Educació social i globalització

  • Jordi Solé Blanch

    Jordi Solé Blanch

    Educador social, llicenciat en Pedagogia, postgraduat en Intervenció en infants i famílies en dificultat social i doctor en Pedagogia. Actualment és professor d'Educació social a la Universitat Oberta de Catalunya i professor associat del Departament de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili. Els seus àmbits d'investigació són la teoria i la història de l'educació, l'antropologia pedagògica i de la joventut i la pedagogia social. És autor d'Antropología de la Educación y Pedagogía de la Juventud. Procesos de enculturación (2005).

PID_00151700
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Qualsevol intent d'anàlisi i sistematització de les bases i problemes d'una educació social del nostre temps requereix una presa de posició prèvia sobre la possibilitat de fer de l'època, com a fenomen global, un tema pedagògic. Aquest plantejament inclou una pregunta inevitable sobre la manera que el present i el futur intervenen en les realitzacions educatives de qualsevol ordre, i la resposta sembla que és el medi més adequat per a legitimar la inclusió del temps present, en aquest cas el període que ha edificat la globalització, en els temes pedagògics.
L'educació és una ajuda perquè els individus madurin d'acord amb les condicions del sistema al qual pertanyen. L'educació social, en tant que acció o intervenció relacionada amb els processos de socialització i desenvolupament integral d'individus i col·lectius que han d'afrontar necessitats i problemes quotidians, esdevé un fenomen més envers aquest acompanyament que ha de permetre el desenvolupament d'alguna forma d'autonomia i inclusió social.
Va ser Durkheim qui, fa més d'un segle, afirmava que l'educació és el resultat d'unes condicions històriques concretes i variables, les mateixes que imposen tant la manera present d'entendre-la com a conseqüència del passat en el qual s'inscriu aquesta societat com els límits per a propugnar un tipus diferent d'educació que entri en contradicció radical amb l'herència històrica rebuda. L'educació actua, conseqüentment, sobre realitats –materials i espirituals– prèviament existents:

"El standard of life, el patrón de vida, como dicen los ingleses, el mínimo por debajo del cual no nos parece permisible situarnos, varía de forma infinita según las condiciones de vida, los ámbitos sociales y los tiempos. Lo que ayer encontrábamos suficiente se nos antoja hoy por debajo de la dignidad del hombre, tal como lo sentimos actualmente, y todo deja suponer que nuestras exigencias a este respecto irán in crecendo."

(1975, p. 44).

Qualsevol pràctica educativa és l'expressió d'una tasca que sorgeix de la societat i s'hi dirigeix, tenint present –tal com apunta Caride (2005)– una doble coordenada d'espai i temps: d'una banda, la que es correspon amb el complex sistema d'institucions, agents, realitats materials i simbòliques, programes o activitats en les quals es projecta l'educació quotidianament (dimensió contextual i sincrònica); en segon lloc, la que presenta el món de l'educació com una construcció social subjecta als avatars d'un ampli conjunt de factors polítics, culturals, econòmics, axiològics, tecnològics, etc., la comprensió dels quals es duu a terme des d'una perspectiva diacrònica (dimensió històrica). Així doncs, l'educació només pot ser observada com una pràctica social, contextual i històricament condicionada, en què els continguts, finalitats i funcions mai poden ser interpretats al marge de la societat en la qual es desenvolupa.
Al llarg de la història, les diferents societats s'han preocupat per la seva activitat educativa, conscients que hi estaven prefigurant el seu futur. No és estrany, doncs, que en moltes ocasions s'hagi desembocat en sistemes de privilegi, tancats, elitistes i propagadors d'ortodòxies excloents. Tanmateix, tota transformació, gran o petita, compromesa amb el progrés social ha anat acompanyada, si no precedida, d'una realització i un impuls de l'educació, d'una esperança confiada en les seves possibilitats de transformació.
La nova societat tecnològica i postindustrial ha obligat els països avançats a posar en marxa processos de reforma dels seus sistemes educatius respectius. Els poders públics són conscients que la maduresa de les societats es deriva, en bona mesura, de la seva capacitat per a integrar, a partir de l'educació i amb el concurs de l'educació mateixa, les dimensions individual i comunitària. Ha estat així com, a pesar dels avenços reconeguts, les diferents anàlisis del sistema educatiu portades a terme en els últims anys, l'experiència dels professionals de l'educació i les múltiples evidències empíriques han portat a la necessitat d'escometre reformes educatives noves que permetessin corregir els errors i diferències dels models anteriors.
El mateix percebem amb una pedagogia social cada vegada més oberta als problemes i realitats d'un món en transformació permanent, cada vegada més complex, interconnectat i impredictible, i en el qual cal acceptar apostes noves (Núñez, 2002): proposant altres modalitats d'articulació social, maneres noves de situar la responsabilitat personal en una societat desigual o d'atendre les responsabilitats públiques en una època de retracció social, sense dimitir de l'obligació ètica que implica haver de lluitar per a una major igualtat en les oportunitats socials. I és molt probable que, com ens recorda Hebe Tizio (2003), calgui reinventar el vincle educatiu i social que porten associat diferents discursos, paradigmes, experiències, projectes col·lectius, etc.; paradoxes entre els vells i els nous pretextos que ofereixen els marcs teòrics de l'educació social perquè no poden inhibir-se enfront els desafiaments que es perpetuen o emergeixen amb el tercer mil·lenni.

Objectius

Amb l'estudi d'aquest mòdul els objectius que s'han d'assolir són els següents:

  1. Aproximar-se al terme globalització i identificar els elements polítics, econòmics, culturals i socials que el defineixen.

  2. Analitzar el procés de la globalització i els efectes que té en els territoris i les persones.

  3. Presentar les estratègies principals que les diferents regions i ciutats desenvolupen per a atraure la glocalització, i també les mesures per a poder pal·liar la desocialització provocada per aquesta dinàmica econòmica a la qual intenten inscriure's.

  4. Desenvolupar una visió crítica entorn de la globalització i reflexionar sobre el paper de l'educació social en aquest context.

1.Sobre l'opacitat del terme globalització

Si pensem en el desafiament de la nostra època, la globalització apareix com el fenomen que ha estat capaç de plantejar transformacions molt profundes en les estructures socials, polítiques, econòmiques i culturals en tot el planeta. Giddens (2003) suggereix que la globalització es presentaria, així, com un destí inevitable que ens afecta a tots, independentment d'on visquem i de si som privilegiats o marginats. Ara bé, la globalització és un fenomen que ens parla de les conseqüències, i no són les mateixes per als uns que per als altres.
Acceptar-la com un destí significa també convertir el fenomen de la globalització en un terme opac que ens revela el seu caràcter indeterminat i ingovernable. Zygmunt Bauman (2001) ens fa parar esment sobre la intenció selectiva d'ocultació que s'amaga darrere d'aquest terme quan es refereix a processos i "efectes globals" involuntaris i imprevistos. Si les conseqüències globals responen a una causalitat atzarosa, les accions, iniciatives i empreses locals que puguin provocar-les desapareixen. D'aquesta manera, es fa passar alguna cosa produïda per l'home per una situació suposadament natural i inexorable davant la qual no hi ha res a fer. No hi ha espai, llavors, per a la reacció individual o col·lectiva, l'acció política o la iniciativa social.
Qualsevol marc conceptual de l'educació social se situa amb certa distància envers les posicions intel·lectuals més indulgents entorn del fenomen de la globalització. Un repàs dels diferents discursos que s'han fet sobre aquest tema dóna compte de construccions teòriques que no amaguen les preferències ideològiques. El professor Carlos Frade, en el pròleg a la presentació del llibre de Zygmunt Bauman que hem citat anteriorment, es mostra prou contundent quan ens adverteix sobre:

"l'ensordidora confusió de veus que, molt en la línia dels experts sense cap ni sensibilitat assenyalats per Weber, canten les lloances de la societat global de la informació i pretenen de fer passar per anàlisi allò que tendeix més aviat cap a la promoció i fins i tot cap a la propaganda més grollera. Una legió formidable d'especialistes, economistes en voga i líders de les finances, i també de simples emissaris i aduladors per compte propi dels poders globals nous, es dedica a exaltar, sovint amb un entusiasme a tocar del fanatisme, però en tot cas sense que amb prou feines hi intercedeixin l'anàlisi i la reflexió, el canvi i la innovació constants com a elements bons per si mateixos, particularment si es fan de conformitat amb els imperatius tecnològics, i sobretot econòmics, de les tecnologies de la informació."

