La Junta de Protecció a la Infància de Barcelona 1908-1985

La irrupció de la infància

  • Carles Sánchez-Valverde Visus

PID_00151703
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Índex

Introducció

La irrupció com a subjecte sociològic i històric de la infància, i en conseqüència l'aparició de la intervenció i de l'acció social dirigida cap aquest sector social, és un dels aspectes més nous i interessants de l'escenari finisecular del segle XIX.
La Junta de Protecció a la Infància de Barcelona es va crear el 1908: Què es feia fins a llavors amb relació a l'atenció i protecció de la infància? Per què va ser en aquest moment quan es començà a parlar d'infància i es creà aquesta institució?
Tractarem de posar de manifest i de fer evident com va sorgir, per què ho va fer, i algunes referències a com ha estat l'acció social amb la infància a Catalunya i a Barcelona, mitjançant les referències a aquesta institució, que ens faran de fil conductor; institució, a més, que en la seva vida institucional abasta gairebé tot el segle XX.
Per a tractar de fer aquest recorregut, per a ubicar-lo i ajudar a comprendre'l, farem una ràpida i petita referència a la delimitació del mateix concepte d'infància, com també a les diferents consideracions i a la intervenció social i educativa sobre la infància, que s'han desenvolupat al llarg de la història.
També farem una escenificació del moment de la irrupció concreta de la institució objecte d'estudi, presentant alguns dels elements més significatius, de caràcter econòmic, sociològic, social, educatiu, polític, institucional, etc. de la Barcelona del començament del segle XX, per a poder comprendre la confluència de multitud de factors que s'afegeixen per a coadjuvar l'aparició i consolidació de la Junta.
Aportarem algunes referències al recorregut institucional de la Junta, des de la seva concreció cronològica (amb una anàlisi externa) i des d'una explicació lògica de tota la seva vida institucional (amb una altra anàlisi de caràcter diacrònic).

Objectius

Aquest mòdul us proposa assolir dos tipus d'objectius. Els dos primers són comunicatius, mentre que la resta són d'aprenentatge.

  1. Ubicar temporalment i espacialment l'aparició de les primeres intervencions socials amb la infància.

  2. Inscriure aquest fets en un discurs que pugui explicar la creació de la JPIB i el seu recorregut sociohistòricament.

  3. Explicar els orígens de les intervencions socials amb la infància en el nostre context cultural.

  4. Identificar i operar amb els perfils bàsics que expliquen les juntes de protecció a la infància, ubicant-les en els corrents de l'època: higienisme, correccionalisme, assistencialisme, normalització, etc.

  5. Identificar les claus bàsiques del funcionament institucional de la JPIB.

  6. Adquirir una visió diacrònica de la història de la JPIB, identificant-ne les fases i etapes principals.

1.La irrupció de la infància en la història. El canvi de paradigma social a l'inici del segle fins i tot des que va fer la seva irrupció com a subjecte social al final del segle XX

1.1.Infància i història. Concepte i espai de representació social

Nens i nenes, infants, adolescents..., sempre n'hi ha hagut. Una altra cosa és que la infància fos considerada com a tal en tots els moments històrics. Encara més, fins i tot des que va fer la seva irrupció com a subjecte social al final del segle XIX, s'han succeït diferents representacions compartides entre els adults de cada moment històric.
1.1.1.La invisibilitat del nen en la història
El nen és un dels grans absents de la història. És un convidat de pedra que durant la major part de la història de la humanitat no ha tingut ni nom ni funció. Era invisible. No comptava a efectes socials. En el llarg procés del seu reconeixement i de la seva consideració, la infància ha seguit un ritme parell, com ens recorda habitualment Manuel Castells, a la posició i situació de les dones.
Però abans que la infància es constituís com a espai social de referència va ser necessari que el nen passes per un lent i laboriós procés de reconeixement, des de fer-se present, fet que alguns teòrics, en el món occidental, situen a l'inici iconogràficament en el segle XII.
La infància i les dones
Manuel Castells ens explica com la infància i les dones són uns dels col·lectius més desprotegits, ja que els seus drets han estat entre els últims a ser reconeguts. I ens adverteix dels perills del procés de mundialització que pot acabar fent que no arribin mai a una situació de normalització. (M. Castells, 2001).
Ara bé, encara s'haurien de donar tota una altra sèrie de coadjuvants perquè puguem parlar, no de nens en la història, sinó d'infància i d'història de la infància.
El caràcter polisèmic de la paraula infància introdueix la dificultat per a adoptar un dels seus significats.
1.1.2.La infància com a invent modern
El procés de configuració de l'espai social que engloba la infància en les societats occidentals ha tingut diferents interpretacions.
Hi ha autors que defensen que el significat del terme infància –tal com el coneixem nosaltres– i l'espai social que designa no són més que una invenció moderna i que en altres moments històrics i socioculturals tan sols es podia parlar d'adults en menor escala.
I, des d'una altra línia discursiva, hi ha altres autors que construeixen les teories des de plantejaments històrics psicògens, dintre dels quals el canvi històric no dependria ni de la tecnologia ni de l'economia sinó dels canvis "psicògens" de la personalitat resultants de les interaccions entre pares i fills en generacions successives.
La negació dels condicionaments d'altres tipus que no siguin els derivats de la relació paternofilial sembla més difícil de mantenir. La influència de condicionaments com l'econòmic, el religiós o el cultural (el temps i el lloc històric), que actualment es consideren elements que intervenen ineludiblement a l'hora d'explicar els comportaments i les cultures humanes, agafats individualment o col·lectivament.
Per a nosaltres contínua essent vàlid el plantejament ja clàssic dintre de la historiografia de la pedagogia que es mou en la línia ja avançada d'entendre la infància més com un espai social d'invenció moderna –fruit del model de societat burgesa– que com una fase de creixement individual emmarcada en relacions parentals, i que entén que:

"[...] és a partir del segle XVIII, coincidint amb l'assentament de la societat burgesa, quan es detecta una ocupació social cap a la infància, ocupació que no trobem tan generalitzada fins a aquestes dates."

J. L. Lecercle (1973). Emilio en la historia A J. J. Rousseau. Emilio o de la educación. Barcelona: Fontanella.

1.1.3.La infància en la història
L'origen etimològic de la paraula infància (del llatí in fale) fa referència 'al que no parla correctament'. En castellà, l'inici de l'ús de la paraula infancia, amb el significat 'infantesa', es dóna a mitjan segle XIII.
La definició que ens ofereix el Diccionari Ideològic de la Llengua Espanyola ens parla de la infància com "l'edat del nen fins a set anys".
El seguiment de les fases històriques en la consideració del fet social de la infància es pot fer seguint bàsicament l'esquema aportat per Jordi Cots i Moner (1979), qui a partir d'estudis de Riesman (1971) i Muller (1968) ens proposa una seriació cronològica en quatre fases històriques, prenent com a base estudis demogràfics que s'havien utilitzat a l'hora d'estudiar l'"estatus social" del nen en la societat occidental. Pel que fa a les sèries o franges-període que planteja, aquesta proposta coincideix bàsicament amb les que es poden fer seguint altres tipus d'anàlisis o acostaments, de caràcter més econòmic o sociològic –naixement de l'estat social, etc.– o fins i tot els de contingut psicogen. Molt resumidament, aquestes quatre fases per les quals hauria passat la consideració social de la infància, serien:
1) La primera d'aquestes fases comprendria des del neolític fins a prop del 1750. Pel que fa a l'"estatus social" del nen, aquest viuria en una situació en la qual era tolerat, amb indiferència, com un mal necessari, a l'espera que es fes gran el més ràpidament possible i esdevingués el més semblant possible als grans, per a començar a desenvolupar els rols socials que el grup els havia assignat.
2) La segona fase comprendria des del 1750 fins al 1880. A poc a poc, es perd la imperiositat de fer madurar els nens i ara és més important el seu creixement "correcte" amb la condició que arribin a ser bons productors. L'aparició d'una escala de valors en què la llibertat individual ocupa un espai central també va condicionar aquesta actitud. En aquest període es produeix, a més, el procés de separació entre els espais públics i privats, i la família adquireix un paper fonamental en la transmissió dels valors del sistema.
3) El tercer període és la fase que comprendria des de 1880 a 1930. Aquest període té lloc després de la crisi de mortalitat infantil dels setanta, que es dóna principalment a França i coincideix amb la guerra francoprusiana, i que provocarà en aquest país el naixement de les propostes "higienistes" de recuperació de la natalitat i de lluita contra la mortalitat infantil (control científic dels processos d'alimentació-alletament dels nens, vacunacions, etc.), base dels primers impulsos europeus protectors de la infància. El model social dominant és urbà i consumista, i les necessitats són "d'homes adaptables a una societat canviant". Per a això ja no n'hi ha prou de ser igual que els pares, sinó que cal haver après a acomodar-se als temps canviants (per a això el nen haurà d'adquirir molts coneixements, la qual cosa implicarà el reforçament de l'escola i de la seva funció).
4) En el quart període, que estem vivint des de 1930, socialment la sensació és de desencantament respecte a les capacitats de l'home de ser l'artífex de la seva pròpia vida. Això ha permès una actitud dels adults més democràtica envers els nens, molt menys exigent i més flexible. Recordem, a més, que ara l'escola ha perdut, com abans la va perdre la família, molta de la importància en la funció reproductora del sistema social i dels seus valors enfront dels mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals: ràdio i televisió.
L'aparició i consideració social de la infància com a sector específic seria, doncs, una més de les que l'assentament de l'estat burgès va aportar durant el segle XIX. Aquest procés es produeix en un escenari d'unes dinàmiques demogràfiques de baixa natalitat que provoquen, juntament amb la necessitat d'un espai-mercat "net" (lliure de malalties contagioses), reaccions de contingut sanitariohigienista que posen l'èmfasi en la lluita contra la mortalitat infantil i la renovació moral.
Tot això va ser possible també perquè el procés de construcció d'un espai social públic (enfront de l'espai estamental de l'antic règim) havia possibilitat l'aparició, o la modificació, del contingut que fins aleshores tenien altres espais de caràcter "privat", la família entre ells, que havien fet possible la dedicació i l'atenció als nens d'una manera més generalitzada.
1.1.4.Com opera el significant infància en l'actualitat?
En les societats industrials avançades com la nostra, s'ha produït un procés d'identificació conceptual associat a la plenitud de drets i de responsabilitats. Aquesta accepció té a veure amb la creació d'un espai social explícit carregat de continguts per als períodes d'infància i adolescència dintre de l'espai semàntic inclòs en "la minoria d'edat". Així s'ha arribat a una situació en la qual s'aplica, habitualment, el denominador i adjectiu menor com sinònim de tots ells. I aquest procés d'adjectivació i de substitució del nom per l'adjectiu situacional (el que ineludiblement porta a la consideració d'aquestes persones com una altra cosa diferent del nens) passa, inexplicablement, tant en el llenguatge professional com en el col·loquial.
Segurament aquesta identificació està relacionada a més amb el desenvolupament del procés de construcció epistemològica (relacionat amb l'higienisme), de profundes conseqüències socials, que es dóna des del començament del segle XX, quan s'aporten des de les ciències mèdiques, biològiques i psicològiques els elements per a classificar, categoritzar, etiquetar, etc., la qual cosa possibilitarà una unificació dintre d'un mateix terme i espai conceptual dels conceptes infància-protecció-dependència en la seva relació amb el que es desenvolupa dintre de l'espai de relació familiar.
Això, relacionat amb la construcció del concepte de minoria, serveix perfectament a les necessitats d'intervenció judicial, que els adapta sota la trilogia de malaltia-delinqüència-reforma.
D'altra banda, l'accepció que s'ha acordat internacionalment (en l'article 1 de la Convenció de l'ONU sobre els Drets del Nen), molt en línia amb una accepció de caràcter jurídic, assumeix que quan es parla d'infància ens referim a persones amb aquestes característiques:

"[...] tot ser humà menor de 18 anys, excepte que en virtut d'una llei que li sigui aplicable hagi adquirit la majoria d'edat abans."

