La mirada mèdica i psicològica a l'educació social

  • Ángel C. Moreu Calvo

    Ángel C. Moreu Calvo

    Doctor en Pedagogia. Professor del Departament de Teoria i Història de l'Educació de la Universitat de Barcelona. Membre del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM). Àmbits d'investigació: la construcció social de l'entorn psicopedagògic, els discursos de la pedagogia política, i diversos temes relacionats amb la història de l'educació contemporània.

PID_00151702
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

A més de les aportacions de metges i psicòlegs a la construcció social del discurs socioeducatiu, l'interès d'aquest capítol radica en què, més enllà de les aportacions d'aquests professionals, durant llargs períodes de la nostra història el pensament mèdic i psicològic ha esdevingut un paradigma interpretatiu amb implicacions socioeducatives importants. Efectivament, durant diferents períodes de l'època contemporània, la mirada mèdica i la mirada psicològica han estat la via dominant per a analitzar i gestionar els processos de socialització i les necessitats derivades de la qüestió social.
La medicalització i la psicologització –també la pedagogització– s'han constituït durant molts anys en referents de pensament, instruments d'anàlisi i models d'intervenció i control. El seu protagonisme s'explica i justifica en la literatura de l'època per una pretesa bondat i excel·lència dels seus fonaments epistemològics (diagnosi, curació, orientació, classificació, prevenció, autoconeixement, educació, etc.), o per l'eficàcia dels seus models d'intervenció.
Actualment, però, el que podem considerar més interessant i profitós d'aquesta història són les aportacions d'un bon nombre de personatges, procedents principalment dels camps de la filosofia, la pedagogia, la medicina, la psicologia, la psicoanàlisi i el dret, que van veure les possibilitats d'algunes branques de la medicina i la psicologia per a la reflexió i la pràctica socioeducatives.
Així, els apartats d'aquest capítol pretenen descobrir la implicació del pensament mèdic i psicològic en la construcció de l'entorn de l'educació social. Hem d'anunciar de bon principi que, encara que ja trobem referències socioeducatives en el món clàssic amb una orientació clarament medicopedagògica, la rellevància i el protagonisme d'aquest vessant interpretatiu es manifesta principalment durant diferents períodes dels segles xix i xx. Dedicarem, doncs, el gruix de la nostra reflexió a l'època contemporània.

Objectius

Amb l'estudi d'aquest mòdul els objectius que s'han d'assolir són els següents:

  1. Saber identificar els aspectes mèdics i psicològics en la història de l'educació en general i en la història de l'educació social en particular.

  2. Conèixer els àmbits de reflexió i intervenció medicoeducativa, i els seus lligams amb l'educació social.

  3. Reflexionar sobre l'evolució de la presència i les funcions de metges i psicòlegs en les institucions socioeducatives.

  4. Conèixer les aportacions a l'educació social de professionals de la medicina i la psicologia durant l'època contemporània.

1.Presència de la reflexió mèdica i psicològica en la història de l'educació

L'educació, com a element fonamental dels processos de socialització presents en la història de la humanitat, ha rebut de sempre l'aportació dels metges. De fet, el context de la història de l'educació es construeix dins d'un complex territori epistemològic, teòric i pràctic, en què, desde l'antiguitat, es fan presents filòsofs, metges i pedagogs. I si ens fixem en períodes més propers, trobem la presència activa, també i entre d'altres, dels psicòlegs, els sociòlegs, els juristes o els politòlegs.
Fins no fa gaire, la historiografia de les disciplines, tancades en els seus àmbits i interessos professionals respectius, no tenia en compte aquesta obertura necessària cap a terrenys fronterers, deixant de banda l'anàlisi de la realitat, sempre híbrida i poc donada a encasellaments artificials. En aquest sentit, resulta especialment interessant l'afirmació contundent de Wolf Lepenies quan escriu:

No és possible escriure una història d'una disciplina sense tenir en compte el desenvolupament de disciplines científiques veïnes, tant si li serveixen de model com si en són rivals [...]. La historia aïllada d'una disciplina singular és totalment repudiada per l'estudi històric de la ciència, que consisteix sempre en una història de grups de disciplines, en què l'èmfasi, evidentment, pot canviar d'acord amb les demandes específiques de l'objecte que es vol historiar.

Wolf Lepenies (1977). Problems of a Historical Study of Science. A E. Mendelsohn i altres (Ed.), The Social Production of Scientific Knowledge. Sociology of the Sciences (vol. I, p. 59). Dordrecht: Reidel.

Així, des dels temps més llunyans de la civilització occidental, metges i pedagogs han intentat donar resposta a les necessitats que s'anaven plantejant, relacionades amb l'ideal antropològic del coneixement, la cura i el perfeccionament de tot allò que és humà. La col·laboració i la complementarietat desvetllen moments i situacions en què la superació de problemes socials aconsellen una teoria i una pràctica comunes. La relació medicopedagògica ha palesat també moments d'enfrontaments i polèmiques. Els resultats, però, han estat positius tant per a la història de l'educació com per a les històries de la medicina i la psicologia.

1.1.De l'antiguitat clàssica grecoromana a la desaparició de l'antic règim

La inquietud humanista que es fa present en les aportacions dels primers filòsofs naturalistes de la Grècia presocràtica, juntament amb tota la informació continguda en el Corpus Hipocraticum i la medicina romana, constitueix la llavor que havia de fructificar de manera més o menys explícita en la major part dels paradigmes de la cultura occidental fins al declivi de l'aristotelisme al segle xvii. D'altra banda, cal tenir present també el contingut dels discursos arrelats en la paideia grega i la humanitas romana, que són –encara avui– objecte de recurrència.
Aquest context mostra tot un seguit de representants d'una psicologia mèdica grecoromana inicial que exemplifiquen bé allò que hem dit sobre la interdisciplinarietat dels sabers i la necessitat de tractar l'estudi de la realitat des de diferents punts de referència disciplinaris.
Efectivament, durant aquest període podem comprovar com Sorà d'Efes es refereix a la preocupació dels metges per fixar l'edat en la qual s'havia d'iniciar l'educació dels infants. D'altra banda, Alexandre de Tralles assajava tècniques psicoterapèutiques rudimentàries. Galè, al seu torn, advertia que la formació no havia de ser competència exclusiva del filòsof. No menys interessant és l'obra de Sèneca, que inclou referències sobre la necessitat de conèixer l'infant en la seva individualitat, fent servir la tradició medicofilosòfica dels temperaments; com la de Quintilià, que va escriure reflexions molt encertades de caràcter psicopedagògic, destinades a orientar pares i educadors. Finalment, notem una preocupació compartida entre metges i pedagogs per la cura de la primera infància, una preocupació que tindrà continuïtat fins avui.
Durant l'alta edat mitjana es va generar un trencament respecte d'aquesta dinàmica medicopedagògica grecoromana. Podem parlar d'aturada en l'estudi de les natures; sant Agustí havia allunyat l'home de la naturalesa amb eficàcia, i, des d'un vessant sociocultural, tot allò que havia representat la polis grega o la ciutadania romana va quedar a l'ombra de la imatge de la ciutat celestial.
La represa dels contactes entre metges i pedagogs tindrà lloc en els processos de recuperació de la filosofia grecollatina observables ja en la baixa edat mitjana. Ens referim als processos de secularització, que fan esquerdes importants en els murs de l'imponent edifici escolàstic i que auguren un cert desordre epistemològic, característic durant els primers segles de la modernitat. Parlem del retrobament de l'Occident cristià amb la filosofia natural grecoromana.
La història havia començat segles abans, durant el califat dels abbàssides, quan al-Ma'mun organitza a Bagdad un centre de traducció, la Llar del Saber (Bayt al-Hikma), en què grups de cristians nestorians de Síria tradueixen a l'àrab textos de ciència i filosofia gregues. Al segle x, la Còrdova califal s'uneix a aquesta obra, i, al cap de poc, arriben a alguns monestirs del nord textos científics grecoromans traduïts per monjos mossàrabs.
El protagonisme de l'Espanya cristianomusulmana no és només vehicular pel que fa al retrobament d'Occident amb la cultura grecollatina. L'aportació de filòsofs i metges que comenten, depuren o enriqueixen amb obra pròpia el llegat clàssic, avui resulta inqüestionable. La medicina passa a ser la província científica en què s'observa millor la reentronització de la ciència natural. Salern, Montpeller i Sevilla van ser els nuclis de referència, cosa que contrasta molt amb altres universitats europees en què el discurs predominant continuava essent de caràcter teologicometafísic. Menys coneguda que els centres de Salern i Montpeller, l'escola de aráuigo sevillana, fundada per Alfons X, va voler reconèixer, potenciar i reunir mestres i estudiants de les madrasses i madhabs per a estudiar medicina, ciència natural i dret principalment.
Lectures recomanades