(2001, p. 10).

Molts d'aquest discursos abusen del terme globalització, que, enlloc de servir d'instrument conceptual d'anàlisi i interpretació, acaba servint a interessos que tenen poc a veure amb l'intent de donar compte de la globalització. Per això cal plantejar les preguntes apropiades –tal com ens aconsella Bauman (2001)– a fi de no lliurar-se a la fatalitat d'un destí suposadament ineluctable.

2.La globalització neoliberal

L'ambigüitat d'un terme com globalització obliga a analitzar-lo des de diferents dimensions. Ulrich Beck (1998) proposa obrir-lo a la seva configuració política i és així com ens descobreix que la globalització possibilita allò que sempre va ser present en el capitalisme: "[...] que los empresarios, sobre todo los que se mueven a nivel planetario, puedan desempeñar un papel clave en la configuración no sólo de la economía, sino también de la sociedad en su conjunto, aun cuando «solo» fuera por el poder que tienen para privar a la sociedad de sus recursos materiales (capital, impuestos, puestos de trabajo)" (1998, p. 16).
Aquesta visió pot suggerir que la globalització implica la supremacia de l'economia reduint al mínim el pes de la política. El cert és que l'ascens d'una modalitat concreta de l'economia, la liberal, que ha apartat altres formes molt respectables d'intercanvi i economies de petita escala o d'autosuficiència, ens obligaria a precisar a l'hora d'identificar el terme recorrent, llavors, a l'expressió de globalització neoliberal. Els autors més crítics hi veuen, així, la consolidació d'una segona revolució capitalista (Ramonet, 2009); una nova era de conquesta similar a les dels descobriments i la colonització protagonitzada per les empreses i els grups industrials i financers privats, capaç d'arribar a qualsevol punt del planeta, passant per sobre tant de la independència dels pobles com de la diversitat dels seus règims polítics.
En els últims anys els moviments financers s'han desenvolupat de manera espectacular i han perdut paulatinament la relació que tenien amb els moviments de béns, el treball o qualsevol altre tipus d'actiu real. Els fluxos especulatius han propiciat, paral·lelament, una concentració activa de capital, en la majoria dels casos, sense trobar cap límit per part dels estats i els seus governs. I és que l'economia que actua a escala mundial d'acord amb aquesta modalitat ha desballestat els fonaments de les economies nacionals i dels seus estats per a alliberar-se dels límits que imposaven el treball i l'estat tal com van existir als segles xix i xx (Beck, 1998).
El liberalisme modern –segons els seus partidaris–, o el neoliberalisme –segons els seus crítics (George i Wolf, 2002)–, s'ha convertit en la força ideològica que ha inspirat la globalització, "[...] una versión radicalizada del pensamiento liberal clásico que estima, como éste, que deben reducirse al mínimo las intervenciones económicas de los estados en provecho de una iniciativa privada que no debe ser sometida a cortapisa alguna" (Taibo, 2002, p. 34). Dit d'una altra manera, la globalització esdevé una declaració dels drets del comerç i dels negocis.
Alguns autors sostenen que l'hegemonia neoliberal en el procés de globalització ha erigit una "doctrina de pensament únic" que representa els interessos d'un conjunt de forces econòmiques, en particular les del capital internacional, que en part es va veure formulada i definida el 1944 amb els acords de Bretton Woods. Els seus motors principals i "guardians de la doctrina", tal com els defineix Ramonet (2009), són les grans institucions econòmiques i monetàries –Banc Mundial, Fons Monetari Internacional (FMI), Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), Organització Mundial del Comerç (OMC), Reserva Federal dels EUA, Comissió Europea, Banc Central Europeu–, que, amb els seus finançaments, "[...] enrolan al servicio de sus ideas, en todo el planeta, a numerosos centros de investigación, universidades, fundaciones, los cuales, a su vez, afinan y difunden «la santa palabra»" (2009, p. 79).
Les propostes neoliberals es presenten com a polítiques de lliure mercat que fomenten la iniciativa privada i la presumpta llibertat del consumidor, premiant la responsabilitat personal i la iniciativa empresarial com a únic motor de riquesa i benestar, a l'hora que es condemna la inoperància d'uns governs incompetents i buròcrates (Chomsky, 2000). L'economia preval, llavors, sobre la política. "Los demás conceptos clave de la ideología neoliberal son conocidos: el mercado, cuya «mano invisible corrige las imperfecciones y las disfunciones del capitalismo», especialmente los mercados financieros cuyas «señas orientan y determinan el movimiento general de la economía»; la competencia y la competitvidad que «estimulan y dinamizan las empresas, conduciéndolas a una permanente y benéfica modernización»; el librecambismo sin fronteras, «factor de desarrollo ininterrumpido del comercio y por tanto de las sociedades»; la globalización, tanto de la producción manufacturera como de los flujos financieros; la división internacional del trabajo que "modera las reivindicaciones sindicales y baja los costes salariales»; la moneda fuerte, «factor de estabilización»; la desregulación; las privatizaciones; la liberalización, etc. Siempre en busca de «menos Estado», un arbitraje constante a favor de las ganancias del capital en detrimento de las del trabajo. Y de la indiferencia frente a los costos ecológicos" (Ramonet, 2009, p. 80).
L'Informe Lugano

Per a entendre alguns dels principis bàsics en què es fonamenta aquesta ideologia us remetem també a la lectura de l'Informe Lugano, de Susan George (2001). En aquest llibre, l'autora va proposar un joc intel·lectual molt original amb el qual els promotors imaginaris d'aquest informe (els representants de les directrius econòmiques i polítiques del planeta) encarreguen a un grup d'experts altament qualificats un estudi que els permeti conèixer els graons més dèbils i els obstacles als quals cal fer front per a la realització hegemònica i incontestable del sistema –tal com ho expressava Vázquez Montalbán en el pròleg del llibre–, que no és res més que el desenvolupament capitalista anomenat globalització. "Bajo este prisma, la presente edición del Informe Lugano ofrecería uno de los diagnósticos más reveladores de las condiciones objetivas y subjetivas de la situación del capitalismo y de sus perspectivas de futuro, informe autocrítico en algún punto, pero construido para ratificar la hegemonía del capitalismo [...]."

El paper de l'estat en una economia globalitzada esdevé, així, residual. No pot controlar els canvis, ni els fluxos monetaris, d'informació o mercaderies. S'ha quedat sense instruments per a oposar-se als mercats, frenar el flux de capitals o contrarestar l'acció dels mercats que van en contra dels seus interessos i els dels seus ciutadans. L'intercanvi lliure de capitals i les privatitzacions massives de serveis públics bàsics han permès la transferència de decisions capitals (en matèria d'inversions, treball, jubilacions, salut, educació, cultura, protecció del medi ambient) de l'esfera pública a la privada. I és així com la pressió dels lobbies dels grans grups financers, empresarials i mediàtics, amb economies més poderoses que les de països sencers, deixen sentir tot el seu pes sobre les decisions polítiques.