Veiem en aquesta delimitació com fa aparició de manera explícita una referència fonamental a la minoria o majoria d'edat, terme d'evocacions molts més socials i jurídiques que personals i que ja hem esmentat anteriorment. La Convenció de 1989 es mouria, tota sencera, en aquesta direcció.

1.2.La Protecció a la Infància com una conseqüència més del triomf del ''model d'estat social-assistencial''. Els continguts ''higienistes'' de la protecció a la infància

1.2.1.El canvi de polítiques socials al final del segle XIX i el protoestat social
A la fi del segle XIX s'atemperen alguns dels pressupostos de l'estat liberal, sense acabar de desaparèixer del tot; però ara ja es presenten més mitigats. No som en la primera meitat del segle XIX, període de confrontació directa, de canvi i consolidació de les bases de l'estat burgès.
En l'àmbit de l'acció social, ja no són tan imperiosament necessàries les actuacions de "tutela i de reclusió" que proposaven alguns teòrics de l'acció política i social de l'estat liberal-burgès, com Bentham, que vinculava la condició de pobre a la condició de treballador, traslladant en part el concepte de perillositat de l'edat moderna de "ganduls, belitres i mal entretinguts" cap a les classes treballadores.
Ens trobem davant d'una primera acomodació de l'estat burgès, que transcorre en el polític de l'estat "mínim liberal" cap a un altre de tipus "social", i que passarà, pel que fa a les polítiques socials, de l'estat tutelar-reclusor que aïlla tot el que no controla i ho redimeix pel treball, cap un tipus d'estat "intervencionista", que exerceix la seva capacitat d'intervenció, sobretot, per mitjà d'institucions i programes especialitzats, essent l'escola la institució central i nuclear bàsica d'aquesta etapa.
I ho farà, sota una orientació triple:

  • D'una banda, tot el moviment higienista, en el doble vessant d'higiene sanitària i social.

  • D'una altra banda, en la direcció que sembla dibuixar-se quan el poder pren consciència que havia d'integrar, per mitjà del pacte social (i amb participació social), algunes de les demandes de protecció i de seguretat social que el proletariat estava reivindicant, per a evitar que aquest acabés morint de fam, i evitant també de passada més convulsions socials.

  • I, en tercer terme, amb l'ús instrumental de l'educació, i de l'escola. Des de la funció que s'hi assigna relacionada amb l'educació moral.

Clavegueram i sanejament moral

"Aigua, clavegueram i sanejament moral" seran els tres eixos de la intervenció en aquest sentit a la Barcelona del final del segle XIX, com ens recordaran H. Capel i M. Tatjer (1991).

I també ens recordaran com "la burgesia, cada vegada més atemorida pel record del sexenni revolucionari i la contemplació de l'ofensiva proletària, es fa cada vegada més conservadora i dissenya un ampli i refinat programa de submissió de les classes populars, alhora que de millora de les seves condicions de vida, amb la condició d'allunyar el perill de la subversió".

1.2.2.Les noves lògiques d'intervenció
Des de la lògica del sistema, ja no serà necessari recórrer, com única mesura, a la reclusió dels diversos col·lectius que s'haurien d'extirpar –expòsits, mares solteres, indigents, dements, nens orfes, malalts, ancians, delinqüents, leprosos, dones de vida dolenta, etc.–, els quals actuarien com a testimoniatges de les diferents patologies socials, sinó que es crearan unes noves institucions que ja no tindran com a objectiu l'ocultació, sinó un primer intent de normalització.
I sobretot des de la funció i l'ús de l'educació (i aquí l'escola actuarà com a institució central). I es començarà a parlar de seguretat i de sanitat dels obrers, de protecció a les mares i a la infància, de tractament d'anormals, d'escolaritat obligatòria, etc.
I entre aquestes actuacions hem d'incloure la mirada que es fa des de polítiques institucionals cap a la infància, espai social que s'està configurant socialment i conceptualment, en part també com a conseqüència del mateix procés de canvi, i la consegüent creació, en el cas espanyol, de les juntes de protecció a la infància al començament del segle XX.
1.2.3.Les propostes higienistes de protecció a la infància
Al final del segle XIX Europa viurà tot un seguit de propostes que significaran la translació a l'espai social de la regulació legal en clau higienista (mèdica i social). El 1872 Anglaterra aprovarà la Infant life protection Act (Llei de protecció de la vida infantil). Però seran sobretot Alemanya, el 1874, i França, també el 1874 amb la Llei Roussel, els referents més clars i els que marcaran la direcció a seguir per a la resta de països. Aquestes dues últimes normes fan una menció especial de la prevenció de la mortalitat infantil i de la regulació de la lactància mercenària.
La Llei Roussel, coneguda també com la llei de vigilància de matrones o dides, va exercir una influència molt important en l'espanyola de protecció a la infància de 1904 (alguns autors, entre ells A. López Núñez –1992, p. 171–, arriben a denominar la llei espanyola de 1904, coneguda com a Llei Tolosa perquè va ser el doctor Tolosa Latour l'inspirador principal, la Llei Roussel, espanyolitzada i millorada). Aprovada el 23 de desembre 1874, establia la vigilància per part de l'autoritat pública de tot nen menor de dos anys i també de la situació de las dides. Vigilància de doble tipus: administrativa i mèdica.

2.La Junta de Protecció a la Infància de Barcelona: claus del seu naixement, del seu funcionament institucional i del seu recorregut històric

La Llei de protecció a la infància va ser aprovada el 1904, i el seu Reglament, el 1908. Ja en els preàmbuls de la Llei s'escenifiquen diàfanament molts dels arguments que hem estat mostrant com a inspiradors de la seva aparició. Entre altres coses, el text del preàmbul de la Llei diu:

"D'alguns anys ençà, i en virtut d'iniciatives que seran sempre títol de glòria per als seus autors, tenen ressò en la nostra legislació les reclamacions, de vegades sorolloses, de les masses obreres, dignes de ser ateses per raons de justícia i de conveniència social. La justícia i la caritat exigeixen també amb imperi que no es desatengui el nen, que és obrer del demà, i la seva mateixa debilitat ha de ser nou estímul perquè a protegir-lo i auxiliar-lo acudeixi l'acció tutelar de l'Estat, coordinada i compenetrada amb l'acció social."

En aquest paràgraf trobem referències al pacte social, que està en la base de l'estat social (donar sortida a reclamacions "sorolloses" de les masses obreres), a la necessitat de conjuminar justícia (concepte social) i caritat (concepte de l'àmbit religiós però instrumentalitzat socialment), i a l'acció protectora-controladora de l'estat.
Només unes línies més endavant trobem l'argument següent:

"El Ministre que subscriu (J. Sánchez Guerra, Ministre de Governació), profundament convençut de la ineficàcia de tota obra que no busqui fonament i empara en les forces vives del país, no aspira a crear nous espais burocràtics, ni a establir una sèrie de preceptes que declarin teòricament en la Gaceta (BOE) la protecció a la infància, sense cap altra realitat pràctica. Cerca, i per a això requereix el savi concurs de les Corts, la col·laboració de totes les persones posen el seu pensament en la prosperitat de la Pàtria, senten en el seu cor el foc de la caritat.../... Desitja franquejar camins que facilitin generoses iniciatives de persones i de col·lectivitats que avui veuen detinguts per traves legals, no per bé intencionades menys danyoses, els impulsos de la seva acció nobilíssima."

La nova proposta de la burgesia, centrada en la necessitat de crear institucions i xarxes d'intervenció social, implicades des de la participació social en la gestió dels problemes públics, fa aquí la seva aparició d'una manera evident. Després el legislador fa un balanç de la situació de la protecció a la infància fins ara, recordant que solament hi ha, en vigor, tres lleis limitades (les de treball infantil perillós de 26 de juliol de 1878, la de treball de dones i de nens de 13 de març de 1900, i la Llei sobre mendicitat i vagància dels menors de deu i sis anys, de 23 de juliol de 1903), i amb relació al seu compliment, ell mateix ens recorda aquesta vella màxima de la legislació de la Restauració per la qual les lleis:

"S'obeeixen, però no es compleixen."

2.1.La Llei i el Reglament

A més del que recull l'article 1, la resta d'articles de la Llei de protecció a la infància de 1904 es refereixen, gairebé exclusivament, a la regulació de la lactància mercenària i de les juntes que han de governar l'aplicació d'aquesta llei en cadascun dels àmbits geogràfics corresponents.
Haurem d'esperar el Reglament que desenvolupa aquesta llei, que no veu la llum fins al 24 de gener de 1908 (és a dir, gairebé quatre anys després!, la qual cosa fa inútils totes les bones intencions que el ministre de Governació, J. Sánchez Guerra, exposava en el preàmbul de la Llei), perquè ens trobem amb un cos més desenvolupat del marc d'actuació cap a la infància. I, a més, en el Reglament es desvirtuarà el gros i la intencionalitat inicial de la Llei, transferint-la del pla tècnic al polític. Així el Reglament estén, resumidament, l'aplicació de la Llei a les funcions següents:
Citació

"Queden subjectes a la protecció que aquesta llei determina els nens menors de deu anys. La protecció comprèn la salut física i moral del nens, la vigilància dels quals ha estat lliurada a la lactància mercenària o estiguin en Cases-bressol, Escola, Taller, Asils... i el que directament o indirectament pugui referir-se a la vida dels nens durant aquest període."

Article 1 de la Llei de protecció a la infància, de 12 d'agost de 1904 (Gaceta -BOE- del 17 d'agost).

