dels joves de conducta desviada i mancats de relacions afectives familiars, es va requerir, no solament personal religiós, present en la majoria dels reformatoris, sinó també laic, com a auxiliars dels tribunals tutelars de menors (delegats de llibertat vigilada), que van necessitar una formació específica. Amb aquest propòsit, el Consell Superior de Protecció de Menors va organitzar habitualment cursos de preparació científica de directors, caps de laboratori i caps de secció, com també d'especialització per a "visitadores-delegades" de les juntes provincials, que informaven sobre les condicions familiars dels menors, vigilaven els tutelats a les "cases de família" i inspeccionaven els seus llocs de treball. Més tard, el 1969, es va crear el Centre Permanent d'Estudis del Consell Superior, que mitjançant cursos, jornades i seminaris, va impulsar la formació i perfeccionament dels funcionaris de l'Obra de Protecció de Menors i, per aquestes mateixes dates, el Centre de Formació d'Educadors Especialitzats de Barcelona, impulsat per J. J. Piquer i Jover.
Per la seva banda, des de 1958, Càritas va promoure escoles de treballadors socials associades a la Federació Espanyola d'Escoles de l'Església de Servei Social, amb la finalitat de capacitar de manera permanent el seu personal. La Secció Femenina va apadrinar diverses d'aquestes escoles, si bé el seu esforç es va dirigir principalment a la formació política i professional de les dones, i va crear una xarxa d'escoles de formació de dirigents i professorat en les quals va preparar les instructores d'assistència sanitària i social, i també un contingent elevat de professionals encarregades d'impartir formació política, educació física o ensenyaments de la llar, entre d'altres, a escoles, instituts i normals femenines.
En funció dels canvis econòmics operats al país, que van permetre als espanyols gaudir de més temps de lleure, com també del fenomen de la immigració i de les grans concentracions urbanes, es van incrementar les iniciatives de temps lliure dirigides a la infantesa i la joventut, en àmbits molt concrets com campaments, albergs, colònies i activitats a l'aire lliure. Per a això, es va necessitar formar professionals de l'animació sociocultural i es va donar lloc al que posteriorment s'institucionalitzaria amb el nom de monitors del temps lliure, en el context de la primera normativa oficial de creació d'escoles de dirigents i monitors de campaments, albergs i colònies juvenils, com també d'organització i inspecció d'aquests (Decret del 20 de juliol de 1974 i Ordre de 25 de novembre de 1976).
Respecte a això convé recordar que la Delegació Nacional de la Joventut, reorganitzada per Ordre de 18 de novembre de 1970, ja havia ofert cursos per a caps de campament i instructors d'activitats artístiques, culturals i esportives a l'aire lliure. I anteriorment el Ministeri d'Educació i Ciència va formar un nombre elevat de professors (estudiants de Magisteri) capacitant-los, sobretot, per a "activitats de temps lliure", per mitjà d'ensenyaments tant teòrics com pràctics i tècnics. Posteriorment, pel Decret de 1977, la Delegació regularia l'associacionisme juvenil.
Bàsicament, l'educació del temps lliure, vehiculada durant la primera etapa franquista en els campaments juvenils, va recaure en el Front de Joventuts. Utilitzat amb un caràcter marcat politicoideològic i per a atreure els joves al règim, va fomentar l'esport i, en general, les activitats a l'aire lliure. L'OJE, fortament arrelada a les ciutats, va desenvolupar i mantenir grups esportius i de muntanya impregnats d'un fort caràcter militarista. La formació de dirigents va ser una de les preocupacions de l'organització juvenil en institucions específiques: escoles de comandaments i campaments de comandaments (v. c. acadèmia de comandaments José Antonio de Madrid).
Però la majoria d'iniciatives de formació d'animadors socioculturals es van vincular, durant les dècades dels seixanta i setanta, a l'Església catòlica, la qual cosa va possibilitar, el 1977, la Federació d'Escoles d'Educadors de Temps Lliure Cristianes, que disposava de la revista Monitor-Educador com a mitjà de difusió. Entre les més significades del nostre entorn hi havia l'Escola d'Esplai de Barcelona i l'escola ETELL de València, totes dues sota la cobertura de Càritas, que van oferir cursos per a monitors i van proporcionar formació teoricopràctica (psicologia, pedagogia, sociologia, educació en la fe, tècniques especialitzades en animació sociocultural) i també cursos per a responsables, seminaris i trobades. En el si de la Federació també es van formar els educadors del Moviment Júnior, separat de Joventut d'Acció Catòlica i inspirat en el moviment escolta i els postulats de Paulo Freire, i va arrelar profundament en determinades diòcesis fins a la creació d'escoles de temps lliure pròpies.