3.Una economia virtual globalitzada

El gran perill al qual podia conduir la prevalença d'una ideologia que ha acabat imposant-se en l'economia mundial l'estem patint en aquests moments. L'absoluta llibertat de la qual han gaudit els moviments de capitals, en virtut d'operacions estrictament especulatives, ha destruït economies que semblaven sòlidament assentades. I és que la globalització ha provocat que l'economia mundial adoptés la forma d'una economia de paper, virtual, immaterial, que ara ens ha abocat –tal com diu Ramonet (2009)– a una gran depressió, molt visible amb el tancament de fàbriques, l'explosió de l'atur, la precarietat laboral, l'exclusió, l'escalada proteccionista i la radicalització de les protestes socials. Tot això com a conseqüència d'una etapa d'exuberància i malbaratament representada per una aristocràcia de banquers d'inversió –els "amos de l'univers" denunciats per Tom Wolfe a La foguera de les vanitats (Ed. Pòrtic, 1989) i que tant bé ens els va representar Oliver Stone a Wall Street (1987)– que han imposat arreu del món el que s'ha arribat a qualificar com una "economia canalla" (Napoleoni, 2008).
Wall Street
Bud Fox (Charlie Sheen) és un jove agent de borsa que intenta obrir-se camí a Wall Street. Durant el dia treballa per a la companyia en la qual ha estat contractat i en les estones lliures intenta conèixer un dels grans magnats de les inversions. Finalment, aconsegueix presentar-se a Gordon Gekko (Michael Douglas), que el contracta com a agent. Amb Gekko tot són diners, luxes i diversió, però aviat Bud s'adona que és un home sense escrúpols. Quan Gekko li encarrega una operació molt atractiva per a ell però que infringeix les regles més elementals de l'ètica, Bud haurà de decidir el camí pel qual vol seguir.
Oliver Stone acaba de filmar la segona part de Wall Street. La nova seqüela porta el títol de Money never sleeps. Protagonitzada també per Michael Douglas, el seu personatge passa a un segon pla per cedir el protagonisme als que de veritat tenen el poder en els temps de la globalització financera. "Gekko l'individu ja no existeix en aquesta nova borsa de valors de Nova York" [diu Oliver Stone en una entrevista recent, fent referència al boom previ de la crisi financera] [...] Els que manen ara són els grans bancs i fons d'inversió? hi ha massa diners". A la primera Wall Street Gordon Gekko arriba a afirmar que "la cobdícia és bona". En la nova pel·lícula Oliver Stone apunta que "la cobdícia és legal".
Al cap i a la fi, la tasca del lliure mercat ha estat sempre la de generar beneficis, deixant a càrrec de la seva "mà invisible" la recerca del bé comú. Però els beneficis que s'obtenen a partir de l'economia especulativa no estan vinculats a béns tangibles ni a actius reals com el treball, sinó a fluctuacions virtuals, riqueses immaterials i abstractes que, tanmateix, són capaces d'aniquilar el destí de moltes vides.
En una economia especulativa, les empreses han quedat atrapades en un món virtual en el qual se'ls ha atorgat una major autonomia respecte als assalariats, que, fins ara, constituïen la massa clientelar necessària de l'economia privada. El sistema econòmic actual –tal com apunta Forrester (2001)–, ha fet que el valor de les empreses depengui més dels inversors i els moviments especulatius del capital que de la producció. Els seus actius reals, els seus negocis tradicionals o els seus productes no són tant importants com la seva capacitat per a interessar els mercats financers, és a dir, el lloc que han d'ocupar en el parquet de les borses més actives d'arreu del món. Això ha provocat, com en temps de la Gran Depressió de principis del segle xx, que s'instal·li en el sistema econòmic una enorme polarització de rentes, amb un creixement desmesurat de les rentes del capital a costa d'una disminució de les rentes pel treball.
És així com, en la gran majoria de països de l'OCDE hem pogut veure des dels anys vuitanta com s'ha assolit una concentració sense precedents de les rentes en els sectors més opulents de les societats avançades, amb una disminució del percentatge de la massa salarial sobre la renta nacional, en uns temps en els quals, a més a més, s'estan destruint molts llocs de treball. Però, tal com ens diu Forrester:

"son vidas humanas las que se lleva este frenesí irresponsable, deteriorado por su crueldad, pero sobre todo por una incoherencia fríamente instaurada, atentamente reconducida y sabiamente disfrazada, que lleva a la multitud a un callejón sin salida y la mantiene en él."

(Forrester, 2001, p. 44).

Entre altres coses, perquè se segueix projectant en l'ocupació, batejada com a treball, un paper que ja no pot desenvolupar en un sistema econòmic global.

4.La globalització fragmentada

La mobilitat lliure del capital ha aconseguit desentendre's de qualsevol obligació amb les comunitats locals. Les empreses transnacionals i les elits accionistes i executives, en una tasca de pressió infatigable i molt ben coordinada mundialment, prenen decisions inapel·lables sense que els poders públics tradicionals puguin oposar-hi cap tipus de resistència.
La globalització –segons el parer de Bauman (2001)–, suposa una victòria en la guerra de l'espai, en què la versatilitat d'un poder econòmic "virtualitzat" ha aconseguit desvincular-se del territori. La mobilitat es converteix, llavors, en el factor d'estratificació més poderós i més cobejat, en la matèria primera amb la qual es fan i refan diàriament les noves jerarquies socials, polítiques, econòmiques i culturals d'arreu. Per a Bauman,

"la mobilitat adquirida per la «gent que inverteix», és a dir, pels qui tenen el capital i els diners que la inversió requereix, representa la nova desconnexió (una desconnexió sense precedents per la seva radical incondicionalitat) del poder respecte a les obligacions: deures amb els empleats i també amb els més joves i els més dèbils, amb les futures generacions i amb el manteniment de les condicions de vida de tots. En poques paraules, aquesta mobilitat suposa alliberar-se del deure de contribuir a la vida diària i a la perpetuació de la comunitat."

(2001, p. 44).

La circulació lliure del capital en nom de la globalització permet desplaçar-se d'un lloc a l'altre sense necessitat d'establir cap lligam local. Un cop ha explotat lliurement un territori pot marxar-ne sense assumir els costos derivats d'aquesta explotació. Hi ha qui veu en aquesta "llibertat de mercats" un nou tipus de totalitarisme: el globalitarisme (Garnier, 2006).
En el si de cada país, la integració econòmica en el mercat mundialitzat va associada amb la desintegració social, i és que la globalització no engloba tot el món, ja que no capta ni valora els espais socials en la seva integritat, sinó tant sols fragments. Econòmicament, inclourà un sector determinat, una branca productiva, un tipus d'indústria o servei, una empresa determinada, però es descartaran totes les activitats que no aportin prou rendibilitat. Geogràficament, la globalització integrarà aquest continent, aquell país, aquella regió, un territori o una ciutat determinada, però seran deixats de banda els "escenaris" que no siguin interessants. Sociològicament, s'integrarà una determinada capa de la població, una elit econòmica o intel·lectual, els individus més "enginyosos" i "emprenedors", –segons diferents modalitats–, i es condemnarà una massa d'individus considerats poc útils o inclús inútils a la precarietat, la pauperització i la marginació. La globalització es converteix, així:

"[...] en la más prolífica y menos controlada «cadena de montaje» de residuos humanos o seres humanos residuales. [...] De ahí las alarmas concernientes a la superpoblación del globo terráqueo; de ahí también la nueva centralidad de los problemas de los «immigrantes» y los «solicitantes de asilo» para la agenda política contemporánea, así como la importancia creciente del papel desempeñado por vagos y difusos «temores relativos a la seguridad» en las estrategias globales emergentes y en la lógica de las luchas por el poder."