1) La protecció i l'empara a la dona embarassada.
2) La reglamentació i control de la lactància mercenària.
3) La inspecció de les cases bressol, escoles, tallers, espectacles i qualsevol centre que albergui, reculli o exhibeixi nens i nenes de manera permanent o transitòria.
4) La investigació dels danys, servícies o explotacions de les quals puguin ser objecte els nens i nenes, tinguin pares o no.
5) La denúncia i la persecució dels delictes contra menors.
6) L'empara dels nens i nenes moralment abandonats, recollint-los de la via pública i proporcionant-los educació i protecció.
7) La correcció paterna dels joves rebels, incorregibles o delinqüents.
8) La cura i l'educació i instrucció dels anormals.
9) La vigilància del compliment de les lleis protectores vigents.
10) L'estudi constant de les reformes que hagin de proposar-se en la legislació en favor dels nens, com també la creació d'una lliga internacional de protecció a la infància.
Per al compliment d'aquestes funcions, es creen els òrgans següents:

  • El Consell Superior constituït en el Ministeri de Governació, sota la presidència del ministre,

  • i juntes provincials i locals sota la presidència del governador civil i de l'alcalde respectivament.

Segons el Reglament, els tres òrgans havien de constar de diferents vocals que representessin a les forces vives de la societat: com a vocals nats, autoritats governatives, administratives i religioses; i, com a vocals electius, representants de la xarxa social existent, amb especial incidència de les associacions i organitzacions mèdiques; també es preveia un tercer grup de vocals format per "personalitats de reconeguda competència", entre els quals hi havia d'haver dues mares de família, dos pares de família i dos obrers.
Cadascun d'aquests òrgans havia d'organitzar la seva acció, segons el Reglament, en cinc seccions.
Les seccions

  • Secció 1a., Puericultura i Primera Infància, encarregada, entre altres qüestions, del compliment "exacte" de la Llei de 13 de març de 1900, del control de matrones-nodrisses-dides, cases bressol, qualitat i abaratiment de la llet.

  • Secció 2a., Higiene i Educació Protectora, que tractaria de millorar les condicions higièniques dels centres, fer les estadístiques de mortalitat, els casos de sevícia, de l'extensió els mètodes Fröebel i Manjón, etc.

  • Secció 3a., Mendicitat i Vagància, encarregada bàsicament de l'aplicació de la Llei de 23 de juliol de 1903 i de la creació d'un registre de classificació dels menors recollits.

  • Secció 4a., de Patronat i Correcció Paternal, que vetllava per l'estricte compliment de La llei de 26 de juliol de 1878, de recollir i denunciar al Consell els casos de maltractaments i corrupció de menors, d'afavorir la intervenció amb els fills dels penats, i d'acollir els joves de "reforma paterna", etc.

  • Secció 5a., Jurídica i Legislativa, encarregada de proposar les millores legislatives necessàries, segons el que s'havia fet en altres països, d'organitzar congressos i assemblees protectors, encaminats a la creació d'una lliga internacional de protecció a la infància, etc.

Per a portar a terme aquests mandats socials, la Llei no preveia cap font de finançament, ni tan sols la seva assignació a fons provinents dels pressupostos generals de l'Estat, o d'altres administracions públiques, etc. El Reglament, aprovat quatre anys després, va suplir aquesta mancança, i va preveure un sistema de finançament tan sols del Consell Superior de Protecció a la Infància basat en les fonts següents:

  • Les quantitats consignades en els pressupostos generals de l'Estat.

  • El producte de les publicacions.

  • Els donatius i subvencions que particulars o associacions volguessin aportar a la institució.

També facultava al Consell i a les juntes per rebre herències, llegats, etc., en nom de l'Estat.
La realitat va acabar posant de manifest les limitacions i oblits (no estava previst el finançament de les juntes!) d'aquesta llei i el seu reglament. Poc temps després, el legislatiu va haver d'efectuar una segona correcció: la creació de l'impost del 5% sobre entrades d'espectacles.

2.2.El model d'institució de les juntes: heure del model ''antic règim''

El model sota el qual es crearen i regularen les juntes de protecció a la infància podríem dir que es mantenia sobre dues potes: la caritat i el model "fundació antic règim".
El caràcter "benèfic-caritatiu-institucional" era evident en el que el Reglament definia, fonamentant els fons pressupostaris per assegurar el seu funcionament en "els donatius". Seguia present la imatge (o imaginari social) i el principi que, basat encara en els beneficis de l'ajuda als "pobres de Crist", esperava de la resposta caritativa social una aportació de recursos, que es gestionarien des de l'acció i el control institucional.
La situació estava definida, a més, des d'una configuració del compromís institucional de l'Estat, de caràcter "concessionista", en un funcionament social i institucional en què l'Estat detecta i delimita problemes, fixa objectius i crea instruments per a la seva resolució als quals concedeix capacitat i permís d'exacció de recursos, però no els assumeix com a compromís de l'acció pública directa ni els dota pressupostàriament. Aquesta articulació és d'un tipus anterior a l'estat modern.
Però, la voluntat caritativa a què feia referència la Llei no havia d'estar gaire estesa com a pràctica social. En realitat, moltes de les juntes que havien de constituir-se per mandat legal no van arribar a fer-ho, i les que ho van fer, com és el cas de Barcelona, van tenir una vida condicionada sempre pel fet de no poder disposar de mitjans suficients per a la seva tasca.
És per això que, aprofitant la Llei de pressupostos de 1911 (de 29 de desembre de 1910), i en la seva base novena, s'acaba per optar per una via intermèdia, d'altra banda força utilitzada en l'acció política de la Restauració.
Aquesta solució continua, com hem avançat, la mateixa concepció política de l'Antic Règim sobre l'acció pública i social en la correlació concessionista: la cessió de les rendes necessàries, o dels mecanismes i potestats per a extreure-les, per a així proveir la solució de l'encàrrec.
Les relacions d'aquesta concepció de l'acció política i institucional amb el model tardofeudal i de dotació dels fundus són evidents. I així es va procedir a la creació d'un nou impost especial que serviria, en la seva totalitat, per a dotar econòmicament alguns dels òrgans creats. Aquest impost serà el "del 5%" que s'aplicarà sobre:

"... les entrades i localitats de tot espectacle públic, amb destinació a les juntes de protecció a la infància i de repressió de la mendicitat."

(Llei de pressupostos de 1911).

L'èxit econòmic d'aquesta fórmula, cosa que realment arriba en proveir a les juntes de "fons" més que suficients, acabarà provocant que l'Estat es desentengui fins i tot de les seves obligacions pressupostàries amb el Consell Superior.
Aquest impost es mantindrà, gairebé sense solució de continuïtat (en el període republicà complementat, en el cas de Catalunya, per altres fórmules en alguns casos i zones, com el Segell Proinfància, en el cas de la lluita contra la tuberculosi, per exemple) fins a la seva supressió per l'entrada en vigor de l'IVA i de l'IAE en els anys vuitanta del segle XX, quan en molts casos les juntes ja havien estat a les comunitats autònomes que assumien aquestes competències.

2.3.Claus per a entendre el recorregut històric de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona

En el nostre recorregut del seguiment històric de la JPIB utilitzarem diferents claus o eixos estratègics de presentació, d'explicació i de comprensió d'aquesta i del seu progrés. Farem primer un apunt sobre les dades objectives de l'escenari en el que es configura com l'aparició de la institució, per a passar desprès a una anàlisi dels components interns del sistema (i el com s'han anat configurant i adaptant a cada moment històric).
Finalment, farem un breu repàs diacrònic sobre les diferents etapes que va viure la institució.
2.3.1.La situació en què sorgeix
Les respostes institucionals i fins i tot els espais socials que les justifiquen no surten de manera espontània com a decisió dels seus actors socials i/o polítics. Sempre acostumen a partir de situacions objectives que estan en la base i a les quals intenten donar resposta. En mencionarem molt resumidament algunes, a la Barcelona del començament del segle XX, la qual cosa ens dibuixarà un escenari que parla per si sol.
La situació demogràfica
En l'àmbit estatal (López Nuñez, 1992), la natalitat a l'Espanya aquest any va rondar el 36% (683.153 nascuts sobre una població de 18.726.756 habitants). La mortalitat va ser de prop d'un 26‰, més de 488.000 persones, de les quals gairebé 240.000 eren nens menors de quinze anys i, d'aquests, la meitat, és a dir, prop de 120.000, havien mort entre el primer dia de vida i un any d'edat.
Aquesta alta mortalitat infantil estava provocada, a més de per unes condicions higièniques poc aconsellables, per la manca de cultura profilàctica amb relació a algunes malalties infeccioses, per a les quals ja existien vacunes en aquells moments (la vacunació contra la verola, era obligatòria des de la publicació del Reial decret de 15 de març de 1903), la mala alimentació, etc.
Aquest panorama era un camp afamat per a les tesis sanitaristes-higienistes que posen l'èmfasi en les condicions d'higiene, el contacte amb la naturalesa, etc. com a mitjà per a assegurar una mortalitat inferior. En això influeixen, com ja hem esmentat anteriorment, els avenços de la medicina i un cert canvi d'actitud envers la infància, que comença a ser vista com a factor de desenvolupament econòmic de la família, a la qual pot aportar més ingressos.
Les condicions de vida
Per adonar-nos d'alguns exponents de la qualitat de vida d'aquest primer decenni de segle, seria suficient acudir a les descripcions que fan els Anuaris Estadístics de Barcelona sobre la situació generalitzada de condicions de vida, de falta d'higiene, etc.. en els domicilis dels barris obrers d'aquesta ciutat.
A més, si tenim present que en aquells moments Barcelona tenia una població censada de 117.000 obrers sobre una població total de la ciutat de 550.000 habitants, haurem de deduir que molts d'aquest obrers haurien de ser dones i nens, amb les consegüents precàries condicions de treball, habituals per a aquests dos sectors socials.
L'analfabetisme frega xifres d'entorn del 15% de mitjana dels electors (no oblidem que el vot encara no és universal), i del 39% de la població total de Barcelona ciutat, concentrant-se en els barris obrers i especialment en els que havien acollit més població immigrant, de la Catalunya rural en un primer moment, però, ja a partir del segon decenni del segle, amb una gran aportació d'altres regions de la península.
Els ''trinxeraires''
Amb relació a les condicions de vida dels nens i nenes, els mitjans de comunicació escrita estan poblats d'una preocupació dominant durant tots aquests anys: els "trinxeraires". Ara els anomenaríem nens del carrer. En aquells temps rebien aquest apel·latiu i formaven part del paisatge urbà d'una manera sentida com a amenaçadora i aclaparadora per les classes més poderoses.
En una publicació de l'època, trobem la referència següent, que es podria considerar una de les millors per a definir que eren els trinxeraires:

"En una ciutat populosa com Barcelona és notori el nombre de nois completament abandonats per les seves famílies, expòsits en gran part, que viuen sense ocupació, que caminen de carrer en carrer i de plaça en plaça, dormint al ras en els pòrtics de les places, en les taules dels mercats, o sota les barques del moll, i tots aquests éssers, pel seu abandó, el seu gènere de vida, la seva misèria física i moral, són indefectiblement destinats a viure mesos i anys a la presó o en presidi; generalment són conduïts sovint a la casa consistorial, al calabós de la qual passen un o dos dies, però a aquells que no es pot processar perquè els fets dels quals se'ls fa càrrec ni tenen importància o no estan prevists en el Codi penal i passat ja el període d'una detenció purament i essencialment governativa (encara que en el fons il·legal) no hi ha altre recurs que posar-los en llibertat per a tornar als pocs dies, i de vegades hores, a ser detinguts per fets anàlegs."