Resum

02520_m7_17.gif

Activitats

1. Estudi comparat de la legislació sobre el menor delinqüent, en funció del context social i polític:
a) Llei sobre organització i atribucions dels tribunals tutelars de menors, de 25 de novembre de 1918 (Gaceta del 27)
b) Text refós de legislació sobre tribunals de menors, Decret d'11 de juny de 1948 (BOE de 19 de juliol)
c) Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la de responsabilitat penal del menor (BOE del 13)
Protocol d'actuació:
a) Localització dels textos legislatius
b) Anàlisi dels contextos
c) Estudi de les diferències i avenços en funció dels contextos socials
2. Comentari de text
Text 1. Analfabetisme
"«Sería un error lamentable olvidarse, cuando pretendamos la alfabetización de los adultos, de que las circunstancias de edad, penuria económica, ambiente primitivo e incluso escaso nivel intelectual en que el analfabeto se desenvuelve, crean en su psique un complejo del que difícilmente le veremos libre.
Por ello, el ambiente escolástico de que nos sirvamos ha de parecerse más a un «club» que a una escuela y el material y los métodos escogidos cuidadosamente ad hoc. Los de la clase de niños y para niños muy poco pueden servirnos. Hay que seleccionar actividades que estén realmente en consonancia con las necesidades vitales de los sujetos, aquí más preciso este vitalismo que en el proceso global de la educación del hombre, y, sobre todo, pretender desarrollar en los adultos analfabetos o inicialmente alfabetizados hábitos y actitudes con relación a sus derechos y deberes, tanto en el orden social como político, económico y familiar.
[...] hay que evitar a todo trance que, una vez dotados los individuos de los instrumentos precisos para seguir progresando en su autocultura, no retornen al analfabetismo por desuso. Con esta realidad hay que rodearlos de una serie de actividades post-alfabetizadoras, tales como publicaciones periódicas especialmente ideadas por ellos, bibliotecas y hemerotecas públicas, clubs artístico-culturales, reuniones de convivencia, asociaciones de ex alumnos, etc., etc., que les sirvan de estímulo en la marcha ascendente de su progreso individual y social», haciéndoles comprender la verdad que encierra esta frase de Concepción Arenal: «La instrucción del hombre empieza en la cuna y termina en el sepulcro, y mientras vivamos tenemos que enseñar a los que saben menos y aprender de los que saben más»."
A. Pulpillo (1963). El proceso alfabetizador: cuestiones legales, sociales y pedagógicas. A Diversos autors. La alfabetización de adultos (pp. 21-22). Madrid: Ed. MEC / Junta Nacional contra el Analfabetismo.
Text 2. La protecció escolar
"No es la protección escolar, una obra meramente benéfica, sino un deber del Estado y una obligación social. En ella, si bien a aquél (al Estado) corresponde el principal impulso, debe colaborar la sociedad para descubrir las vocaciones intelectuales y para que la escasez de los medios familiares no sea obstáculo a su cumplimiento"
(Preàmbul a la Llei de protecció escolar, de 19 de juliol de 1844, –BOE del 21–).
Text 3. Menjadors escolars
"El Ministerio de Educación Nacional, en cumplimiento de lo preceptuado y consciente de que colaborar al normal desarrollo del niño español es fundamentar sólidamente las grandezas patrias, viene consignando entre las atenciones de su presupuesto la referente a los comedores escolares, partida considerablemente aumentada en el vigente para el bienio 1954-55.
Dos cometidos han de llenar el comedor escolar: el asistencial, determinado por la Ley de Educación Primaria, como corolario forzoso de la obligatoriedad de la enseñanza y del reconocimiento de los derechos del niño, y el educativo, propio de la institución escolar en sus variados aspectos. Pues siendo condición primera para que la Escuela realice su labor educativa la habitual y constante asistencia de los alumnos, favorecerla será su objetivo primero, aparte del asistencial y protector para aquellos a quienes la carencia de medios económicos de sus padres sea grave obstáculo para su instrucción."
(Ordre de 20 de juny de 1954, BOE del 28 de juliol).
Text 4. Auxili Social i la dona
[La dona] "hace Patria con una sonrisa. Hace Patria con un gesto. Hace Patria primero dentro de su familia, que es la base del Estado Nacional-Sindicalista. Hace Patria como hija. Hace Patria como esposa: como compañera, ayuda, colaboradora espiritual y material del hombre. Si éste aporta su salario al hogar, la mujer es quien lo administra y emplea... De ahí la necesidad de la ciencia doméstica... De ahí la necesidad de instructoras e inspectoras sociales que han de penetrar con su saber que es limpieza moral y material, y es estética y es alegría hasta en las chozas más olvidadas."
Auxilio Social (1937, 13-18 de septiembre). Normas y orientaciones para Delegados Provinciales (p. 141). Delegación Nacional. Madrid
Protocol d'actuació:

  1. Anàlisi històrica: el text i el context

  2. Anàlisi temàtica: hipòtesi-proposta i línia argumental

  3. Anàlisi crítica

Glossari

Alçament Nacional m
Sublevació militar contra el Govern de la Segona República.
assegurança social f
Sistema dirigit a cobrir determinats riscos individuals (vellesa, malaltia, accidents laborals, etc.), que s'ha cotitzat abans i al marge del requisit de necessitat.
assistència social f
Conjunt d'iniciatives públiques dirigides a pal·liar les necessitats bàsiques dels ciutadans sense recursos.
beneficència pública f
Conjunt de prestacions graciables finançades per l'Estat i dirigides a possibilitar la subsistència dels més desfavorits.
Moviment Nacional m
Estructura ideològica, de caràcter totalitari, que englobava el conjunt de forces que van donar suport a l'Alçament Nacional, mantenint la cohesió del sistema fins a la seva dissolució, el 1977, amb l'inici de la transició democràtica.
mutualitat laboral f
Associació de base professional que exerceix una modalitat de previsió cobrint riscos que no estan previstos en el règim general. Té base contributiva en cada sector econòmic (empreses i treballadors) i actua paral·lelament al sistema de les assegurances socials.
política social paternalista i providencialista f
Prestació d'ajuda discrecional per part de l'Estat a la qual l'assistit no té dret, i que depèn de si l'Estat disposa de recursos i voluntat per a proporcionar-la.
política social de caràcter subsidiari f
Política que sorgeix quan l'Estat coordina, més que gestiona, l'assistència social, atenent les necessitats a les quals la societat o l'acció privada no arriba.
reformatori m
Institució auxiliar dels tribunals tutelars de menors per a la reeducació dels joves delinqüents en règim d'internat.
seguretat social f
Sistema d'actuacions estatals per a protegir els ciutadans del conjunt dels riscos a què puguin estar exposats, malgrat la qualitat de la vida social.

Bibliografia

Bibliografia recomanada
Alemán Bracho, M. C. (1991). . Granada: Impredisur.
Alonso, J. M. i Gonzalo, B. (1997). . Madrid: Imp. del Boletín Oficial del Estado.
Cenarro, A. (2006). . Barcelona: Crítica.
Cerdeira Gutiérrez, I. (1987). Los servicios sociales del franquismo a la Constitución. , 0, 134-159.
Cruz Orozco, J. I. (2001). . Madrid: Alianza Editorial.
García Padilla, M. (1990). Historia de la acción social: seguridad social y asistencia (1939-1975). A . Madrid: Ed. Ministerio de Trabajo.
Guillén, A. M. (1997). Un siglo de previsión social en España. , 25, 151-178.
De la Calle Velasco, M. D. (1998). El sinuoso camino de la política social española. , 17, 287-308.
López Cano, J. (1967). La obra nacional de Auxilio social: evolución, situación y perspectivas. A Diversos autors. . Madrid: Ed. Ministerio de Gobernación.
Martín Mateo, R. (1967). . Madrid: Ed. Ministerio de Gobernación, Secretaría General Técnica.
Palacio Lis, I. i Ruíz Rodrigo, C. (1993). . València: Universitat de València.
Palacio Lis, I. i Ruíz Rodrigo, C. (2002). . València: Universitat de València.
Perdiguero Gil, E. (Comp.). (2004). . València: Seminari d'Estudis sobre la Ciència.
Mir, C. (Eds.). (2005). . Lleida: Universitat de Lleida.
Ruíz Rodrigo, C. i Palacio Lis, I. (1999). . València: Universitat de València.
Ruíz Rodrigo, C. (Coord.). (2003). . València: Universitat de València.
Ruíz Rodrigo, C. (2004). . València: Universitat de València.