Trobareu referències curriculars de pares conscients en dues novel·les ben conegudes de Llull i Rabelais. La primera parla de la formació de Blanquerna, i la segona transcriu una carta que, des d'Utopia, Gargantua envia al seu fill, que estudia a París.

Ramon Llull (1982). Llibre d'Evast e Blanquerna (p. 27). Barcelona: Edicions 62.

François Rabelais (1985). Gargantua i Pantagruel (pp. 164-167). Barcelona: Edicions 62.

Contra aquest corrent, els pedagogs humanistes del Renaixement havien marcat una frontera clara amb els científics alarbs i jueus de l'època, i havien afavorit i defensat el predomini de les humanitats en els plans d'estudis de les universitats. No obstant això, l'ordenació cartesiana, sancionadora de la divisió entre pensament i matèria, va afermar l'opció excloent per a la ciència natural, que havien emprat els humanistes del segle xvi.
El lligam social d'aquestes controvèrsies epistemològiques es fa més visible durant l'època barroca, principalment en les orientacions educatives de la pediatria, en els discursos d'un correccionalisme incipient i en la literatura jurídica reguladora dels centres d'acollida (borderies, hospicis, hospitals, asils, sagrats, cases de misericòrdia, de correcció, d'orfes, d'expòsits, etc.). I és en aquest marc institucional d'atenció a la infància, l'adolescència i la joventut en què la concurrència de discursos procedents de metges i pedagogs s'eixampla i es concreta en un primer escenari de pràctica medicopedagògica.

1.2.L'època contemporània

La pràctica medicopedagògica durant el segle xvii es complementa amb les aportacions teòriques d'un grup de grans pedagogs, alguns dels quals són metges, que ja anuncien algunes de les orientacions pedagògiques de la Il·lustració. Ens referim a Juan Amós Comenio, pedagog realista, que reclamava una educació per a tothom. També ens referim a John Locke, metge, filòsof i pedagog, autor de la primera sistematització moderna de l'educació física. Les propostes d'aquests pedagogs preparen el terreny per a futures convergències entre metges filòsofs i pedagogs experimentalistes, com Johann Bernhard Basedow, Johann H. Pestalozzi, o el metge i pedagog espanyol Pablo Montesino.
El panorama intel·lectual del set-cents presenta, des de l'àmbit de la pedagogia, una gran diversitat d'ofertes que anuncien la complexa taula discursiva de l'època a l'Occident contemporani.
Exemples
Exemples propers a l'entorn socioeducatiu durant el segle xviii serien:

  • la pedagogia política que es concreta en importants moviments d'educació estatal i nacional,

  • el naturalisme pedagògic,

  • el filantropisme i el regeneracionisme,

  • l'higienisme, com a espai compartit per metges i pedagogs.

L'higienisme aconsegueix durant el segle xviii un reconeixement que comparteixen de la mateixa manera tant els metges com els pedagogs. D'altra banda i en aquest context, l'escola d'Helvetius difon un sentiment optimista en el sentit que l'educació pot aconseguir-ho tot. Higiene i educació inspiraran, doncs, una gran producció discursiva que es manté fins al segle xx. Fins i tot Rousseau, poc amic dels metges, es va mostrar captivat pel pensament higienista.
L'horitzó de l'higienisme es veurà enriquit gradualment pels efectes d'un desenvolupament espectacular de ciències com la física i la química durant la centúria següent. Aquestes ciències constituiran l'instrument que obrirà les portes a una nova era de la investigació fisiològica, tot inspirant i consolidant un nou mètode científic per a la medicina i les ciències naturals. Poc abans, des de l'àmbit de la filosofia i la pedagogia, Johann Friedrich Herbart ja havia deixat entreveure les possibilitats d'una psicologia científica; unes possibilitats que havien d'influenciar dos eminents metges filòsofs i fisiòlegs alemanys: Gustav T. Fechner i Wilhelm Wundt.
D'altra banda, la centúria del vuit-cents recull també projectes molt interessants centrats en el desenvolupament de la psicopatologia infantil per part de metges i pedagogs higienistes i psicofisiòlegs. Durant la primera meitat del segle xix es van fundar a França institucions per a l'atenció i el tractament d'infants amb alguna deficiència mental que complementaven el tractament mèdic amb l'acció educativa. El referent, en aquest cas, és Jean-Marc-Gaspard Itard, que va intentar educar Víctor, el nen salvatge de l'Avairon. No és menys important l'experimentació en pedagogia terapèutica (Heilpädagogik) que s'inicia a l'Escola Levana per part d'un grup de metges i pedagogs alemanys cap a mitjan segle xix. En aquest cas, cal destacar la preocupació pels aspectes socials dels alumnes amb deficiència psíquica atesos en aquesta institució.
Tant la psicofisiologia com la psiquiatria infantil van trobar aviat un ressò notable dins dels cercles de la pedagogia. Sens dubte, la paidologia impulsava aquestes relacions interdisciplinàries tan fructíferes. El resultat, en aquest cas, va ser la publicació de les primeres monografies de psiquiatria infantil i de psicologia pedagògica adreçades a la formació de mestres i educadors. Cal destacar que aquests primers textos medicopedagògics van ser escrits tant per metges com per pedagogs.
Durant l'entresegle (xix-xx) es busca la normalització de la pràctica medicopedagògica i una concreció professional d'aquesta coincidència mil·lenària visible en els discursos de metges i pedagogs, amb una proliferació insòlita d'institucions pensades per a aquesta concurrència interdisciplinària que va generar molts conflictes i enfrontaments.
La història de la medicina, principalment en l'aspecte pediàtric, psiquiàtric, anatòmic i fisiològic, i la història de l'educació en àmbits com l'educació especial, l'orientació escolar i professional, l'antropometria o l'educació social apleguen un bon nombre de documents i monuments, generats al llarg de tot el segle xx, identificables amb un discurs medicopedagògic i psicopedagògic. Aquest discurs predominant va liderar quasi en solitari segments importants de la pràctica socioeducativa durant bona part del segle xx.
Podem acabar aquest recorregut afirmant que la pràctica medicopedagògica durant el segle xx constitueix un avenç en la concurrència discursiva mil·lenària que es duu a terme en les fronteres de la pedagogia amb la medicina. És així com es configura un espai nou al qual es van incorporant –en diferents moments i amb un grau d'intensitat desigual– altres disciplines com la biologia, el dret, la psicoanàlisi o la psicologia.