La citació l'ha pres Capel i Tatjer (1991) de P. Armengol i Cornet (1885), La Escuela de Reforma, p. 54.

2.3.2.Claus del funcionament institucional
Partint d'una configuració d'"encàrrec social de continguts tècnics" (el control higienista de la infància com una de les primeres manifestacions de la política i de la intervenció social), la resposta en les juntes de protecció a la infància es configura formalment i funcionalment des d'un intent d'extensió del model democràtic de "participació social" en la seva aplicació (el format junta).
Però, a més, l'instrument institucional serà usat, des de la seva indefinició, com a plataforma per a donar sortida a les diverses necessitats d'actuació institucional (per exemple, en el moment inicial i des de la urgència social detectada pel govern de Madrid, la lluita contra la mendicitat infantil i els trinxeraires, en la primera JPIB) i de control social, no solament moral, sinó com podrem comprovar també repressiu d'aquest col·lectiu. La JPIB es configurarà així com un "dispositiu" explícit de control social (en el sentit que utilitza Foucault).
Serà en aquests dos aspectes, contingut d'espai "social de participació - control social", i el seu ús com a "instrument-dispositiu al servei de les polítiques socials dels governs", i a partir del seu estudi diacrònic, on millor es podrà seguir el "currículum ocult" de les juntes de protecció a la infància, o de menors, per a poder inscriure-les així en el seu moment socioeconòmic i polític, i comprovar a més com les seves concrecions successives responen a posicions més profundes que el capritx de les persones o actors dominants particulars.
També podem veure com es manifesta l'expressió d'una certa confrontació entre les propostes de tipus "caritatiu-benèfic-institucional" i les de tipus "garantista" o "positivista-tècnica", i dels models d'acció social en els quals s'inscriuen, confrontació que sobretot s'accelera i aguditza en el període de la dictadura de Primo de Rivera i en la Segona República, posicions de les quals en el cas de la JPIB seran exponents respectivament Ramón Albó i Josep Pedragosa.
Però sempre totes dues compartint la formulació de les respostes des d'un cert paternalisme correccionalista i positivista, que si bé creu en la possibilitat de l'educació per a canviar les persones, acaba negant-les.
La regulació legislativa
La Llei de protecció a la infància de 1904 ha estat una llei de llarg recorregut (encara que menys que les lleis de beneficència del segle XIX). I podríem dir, a més, que ho ha estat sense grans modificacions.
Hi ha algunes modificacions significatives en l'àmbit estatal, en els anys trenta (decrets de 14 d'agost de 1931 i de 16 d'abril de 1933), que afecten el concepte de la intervenció més que l'organització de la tasca de les juntes. Són les que es refereixen a la reorganització interna, el canvi de nom de les juntes, que passen a denominar-se de Menors, i al seu pas a la dependència del Ministeri de Justícia (en un intent, també, de conferir a la intervenció amb la infància més seguretat jurídica en la defensa dels drets dels nens i nenes, perquè aquest canvi de noms significarà el pas, de la protecció de la infància, de l'àmbit de "l'ordre públic" a l'àmbit judicial), escenificant així el lent procés d'integració i subsidiarietat de les juntes respecte als TTM en un sistema d'intervenció amb els nens i nenes "menors" que acabarà de consolidar-se en el període posterior.
Continuïtat en la protecció a la infància
De fet, i si obviem el període republicà (especialment a Catalunya, on, des de l'assumpció de competències plenes en temes de protecció a la infància que l'Estatut d'autonomia de 1932 va possibilitar, es van succeir canvis de normatives funcionals seguint els avatars polítics), es dóna un elevat grau de continuïtat d'aquesta, encara que sempre es pot trobar el signe dels temps, com podrem comprovar en analitzar les funcions de les seccions i la composició de les juntes.
Després de la Guerra Civil, mitjançant dos decrets de 1943 (de 26 de juliol i de 25 de setembre), es produeix una reposició de la legislació anterior al 14 d'abril de 1931. I surt el Decret de 2 de juliol de 1948, pel qual es va aprovar el Text refós sobre protecció de menors.
El Text refós sobre protecció de menors
Aquest text significarà dues coses: la consolidació d'aquesta recuperació de la normativa anterior a 1931 (en la majoria dels casos) i la unificació, en la pràctica, amb la creació de l'Obra de Protecció de Menors, de les estructures de les juntes de protecció i dels tribunals tutelars. Unificació que es fa, a més, tal com dèiem, des d'una articulació de dependència de les juntes envers els TTM, però que malgrat això continuarà respectant els fonaments organitzatius, pel que fa a les juntes, de la Llei de 1904.
Hauríem d'esperar fins a la reforma de 1968, feta per Decret 1480/1968, d'11 de juliol, per a trobar nous canvis i, aquesta vegada, una mica més significatius. Sí, perquè la desaparició de les juntes locals, efectiva a partir d'aquesta renovació, i sobretot, el procés de centralització del funcionament, amb la consegüent pèrdua de l'autonomia de les juntes provincials, quedant des d'aquesta data en situació de dependència i submissió respecte al Consell General de Protecció de Menors Estatal, sí que significaven una modificació important. Potser en clau ja defensiva i reactiva per part d'un règim que ja està decaient, sense discurs ni proposta social, que només busca la seva reproducció i que creu que mitjançant la centralització podrà controlar més i millor les situacions administratives i polítiques.
La creació de l'Estat de les autonomies, a partir de la Constitució de 1978, comportarà el traspàs efectiu de les competències relacionades amb la protecció i tutela de menors a la majoria de comunitats autònomes i, en algunes, com és el cas de Catalunya, la desaparició de les juntes.
La composició de les juntes: els diversos escenaris de la democràcia participativa
El sistema polític i social de la Restauració és un model que es pot definir com a artificial i fruit d'un acord "entre les mateixes classes poderoses", més que fruit d'un pacte social interclassista de tipus social explícit, encara que algunes mesures i actuacions en aquesta direcció també estan presents. Però, sobretot, el sistema es trobava amb la necessitat de "legitimar" la pròpia acció política i social.
Manifestacions del ministre Sánchez Guerra
Recordem que en l'exposició de motius de la Llei de 1904 de protecció a la infància, el ministre Sánchez Guerra manifestava el següent: "(la llei cerca.../...) la col·laboració de totes les persones que posen el seu pensament en la prosperitat de la Pàtria, senten en el seu cor el foc de la caritat".
És a dir: participació social, institucional, com a vehicle per a donar sortida a la caritat individual.
En aquesta perspectiva trobem un element recurrent en aquest principi del segle XX que serà el format que podríem denominar juntero de les propostes que es fan. Aquest principi, present en tota la revolució burgesa espanyola del segle XIX (i que és semblant i continuador del que es dóna en altres moviments socials de l'edat moderna), aconseguirà ajudar a legitimar, des de la disfressa de democràcia i de participació social, actuacions que estan ancorades en un model social semblant a l'anterior, i en el fons amagaran un intent de corresponsabilització en la resposta de tots els sectors socials, però des del "desenteniment de l'Estat envers l'acció social".
Així va continuar regulada la composició de la institució fins als anys trenta, amb alguna interpretació molt significativa en el període de la dictadura de Primo de Rivera, que en el cas de la JPIB portarà a la seva dissolució (per "excés de parlamentarisme") i al nomenament d'una altra de més fidel (amb Ramón Albó al capdavant) per part del governador civil de Barcelona, Milans del Bosch.
El 1932 la República opta, quan reglamenta sobre el cas, per un criteri tècnic positivista "estricte" (gairebé tecnocràtic i una mica allunyat del component de democràcia participativa) i planteja un òrgan de participació constituït des de la representació (més d'acord amb l'objectiu inicial de la junta) dels àmbits jurídic, sanitari i sobretot educatiu (escolar).
I del que tingueren quant a la composició de visualització o intent, de participació i de legitimació corresponsable social àmplia de les primeres composicions o bé de component tècnic les de la Segona República, amb el franquisme ja només quedarà el contingut ornamental, institucionalista i simbòlic, encara que amb una recuperació formal dels criteris d'abans de la Guerra Civil.
Les juntes de protecció a la infància com a instrument de l'acció politicoadministrativa
Les juntes de protecció a la infància (menors) van possibilitar una plataforma d'actuació de l'Estat en diversos àmbits, des d'un encàrrec prou ampli i alhora ambigu, que possibilitarà la seva adaptació als temps i a les necessitats d'intervenció i control social, dirigides des del polític, de cada etapa. És a dir, van actuar com a òrgans executius i "dispositius" de l'acció política i social regulada en múltiples lleis des d'una funció adaptativa curiosa.
Les juntes de protecció a la infància
Així, trobem com històricament es van afegint encàrrecs a les funcions de les juntes pròpiament derivades de la Llei de 1904, les quals moltes vegades queden relegades a un segon pla de prioritat. En el Reglament de 1908, dintre de les funcions de vigilància de "l'estricte" compliment de les lleis protectores vigents ja esmentades en el text de la Llei, s'afegeix el següent: la Llei que fixa les condicions del treball de les dones i dels nens, de 13 de març de 1900; la Llei sobre mendicitat i vagància dels menors de setze anys, de 23 de juliol de 1903; la Llei sobre treballs perillosos dels nens, de 26 de juliol de 1878; la de la vigilància del compliment de l'apartat 3 de l'article 8 del Codi penal, referit a les circumstàncies que eximeixen de la responsabilitat criminal (ésser menor de nou anys) i de la responsabilitat limitada (entre els nou i els quinze anys), com també altres articles més genèrics sobre robatoris, etc.
El nexe entre totes sí que resulten ser els nens, però ens trobem davant una situació en que s'afegeixen i es potencien, per la via orgànica i la necessitat del moment, algunes noves funcions. I així podrem entendre per què, en el primer ús d'aquesta plataforma com a instrument de lluita social contra la mendicitat infantil, al final de la dècada de 1910 i durant els anys vint, s'assigna a les juntes un protagonisme especial en la lluita contra la pornografia, o per què seran les juntes les encarregades de fer la censura prèvia de les pel·lícules, que després s'exhibiran públicament, o per què hi havia el mandat que feia a les JPI de la Ley de vagos y maleantes, ja en la dècada dels trenta; o l'encàrrec d'extensió sanitària i preventiva que compliran després de la Guerra Civil (quan a més se'ls encomanarà el compliment de les lleis de tribunals tutelars i de sanitat), etc.
El franquisme farà de les juntes un instrument privilegiat de control de la infància, primerament per a l'ús d'aquesta institució i la seva estructura en la repressió social que es concreta després de la Guerra Civil, i en segon lloc per a traslladar continguts tutelars-moralitzadors cap a aquest sector social i cap a la societat en general.
Per acabar, recordem com a partir dels quaranta les juntes de protecció de menors assumiran, entre les seves competències, la "de perseguir per mitjà de la Junta, davant els Tribunals ordinaris, els delictes d'avortament" (art. 55, lletra f, del Text refós de la legislació sobre protecció de menors, aprovat per Decret de 2 de juliol de 1948).
El primer canvi de nom de les juntes de protecció a la infància i la incorporació de la ''repressió de la mendicitat'': les primeres prioritats de la intervenció social
Però quan el 1911 es produeixi la regulació de l'impost del 5%, trobarem que la denominació que surt en els documents legals serà la de Junta de Protecció a la Infància i d'Extinció de la Mendicitat. I unes setmanes després, en la reconstitució de la Junta de Barcelona, com a efecte de l'Ordre de 8 de febrer de 1911, es parla de juntes de protecció a la infància i repressió de la mendicitat.
La Llei Tolosa
La Llei Tolosa de 1904 és la Llei de protecció a la infància. En cap moment es fa referència a la repressió de la mendicitat. I, de fet, tota la documentació pròpia de la primera junta provincial de protecció a la infància de Barcelona, la qual desenvolupa la seva tasca entre 1908 i 1909, només utilitzarà aquest nom (i això malgrat la funció que hem vist que duia a terme).
Aquesta obcecació per aquest contingut "repressor" de la mendicitat continuarà durant tota la dècada com a mandat prioritari, que arriba a manifestar-se fins i tot en el text de la norma legal que reorganitza, per exemple, la Junta de Madrid el 1919:

"Mentre s'augmenten els recursos econòmics de la Junta es limitarà, en el seu aspecte benèfic, a reprimir únicament la mendicitat infantil."

Els límits d'edat de la protecció a la infància
Si recordem la Llei de 1904 i el Reglament, trobarem que l'edat que fixaven els legisladors com a límit cronològic de la seva potestat d'intervenció eren els deu anys (la Llei Roussel de França, la seva inspiradora, es dirigia als menors de "dos anys"). Però la intervenció dirigida cap a la "repressió de la mendicitat" amb la recollida de nens, va posar de seguida de manifest les limitacions d'aquesta regulació "cronològica".
Una reial ordre del Ministeri de Governació de 14 de juny de 1915, en resposta a una demanda de la Junta de Madrid sobre el particular, interpretarà que els subjectes d'atenció de les juntes són "els nens de fins a dotze anys". Però, pel que sembla, la qüestió no va ser suficient, perquè en una altra reial ordre del Ministeri de Governació de 21 de juny 1918 trobem que es fixen els setze anys com a edat límit de la intervenció de les juntes.
Arribats ja al 1932, trobarem que en el ple de 3 de març, el governador civil informa que "segons informacions del Consell Superior, l'edat màxima dels nens atesos per les juntes és la de dotze anys, prorrogable fins a catorze anys excepcionalment".
La tornada a la normativa anterior a la Segona República que es dóna a partir de 1939 torna a situar en setze anys el límit de la seva intervenció. I així continuarà fins al final del franquisme.
Les regulacions successives de les seccions de la Comissió Permanent
El Reglament de 24 de gener de 1908 fixava una organització en seccions:
1)Puericultura i Primera infància.
2)Higiene i Educació protectora.
3)Mendicitat i Vagància.
4)Patronat i Correcció paternal.
5)Jurídica i Legislativa.
Pel que fa a la distribució del treball de les seccions i com a plasmació de la política en l'àmbit organitzatiu, no trobarem canvis substancials fins a 1931. Només seria remarcable l'adaptació que es produeix a partir de la Llei de tribunals de nens de 1918, que aclareix que el vocal de la secció 4a. ha de ser qui n'assumeixi l'encàrrec de l'execució.
En el Decret de 14 d'agost de 1931, les seccions es dividien, modificant el Reglament, en les següents:
1)Puericultura i Primera Infància.
2)Assistència Social.
3)Jurídica i Legislativa.
4)Mendicitat, Vagància i Delinqüència.
Canvi de nomenclatura
El més interessant d'aquesta nova divisió és el canvi de nomenclatura, amb la incorporació de discursos nous relacionats amb l'assistència social (on abans hi havia "higiene i educació protectora") i la desaparició de l'articulació referida als patronats i a la reforma paterna.
Per la seva banda, l'Ordre ministerial de 9 de desembre de 1943 disposa que la Comissió Permanent estigui dividida en les seccions següents:
1)Assistència Social.
2)Tutela Moral.
3)Tribunals Tutelars de Menors.
4)Jurídica i Legislativa.
I que en tot el relatiu a les seccions 1a. i 4a. s'ha d'ajustar al que disposin les lleis de sanitat infantil i maternal, i de tribunals tutelars de menors.
I el Decret refós de 2 de juliol de 1948 reprodueix gairebé mil·limètricament el Reglament de 1908, adaptant els noms de les seccions i donant cabuda a les noves realitats consolidades (TTM, etc.). Per la seva banda, l'organització que proposa és:
1)Puericultura i Primera Infància.
2)Assistència Social.
3)Mendicitat i Tutela Moral.
4)Directiva dels Tribunals.
5)Jurídica i Legislativa.
Podem comprovar com el franquisme també reposa en les nomenclatures, el model beneficoassistencial, també en les denominacions.
El sistema franquista recuperarà els mètodes "reclusionistes i asilars", aguditzant les formes paternalistes. El contingut institucionalista –des de la tutela i la prevenció moral del dany social, la recuperació dels conceptes i accions asilars, l'obsessiu control estadístic, i la referència contínua a la subsidiarietat en relació amb TTM, etc.– marcaran l'escenari d'aquest model d'intervenció, reflex de la concepció social dels governants de l'època.
Dos tipus de propostes
Durant els primers trenta anys de la JPIB, els que van de 1908 a 1939, se succeeixen en l'alternança entre unes propostes de caràcter més caritatiu-assistencial (representades per Ramón Albó) i altres de tipus més tecnicoprofessional (liderades per Josep Pedragosa), però sempre des de l'intent d'establir una intervenció preventiva i educativa no centrada en la reclusió asilar sinó en la intervenció en espais "pseudofamiliars", transitoris i provisionals, la formació professional, la mesura adaptada etc., dins d'un marc correccionalista, tutelaritzador, hereu del moviment positivista i del seu model de nen incapaç.
Es produeix una involució de més de trenta anys. És com estar de nou al principi del segle. I, a més, aquesta involució es cronifica. Les conseqüències per a diverses generacions de nens i nenes van ser devastadores.

2.4.Les fases històriques de la institució: breu recorregut històric

L'article 3 de la Llei de 1904 fixava que la facultat protectora la posaria en pràctica un consell superior de protecció a la infància, d'àmbit estatal, que es podria organitzar en juntes de caràcter local –presidides per l'alcalde de la població– i d'àmbit provincial –presidides al seu torn pels governadors civils.
Ramón Albó
La figura de Ramón Albó és molt controvertida. Potser per les seves opcions polítiques, de caire tradicionalista i conservador, i sobretot pel paper que té després de la Guerra Civil com a responsable i factòtum del procés de "reconstitució" de la Junta i Tribunal de Menors de Barcelona el 1939, procés que, com tots els d'aquest moment històric, no pot qualificar-se realment de "transparent i objectiu". Falta un estudi en profunditat sobre l'home, l'obra i la seva significació. Es pot consultar, a títol molt introductori, A. Folch i Soler (1995).
Com a aplicació del Reglament de 1908 i en compliment d'allò que preveu, el 13 de març de 1908 a les 15.30 h, a instàncies del governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio i Gallardo, i en el seu propi despatx, es va constituir la Junta de Protecció a la Infància de la Província de Barcelona.
Aquesta junta, que tenia entre els seus membres personalitats tan destacades com Hermenegildo Giner dels Rius (regidor de Barcelona pel partit republicà), Ramón Albó, o Josep Pedragosa, entre d'altres, va tenir una vida curta. Així, al final de 1909, concretament el 2 de desembre, es va dissoldre per falta de liquidesa econòmica. La Junta no disposava de fons provinents dels pressupostos oficials (la llei preveia un finançament privat, per mitjà de donacions) i, malgrat els esforços de captació de fons privats per al seu funcionament, aquests no es van aconseguir en la mesura necessària. Hauríem d'esperar la creació de l'impost del 5% sobre els espectacles (pressupostos de 1911) perquè es torni a crear la de la província de Barcelona el 1911.
2.4.1.El període 1911-1931: restauració i dictadura de Primo de Rivera. La tensió entre beneficència i Acció Social
La Junta, la segona JPIB, inicia ràpidament les seves actuacions el 1911, ajudada pel Govern Civil i la Diputació de Barcelona.
Fins a la Segona República trobem dos períodes força clars i definits: el que arriba fins a la declaració del protectorat de Primo de Rivera l'any 1923, i el que té lloc durant aquest període de dictadura (qualificada de "despotisme tou" per alguns).
Del primer període, a més de les actuacions d'urgència de recollida de trinxeraires i la creació del Grup Benèfic Wad Ras, caldria destacar altres actuacions innovadores i el moment de tensió que es produeix, en el si de la JPIB, amb la creació del Tribunal de Nens de Barcelona, una vegada aprovada la Llei el 1918.
Del segon, són destacables, a més d'un cert canvi de paradigma i de directriu d'actuació que significa la Junta del Directori (de Primo de Rivera), la creació de l'Obra Tutelar Agrària, les realitzacions del final dels anys vint i la crisi del model que significa l'affaire Albó, ja a la fi del període.
Les primeres actuacions de la Junta. Una altra vegada els trinxeraires
Així va ser: les primeres actuacions tindran a veure amb els trinxeraires. Es repeteix la matriu de la intervenció de 1908 en l'acció d'aquesta segona junta, la de 1911. En els mesos que van de març a desembre, l'actuació fonamental de la JPIB serà l'engegada de l'alberg d'estada "provisional" per als nens i nenes recollits al carrer, que estarà situat a l'exconvent de les Mínimes, al carrer del Carme, que tindrà una capacitat de cinquanta places, i que serà operatiu des del 25 de maig de 1911. Aquestes actuacions, com també les dirigides a la creació d'un centre que concentrés tots els serveis de la Junta (el que serà el Grup Benèfic Wad Ras, inaugurat el 1914), van ser assumides com a prioritàries per la mateixa Comissió Permanent i complementaven les que cada secció duia a terme, evidentment, a un ritme molt més lent.
Els trinxeraires
En el període comprès entre el març de 1911 i desembre de 1913, la Comissaria de Pobres va recollir 2.669 trinxeraires a la ciutat de Barcelona. D'ells, 645 van ser directament retornats a les seves poblacions d'origen "perquè es tractava de nens que s'havien escapat de casa". Sorprèn l'elevat nombre de nois i noies procedents de València –240– i de Cartagena –155. Aquests joves, sumats als 626 que la Junta va retornar al domicili patern dintre de la mateixa ciutat de Barcelona signifiquen gairebé el 50% de tots els recollits que, en aquest període, eren entorn de tres joves diaris de mitjana. La recollida es feia en col·laboració amb la Comissió Municipal d'Asils, que havia posat, a més, vint places de l'Asil Municipal del Parc a la disposició permanent de la Junta, i l'executava amb els agents de "ronda" de la Comissaria Municipal de Pobres.
Figura 1. El model d'intervenció de la JPIB
Font. Elaboració pròpia a partir del gràfic de Félix Santolaria Sierra (1985), p. 104.
No serà fins al final de 1911 quan es concreti alguna actuació en el camp de la protecció dels lactants i de les seves mares, amb la creació del Restaurant de Maternitat del carrer Peu de la Creu, número 18, amb capacitat per a més de cent places, inaugurat a mitjan desembre de 1912, i se n'inaugurarà un altre a Hostafrancs i també s'iniciaran les accions de persecució de corruptors.
El Grup Benèfic Wad Ras: centre modèlic de la Junta
Wad Ras, és a dir el Grup Benèfic, entra en funcionament el 1914 i s'encomana la direcció de la institució a Lluís Maria Folch i Torres.
Lluís Maria Folch i Torres
Lluís Maria Folch i Torres, artista i periodista en una primera època, va canviar d'orientació professional i va entrar com a funcionari de la JPIB (Junta de Protecció a la Infància de Barcelona) des de gairebé el moment de la seva segona fundació el 1911. Com a pedagog i psicòleg, destacà per la seva eficaç tasca dins del Laboratori Psicotècnic del Grup Benèfic Wad Ras de Barcelona, centre model de la JPIB, i en la direcció del mateix centre, què va assumir entre 1914 i 1925. Va dur a terme una tasca important de sistematització dels processos d'observació i classificació dels nens i les nenes que eren atesos per la JPIB i el TTM (Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona), i de consolidació dels protocols d'observació psicològica i psicometria a Catalunya. Entre 1925 i 1927 va ser el director tècnic del Tribunal Tutelar de Menors. Fundà l'Institut Torremar a Vilassar de Dalt el 1928 per a deficients mentals, institució única en el seu gènere a Catalunya fins al 1936, i que encara avui és un referent de la psiquiatria a Catalunya.
És interessant conèixer l'argumentació que s'utilitza per a justificar aquesta i altres actuacions:

"Per això la Junta s'ha apartat de la idea d'un asil per a abandonats fundant tan sols un Alberg Provisional, on aquests romanen únicament el temps necessari per al seu estudi i classificació amb l'objecte de fixar amb tot coneixement del cas la seva ulterior destinació.../... Es proposa retornar-los al si de la societat convertits en veritables ciutadans, en homes útils, en intel·ligències i braços al servei de la civilització.../... a fi que no romanguin en el reformatori o en l'asil sols que el temps necessari per a la seva reforma, la seva instrucció i la seva educació.../... l'asil públic, no és el lloc més apropiat per a preparar els nens per a la lluita per la vida enmig de les complexitats de la nostra moderna societat..."

(Memòria JPIB, 1911-1912).

El Grup Benèfic, com així es coneixia, es va convertir en la institució estrella de la JPIB fins a entrats els anys vint, i va ser organitzat acollint gairebé tots els serveis de la JPIB: oficines de la Junta, Centre d'Observació, alberg provisional. Amb els anys va arribar a convertir-se també en un macrocentre d'estada no provisional, reproduint allò del que es volia fugir en principi: el model asilar (450 nens i nenes acollits el 1927), encara que estava organitzat seguint "formalment" l'ona dels plantejaments de la Casa de Família de Pedragosa, com si es tractés de diverses cases de família.
Altres actuacions d'aquesta primera etapa
Wad Ras no solament va esdevenir el centre estrella o modèlic de la Junta, sinó també gairebé l'únic, com a institució pròpia fins a ben entrats els anys vint. Sí perquè, a més del Grup i dels dos restaurants de maternitat (Peu de la Creu i Hostafrancs, els quals, a l'atenció inicial a les mares –entorn de les 200 mares a l'any– van afegir a partir de 1922, quan van passar a donar menjars en un segon torn, la funció de menjadors o cantines escolars), poc més trobem en la dinàmica institucional.
Sí que és veritat que en aquests primers anys es van dur a terme altres assajos d'institucions com els parcs infantils (un, el més important, dintre de les instal·lacions del mateix Grup Benèfic des de 1914) o colònies (Bellestar, Mosqueroles, Font Rubí, etc., algunes del model Grancher), i alguna altra d'esporàdica, com la Granja de Fogars de Montclús, que solament durarà un any, el 1915, però de poca continuïtat i transcendència.
Els parcs infantils
Els parcs Infantils, el primer dels quals va ser el de Hostafrancs, que va funcionar durant els anys 1913 i 1914, són una de les actuacions més genuïnes de la JPIB d'aquests anys. Es dirigirien a nens d'entre set i tretze anys i centraven la seva actuació en el temps que l'escola no cobria quan es produïa la coincidència d'horari amb el de les mares. Amb un horari adaptat al laboral de les mares, guardaven els nens, els duien i recollien de les escoles, els donaven de menjar, i feien activitats complementàries de tipus lúdic, contacte amb la naturalesa (criaven conills, hi havia un hort, etc.), en un sistema semblant al que després desenvoluparan els esplais i l'escoltisme. En aquest mateix sentit, resulta molt curiós que el primer club escolta de tota Espanya es creés també al barri d'Hostafrancs el 1914 (és molt probable que els dos fets estiguin relacionats). A partir de 1915, el parc infantil estarà situat al Wad Ras, i el 1917 s'hi obrirà una secció de noies.
Les colònies
En aquesta època les colònies eren un tipus d'intervenció en el qual no hi havia, al principi, dispositius de tipus residencial associats. Els nens i nenes residien a cases de particulars i una persona del lloc actuava com a referent i responsable. Les de tipus Grancher estaven dedicades a la prevenció de la tuberculosi, traslladant els fills de pares malalts a un ambient sa, en contacte amb la naturalesa i al camp, amb l'objectiu d'evitar el contagi. L'epidèmia de grip del 1918 va afectar més de 150.000 persones a Barcelona ciutat (va provocar nombroses morts: entre 10.000 i 20.000). Però la malaltia més temuda era la tuberculosi, l'endèmica tisi, que causava estralls en els barris populars de la ciutat i entre les persones més joves. Vegeu R. Pradas, Cuando mataban por las calles.
Però també veurem com el pes excessiu de les actuacions de recollida de nens del carrer, que al principi va decantar la JPIB cap al més purament controlador, va ser, a poc a poc, complementat amb actuacions de caràcter més tècnic i modern.
Un altre element d'aquests primers anys serà el contingut laic i professional de les institucions creades, la direcció i gestió de les quals s'encomana a professionals de les noves disciplines emergents: psicologia i magisteri.
La tasca de la Junta del Director
A partir de la seva recomposició el 1926 (després de la dissolució portada a terme per Milans del Bosch), sembla com si a la JPIB li entrés una espècie de fal·lera creadora d'institucions, en part també per l'augment considerable dels ingressos de la JPIB d'aquesta època, que el 1929 arriben fins a gairebé les 700.000 pessetes l'any.
A més, l'acció de la JPIB serà aprofitada com a eina potencial de "recristianització" (seguint l'estel de Pius IX i la seva encíclica, Quas Primas, i de Lleó XIII i la Rerum Novarum) de la societat: la JPIB crea les institucions, però se n'encomana la gestió a ordes religiosos; es construeixen "capelles" en les existents i es recuperen alguns formats asilars, o purament guardadors, especialitzats en nens (el Grup Benèfic Wad Ras es converteix en institució "només de nens", suprimint-se la secció de nenes existent fins a llavors), o en nenes, enfront dels intents educadors d'algunes actuacions del període anterior; i sobretot tornem a sentir parlar de caritat.
Encara més, es crea una revista amb aquest nom, La Caritat, que estarà present en el panorama barceloní, des de 1926 a 1930, com a publicació conjunta de l'Oficina Central de Beneficència, la JPIB i el Tribunal per a Nens de Barcelona, encara que, pel que fa al pressupost, tot sortís del de la JPIB, l'alma mater i motor de la qual serà Ramón Albó.
Com a noves institucions trobem que el 1926 es crearà la primera guarderia de nens de pit, al carrer Independència, al barri del Poblenou (enfront del format de parc infantil, definit com hem fet abans, en aquest període s'opta pel de guarderia, de contingut més guardador que educador, i s'hi concentren els esforços), per a fills de mares que treballen en fàbriques (a les quals es facilitava el transport gratuïtament).
També es crea la casa de família La Nostra Senyora de la Immaculada per al tractament familiar de nenes. El 1927 veuen la llum la casa de família La Nostra Senyora de la Mercè, i l'Escola Llar, per a ensenyar menagère (gestió domèstica) a nenes. El 1928, la casa de família La Nostra Senyora de Montserrat, per a nenes, i la casa de família San Benito, per a nens. El 1929, es crea la casa de família del Sagrat Cor per a nens, una escola de nurses per a formar les professionals de les guarderies, i la Casa del Bon Repòs, per a nenes que no són admeses a cap asil, per malaltia, inestabilitat, dificultat o altres causes.
L'Obra Tutelar Agrària (OTA)
Aquesta obra té l'origen en aquesta època i serà la Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès (inicialment composta per l'escola agrícola Les Torres, dedicada a nens des de 1925, a la qual se suma el 1928 l'Escola Agrícola Bellaplana, que es dedicarà a nenes), situada en una finca propietat de Ramón Albó que va ser cedida al Tribunal per a Nens des de 1925, la primera institució d'aquesta.
L'OTA
L'OTA es va crear "legalment" al principi de 1929, a l'empara de la Llei de 30 de juliol de 1887, com a "associació benèfica de caràcter particular... que inspirada en l'amor als nens, segons els ensenyaments de Jesús i en ideals patriòtics, tindrà per objecte emparar, albergar i protegir menors pobres" (art. 1). Encara que hi ha referències a ella anteriors, el dipòsit dels estatuts només es fa al principi de 1929 (vegeu l'Acta de la Comissió Permanent de la JPIB, de 10 d'abril de 1929, lligall de l'AJPMB, f689). El seu primer president serà el tinent general Joaquím Milans del Bosch.
Durant el període posterior a la Guerra Civil, l'Obra Tutelar Agrària rebrà un impuls fonamental i, al costat de les colònies de Santa Maria de Gimenells i de Plegamans, estarà molt present en la JPIB. Sempre a cavall en aquesta estranya relació de subsidiarietat-dependència que s'establirà entre les tres institucions: Obra Tutelar, Junta i Tribunal.
L'Obra Tutelar Agrària va acabar essent considerada pel mateix Ramón Albó com la institució més genuïnament "pròpia".
I pot considerar-se com una manifestació més de les tendències educatives de l'època, que s'emmarquen en "el retorn al camp" dintre de:

"[...] l'emergent moviment de "regeneracionisme" naturalista i rural que es desenvolupa en la sensibilitat col·lectiva de la segona meitat del segle XIX, a la qual no són alienes les noves tendències pedagògiques que acabaran conformant el moviment de l'Escola Nova."