(Bauman, 2005, pp. 17-18).

S'ha entrat en un procés de disgregació social en el qual han sorgit desigualtats cada vegada més accentuades que separa els individus i els grups i els aïlla en universos diferents i distants. Urbanistes, antropòlegs, sociòlegs, etc. alerten de la divisió urbana entre el centre i la perifèria, les zones residencials protegides en què viuen els ciutadans acomodats i els "barris sensibles" de l'extraradi, on es barregen els membres integrants de les classes baixes. I és aquesta divisió la que permet fer saltar les alarmes del precari equilibri dels escenaris en els quals s'assenta i projecta la idea d'un enemic interior, el "pobre dolent", que tant contribueix a deteriorar la seguretat, incrementant les ja abundants ofertes relatives al "risc" i la "incertesa" alhora que –tal com ens recorda Bauman (2005)– desplacen les preocupacions públiques i les sortides a l'ansietat individual lluny de les arrels econòmiques i socials del problema.

5.Globalització i mercat de treball en els països desenvolupats: cap a un nou règim de marginalitat

El procés d'internacionalització i globalització de l'economia ha generat transformacions econòmiques i socials profundes que han afectat la població laboral i la demanda de mà d'obra. Al desenvolupament d'un capitalisme financer que no necessita "força de treball" per a obtenir beneficis s'hi ha afegit una creixent concentració de l'activitat econòmica en empreses i activitats més reduïdes i amb més capacitat de decisió. El desenvolupament de l'electrònica i les telecomunicacions ha instaurat la competència territorial per a convertir-se en centres mundials de la comunicació i la gestió a llarga distància. Al mateix temps, s'ha reestructurat la indústria a escala mundial, amb l'aparició de nous països industrials (al sud-est asiàtic, l'Amèrica llatina, etc.) amb ràpida incorporació tecnològica i salaris baixos. Aquests països competeixen de manera creixent amb els industrialitzats des d'antic, de tal manera que aquests han entrat en un procés de desindustrialització a causa de la deslocalització d'empreses i centres de producció i de creixent terciarització. A més a més, l'automatització i la robotització ha implicat el descens de la necessitat d'obrers industrials i l'increment de la de tècnics i gestors.
Per a fer front a la competència creixent a escala internacional es produeix una forta tendència a la desregularització i flexibilització del mercat laboral, fet que implica la precarització del treball, l'extensió del treball informal, submergit i a domicili (sobretot en el cas de les dones) i l'augment del treball poc qualificat (immigrants, joves, contractes a temps parcial, etc.).
S'ha produït així un procés simultani de requalificació i desqualificació de la força de treball. La creixent importància del coneixement en aquesta societat fa que la mà d'obra qualificada adquireixi un paper decisiu. Els que no estan en condicions d'incorporar-se als grups qualificats es converteixen, cada vegada més, en un exèrcit de proletaris dedicats a una gran varietat de serveis o a la reconversió. D'altres acaben sent víctimes d'una situació d'atur de llarga durada. En aquest últim grup hi trobem una part de l'antiga classe industrial treballadora, la menys qualificada, els immigrants i les minories ètniques.
Bona part dels estudis disponibles –tal com apunta Capel–, destaquen l'existència d'aquesta polarització cap a dalt i cap a baix, vàlida sobretot per a les "ciutats globals".

"Hacia arriba, en relación con servicios cuaternarios en general, que atraen a individuos cualificados en finanzas y otras actividades, en una atracción que se ve afectada por la jerarquía urbana, es decir, tanto más cualificados cuanto más importante es la ciudad [...]. Hacia abajo, en relación con esas oleadas de immigrantes poco cualificados que exige la nueva economía posindustrial."

(Capel, 1997, p. 98).

Anthony Giddens
Anthony Giddens afirmava en un article publicat a El País (Mejorar las universidades europeas; 2006, 10 d'abril) que en les economies avançades actuals més del 80% de la mà d'obra treballarà en els sectors de producció de coneixement. Cal alertar, però, que aquests nous treballadors qualificats constituiran un nou proletariat dedicat a rutines tecnicoadministratives que faran circular informació, malgrat que certes veus propagandistes del món de la informàtica i les noves tecnologies la puguin fer passar per coneixement a fi que aquestes noves ocupacions s'envesteixin d'un estatus superior.
La reestructuració de l'economia té efectes pel que fa a la demanda de fluxos migratoris a escala global quan es produeix una situació de creixent integració del mercat de treball. Seguint Capel (1997), el que es preveu és la constitució de fluxos multidireccionals, d'uns països a d'altres, que afectaran segments diferents de la població. D'una banda, aquí s'inclou tota una sèrie de grups creixentment mòbils, tals com directors, gerents i tècnics superiors d'empreses multinacionals o transnacionals; tècnics mitjans i administratius de les mateixes empreses; professionals lliberals que no necessiten homologar o convalidar títols; professors, estudiants i graduats joves la mobilitat dels quals està sent estimulada per programes específics; jubilats que es dirigeixen cap al sud a la recerca de llocs amb un clima més benigne i que acaben per establir colònies residencials molt nombroses, etc. De l'altra, es tracta, en bona part, d'una immigració menys qualificada, en la qual hi ha xifres elevades d'eventuals i aturats, població analfabeta o sense estudis, majoritàriament peons i treballadors no especialitzats, abocats a ocupar-se en sectors d'activitat econòmica intensiva en mà d'obra i amb poques exigències pel que fa a la qualificació.
Aquests fluxos migratoris es constitueixen en l'eix fonamental de les polaritats de la nova formació social global, però el fet que es distribueixin de manera desigual pot suposar també que la mobilitat dels uns impliqui la immobilitat dels altres. Tal com ens diu Bauman (2001), mentre els uns adquireixen la condició de "globals", els altres queden fixats en la de "locals".
La globalització, tal com s'ha anat explicant al llarg d'aquest capítol, afecta tant les persones com els territoris; depenent sempre de la "llibertat de moviment dels que inverteixen" o, el que és el mateix, de la mobilitat del capital. La polarització i les desigualtats socials, doncs, no responen tant a la dialèctica entre rics i pobres, sinó a la d'inclosos i exclosos pel que fa a les decisions que es prenen en nom del capital, i això, tal com ens diu Susan George en l'Informe Lugano, val tant per als ciutadans com per a les regions.
La reconfiguració de l'estat social ha fet també dels estats autèntics motors d'estratificació social (Wacquant, 2007). A la dinàmica econòmica cal afegir-hi, doncs, la dinàmica política. Són els estats els que obren o tanquen l'accés a una educació i una formació professional adequades; els que fixen les condicions d'entrada i sortida del mercat de treball, dels acomiadaments o de les prejubilacions; els que estipulen les condicions laborals i els criteris de consum; els que decideixen com es distribueix la riquesa i els béns bàsics de subsistència (des de l'habitatge, fins a la salut o als subsidis i ajuts socials); els que determinen l'ús de l'espai (mitjançant les polítiques de planificació i/o relegació urbana), etc.
El procés de globalització ha estat acompanyat, doncs, d'un retrocés general de l'estat del benestar (1) que ha afectat les polítiques redistributives i el debilitament de les xarxes d'assistència i serveis socials, però també el paper de l'estat a l'hora de crear infraestructures així com la remissió de molts serveis públics que s'han acabat privatitzant.
La producció de "població excedent" –tal com ens diu Bauman (2005)–, no és una activitat secundària d'aquesta doble dinàmica política i econòmica. Tampoc és impersonal. Al darrere dels que s'han vist expulsats del sistema s'hi amaguen persones humanes amb necessitats bàsiques per a poder seguir subsistint. Quan ja no compten per a la producció material o intel·lectual, aquests individus desclassats deixen de tenir un estatus social definit i poden arribar a veure's a si mateixos com a superflus per a la "societat organitzada" a la qual pertanyen.
És difícil que es percebin d'una altra manera quan la noció de dignitat està tant vinculada amb "l'ocupació" en la nostra època. Molts aturats s'enfonsen amb la idea de creure que s'han tornat inútils, la majoria –tal com apunta Richard Sennet (2006)– acaben sentint-se humiliats davant dels seus fills. Totes les expectatives acaben dipositant-se, llavors, en la recerca d'una ocupació a fi de restituir la "dignitat perduda", la pròpia "autoestima" i de poder presentar-se davant dels altres com algú de "profit".
Presentar l'atur com una degradació –ens diu Forrester–, o inclús permetre que passi com a tal, "[...] forma parte de una propaganda demagógica, e incluso de tipo populista, pues a menudo encuentra una adhesión fácil; despreciar a un parado permite no sólo desculpabilizarse, sino imaginar que uno mismo pertence a un orden superior y protegido, y, manteniéndolo a distancia con su carga, hacerse la ilusión de alejar con él ese paro que amenaza y que no teme para sí" (2001, p. 68).
Es consolida, doncs, un nou règim de marginalitat que adopta diferents formes en els diversos països del Primer Món, d'acord amb la varietat de modalitats nacionals d'organització del capitalisme. Aquest nou règim de marginalitat –ens recorda Wacquant (2007)– ha estat etiquetat de diverses maneres –"underclass" a EUA i Anglaterra, "nova pobresa" als Països Baixos, Alemanya i Itàlia del nord, "exclusió" a França, Bèlgica, Espanya i certs països nòrdics– però "[...] los signos exteriores de la marginalidad avanzada resultan familiares de immediato, incluso para el observador distraído de las ciudades occidentales: hombres y familias enteras en la calle que se debaten en vano para encontrar un techo; [...] vagabundos, [...] desocupados y asalariados en situación de subempleo crónico; el flujo contínuo de crímenes de depredación y la insolente prosperidad de las economías paralelas (y a menudo ilegales) generadas por el tráfico de estupefacientes; el abatimiento y la rabia mezclados de los jóvenes desplazados del empleo asalariado, y la amargura de los trabajadores veteranos a los que volvieron obsoletos la desindustrialización y la evolución tecnológica, o las estrategias de «externalización» de la mano de obra; el sentimiento de decadencia, indignidad e inseguridad que envuelve los barrios desheredados (..).; el aumento de la violencia pública [...]" (2007, pp. 300-301).
El sorgiment i expansió de noves formes de desigualtat i marginalitat alimenten –seguint el mateix autor–, un procés de "polarització per sota" que multiplica les posicions socials inestables i manté les poblacions vulnerables a una distància creixent respecte a les instàncies intermèdies i superiors de l'estructura de classes i llocs. En l'altre extrem es produeix un procés de "polarització cap a dalt" que tendeix a concentrar i unificar la nova classe dominant transnacional configurada pels propietaris i administradors de les grans empreses multinacionals, els professionals del dret i la cultura, les altes jerarquies de l'estat i els funcionaris experts dels organismes internacionals. Ambdós processos es combinen per a redefinir l'estructura social i espacial de les ciutats, que esdevenen, llavors, l'escenari i la font de les noves formes de marginalitat, a l'hora que han d'afrontar la necessitat de buscar "solucions locals" als "problemes globals".