1.3.Pedagogia, medicina i psicologia. La dimensió interdisciplinària i interprofessional

Un esdeveniment important en aquest estudi el constitueix la fundació de la paidologia contemporània, que es nodreix, principalment, de les aportacions de la pedagogia, la psicologia i la medicina quan tenen a veure amb l'infant, i que constitueix un referent de primer ordre perquè tracta del tema de la interdisciplinarietat i de la interprofessionalitat. La paidologia, coneguda com a child study movement en territoris de parla anglesa, va ser fundada a final del segle xix pel psicòleg nord-americà Oscar Chrisman. Es tracta d'una ciència que es desenvolupa amb força durant la primera meitat del segle xx i que coincideix en el temps amb les institucionalitzacions més importants de l'entorn medicopedagògic.
Paidologia
02520_m4_01.jpg
El terme paidologia, escrit en llatí, apareix per primera vegada a l'Alemanya del segle xvi, en un text del polígraf humanista alemany i professor de la Universitat de Leipzig Peter Schade de Mosel (Petrus Mosellanus). La Paedologia de Mosellanus pertany a la sèrie de diàlegs que alguns humanistes professors del segle xvi van escriure perquè els seus alumnes s'exercitessin en l'aprenentatge de la llengua llatina. Aquests col·loquis constitueixen una font de primer ordre per a conèixer la infància d'aquesta època. Vives, Erasme, Sturm o Cervantes de Salazar van escriure diàlegs d'aquest tipus.
El fet que aquesta especialitat no prosperés durant la segona meitat del segle xx va obeir al fet que tenia una orientació eminentment discursiva en un moment en què l'objectiu prioritari, tant de la pedagogia, com de la medicina i la psicologia, era conèixer l'infant per tal de millorar-ne la salut, la protecció i l'educació, per mitjà de la pràctica experimental.
Reflexionar sobre les circumstàncies de la gestació, l'evolució i el declivi de la ciència paidològica ofereix claus de gran interès no solament per a entendre les relacions interdisciplinàries que es van establir entre metges, psicòlegs i pedagogs (amb la presència gens menyspreable de juristes i sociòlegs), sinó també per a calibrar l'oportunitat de les propostes noves que avui es consideren en el context de la infantesa, l'adolescència i la joventut.
Actualment no hi ha paidòlegs en el nostre entorn, i la complexitat d'una problemàtica multifactorial com la que planteja la gestió d'aquest sector reclama de manera habitual el concurs d'equips multidisciplinaris, l'eficàcia dels quals és qüestionada amb una intensitat que augmenta amb la dinàmica epistemològica actual de la disgregació disciplinar. Efectivament, la diversificació i l'increment sense solució de continuïtat del nombre d'especialistes que constitueixen aquests equips incrementa, també, la dificultat per a concretar diagnòstics, per a planificar i avaluar actuacions o per a determinar responsabilitats.
Psicòlegs, juristes, polítics, psiquiatres, pediatres, inspectors d'educació, professors, educadors especialitzats, psicopedagogs, treballadors socials, etc., habitualment presents en equips multiprofessionals, no comparteixen una visió unívoca sobre la infantesa, ni aquesta constitueix res estàtic en el temps. Les estratègies d'avui segurament quedaran obsoletes demà. Un especialista, des de la seva parcel·la professional, difícilment pot aportar visions més globals, ni molt menys plantejar estratègies que s'aventurin més enllà dels límits del camp de coneixement que li proporciona la seva especialització.
És evident que falta una baula en la cadena responsable de l'atenció a la infància, que supleixen, tan avui com ahir i aleatòriament, unes vegades els polítics des de la seva condicionada o interessada visió de la realitat, unes altres els professionals d'una disciplina, que fan seu el dèficit per a guanyar presència en el sector, o perquè, de bona fe, creuen que és responsabilitat seva.
És potser pensant en la superació d'aquest dèficit que, a final del segle xix, Chrisman va concretar una proposta paidològica, i que avui alguns departaments universitaris, en diferents llocs del planeta, pensen en la paidologia. En alguns casos, la paidologia s'ofereix com a assignatura en estudis de naturalesa diversa, generalment relacionats amb la pedagogia social, la psicopedagogia, la psicologia evolutiva, el treball social o la pediatria. Algunes universitats al Japó i als Estats Units ofereixen estudis de paidologia com a especialitat amb aquest nom, tot mantenint el caràcter interdisciplinari de la paidologia original.
Els estudis paidològics perseguien una transdisciplinarietat amb dimensió social, cosa que va fer que metges, psicòlegs i pedagogs transitessin terrenys fronterers de les seves disciplines col·lectives. Efectivament, durant els anys de l'entresegle (xix-xx) hi ha metges que parlen d'educació, pedagogs que escriuen de psiquiatria, psicòlegs que treballen en escoles, metges que estudien pedagogia (pocs), pedagogs que estudien medicina (molts), metges, psicòlegs i pedagogs que treballen plegats als laboratoris, a les clíniques pedagògiques, o als instituts d'orientació professional.

2.Dels metges filòsofs als metges psicopedagogs

L'antropologia mèdica descobreix que al llarg de la història hi ha hagut molts metges que han fet aportacions valuoses al conjunt de la teorització filosòfica de la cultura occidental, tot fent un mateix recorregut que els porta de la ciència a la filosofia. Els metges que integren la medicina hipocràtica, la pediatria renaixentista, l'higienisme modern, etc. es poden considerar autèntics precursors dels metges filòsofs contemporanis, i, en aquest cas, propers a la teorització psicopedagògica i sociopedagògica.
L'expressió metges filòsofs
L'expressió metges filòsofs la fa servir l'autor d'un text pertanyent al Corpus Hipocraticum, titulat Sobre la decència, que parla dels metges autèntics, els metges filòsofs, que s'assemblen als déus. Ja al segle xx, Tomàs Carreras Artau fa servir aquesta expressió en el títol del seu llibre Estudios sobre médicos-filósofos españoles del siglo xix. I, finalment, Alexandre Sanvisens, professor agregat de pedagogia social i catedràtic del Departament de Teoria i Història de l'Educació de la Universitat de Barcelona, va introduir aquesta línia d'investigació des del vessant educatiu.
Ja en el Corpus Hipocraticum trobem extrapolacions discursives que tracten aspectes psicosocials dels diferents grups de població. I la medicina renaixentista continuarà amb aquesta dinàmica, i situarà el metge en la categoria de uomo universale. Huarte de San Juan, François Rabelais, o l'extensa llista de representants de la medicina pediàtrica dels segles xv i xvi són exemples ben significatius d'aquest trànsit que duen a terme els metges filòsofs del renaixement de la medicina a la filosofia natural i a les consideracions de caràcter psicosocial.
Aquesta línia es mantindrà fins a l'època contemporània, que s'inicia amb la publicació de l'experiència educativa del ja anomenat Jean-Marc-Gaspard Itard. La incorporació dels metges al món de l'educació durant l'època contemporània es produeix per la via de l'higienisme, per la de l'experimentació psicofisiològica, i, més tard, per la de la psiquiatria infantil i la psicoanàlisi. L'estudi dels metges filòsofs i dels metges pedagogs l'han dut a terme historiadors eminents de la medicina, la filosofia i la pedagogia, com el metge Pedro Laín Entralgo, el filòsof Tomàs Carreras Artau o el pedagog Alexandre Sanvisens.