(Santolaria, 2000).

Un model mixt
El model educatiu de les colònies agrícoles era un model mixt a partir del que hem esmentat abans de colònia i d'institucional-residencial. Es partia del principi que una "llar mitjanament qualificada s'haurà de preferir al millor establiment". Per això se seleccionaven els matrimonis que es col·locaven al capdavant dels grups familiars (en cases i instal·lacions de la colònia) on "ella, la mare, que cuida els nens, és la cuinera... ell, l'home, és espòs de la mare, és el cap natural del grup, el seu pare i el seu mestre educador...". Dintre de la mateixa institució, en pavellons separats i amb personal preparat expressament (mitjançant cursos del TTM), els nens i nenes rebien formació escolar i agrícola. Vegeu Albó i Martí (1942), p. 160 i següents.
Tendències que ja havien tingut una primera manifestació amb la creació de la Granja de Plegamans del Patronat de Libertos de Pedragosa (que treballava en conveni tant amb la JPIB, com amb presons) i que també presentaran matisos diferents segons qui les promogui i sota quin model epistemològic d'explicació i comprensió de la realitat es mogui. Tan sols per fer-nos una idea del que estem dient, recordem que el projecte de l'Escola Agrícola de Bellaplana "pretenia formar amb noies inestables (classificades de «febles mentals») les futures dones dels agricultors de la zona, atès que les noies «pueblerinas» fugen de la vida del camp"(el projecte es pot trobar a Albó i Martí, 1927).
Albó, veritable impulsor de la idea, definirà anys més tard, ja el 1942, com a finalitats primordials de les quatre colònies agrícoles (Bellaplana, Les Torres, Plegamans i Gimenells) que componien l'Obra Tutelar Agrària, les següents: la iniciació i formació agrícola, la difusió de la propietat, la creació de patrimonis familiars, l'organització d'una escola de la llar rural i la fundació d'un reformatori correccional agrícola.
2.4.2.La Segona República (1931-1939): els intents de consolidar un nou model d'intervenció social
Tractarem de rastrejar i trobar elements que defineixen la manifestació de la confrontació, en l'àmbit de les polítiques socials, entre els dos models que liciten per afermar-se: el beneficocaritatiu (institucional) i el tecnicopositivista de l'acció social.
Lectura recomanada

Un resum molt interessant sobre l'acció social en aquesta època pot trobar-se en la introducció històrica general que fa Montserrat Carbonell sobre les diferents fases de l'acció social a Catalunya, en particular, i a Espanya en general, a R. Aguilar y Cestero, M. Carbonell i Esteller (Dir.), I. Gimeno i Cases, i J. Montiel Pastor (2004).

El període republicà: els intents de creació d'una xarxa de serveis socials públics
Serà en aquest període quan es produeixi un altre dels intents (no es recuperarà aquesta tendència fins al final del segle XX, quan ja en l'etapa democràtica reneix part d'aquest impuls) de modernització i de superació del vell esquema benèfic-caritatiu-institucional que la Restauració (o almenys una part important dels sectors dominants d'ella, parlant en termes polítics i econòmics) intentava perpetuar.
Per a tractar de dibuixar ràpidament la proposta de política social que es vol desenvolupar en aquest últim intent, el millor és referir-nos-hi amb les paraules d'un dels seus autors i actors, Alexandre Galí, quan ens explica la seva manera d'entendre l'evolució del concepte de beneficència cap al d'assistència social:

"l'assistència social, ha permès suplir a força de serveis organitzats per l'estat, amb les màximes garanties de rendiment, allò que la beneficència abandonada als sentiments caritatius individuals realitzava d'una manera anàrquica, dispendiosa, incompleta i gairebé sempre amb gravíssimes deficiències. .../...

El nou concepte d'Assistència social a la llarga ha cristal·litzat sota el signe de l'educació: l'escola, el psicòleg educador, l'assistenta social formada com una educadora, han suplert a l'asil i a la germana de la caritat".

(Galí 1979, pp. 69-70).

Trobem així en aquestes paraules una proposta que vol ser:

  • Responsabilitat de l'Estat

  • Tècnica, com a bona filla del positivisme racionalista del segle XIX

  • Professional, enfront del voluntarisme altruista

  • Laica, com a resposta de la nova societat a les necessitats del moment enfront de les pràctiques corporatives i oligàrquiques

Les responsabilitats de l'Estat en la política social pivotaran en aquest moments cap a una concepció més centrada en els corrents liberals i krausistes, i superaran la concepció caritativa-benèfica, pròpia de la "postura oficial de l'Església" que s'havia recuperat al final dels anys vint.
En l'apartat anterior d'aquest capítol hem vist com es traslladava el "tecnicisme professional" als espais de participació social en els organismes de gestió social, i més en concret a la composició de les JPI, en aquest cas, sota l'òrbita de l'educatiu-escolar.
I ja hem comentat abans també com es donen alguns intents de translació, a l'àmbit jurídic (preeminència dels continguts tecnicojurídics enfront dels paternalistes en el sistema de protecció i tutela de nens, encara que això signifiqués en la pràctica la seva col·locació, com a menors, sota l'òrbita de la visió reduïda del dret), de l'acció de les JPI, les quals passen a dependre del Ministeri de Justícia, enfront de la seva dependència anterior del Ministeri d'Interior o Governació (és a dir, els nens deixen de ser un problema d'ordre públic per a ser-ho de l'índole dels drets o jurídica).
La translació a l'àmbit jurídic
Encara que, vista amb els nostres ulls, aquesta translació a l'àmbit jurídic pugui semblar un cert disbarat, en llenguatge discursiu i social de l'època això significava un gran avenç, perquè volia introduir els nens en l'òrbita de la garantia de drets d'un sistema universal que llavors només operava en l'àmbit judicial, sostraient-los així del voluntariós, paternalista i arbitrari del sistema imperant, que sota una pàtina de protecció, anul·lava els nens.
Com a mostra d'algunes de les manifestacions específiques dels intents de professionalització, a Catalunya, de l'acció social en l'àmbit de la infància, esmentarem, a títol il·lustratiu, dos exemples:

  • el que es dóna amb programes com el dels delegats de protecció a la infància, amb el nou tribunal de menors constituït amb l'arribada de la Segona República, que en el cas del de Barcelona estarà presidit per Eugenio Cuello Calón.

  • i, en un altre ordre de coses, però d'un elevat valor en l'estudi de la concreció històrica de la creació de la professió d'educador social, amb l'exemple del problema dels "horaris dels educadors del Grup Benèfic Wad-Ras", de 1932 (Sánchez-Valverde, 1995, i el lligall de l'AJPMB, f36).

Delegats voluntaris
Per a contrastar les funcions d'aquestes figures professionals que també trobaven suport en la d'altres delegats voluntaris, vegeu l'interessantíssim opuscle La vigilància dels menors i els delegats de protecció a la infància (Ysart, 1932), que resulta d'una premonició i d'una capacitat anticipatòria sorprenent d'algunes de les figures que després es recuperaran en els anys vuitanta: els DAM (delegats d'assistència al menor), per exemple.
Com a altres mostres més generals o globals de tot això alhora (proposta tècnica, professionalització, laïcització), recordem que és el Ministeri de Justícia, i més en concret Victòria Kent des de la responsabilitat en presons, qui portarà a terme un procés de "substitució dels ordes religiosos (la de les Filles de la Caritat en l'àmbit de les presons de dones), responsables de la intervenció amb preses, posant en el seu lloc funcionaris i funcionàries"; o l'intent semblant que es portarà a terme en l'àmbit de la intervenció de reforma de joves, espai en el qual la presència dels caputxins terciaris era dominant, però que no arribarà a concretar-se. Totes aquestes mesures formarien part d'aquest intent de laïcitzar la societat que es fa "amb la inclusió d'uns nous intermediaris socials, de caràcter professional" (López Alonso, 1985, p. 25 i següents.).
Com aterratges en aquesta mateixa direcció, presentem dos exemples de com es fan realitat aquests elements en l'acció politicoinstitucional en la Catalunya d'aquests anys, pel que fa a la infància.
L'Institut de Pedagogia Especial: 1935
Aquesta institució non nata apareix com un dels exemples més interessants en aquest procés de regulació professional de l'acció social, referida aquí a la infància, i en aquest cas concret a la infància "amb necessitats especials". I la seva modernitat es fa encara més sorprenent quan pensem quant de temps va ser necessari per a tornar a sentir parlar d'aquests temes socialment.
Sí, perquè la Generalitat, i en aquest cas serà la que no és "estatutària", atès que la iniciativa sorgeix en període de suspensió, el 1935 treballa sobre la proposta de creació d'un institut (vegeu el lligall de l'AJPMB, f354):

"... destinat a la preparació d'educadors, mestres, directors d'internats que vulguin consagrar-se als nens irregulars".

La iniciativa o proposta va arribar a la Junta de Protecció a la Infància, en aquells moments, de Catalunya, com a "Proposta de creació de l'Institut de Pedagogia Especial", que s'eleva des del Grup Benèfic Wad Ras al president de la JPIB. La proposta la fan el director de Wad Ras, Jaume Bertran i Orfila, i el metge Joan Còrdova, director dels Serveis Mèdics, en data 23 de desembre de 1935. Poc després, la Junta va aprovar la seva creació en la sessió de 26 de desembre del mateix any, i l'eleva al conseller corresponent, que no és altre que Raül Roviralta, promotor també, uns anys enrere, de la primera escola d'assistents socials de Barcelona.
Raül Roviralta
Raül Roviralta ja havia estat lligat a la JPIB com a vocal al final dels anys vint i inici dels trenta. Va ser un dels denunciants de Ramón Albó (Sánchez-Valverde, 2009a, p. 103 i següents) i de les seves pràctiques com a cap de la Junta, denúncia que va obligar Albó a dimitir dels seus càrrecs en la Junta i el Tribunal.
Metge de professió (fundador de la Clínica Plató y de diferents laboratoris farmacèutics), es va distingir perquè va ser el fundador de la primera escola d'assistents socials de Catalunya el 1932. Per a entendre algunes de les seves actuacions com a conseller, vegeu el lligal de l'AJPMB, f854, i per a seguir les seves idees sobre l'acció social consulteu Roviralta Astoul (1937).
La proposta conté afirmacions com aquesta:

"En la concepció actual de la Protecció a la Infància la capacitació del personal apareix com un dels mitjans primordials per a la deguda eficàcia, millor preparació es tradueix, forçosament, en millor protecció."