6.El procés de glocalització

Totes les regions dins i fora d'un mateix país, i, sobretot, les seves ciutats, es veuen abocades a lluitar en un doble front: d'una banda, competint entre si per atraure la glocalització, és a dir, la inserció del desenvolupament econòmic local en la dinàmica de la globalització; d'una altra, gestionant mesures que serveixin per a pal·liar la desocialització provocada per aquesta mateixa dinàmica econòmica en la qual tracten d'inscriure's.
La globalització dels mercats té un efecte paradoxal en tant que afavoreix un cert retorn de la localitat. Així ho podem observar si seguim l'evolució de les ciutats més importants i dinàmiques quan es comprova que el seu desenvolupament depèn cada vegada menys de l'espai econòmic nacional.
Les ciutats s'han (re)convertit en llocs privilegiats per a l'acumulació de capital. Les seves transformacions són fruit de dinàmiques globalitzadores a fi de millorar la seva oferta en termes empresarials i assolir un bon lloc entre les xarxes globals.
Les ciutats s'han de vendre. Més que un projecte de convivència han d'esdevenir un projecte de mercat. Per a fer-ho possible transformen el paisatge i la vida urbana, decidint-ne els usos, tornant-se codificables i tan transparents com poden. La promoció arquitectònica, la tematització de les ciutats per la via de l'historicisme, la recuperació de vestigis arqueològics, la monumentalització i la creació "d'espais de qualitat", el foment d'un determinat tipus de cultura quotidiana, de sofisticació, costums i caràcter han de configurar "emblemes de ciutat" capaços d'atorgar avantatges competitius que permetin assentar el capital que intenten atraure.
Les transformacions de les ciutats esdevenen una reacció al procés imparable de la desindustrialització dels països occidentals, d'aquí la urgència per "crear valor nou"; ara bé, tal com apunta Garnier (2006), això equival a intentar frenar directament a escala local el que es contribueix a afavorir indirectament a escala internacional.
Lectura recomanada

Per a seguir el cas de Barcelona que ha esdevingut un model de transformació urbana a fi d'inserir-se en les dinàmiques globalitzadores, sense estalviar-ne la visió crítica, us remetem a l'assaig que li ha dedicat el professor Manuel Delgado: La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del "modelo Barcelona" (Los libros de la Catarata, 2007).

"De ahí que se produzcan bastantes contradicciones entre los objetivos que simultáneamente se persiguen. Así, la prioridad acordada a los equipamientos, infraestructuras e instalaciones, a menudo costosas (centros direccionales, palacios de congresos, telepuertos, complejos tecnológicos y de telecomunicaciones, liceos para ópera, museos, etc.), destinados a seducir y atraer a los representantes del capitalismo globalizado y al personal que trabaja para él, no puede realizarse más que en detrimento de las necesidades de las clases populares, ya se trate de viviendas sociales, equipamientos y servicios colectivos de proximidad, o bien de ayudas y prestaciones para los más desfavorecidos."

(2006, p. 61).

Aquells territoris que havien estat ocupats pel sector industrial i habitats per sectors populars que abastien les fàbriques són reconvertits a fi d'acollir els negocis associats a la nova economia, la del capitalisme financer i les tecnologies punta, i ubicar-hi els nous barris de les classes mitjanes i les zones de serveis. Aquesta transformació és un procés que –tal com apunta Delgado (2007)–, no estalvia les polítiques de "sanejament" i dinàmiques de deteriorament induït o, el que és el mateix, la destrucció massiva del teixit urbà, mitjançant el desallotjament, l'expulsió i la relegació urbanes a noves i velles perifèries de la població més inconvenient i marginal.
Les ciutats se sotmeten, doncs, al servei de la terciarització i la tematització, i es converteixen en un espai destinat al consum, plegant-se als requeriments del capital internacional, dels grans operadors immobiliaris, dels bancs, les empreses multinacionals, les grans asseguradores, les cadenes hoteleres, etc. perquè entenen que aquesta és l'única manera d'incorporar-se a la mundialització i crear riquesa i llocs de treball per als seus habitants. Però mentre es transformen per a atraure els desitjos de l'economia-món, es veuen obligades a augmentar la força del seu poder local per a contrarestar-ne els efectes desintegradors.