2.1.L'aportació dels metges a l'educació de la societat

Fins al segle xix, la tradició medicofilosòfica havia centrat els seus interessos prioritàriament en entorns relacionats amb la filosofia natural, la higiene social i l'educació per a la salut. Però durant la segona meitat del vuit-cents, la medicina descobreix àmbits nous de reflexió i d'intervenció, tot coincidint amb l'emergència del paradigma biologista, que revoluciona la investigació científica sota el referent del positivisme. La medicina, amb Claude Bernard, inicia la cursa del nou cientifisme, al qual s'afegiran tant les ciències naturals com les ciències socials, i també la pedagogia.
Un d'aquests àmbits nous de reflexió i d'intervenció serà la psicologia experimental i la pedagogia científica. En la nova educació de començament del segle xx trobem personalitats procedents del camp de la medicina, com Ovide Decroly, Maria Montessori o Édouard Claparède. Aquests metges pedagogs van tenir un paper important en els processos que durant aquests anys pretenien fer de la pedagogia la ciència de l'educació.
Claparède, descriptor de l'anomenada educació funcional, és autor d'un llibre multieditat, referent durant molts anys del saber paidològic, titulat Psychologie de l'enfant et pédagogie expérimentale ('Psicologia de l'infant i pedagogia experimental', Ginebra, 1904), en el qual ofereix un panorama molt encertat de la innovació científica del moment amb relació a l'estudi, la protecció, l'educació, la salut i l'orientació de la infantesa.
D'altra banda, i en l'ideal regeneracionista del període, els metges s'afegeixen a la preocupació de sociòlegs, juristes i pedagogs per la situació dels sectors marginats de la societat, i participen a definir i concretar una pedagogia correccional autèntica. Amb relació a aquest ideal regeneracionista, el desenvolupament de la higiene pública, privada, escolar, mental, etc. experimenta un eixamplament de l'higienisme tradicional, i una sistematització dels reptes nous que la nova situació sociocultural demana.

2.2.Àmbits de reflexió i intervenció medicoeducativa

Aquest protagonisme de la medicina i la psicologia en la societat occidental contemporània impregna tots els àmbits socials de la ciència, la cultura, l'art, i, naturalment, també de l'educació. Aquesta presència i aquest protagonisme s'identifiquen com a processos de medicalització i psicologització de la societat i la cultura. Quan parlem de medicalització fem referència a processos pels quals problemes o qüestions que no tenen a veure amb la medicina reben un tractament o una explicació procedent de l'àmbit mèdic. I si es tracta de psicologització, parlem de processos no específicament psicològics però que s'expliquen des del punt de vista de la psicologia. Pel mateix camí s'han format conceptes com pedagogització, politització, sacralització, etc.
La crítica social i cultural considera perjudicials aquests processos, encara que no sempre és així. Es poden considerar positius quan recuperen per a la medicina, la psicologia o la pedagogia elements del seu àmbit gestionats o tractats des d'un àmbit científic o cultural diferent. Un exemple de l'entorn mèdic: la recuperació de la condició de malalts dels esperitats o endimoniats. El cas contrari, el que considera que aquests processos són negatius, és més habitual. Alguns exemples en aquest sentit són la consideració que l'educació pot resoldre tot tipus de problemes socials (pedagogització), que determinades orientacions sexuals són una malaltia (medicalització) o que el rendiment escolar està directament relacionat amb la caracterologia de l'alumne (psicologització).
Les connotacions d'aquesta mena de processos es poden observar a simple vista, ja que arriben a introduir vocabulari específic propi en el llenguatge quotidià, influeixen en el consum de productes determinats, augmenten el prestigi social dels seus professionals, i generen poder econòmic i polític.
La presència d'aquests processos al llarg de la història recent dificulta el nostre intent d'acotar els àmbits de reflexió i intervenció medicoeducativa. Tampoc no sembla clara la improcedència de tots els seus efectes socials en uns moments en què els seus punts de vista tenen una acceptació social espontània o imposada.
No entrarem en els interessants debats sobre les implicacions socials, polítiques, econòmiques o eticofilosòfiques que hi ha oberts sobre la medicalització i la psicologització de la societat. Ens limitarem a definir els àmbits de concurrència del metge (posteriorment també del psicòleg) amb el pedagog, relacionats amb l'educació, tot donant prioritat a entorns amb implicacions socioeducatives clares, com l'educació per a la salut, la protecció dels infants o la correcció de la delinqüència infantil, ja que aquests espais tenen una presència important en la història de l'educació social contemporània.
2.2.1.L'educació per a la salut
La salut del cos i de l'ànima ha estat un objectiu permanent de la professió mèdica des de sempre, i les orientacions per a una vida saludable i per a la prevenció de les malalties apareix en els tractats mèdics des dels temps d'Hipòcrates. Aquestes orientacions també han format part dels discursos pedagògics des del món clàssic fins avui, ja que la higiene ha estat motiu de preocupació tant de metges com de pedagogs, i el seu estudi ha estat matèria comuna tant a les facultats de medicina com a les escoles normals del magisteri des del segle xix.
1900. Un grup de trinxeraires madrilenys abans i després de passar pel campament de desinfecció. Imatges tretes de la revista Boletín de la Institución Libre de Enseñanza (IIª Época), 56, desembre de 2004, p. 65.
1900. Un grup de trinxeraires madrilenys abans i després de passar pel campament de desinfecció.
Imatges tretes de la revista Boletín de la Institución Libre de Enseñanza (IIª Época), 56, desembre de 2004, p. 65.
La higiene va ser una de les preocupacions principals del moviment regeneracionista, que va aconseguir que els estats intervinguessin en temes que avui anomenaríem de salut pública, tot coincidint amb la Revolució Industrial. L'higienisme, tradicionalment centrat en temes relacionats amb la salut del cos, durant el segle xx amplia el seu discurs amb els aspectes socials i psíquics. Així parlem d'higiene pública i privada, i d'higiene mental.
L'educació per a la salut, amb aquest nom, es fa present dins del moviment higienista des dels inicis del passat segle xx, i la seva institucionalització universitària comença als Estats Units durant la dècada de 1920. El 1948, la fundació de l'Organització Mundial per a la Salut (OMS) obre les portes a tot un seguit d'iniciatives i programes nacionals i internacionals que es consoliden amb l'organització de les conferències internacionals per a la promoció de la salut, que es reuneixen des de l'any 1986.
L'educació per a la salut, en el seu vessant més sociològic, té una temàtica rica i diversa que engloba àrees d'ampli espectre relacionades amb la prevenció, els tractaments i la rehabilitació. D'altra banda, l'educació per a la salut comparteix espai amb disciplines noves que emergeixen o amb d'altres, ja institucionalitzades, que es fan més presents dins l'ampli concert internacional que advoca per la protecció a la infància:

  • especialitats mèdiques: la puericultura, la pediatria, la psiquiatria infantil;

  • especialitats pedagògiques: la psicopedagogia, la pedagogia social;

  • especialitats psicològiques: la psicologia evolutiva, la psicoanàlisi;

  • especialitats transdisciplinàries: l'eugenèsia, la frenologia, la paidologia.