7.La descentralització de l'estat social: el paper de l'educació social

Molts autors ja han posat de manifest les dificultats dels estats nacionals per a proposar polítiques econòmiques capaces de posar ordre i fer front als efectes de la globalització econòmica. Unes dificultats que tenen origen, en la majoria dels casos, en la manca de voluntat política dels diferents governs (Navarro, 2002).
Les polítiques nacionals i les intervencions dels diferents estats responen, sobretot, als interessos dels grans grups financers i industrials i segueixen les directrius marcades pels organismes internacionals que els representen, establint mesures per a afavorir la desregularització dels mercats laborals, la contenció de la despesa pública, la limitació de la protecció social, la retirada d'ajuts bàsics o la manca de polítiques públiques destinades a la creació de treball i ocupació (2) .
(2) L'Organització Internacional del Treball ha publicat un informe excel·lent (The Finance and Economic Crisis: A Decent Work Response) en el qual desagrega els diferents elements de la despesa pública destinada pels governs a estimular l'economia, analitzant-ne l'impacte estimulant. La Xina és el país que està invertint més a estimular la seva economia (13,5% del PIB); als EUA és d'un 5,5%, i a Espanya, d'un 0,8% del PIB, un dels més baixos de la UE. Aquest tipus de despesa (que l'informe defineix com a estímul fiscal) és diferent de la despesa que els governs fan com a ajuda directa a la banca. Aquí veiem com Espanya, que és un dels països que gasta menys en estímul fiscal, és dels que gasta més a ajudar la banca i les caixes (14% del PIB). En realitat, en termes percentuals Espanya es gasta més que els EUA (5,1% del PIB) en ajuda directa a la banca.
D'altra banda, l'alternança política sense alternatives socials i econòmiques desacredita la democràcia representativa a ulls del ciutadà. Es produeix, així, una crisi de representació que replega les poblacions en si mateixes mentre les víctimes més vulnerables de la globalització mostren una clara desafecció envers la política (George, 2004), molt sovint paralitzadora si cauen en la resignació, però també capaç de provocar esclats de violència o manifestacions de revolta en contra del sistema establert. Determinades visions pseudocientífiques i, sobretot, mediàtiques i policials, presenten aquestes reaccions sota la categoria burocràtica de "violències urbanes", una fórmula molt eficaç a l'hora de despolititzar els enfrontaments contra els cossos de seguretat de l'estat i promoure un tractament estrictament penal.
Davant d'aquests perills, els estats declaren la intenció de promoure accions des de totes les instàncies dels seus governs. La "cohesió social" es converteix, llavors, en un objectiu polític primordial a fi de preservar l'ordre social, mentre que qualsevol pla d'actuació en aquest àmbit formula les seves propostes d'acció en nom de la integració social i la lluita contra la pobresa i l'exclusió.
La incertesa de l'acció pública ha provocat que s'hagin buscat i definit diferents categories d'intervenció. Michel Autés (2004) n'enumera tres: la inserció, el territori i la seguretat.

  • La inserció ha orientat el treball social i educatiu creant itineraris d'acord amb diferents modalitats que acaben inserint-se en els processos de desregularització del mercat de treball. Es creen subestatus, tipologies contractuals per a la inserció, procediments, dispositius i estímuls per a la creació d'ocupació, però

"[...] la gente dice:«¡Estamos hartos [...]. de las tretas, de las artimañas! Lo que queremos es un trabajo de verdad, o bien otra organización social en la que el trabajo ya no sea central.»"

(Autés, 2004, p. 37).

  • El territori esdevé una altra manera d'administrar a les poblacions: "ya no se administra a individuos definidos por su discapacidad, sino que se administran territorios definidos por su exclusión, por su desintegración (los suburbios, los medios rurales abandonados gradualmente por sus habitantes). O bien, según otra vertiente, el territorio puede ser ocasión para recrear una democracia local" (Íbidem, p. 37). Les forces polítiques més progressistes estan apostant pel desenvolupament de la "democràcia local" i les noves formes de participació ciutadana. Aquestes estratègies polítiques noves, que, al seu torn, poden representar un filó d'ocupació per als treballadors de la intervenció sociocomunitària, amaguen, però, altres objectius qüestionables. Garnier (2006) hi veu, d'una banda, el reemplaçament de l'estat del benestar a escala central per una gestió descentralitzada (d'àmbit regional, municipal, etc.) de la marginació de masses; de l'altra, la creació de la il·lusió per part de la "la fracció dominant de les classes dominades (les elits polítiques i tecnoburocràcies municipals o regionals, procedents de la petita burgesia intel·lectual)" de crear un recurs per a la participació ciutadana que fa creure als seus habitants en la seva capacitat per a la reapropiació dels assumptes de la ciutat.

  • Per acabar, la seguretat, una categoria regressiva i repressiva que consisteix a criminalitzar la pobresa per mitjà de la contenció punitiva dels pobres als barris decadents i els territoris de relegació aïllats i estigmatitzats, d'una banda, i als llocs de detenció i les presons que els serveixen de dipòsit, de l'altra. Si bé aquest ha estat el camí adoptat pels EUA; amb una forta expansió del sistema penitenciari –que ha quadruplicat la població reclosa en els últims vint-i-cinc anys mentre les administracions penitenciàries i la seguretat privada s'han convertit en el tercer sector que ha creat més ocupació al país–,

"[...] la tentación de apoyarse en las instituciones policiales y penitenciarias para detener los efectos de la inseguridad social generada por la expansión del trabajo precario y el retroceso de la protección social está presente en todos los lugares de Europa."

(Wacquant, 2007, p. 319).

Sigui com sigui, la gestió de les conseqüències socials de la globalització requereix la definició d'un espai social i polític per a combatre-les i està sent el territori el que està prenent el relleu de l'estat central com a marc de referència i d'acció.
Les carències cada vegada més agudes dels règims nacionals d'ajuda social ha portat les autoritats regionals i municipals a instituir els seus propis organismes d'ajuda a fi de pal·liar la urgència (i sobretot d'amortir les conseqüències locals de l'augment d'aturats), fet que ha incrementat la complexitat administrativa, l'heterogeneïtat, les desigualtats dins de la protecció social o l'acceleració de processos de privatització de serveis socials bàsics. Al mateix temps –segons Garnier (2006)–, aquesta descentralització de l'estat social, que està suposant el sorgiment de múltiples projectes socials i institucions, mesures, procediments i professions vinculades al control social, corre el perill de generar certa hipertròfia del "sector social", atenent les diverses necessitats "detectades", sigui per la via assistencial o per la via disciplinària.
Teòrics i defensors de l'economia social i el tercer sector defensen aquesta creació de múltiples recursos com la manera més vàlida per a "localitzar allò social" i oferir "solucions locals als problemes globals". Ara bé, des del treball social i educatiu cal preguntar-se si aquests posicionaments permeten realitzar "des de sota" la reintegració dels que la globalització ha abandonat a la seva sort en la societat considerada en conjunt.
El que s'observa és que aquestes iniciatives només poden bolcar els seus esforços per a controlar "sobre el terreny" els efectes que aquesta situació genera. Així, les autoritats locals i la iniciativa social privada s'afanyen, en nom de la cohesió social, la integració i la lluita contra l'exclusió, a promoure, suscitar o animar in1erables "activitats" susceptibles de recrear el "vincle social" en els escenaris més depauperats. L'educació social esdevé, així, un instrument i una pràctica social al servei d'aquest tipus d'intervenció. Ara bé, des de l'educació social també és possible aportar condicions, espais i estructures en les quals, actuant "des de baix", sigui possible millorar les condicions de vida de les persones i del planeta, així com introduir innovacions radicals.
Des d'aquesta perspectiva, l'educació social pren consciència que els problemes ja no es poden resoldre des de l'àmbit individual, local o nacional perquè la globalització és quelcom més que una consigna o una ideologia; també és una transferència de poder a un nivell tant elevat que les veus dels ciutadans sonen dèbils i llunyanes (George, 2004). Els professionals del camp social en general i de l'educació social en particular s'han de preguntar, llavors, si a través de la seva acció poden participar en una política de transformació capaç d'integrar-se en un moviment més ampli amb l'objectiu d'assolir una major justícia social global. Correspon a cadascun de nosaltres treure partit d'aquest aclariment en l'anàlisi i l'acció.

Resum

Qualsevol pràctica educativa és l'expressió d'una tasca que sorgeix de la societat i s'hi dirigeix, tenint present una doble dimensió contextual i històrica. És per això que l'educació social ha d'obrir-se als problemes i realitats socioambientals de la nostra època, en la qual el fenomen de la globalització planteja transformacions molt profundes en les estructures socials, polítiques, econòmiques i culturals a tot el planeta.
En aquest capítol s'aborda el fenomen de la globalització com un dels grans desafiaments dels nostres temps. En primer lloc, es fa una aproximació conceptual al terme de la globalització per a revelar el presumpte caràcter indeterminat i ingovernable que té. Analitzat des de la dimensió política i econòmica s'apel·la a l'expressió de globalització neoliberal i tot el que diferents autors han vist en tant que segona revolució capitalista. En segon lloc, es descriuen els efectes d'aquest procés en les persones i els territoris amb l'establiment d'un nou règim de marginalitat. Per acabar, s'analitzen les estratègies locals per a fer front als efectes de la globalització, amb la reconversió de les ciutats i la descentralització de l'estat social, per a poder preguntar-nos sobre el paper que ha d'exercir l'educació social.

Activitats

Qüestions per plantejar en un fòrum debat:

  1. Per què la globalització és un terme opac que es presenta com un destí inevitable que ens afecta a tots?

  2. Destaca els trets principals de la globalització neoliberal.

  3. Per què els posicionaments més crítics entorn de la globalització hi veuen la imposició d'un "pensament únic"?

  4. Hi ha moviments internacionals de ciutadans i ciutadanes les activitats dels quals es dirigeixen a evitar les indesitjables conseqüències d'una forma de globalització econòmica que provoca atur, pobresa i exclusió social. Susan George, filòsofa i analista política que entre 1999 i 2006 va actuar com a presidenta d'ATTAC França (Associació per a la Tributació de les Transaccions Financeres i l'Acció Ciutadana, moviment internacional de la ciutadania per al control democràtic dels mercats financers, les seves institucions i la justícia fiscal global), defensa l'existència d'un altre món, d'una alternativa al model de globalització neoliberal actual en el seu llibre Otro mundo es posible si... (Icaria - Intermón Oxfam, 2004). Hi sintetitza l'esperança del moviment altermundista; quins són els condicionants que s'han de complir perquè aquest altre món sigui possible?

Glossari

Acords de Bretton Woods m pl
Aquests acords es van signar en la conferència monetària i financera de les Nacions Unides que se celebrà el 1944 a Bretton Woods, New Hampshire, EUA.

Els Acords de Bretton Woods foren uns acords econòmics que van permetre dibuixar les grans línies del sistema financer internacional després de la Segona Guerra Mundial. L'objectiu principal que es perseguia era crear una organització monetària mundial i afavorir la reconstrucció i el desenvolupament econòmic dels països afectats per la guerra. A la conferència hi van participar delegacions oficials de 44 estats. S'hi van presentar dos plans, un de patrocinat per la delegació del Regne Unit, conegut com a pla Keynes, i un altre de nord-americà, el pla White. El primer, que fou rebutjat, propugnava la creació del Bancor, la constitució d'una unió internacional de pagaments per a la compensació, dirigida per un banc de caràcter supranacional, i reflectia la convicció de Keynes en el control de l'economia mitjançant les manipulacions monetàries. El pla White proclamava la tornada indirecta al patró or i la constitució d'un banc internacional que respectés l'autonomia de les polítiques monetàries dels estats i que fes les funcions de cambra internacional de compensació. La Conferència de Bretton Woods donà naixement a dues institucions de caràcter internacional: el Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament.
Banc Mundial m
Nom amb el qual és conegut el grup bancari internacional que finança projectes i assisteix econòmicament països en via de desenvolupament.
especulació financera f
Operació efectuada en previsió d'una modificació en l'estructura de preus, per tal d'obtenir uns guanys extraordinaris. Aquest tipus d'operació, que sempre comporta un risc, és efectuat en el procés de distribució i es distingeix de les operacions ordinàries de compravenda perquè no respon a la satisfacció de cap necessitat concreta del subjecte. L'especulació ha estat justificada com a element de regulació automàtica de les fluctuacions temporals dels preus, malgrat que en molts casos accentua encara més aquestes distorsions i constitueix una maniobra que falseja el joc de l'oferta i la demanda. A la borsa, les operacions especulatives són factors determinants de l'índex de cotitzacions, especialment les compres considerables de certs títols per a fer-los pujar artificialment (especulació a l'alça) i les vendes en grans quantitats per a desvalorar-los (especulació a la baixa).
exclusió social f
La primera utilització contemporània del concepte apareix a Europa a mitja dècada dels seixanta. Des d'aleshores fins a l'actualitat, el concepte s'ha associat sovint a les situacions d'atur i d'inestabilitat o de pèrdua dels vincles socials. Paral·lelament a la difusió del concepte i les seves diverses accepcions, en el marc de la Unió Europea s'impulsà un procés que va culminar amb l'adopció del terme per part de la UE en la Cimera de Lisboa i Feira de març del 2000. La proposta consistia en un intent de superar els antics marges dels Plans Europeus de Lluita contra la Pobresa i donar lloc a l'emergència dels Plans Nacionals d'Acció per a la Inclusió Social (PNAIS). Aquest canvi de rumb palesà que les dificultats de molts habitants dels països europeus no consistien únicament en una situació de carència econòmica o material, sinó sobretot, de drets humans i de ciutadania en un sentit ampli. L'exclusió social és una situació en què convergeixen, a través d'un procés acumulatiu, diversos dèficits vinculats a la renda i al treball, però també al reconeixement administratiu de ciutadania, a l'existència de dèficits formatius greus, a la manca d'un habitatge mínimament condicionat per a les necessitats, a la permanència de problemàtiques sociosanitàries escassament o gens ateses, a la inexistència de xarxes de protecció social o familiar, etc. L'exclusió social és, doncs, una situació concreta fruit d'un procés dinàmic d'acumulació i combinació de diversos factors de desavantatge que afecten cada vegada més persones i grups socials. Aquestes persones viuen en unes condicions materials i/o psíquiques que els impedeixen o que els dificulten seriosament formar i/o sentir-se part activa de la ciutadania o la comunitat. Les persones o grups que es troben en aquesta situació no poden accedir als mecanismes de desenvolupament personal i humà, així com als sistemes preestablerts de protecció social, o tenen serioses dificultats per a fer-ho. Es tracta, doncs, d'un procés de segregació sobretot simbòlic, però que pot ser també físic, de la societat de referència. Un procés, per tant, de marginació o d'apartament relatiu, afavorit normalment per la debilitat de les xarxes de suport familiar i comunitari. En la mateixa línia, el concepte de vulnerabilitat social caracteritza les múltiples situacions de precarietat que es poden transformar en exclusió social si s'agreugen les circumstàncies o se n'acumulen d'altres a les ja existents (Subirats (Dir)., 2004).
flexibilització laboral f
És un dels pilars bàsics de la política neoliberal que promou reduir el paper del sector públic en el control i la regulació del mercat laboral.
Fons monetari internacional m
Organisme econòmic creat el 1944 pels Acords de Bretton Woods, amb seu administrativa a Washington. És organitzat com a societat anònima en què cada estat membre té un dret de vot proporcional a la quota que hi aporta, fixada d'acord amb la seva importància econòmica. És l'àrbitre d'un codi de conducta financera internacional basat en el manteniment per a tots els estats d'un tipus de canvi estable i en la convertibilitat entre les diferents monedes. Assisteix els estats membres en les dificultats de pagaments exteriors (préstecs en divises, assessorament tècnic, etc.).
globalització f
Nom que hom dóna a determinats trets del capitalisme a partir de les dues darreres dècades del segle xx. Designa sobretot la intensificació de la mobilitat de les persones i dels intercanvis de béns i serveis i la interdependència econòmica a escala mundial. Les bases de la globalització són l'eliminació progressiva supressió de les barreres duaneres i l'establiment d'àmplies àrees de lliure comerç. Aquests factors han afavorit l'expansió de les multinacionals, que al seu torn han exigit també un canvi d'orientació de moltes empreses petites i mitjanes. La intervenció dels estats en l'economia tendeix a esdevenir residual, en bona part perquè la política econòmica cada cop és menys autònoma. Així, la gestió econòmica és encomanada a organismes d'àmbit mundial, com ara l'Organització Mundial de Comerç, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, per bé que, de fet, tant en aquests organismes com en la conjuntura econòmica, els EUA, capdavanters de la globalització i primera potència econòmica mundial, tenen un gran pes. Un altre tret de la globalització és el protagonisme assolit pels mercats financers i les transaccions de capital, afavorides per la desregulació econòmica internacional. Tot i que la globalització és una evolució inherent a l'economia de mercat, les condicions tecnològiques i polítiques perquè es pogués materialitzar no han aparegut fins a les darreres dècades del segle xx, amb l'enfonsament del comunisme.
glocalització f
És un terme que neix de la barreja entre globalització i localització i que es va desenvolupar inicialment en la dècada dels anys vuitanta dins de les pràctiques comercials del Japó. Podem definir la glocalització des d'una perspectiva econòmica o cultural. Com a terme econòmic es refereix a la persona, grup, divisió, unitat, organització o comunitat que està disposada i és capaç de "pensar globalment i actuar localment". L'objectiu és la inserció del desenvolupament econòmic local en la dinàmica de la globalització. Culturalment suposa que, en un món global en el qual assistim a una progressiva supressió de les fronteres econòmiques, polítiques i socials, s'incrementa l'existència de barreres culturals, generades per les persones que defensen les seves tradicions de la globalització cultural.
lliure comerç m
En l'estudi de l'economia i el comerç internacional el lliure comerç és un model de mercat ideal en què el comerç de béns i serveis entre els països flueix de manera ininterrompuda sense els costos artificials imposats pels estats. És ideal, atès que en la teoria econòmica, s'arriba sempre al preu del mercat sense alteracions i distorsions (impostos o restriccions).
Organització mundial del comerç f
Nom que adoptà l'organisme sorgit del General Agreement on Tariffs and Trade en ampliar el seu abast i atribucions. Entrà en vigor l'1 de gener de 1995, data en què ingressaren 112 estats que sumaven el 80% del comerç mundial. A partir de la segona meitat dels anys noranta del segle xx, molt especialment a partir de la cimera de Seattle (1999) han estat habituals en les reunions de l'OMC manifestacions en contra de grups antiglobalitzadors, ecologistes i de sectors molt crítics amb el capitalisme en general.