2.2.2.La protecció dels infants
Podem considerar el discurs que parla de la protecció a la infància com una de les conseqüències de la implantació del model d'estat social assistencial a final del segle xix; un model hereu de l'estat liberal tutelar i excloent. Les mesures iniciades per Bismarck que van culminar en la Constitució de Weimar de 1919, assenyalaven el camí als estats que consideraven necessari incloure dins les seves constitucions un model de benestar social, que es consolida després de la Segona Guerra Mundial.
Un dels pilars sobre el qual es fonamenta l'estat burgès de final del segle xix és l'higienisme. De manera que, quan el moviment higienista crida l'atenció sobre la baixa natalitat que reflecteixen els estudis demogràfics, les polítiques socials de contingut sanitari s'orienten a lluitar contra la mortalitat infantil, i, per extensió, a protegir aquest sector de la societat. La història de la infància i la bibliografia paidològica del període situen a l'entresegle (xix-xx) l'inici de la consideració de la protecció de la infància com a responsabilitat de l'estat.
Citació

Queden subjectes a la protecció que aquesta llei determina els nens menors de deu anys. La protecció comprèn la salut física i moral del nens, la vigilància dels quals ha estat lliurada a la lactància mercenària o estiguin en cases bressol, escoles, tallers, asils... i tot allò que directament o indirectament pugui referir-se a la vida dels nens durant aquest període.

Art. 1. de la Llei de protecció a la infància, 12 d'agost de 1904 (Gaceta –BOE– del 17 d'agost).

El marc per a dur a la pràctica les polítiques de protecció a la infància, considerat suficient a començament del segle xx, coincideix en les diferents legislacions europees sobre protecció, i reflecteix els acords que es prenen en els congressos internacionals de protecció a la infància que es fan durant aquest període (Estocolm, 1885; Anvers, 1890; Roma, 1894; Brussel·les, 1913; Madrid, 1925, etc.).
La concreció del marc de la protecció a la infància es descrivia en la legislació espanyola amb els deu punts següents:
1. La protecció i l'empara a la dona embarassada.
2. La reglamentació i control de la lactància mercenària.
3. La inspecció de les cases bressol, escoles, tallers, espectacles i tots els centres que alberguin, recullin o exhibeixin nens i nenes de manera permanent o transitòria.
4. La investigació dels danys, sevícies o explotacions de què puguin ser objecte els nens i nenes, tinguin pares o no en tinguin.
5. La denúncia i la persecució dels delictes contra menors.
6. L'empara dels nens i nenes moralment abandonats, recollint-los de la via pública i proporcionant-los educació i protecció.
7. La correcció paterna dels joves rebels, incorregibles o delinqüents.
8. La cura i l'educació i instrucció dels anormals.
9. La vigilància del compliment de les lleis protectores vigents.
10. L'estudi constant de les reformes que hagin de proposar-se en la legislació en favor dels nens, com també la creació d'una lliga internacional de protecció a la infància.
Dins l'àmbit del corrent regeneracionista i pacifista d'entreguerres, cal fer esment també de la promulgació de la primera Declaració dels Drets de l'Infant (Ginebra, 1923) com a Carta Magna de la Unió Internacional de Protecció de la Infància dins la Societat de Nacions. La presència de metges, psicòlegs i pedagogs, juntament amb juristes i sociòlegs, conformen el potencial humà present en les infraestructures, sempre deficitàries, dels sistemes de protecció fins avui.
2.2.3.La prevenció i la correcció de la delinqüència infantil
Com a sector important de la protecció a la infància hem esmentat la qüestió sagnant de la delinqüència infantil, un àmbit jurídic amb connotacions socials importants, en què la reflexió i la intervenció medicoeducativa es fa palesa de manera ben visible tant als Estats Units com a Europa.
Les virtuts i defectes de la història d'aquest àmbit interdisciplinari –que segueix el camí obert per juristes, metges i pedagogs per a gestionar els aspectes legals de la conflictivitat social dels menors delinqüents– han relegat la seva investigació historicoeducativa a zones poc transitades de la història de la pedagogia.
La paidologia contribuirà a treure a la llum la penosa situació dels infants i joves delinqüents oblidats a les presons. La situació a Espanya era particularment greu perquè els tribunals per a infants es van implantar tard (1918) respecte als Estats Units (1899) i altres països europeus, on les doctrines correccionalistes havien aconseguit una localització nova per a l'infant delinqüent. Efectivament, aquests infants deixaven de ser considerats culpables mereixedors de càstig, i obtenien la consideració de desemparats, amb dret a la tutela de la societat, i a una atenció especial i especialitzada en el triple vessant judicial, mèdic i pedagògic.
Citació

El psicòleg Henri Joly és autor d'un llibre titulat Au delà des Pyrenées, en què escriu després d'una visita a la presó de Sevilla:

"De esta prisión será mejor que nada diga. Ni lechos en que reposar, ni herramientas para el trabajo; allí reina una promiscuidad y un amontonamiento de lo más ocioso y sucio. Más que todo lo restante, el departamento en que diez y ocho niños y adolescentes permanecen abandonados a sus propios instintos parte el corazón y subleva los sentidos".

Citat per F. Jiménez Moya (1904). La reforma penitenciaria y los jóvenes delincuentes. Revista Contemporánea, CXXIX, 155-161.

A Occident, el model psicopedagògic o medicopedagògic ha estat predominant en la reeducació de menors durant gairebé un segle. Ha estat el model que va treure els infants de les presons, els hospicis i altres institucions semblants, i que va obrir camins més enllà dels discursos tradicionalistes caducs o dels entusiasmes irracionals del llavors nou discurs emergent del determinisme biològic.
Metges, psicòlegs i pedagogs van participar en l'organització de moviments aïllats, inspirats per un sentiment caritatiu assistencial amb un component correccionalista important. Durant la segona meitat del segle xix es detecten a Europa organitzacions d'aquesta mena –anteriors a l'establiment dels tribunals per a infants–, que se centraven en l'atenció social i psicopedagògica de trinxeraires, adolescents i joves delinqüents o lliberts, per a aconseguir que es reinserissin en la societat. Amb la institucionalització de la justícia de menors, el nombre d'aquest tipus d'organitzacions creix notablement; és el cas de Save the Children (Londres), el Protectorado del Niño Delincuente (Madrid), o les Cases de Família (Barcelona), entre molts d'altres.
Podem concloure que la pedagogia correccionalista, amb la intervenció de juristes, metges, psicòlegs i educadors, acabarà obrint a la infància vies alternatives als atzucacs on anava a parar irremeiablement des d'antic o a l'opció beneficoassistencial o a la juridicopenal.

3.L'eclosió del paradigma biologista i l'educació del segle XIX

Els factors que van fer possible que la psicologia filosòfica derivés cap a una psicologia experimental estan relacionats amb la generalització dels corrents biologistes, implicats en la creació d'instruments teòrics i materials nous que van provocar un desenvolupament espectacular de ciències naturals com la física, la química o la fisiologia. La visió materialista, d'una banda, i l'evolucionista, de l'altra, juntament amb les explicacions d'aquest biologisme generalitzat que semblava voler fonamentar la nova visió de la ciència, van trobar en el positivisme d'August Comte el millor aliat.
Efectivament, l'experimentació biològica unida a les teories positivistes comtianes van conformar una simbiosi molt potent que va marcar les pautes d'un mètode científic nou. Un mètode que, de manera certament espectacular, havia d'impregnar no solament els plantejaments epistemològics de les ciències naturals, sinó també els de les ciències socials i humanístiques. Dins d'aquest marc, els metges fisiòlegs d'Alemanya, el Regne Unit i Rússia, principalment, descriuran una nova psicologia científica i experimental a la darreria del segle xix.
El paradigma biologista va influir també en la pedagogia i en la sociologia. Però la ciència de referència va ser la medicina, sens dubte la més ben situada per a protagonitzar el procés de canvi cap a posicionaments positivistes en la seva definició dels termes del nou mètode científic. Les proclames de Claude Bernard a favor d'una medicina científica van ser la pauta per a projectes semblants en el camp de la pedagogia, la psicologia, la sociologia i altres ciències tant naturals com socials.

3.1.Biologia, pedagogia i qüestió social

Si la medicina marcava la pauta per a un desenvolupament generalitzat de les ciències biològiques, la sociologia científica emergent dissenyava estils nous a l'hora de tractar la qüestió social. Però la biologia i la sociologia no van arribar a fonamentar edificis separats a l'Europa contemporània. Ja en un primer moment la interconnexió teòrica desvetllava paral·lelismes entre les formes biològiques i les socials, que, amb el temps, van influir en més d'un teòric de l'educació social.
Biologia i sociologia tenen també una presència més o menys explícita en els intents per a trobar una explicació al degeneracionisme i la deficiència psíquica des de l'antropologia física d'orientació positivista. Aquest corrent obtindrà un gran protagonisme durant la segona meitat del segle xix en el diagnòstic i tractament de les conductes antisocials i la criminalitat. En aquest sentit, Cesare Lombroso i Max Nordau van exercir una gran influència en la literatura jurídica, psicopatològica, sociològica i educativa fins ben entrat el segle xx.
La reflexió biosociològica es fa present també en les teories correccionalistes, en les quals imprimeix el referent biologista. La tradició correccionalista havia tingut al llarg de la història representants insignes que s'havien mostrat contraris al càstig i propugnaven alternatives reeducadores o correccionalistes per a redimir els convictes. Però seran els juristes de final del segle xix els que sistematitzaran una teoria correccional i dissenyaran unes estratègies ben definides per a aplicar la pena als subjectes infractors de la llei.
Un dels fruits de la consolidació del correccionalisme va ser l'acceptació generalitzada de la necessitat d'una justícia especial per als menors. I una de les seves manifestacions més visibles va ser la institucionalització a Europa i Amèrica dels tribunals per a infants.
Entre els agents d'aquesta sistematització del correccionalisme destaca la figura de K. D. A. Röder, un krausista alemany que proposava la tutela del delinqüent per la societat, per tal de recuperar-lo per a la vida social. Les obres de Röder van ser introduïdes a Espanya per Francisco Giner de los Ríos, jurista correccionalista i pedagog, fundador de la Institució Lliure d'Ensenyament i autor d'un text important per al tema que aquí es tracta, titulat La pedagogía correccional o patologica (1900). En aquesta obra, Giner dóna una visió panoràmica del correccionalisme i analitza des de la filosofia i el dret els conceptes de normalitat i anormalitat, fixant els termes en els quals s'havien d'establir les relacions entre medicina i pedagogia, i oferint pautes per a formar professors especialistes en aquest entorn.
Juntament amb Giner de los Ríos, el correccionalisme espanyol té figures destacades com Concepción Arenal, Pedro Dorado Montero o Rafael Salillas, tots amb implicacions clares en l'educació social. La dimensió internacional d'aquests autors no permet, però, establir un fil conductor entre les seves obres. Així, el correccionalisme espanyol es pot considerar un corrent eclèctic en conjunt, conformat per individualitats brillants, que no va aconseguir vèncer els obstacles que impedien a començament del segle xx afrontar les transformacions que requeria el sector de la infància delinqüent, pel que fa a la prevenció, la correcció i els canvis institucionals.
Rafael Salillas
Rafael Salillas (1855-1923), antropòleg, metge i criminalista, impulsor de l'Escola de Criminologia i de la revista La Nueva Ciencia Jurídica (Antropología y Sociología), va ser partidari de la doctrina correccionalista. En la seva obra La teoría básica (bio-sociología), publicada l'any 1901, tracta sobre la dimensió biosociològica de la ciència i presenta un ampli estudi sobre tipologia social en el marc d'una teoria evolucionista de la societat, basada no tant en el concepte d'organisme, sinó en el d'ordre estructural constructivista, lluny de l'organicisme spencerià.
La implantació del correccionalisme i la seva concreció institucional va generar polèmiques interessants, l'anàlisi de les quals permet establir paral·lelismes suggerents amb les que avui es plantegen davant les noves manifestacions del desarrelament, la marginació o la delinqüència de la infància, l'adolescència i la joventut.

3.2.Predomini del paradigma psicologista en educació

J. F. Herbart ja havia deixat entreveure, abans de l'eclosió del biologisme i el positivisme, les possibilitats d'una psicologia científica en el seu Allgemeine Pädagogik publicat el 1916, i, més clarament, en el llibre Psychologie als Wissenschaft vuit anys més tard. La influència de Herbart es fa palesa en l'obra del Gustav T. Fechner, metge, filòsof, professor a la Universitat de Leipzig i descriptor de les correlacions entre allò físic i allò psíquic. Més tard, Wilhelm Wundt, també sota influència herbartiana, fundarà el seu laboratori de psicologia fisiològica a la mateixa universitat alemanya.
En reflexionar sobre la fisiologia de les sensacions, Wundt s'havia plantejat el paper del psiquisme en la informació que el subjecte produeix a partir de la seva pròpia experiència, i obre la possibilitat de l'experimentació a la psicologia. Aquest procés el podem considerar revolucionari en la història del pensament psicològic, ja que, a mesura que el segle xix avança, una ciència com la psicologia –tradicionalment centrada en l'especulació filosòfica– inicia amb gran celeritat el camí llarg i complex de l'experimentació a Europa i els Estats Units, principalment.
Simultàniament a aquestes iniciatives alemanyes, al Regne Unit la reflexió naturalista contribuïa a expandir el biologisme amb les teories evolucionistes de Charles Darwin i amb les disquisicions dels fisionomistes, que intentaven determinar les localitzacions cerebrals de la ment. En aquest context destaca la figura d'Alexander Bain, filòsof i pedagog escocès, reconegut com l'artífex intel·lectual del pas de la psicologia introspectiva a la psicofisiologia experimental en el marc de la psicologia anglesa. Bain també és l'autor del primer manual d'orientació positivista, que considera la pedagogia com a ciència de l'educació (Education as a Science, Londres, 1872).
Per acabar, en aquesta breu narració dels inicis i evolució del nou paradigma psicologista, no podem oblidar l'experimentació dels psicofisiòlegs objectivistes russos. Entre d'altres cal esmentar Vladimir Bekhterev, fundador el 1885 de laboratoris de psicologia experimental a Kazan i Sant Petersburg. Més endavant apareixen les primeres clíniques psicològiques als Estats Units. I respecte a Espanya, destaquen en aquest sentit les incursions de Santiago Ramón y Cajal en el camp de la psicologia fisiològica, la psicologia evolutiva o la psicologia social.
Ja durant l'entresegle, l'arbre de la nova psicologia científica s'havia ramificat fins a extrems inversemblants: psicofisiòlegs, conductistes, gestaltistes, psicòlegs socials i psicoanalistes, entre d'altres, van abocar la psicologia a una crisi de creixement que es feia present en diferents àmbits de la vida social; es va iniciar un procés de psicologització que perdurarà amb diferents graus d'intensitat fins avui.
Un dels efectes d'aquesta situació va ser una psicologització creixent de l'educació. Efectivament, la presència i el protagonisme de la psicologia a les escoles, a les institucions d'educació especial i als centres de reeducació fins ben entrat el segle xx, va afavorir la fonamentació d'especialitats psicològiques, que s'identificaven com a psicologia de l'educació, psicologia escolar o psicologia pedagògica, i dificultaven la institucionalització d'especialitats pedagògiques com la psicopedagogia o la pedagogia social.