Bibliografia

Autés, Michel (2004). Tres formas de desligadura. A Saül Karsz (Coord.). (pp. 15-53). Barcelona: Gedisa Editorial.
Bauman, Zygmunt (2001). . Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya.
Bauman, Zygmunt (2005). . Barcelona: Paidós.
Beck, Ulrich (1998). . Barcelona: Paidós.
Capel, Horacio (1997). Los immigrantes en la ciudad. Crecimiento económico, innovación y conflicto social. A Manuel Delgado (Ed.), (pp. 83-112). Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Caride, José Antonio (2005). . Barcelona: Gedisa Editorial.
Chomsky, Noam (2000). . Barcelona: Crítica.
Delgado, Manuel (2007). ". Madrid: Los Libros de la Catarta.
Durkheim, Emile (1975). . Barcelona: Península.
Forrester, Viviane (2001). . Barcelona: Anagrama.
Garnier, Jean Pierre (2006). . Barcelona: Anagrama.
George, Susan (2001). . Barcelona: Virus Editorial / Intermón Oxfam.
George, Susan i Wolf, Martin (2002). . Barcelona: Anagrama.
George, Susan (2004). Barcelona: Icaria Editorial / Intermón Oxfam.
Giddens, Anthony (2003). Barcelona: Icaria Editorial / Intermón Oxfam.
International Labour Organization (2009). . Switzerland: International Institute for Labour Studies. Disponible en format PDF a: http://www.ilo.org/public/english/bureau/inst/download/tackling.pdf [Data de consulta: 12 d'agost de 2009].
Navarro, Vicenç (2002). . Barcelona: Ariel.
Navarro, Vicenç (2006). . Barcelona: Ariel.
Napoleoni, Loretta (2008). . Barcelona: Anagrama.
Núñez, Violeta (Coord.). (2002). . Barcelona: Paidós Ibérica.
Ramonet, Ignacio (2009). . Barcelona: Icaria.
Sennet, Richard (2006). . Barcelona: Icaria.
Subirats, J. (Dir.). (2004). Pobresa i exclusió social. Una anàlisi de la realitat espanyola i europea. , 16. Barcelona: Fundació La Caixa.
Taibo, Carlos (2002). . Madrid: Punto de Lectura.
Tizio, Hebe (Coord.). (2003). . Barcelona: Gedisa Editorial.
Wacquant, Loïc (2007). . Buenos Aires: Siglo Veintiuno Editores Argentina.
Enllaços web d'interès
Anàlisi crítica de problemes mundials, TNI: www.tni.org
Associació per a la Taxació de les Transaccions financeres especulatives i l'Acció Ciutadana ATTAC: www.attac.es
Autogestió i coorperativisme: www.autogestionate.net
Centre d'estudis sobre moviments socials: http://www.upf.edu/moviments/es/
Economia solidària: www.economiasolidaria.org
Informació i difusió, Worldwatch Institute: www.worldwatch.org
Internet solidari: www.pangea.org
Observatori del deute en la globalització: www.odg.cat
Observatori per a la promoció dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC): www.descweb.org
Xarxa d'economia solidària: www.xarxaecosol.org/
Mitjans de comunicació, informatius i revistes
. Portal d'informació de l'Independent Media Institute, organització que lluita des del 1998 a favor de la independència periodística: www.alternet.org/mediaculture
Butlletí setmanal d'informació de moviments socials: http://moviments.cat
, setmanari dels moviments socials: www.setmanaridirecta.info
IEPALA / Global Hoy. Portal de IEAPALA especialitzat en temes de cooperació internacional. La seva revista, , és un "" que aspira a convertir-se en recurs estratègic al servei del desenvolupament: www.gloobal.net
Informació i difusió, : www.monde-diplomatique.es
Informació internacional: www.lahaine.org
Informació, reflexió i crítica independent, : www.revista-critica.com
Informació, reflexió i crítica independent, : www.sinpermiso.info/
. Territori virtual per als moviments socials i l'acció política alternativa. Inclou nombrosos webs alternatius: www.nodo50.org
. Revista alternativa per seccions temàtiques: www.rebelion.org
Revista d'actualitat crítica: www.lainsignia.com i secció d'economia de la revista: www.alterglobalizacion.org