3.3.Els inicis del discurs socioeducatiu contemporani

Una manera de calibrar la influència del pensament mèdic i psicològic en el camp de l'educació social es dedueix de l'anàlisi dels seus orígens. En la tradició socioeducativa trobem personatges, teoritzacions i actuacions identificables des dels temps més llunyans de la nostra civilització, però la seva sistematització i institucionalització universitària posterior és un fenomen contemporani. Aquesta sistematització o ordenació discursiva té un origen divers, i la mirada medicopsicològica té intensitats diferents depenent de l'àmbit de referència en cada cas.
Així, la gènesi del discurs socioeducatiu contemporani es descriu de maneres diferents depenent també de l'elecció de referents (fundadors, models, discursos, països, etc.) pels quals opten els cada vegada més nombrosos historiadors de l'educació social. Hi ha una certa unanimitat, però, en el moment de concretar les circumstàncies històriques, polítiques, culturals, socials i econòmiques, que van impulsar el naixement de la pedagogia social com a discurs teòric, i el de l'educació social com la seva materialització pràctica i institucional. Aquestes circumstàncies es poden resumir amb els enunciats següents:

  • desenvolupament industrial,

  • efectes dels conflictes bèl·lics,

  • protagonisme de la infància,

  • renovació pedagògica,

  • pedagogisme polític,

  • discursos higienistes i regeneracionistes.

Respecte a l'entorn teòric que acull o impulsa el naixement de la pedagogia social, haurem de convenir que no és unitari. Efectivament, les arrels pedagògiques, polítiques, sociològiques, psicològiques, mèdiques, jurídiques o eticofilosòfiques, entre d'altres, aporten elements cabdals per a la primera fonamentació del discurs socioeducatiu anterior a la institucionalització universitària.
I pel que fa als protagonistes, cal tenir present en primer lloc que, en molts casos, els autors o els països de referència poden mediatitzar els fonaments teòrics inicials d'aquesta disciplina. D'altra banda, no podem oblidar la rica tradició socioeducativa anterior a aquests inicis de la pedagogia social contemporània. D'aquest període anterior, brilla la figura i l'obra d'un autèntic precursor, Enrico Pestalozzi, pedagog suís, reformador social i fundador d'institucions educatives destinades a acollir, educar i inserir en la societat infants marginats. Pestalozzi, al contrari que Rousseau, integrava en la seva concepció de l'educació tant la dimensió social com la individual.
Però el primer tractat de pedagogia social amb aquest nom (Sozialpädagogik) el va escriure Paul Natorp, pedagog alemany i defensor d'un sociologisme pedagògic que defineix a partir de l'idealisme neokantià, ben present a la Universitat de Marburg. Per a Natorp, l'individu és una abstracció, i centrar l'educació en l'individu comporta perjudicis socials. Contra la concepció individualista de l'educació de Locke i Rousseau, Natorp lliga l'educació a la comunitat, com a dipositària del llenguatge i la visió del món, i com a raó necessària per a una educació integral de la persona.
Contemporani de Natorp, a França destaca la figura d'Émile Durkheim, filòsof i sociòleg, defensor i descriptor de l'autonomia de la ciència sociològica d'orientació positivista, al marge de l'organicisme biologista i al marge també de contaminacions psicologistes. Durkheim va dedicar una part important de la seva obra i de la seva dedicació professional a l'educació. Així, observa una diferència fonamental entre la pedagogia, definida com a reflexió sobre l'educació, i la ciència de l'educació, que no pot trobar el seu estatus científic fora de la sociologia, en la qual cosa coincideix amb Natorp. Però, a diferència d'aquest, Durkheim concedeix a la psicologia la possibilitat de tenir un paper útil a l'hora de constituir les metodologies educatives.
Aquesta taula, que amplia i complementa una proposta de Lorenzo Luzuriaga (Pedagogía Social y Política (1993, p. 44). Madrid: CEPE), aporta informació sobre la preponderància d'Alemanya en la construcció del discurs socioeducatiu.
Taula 1.Tendències del pensament socioeducatiu durant l'entresegle XIX-XX
Tendències
Autors
Obres de referència
País
Idealista
Paul Natorp
Sozialpädagogik ('Pedagogia Social', 1898)
Alemanya
Naturalista
Paul Bergemann
Pedagogia Social sobre la base cientificoexperimental (1909)
Alemanya
Historicista
Otto Willmann
Didaktik als Bildungslehre nach ihren Beziehungen zur Sozialforschung und zur Geschichte der Bildung ('Didàctica com a teoria de la formació en les seves relacions amb la investigació social i amb la història de l'educació', 1889)
Alemanya
Nacionalista
Ernst Krieck
Esbós de la ciència de l'educació (1919)
Alemanya
Sociològica
Émile Durkheim
Éducation et sociologie ('Educació i Sociologia', 1922)
França
Política
John Dewey
Democracy and Education ('Democràcia i Educació', 1916)
Estats Units

4.El segle XX i l'emergència de l'educació social com a disciplina i com a professió

Les diferents propostes de sistematització disciplinar de l'educació social, la seva institucionalització universitària com a especialitat pedagògica i el reconeixement social de l'estatus professional de l'educador especialitzat són fets que cal situar al segle xx, i, principalment, a la segona meitat. Efectivament, si ens fixem en els autors de referència, citats com a iniciadors d'estudis sistemàtics sobre pedagogia social a final del segle xix i començament del xx, ens adonarem que gairebé tots van elaborar propostes de caràcter doctrinal, teòric. La pedagogia social dels grans tractats de l'entresegle amb prou feines reflectia la realitat del treball i l'educació socials que ja es duien a terme en la pràctica.
I és que, com explica bé Ricardo Nassif, l'educació és una necessitat social, però també una necessitat biològica. Aquesta evidència fa comprensible el desordre epistemològic de la pedagogia i la psicologia davant el canvi paradigmàtic en la ciència del segle xix, que va obrir les portes de la teoria i la pràctica educatives a metges, psicòlegs, juristes i sociòlegs, els quals es movien en espais fronterers de la pedagogia social.
Aquest escenari conté l'explicació de les fluctuacions de la pedagogia social com a disciplina universitària. A Espanya, la presència de la pedagogia social en els plans d'estudis d'escoles normals i facultats de pedagogia, cedeix el lloc a una assignatura nova, la sociologia de l'educació, a final de la dècada de 1960. El canvi significarà una reordenació terminològica més que no pas una reorientació científica. De manera que, davant la inoperància de la formació universitària, des de diverses instàncies s'impulsen institucions no universitàries que constitueixen l'avantguarda de la formació d'educadors especialitzats fins a la institucionalització de l'educació social com a especialitat universitària.

4.1.Entre la psicologització i la sociologització

De les reflexions contingudes en els apartats anteriors podem definir quatre períodes en l'evolució de la teoria i la pràctica socioeducativa contemporània. Aquests quatre moments marquen un procés que va de la psicologització a la sociologització de l'educació, i del predomini de la moralització a l'equilibri entre moralització i socialització. Les referències al segle xix es justifiquen en aquest apartat perquè, com és obvi, la continuïtat o discontinuïtat dels esdeveniments en història no s'ha d'acomodar necessàriament en les divisions cronològiques.

  • El primer moment o període ocupa la primera meitat del segle xix; i es caracteritza per la continuïtat dels discursos i les pràctiques beneficoassistencials de la Il·lustració, i per una presència gradual de metges higienistes i frenopatòlegs que col·laboren amb organitzacions religioses. L'objectiu socioeducatiu és moralitzar els infants marginats i desemparats.

  • El segon període es pot situar en la segona meitat del segle xix, i coincideix amb l'eclosió del positivisme, el predomini del paradigma biologista, i la consolidació inicial de la nova psicologia fisiològica. Aquests factors afavoreixen processos de medicalització i de pedagogització en el tractament de l'anormalitat infantil. Metges i pedagogs es disputen el protagonisme, principalment en entorns relacionats amb la protecció i la correcció de la marginació i la delinqüència infantojuvenil, als centres pioners de la pedagogia terapèutica, i als laboratoris d'experimentació psicofisiològica i psicopedagògica. S'amplien els objectius socioeducatius, que, a més de moralitzar, volen prevenir i reinserir.

  • El tercer període, que omple aproximadament el primer terç del segle xx, segueix dinàmiques semblants a les de la centúria anterior pel que fa a objectius socioeducatius, però amb la inclusió, com a mínim, de tres factors nous amb presència significativa tant a Europa com als Estats Units: la consolidació, expansió i ramificació de la nova ciència psicològica (amb el consegüent procés de psicologització sociocultural); l'expansió de moviments de renovació pedagògica amb una orientació medicopedagògica o psicopedagògica, i la construcció d'una ciència sociològica de base positivista amb lligams clars amb la biologia i el dret. Tots aquests factors tenen una incidència significativa en el desenvolupament de la pedagogia social del període, i ocupen un lloc preferent en el nou entorn científic de la paidologia.

  • El quart període recull l'esdevenir de la pedagogia social i la seva concreció socioeducativa des de la postguerra fins a la institucionalització universitària de l'especialitat. Les característiques més destacables d'aquest període tan interessant són dues: d'una banda, l'esforç de la sociologia de l'educació per a definir l'adjectiu social com a element organitzador d'allò que hauria de ser l'educació social, juntament amb la concreció dels models de referència i de les metodologies d'intervenció dels educadors especialitzats; i de l'altra, la superació del desordre epistemològic d'etapes anteriors, gràcies a la reordenació del sector. Aquesta reordenació obeeix a la síntesi d'un consens que es va produint a partir de la institucionalització progressiva de les disciplines en litigi, i a partir també d'una definició més acurada dels espais d'intervenció dels diferents sectors professionals.

4.2.La visió mèdica i psicològica en la construcció del discurs socioeducatiu

Arriba el moment d'acabar aquest recorregut, i la pregunta és: què queda avui de la mirada mèdica i psicològica en l'educació social del segle xxi?
La resposta la trobem, implícitament, ja en Pestalozzi, potser el pedagog més influent en la història de l'educació social contemporània. Enfront dels que defensen la disjuntiva entre la preponderància d'una educació individual, psicologista i moralitzadora, o la d'una educació social, comunitària i socialitzadora, el pedagog suís proposa una educació humanista integral. Hermann Nohl, al seu torn, creu que la superació del dilema entre educació individual i educació social passa per la síntesi que conté el concepte d'educació popular. També Dewey és partidari de concepcions integradores dels dos extrems.
Les concepcions restrictives no s'acomoden a la síntesi humanista integradora, tant si es fan des de la psicopedagogia com des de la pedagogia social. La primera no pot deslliurar-se dels ingredients socials del seu discurs, ni la segona pot deixar de considerar el component individual que té. D'altra banda, les millors taxonomies dels àmbits i funcions dels professionals de l'educació social també recullen aquesta visió integradora.
La mirada mèdica i psicològica a la història de l'educació social descobreix documents i monuments d'indubtable utilitat a l'hora de construir el discurs socioeducatiu. Juntament amb alguns excessos provocats pels processos de medicalització o psicologització, hem pogut veure com apareixen aportacions discursives molt interessants des del camp de la medicina o de la psicologia, adoptades per responsables de la pedagogia social en cada època. Així ho demostra la llista dels cinc models d'educació social amb més projecció, proposats per Paciano Fermoso (1994) en el seu llibre titulat Pedagogía Social: Fundamentación científica, publicat per l'editorial barcelonina Herder. Aquests cinc models són: el model psicoanalític, el model conductista, el model comunista, el model crític i emancipatori i el model estructuralista; com a mínim, dos d'aquests models mostren una base de procedència medicopsicològica.
Els excessos de la medicalització i la psicologització no poden amagar tampoc la tasca abnegada o les bones pràctiques protagonitzades per metges i psicòlegs, homes i dones conscients de la importància de l'educació que van dedicar els seus coneixements i la seva professionalitat al servei de la naixent educació social.

Resum

La mirada mèdica i psicològica a la història de l'educació social descobreix una sèrie de punts de gran interès:

  • Hi ha una presència mèdica i psicològica important durant llargs períodes de la història, i una dimensió interdisciplinària entre el pensament pedagògic i el medicopsicològic, els quals han contribuït a fonamentar el discurs sociopedagògic fins avui.

  • Aquest pensament mèdic i psicològic ha arribat a conformar un dels paradigmes interpretatius de l'Occident contemporani. No obstant això, els processos de medicalització i psicologització han condicionat el pensament, els instruments d'anàlisi, i els models d'intervenció i control de l'entorn socioeducatiu.

  • L'aportació dels metges a l'educació de la societat s'estudia des de l'antropologia mèdica i des de la tradició dels metges filòsofs, tot observant alguns dels seus àmbits específics, com l'educació per a la salut, la protecció dels infants o la correcció de la delinqüència infantil.

  • El paradigma biologista va predominar durant bona part dels segles xix i xx, i va permetre sistematitzar i integrar les reflexions procedents de metges i psicòlegs en les teoritzacions i les pràctiques de l'educació social.

  • La narració i l'anàlisi de l'emergència de l'educació social com a disciplina i com a professió durant el segle xx dóna compte dels diferents models d'intervenció, els àmbits d'actuació professional i les especialitats que s'han anat generant en un model integrador d'educació social que té en compte tant els aspectes individuals com socials del subjecte.

Bibliografia

Aichhorn, A. (1956). . S. Freud (Prol). Madrid / Buenos Aires: Martínez de Murguía.
Llibre interessant sobre l'educació de joves marginats des d'una perspectiva psicoanalítica. El pròleg aporta informació rellevant sobre la relació entre la psicoanàlisi i l'educació.
Álvarez-Uría, F. i Varela, J. (1986). . Madrid: Libertarias.
Un bon text per a reflexionar sobre conceptes com la medicalització i la psicologització, o sobre els seus codis d'interpretació.
Bazzi, F. (1974). Saggio di ricerca interdisciplinare: Medicina e Pedagogia (da Platone alla Montessori). , 2-4, 100-109.
Article pioner en l'establiment de les relacions interdisciplinàries de caràcter medicopedagògic. Interessant per a trobar referències sobre metges pedagogs.
Fabre, M. (1997). Docteur Itard, héros controversé de l'educabilité. , XXX, 1, 35-42.
A partir de l'experiència d'Itard amb el nen salvatge de l'Avairon, l'article aporta elements nous per al debat sobre les possibilitats i l'abast de l'educació especial i especialitzada.
Geremek, B. (1986). . Madrid: Alianza.
Llibre ben documentat per a l'estudi de l'evolució del concepte de pobresa i de les reaccions de la societat davant d'aquest fenomen endèmic.
López Piñero, J. M. (1973). (3a. ed). Barcelona: Ariel.
Una bona síntesi per a iniciar l'estudi de les connotacions socials de la medicina al llarg de la història.
Millot, C. (1982). . Barcelona: Paidós.
Interessant per a reflexionar sobre la problemàtica que s'estableix entre la pedagogia i la psicoanàlisi.
Moreu, Á. C. (2008). . Barcelona: Publicacions UB.
Recull de referències, reflexions interdisciplinàries, biografies de pedagogs, i una bibliografia medicopedagògica molt extensa.
Santolaria, F. (1997). . Barcelona: Ariel.
Exposició rigorosa i didàcticament interessant de la història de l'educació social a Espanya durant les èpoques moderna i contemporània.