Però, no hem trobat res que ens faci pensar que aquest projecte es va portar a terme després d'aquestes dates. Pot ser que la situació política, marcada per la victòria del Front Popular en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 i el consegüent restabliment de la Generalitat "estatutària" influís en l'aparcament del tema. Malgrat tot, nominalment, era una proposta molt moderna i no acaba de quedar clar perquè es va deixar de costat amb la nova administració.
El Grup Benèfic Wad Ras (denominat J. J. Rousseau en aquesta etapa) en la Guerra Civil: la direcció de Frederic Godàs (1936-1938)
L'altre exemple serà la concreció de l'acció socioeducativa que es dóna en la institució referencial de la JPIB en aquesta etapa: el Grup Benèfic Wad Ras, que canvia de nom (un altre exemple del canvi de nomenclatura d'alt nivell simbòlic) i passa a denominar-se en aquests anys Jean Jacques Rousseau.
De fet, aquesta concreció s'inicia abans de la Guerra Civil com una opció de la Generalitat recuperada a la primavera del 1936. És llavors quan es nomena director del Grup Benèfic Frederic Godàs i Vila.
L'actuació de Godàs va ser frenètica, com si es tractés d'activisme polític. Va engegar una sèrie d'iniciatives interessantíssimes, i va ser el fil conductor en el qual totes bevien del principi del "valor educatiu del treball i de la funció de la formació professional" (Godàs i Vilà, 1989).

"... tallers d'aprenentatge hi havia en totes les Institucions de caràcter benèfic; però, sempre estaven orientats a la simple formació professional, deixant en mans de qui realitzava la formació l'explotació econòmica dels Tallers. La característica dels Tallers-Escola del Grup Benèfic va anar completament diferent de com funcionaven, per exemple els de l'Asil Toribio Durán, on els aprenents venien a ser com obrers de petites empreses. En el Grup Benèfic, els joves no tan sols eren capacitats manualment pels seus Mestres, sinó que ampliaven la seva formació escolar amb els coneixements teòrics de tot el relacionat amb la professió que lliurement havien escollit i sobretot s'ha de posar en relleu que mai van ser explotats econòmicament."

El llenguatge, s'ha renovat i s'albira una mirada més centrada en el nen que en les institucions.
Frederic Godàs i Vila
Frederic Godàs i Vila era fill de Frederic Godàs Legido, mestre que des del principi del segle XX havia actuat com a impulsor de la renovació escolar a Lleida, des del Liceu Escolar. Godàs i Vila va ser un dels promotors del CENU (Comitè de l'Escola Nova Unificada), ja iniciada la Guerra Civil i des del seu lloc com a director del Grup Benèfic. Va ser una víctima més de la Guerra Civil i va aconseguir salvar la vida només després de la intervenció a favor seu del sacerdot Pere Solà, al qual Godàs va ocultar en el Grup Benèfic Jean Jacques Rousseau durant els primers dies de la Guerra, de manera que al seu torn li va salvar la vida. Però els vencedors que el van condemnar per "ser partidario de la coeducación y amigo de las mujeres", el van despullar del títol i li van impedir tornar exercir com a educador. Als anys setanta va poder tornar a treballar a l'escola que, amb el nom de la seva dona, Felisa Bastida, van crear a Castelldefels. Als anys vuitanta, va ser nomenat president de la Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana. Va morir el 1997.
El seu ideari pedagògic es pot definir com el d'un dels precursors dels plantejaments "normalitzadors" de l'acció socioeducativa amb la infància, sobretot la que es troba en situació de risc social (superant els criteris segregadors), des de la seva defensa del principi del valor educatiu del treball i de la funció de la formació professional i l'obertura de les escoles professionals del Grup Benèfic, que dirigia a la població del barri del Poblenou, etc. Va traslladar també alguns elements de clares reminiscències makarenkianes (els models organitzatius de les repúbliques i les colònies) com a experiència pionera de pedagogia comunitària (per ampliar aquest tema vegeu Sánchez-Valverde, 2009b).
2.4.3.El franquisme (1939-1975): la recuperació acrítica del model assistencial de la Restauració i la progressiva deterioració de la intervenció beneficoassistencial
Els nens, i sobretot els nens en situacions socials de risc, passaran en aquest llarg període que ocupa gairebé quaranta anys de la història espanyola del segle XX a viure en un sistema d'atenció en el qual:

  • Les estructures d'atenció a la infància seran, en un primer moment, utilitzades com a instruments al servei de la repressió, dirigida, principalment durant els anys quaranta, directament contra els fills dels perdedors de la Guerra, tant des de les juntes de protecció de menors, com des de l'Auxili Social, com des de patronats com el de Mercè, que atenia amb recursos residencials de les juntes els fills, quan no els orfes (vegeu el lligall de l'AJPMB, f 812), dels presos, molts d'ells polítics.

  • Es reprivatitza el sistema, de caire caritatiu, i s'encarrega la gestió dels recursos públics a diferents ordes religiosos, amb una clara intencionalitat ideològica.

  • S'inicia una progressiva concentració i desmantellament de la xarxa de recursos socials existent i la seva substitució per un rosari de macroinstitucions de caràcter asilar i de quarter.

  • Es trenca, en definitiva, l'embrionari sistema de protecció social de la infància, entesa la protecció com a dret, i es torna a actuacions de tipus "paternalista, clientelar i graciós".

L'estat protector i paternalista
Serà sota la mirada d'Albó, encarregat pel règim el 1939 de reconstituir Junta i el TTM, (i que preferirà la presidència del TTM, càrrec que ocuparà fins a la seva mort), que es nomenarà F. Manich com a secretari de la Junta, el qual, al costat de J. Còrdova, metge d'aquesta, donarà un impuls a l'actuació de la Junta en una direcció clarament recuperadora del caràcter benèfic-caritatiu-assistencial, ara amb un altre nom, el d'auxili social, d'un estat paternalista i protector. En paraules d'F. Mànich i J. Còrdoba:

"Les funcions de beneficència, practicades amb un impuls primitiu de compassió, signifiquen un aspecte de la caritat; en canvi, en el concepte modern d'auxili social, es procura principalment, amb un criteri científic, de posar remei al mal."

(F. Mànich i J. Còrdoba, 1943, p. 16).

La concreció d'aquestes propostes en la JPMB es donarà, d'una banda, en la creació de l'Oficina Central del Nen (l'OCN tenia la seu a Barcelona, a Roger de Flor, 196), que desenvoluparà les funcions de les seccions de la Junta que s'ocupaven de la puericultura i primera infància, i que es funda el 1941. Aquesta institució serà d'un marcat estil higienicosanitari i concentrarà molts dels esforços de l'acció social amb la infància en aquest període. Inserida temporalment en moments de gran escassesa material, complirà una funció complementària a la dels serveis sanitaris.
Intervenció paternalista i protectora
La intervenció paternalista i protectora s'evidencia amb més força encara en textos com aquest: "L'Estat, guiat pel cabdill, vol i procurarà molts fills sans i forts; [...] la ignorància de la higiene pot ser causa de malaltia i mort del fill; [...] per cada nen criat a pit que mor, ho fan cinc criats amb biberó..." (INP, 1941).
En aquesta obra es recullen com a drets l'assistència mèdica, la indemnització en metàl·lic, el subsidi de lactància, els menjadors, etc.
A més, aquest model protector i paternalista es mourà sempre dintre d'un plantejament fins a cert punt "utilitarista", que tradueix clarament el demogràfic en riquesa econòmica. Segons ens diuen F. Mànich i J. Còrdoba en la introducció:

"L'interès pels problemes de la protecció infantil significa, a més d'un sincer amor als nens, una comprensió clara i concisa sobre un dels problemes importants de la riquesa nacional. Una gran quantitat d'habitants significa, per a una nació, una major força i una major riquesa".

(F. Mànich i J. Còrdoba, 1943).

Com a complement a aquestes propostes trobarem, per exemple, quin era el lloc que aquest sistema assignava a les dones.

"la guarda de l'ordre moral i la família"

(PPM, 1948, p. 11).

Patronat de Protecció de la Dona
El 1941 es crea el Patronat de Protecció de la Dona, que estarà:
"Encarregat de vigilar i mantenir la moralitat pública, de protegir les dones en perill i de redimir les caigudes, principalment menors d'edat, estima el Patronat que són obligacions seves principalíssimes:
a) informar el govern sobre l'estat de fet de la moralitat a Espanya
b) sotmetre-li les orientacions fonamentals que hagin de regir la política de sanejament moral i defensa dels costums,
c) realitzar com a instrument seu la funció moralitzadora i la defensa de les víctimes del vici de quatre maneres:

  • ajudant a l'Església en la seva funció social redemptora,

  • emparant les institucions socials que sorgeixin amb aquest mateix objectiu,

  • orientant l'acció de les autoritats,

  • i emprenent per si mateix les funcions vacants."

(Vegeu PPM, 1954, p. 77 i següents).
I tot això dintre també dels corrents que arriben del nord, que reclamen menys atenció a l'educatiu i la tornada a plantejaments psicosociològics de la criminologia i de la doctrina penal clàssica.

"El pensament social preventiu de l'educació, subratllat en demesia en el dret penal dels últims decennis, haurà de cedir en preponderància, encara que no desaparèixer."

(Mezger, 1942, pròleg).

L'Obra de Protecció de Menors, 1948
La nova regulació (la del nou règim) de la intervenció en els àmbits de protecció i tutela seguirà un camí que s'inicia jurídicament amb la Llei de 15 de juny de 1942, que concedeix plena personalitat jurídica al Consell Superior de Protecció de Menors; continua amb el Decret de 25 setembre de 1943, que actualitza part de la legislació i fixa les representacions en el Consell Superior de Protecció de Menors (CSPM) i en les juntes de protecció de menors (JPM) provincials; i arriba gairebé sense modificacions legals fins a l'aprovació del Text refós de 1948, que crearà l'Obra de Protecció de Menors (OPM), per Decret de 2 de juliol de 1948 (Ministeri de Justícia, BOE del 24 de juliol), decret que s'estructura en tres llibres-capítols, relatius respectivament a disposicions generals, organització de l'obra de protecció de menors, i mitjans econòmics de l'obra de protecció de menors.
Les actuacions amb la infància en els quaranta, cinquanta i seixanta
Per les funcions de puericultura i primera infància, la JPMB (ja no tornarà a ser mai més la Junta de Protecció a la Infància –l'adjectiu menors s'instaurarà en el nom i arribarà com a "denominador" fins a la seva desaparició com a institució el 1985) havia posat en marxa l'Oficina Central del Nen (OCN), que es basava en una xarxa de diferents centres i recursos assistencials, que no eren nous, però que ara s'ordenaven des de criteris més tècnics i que eren bàsicament guarderies, parcs infantils i migpensionats.
I per a les qüestions de l'assistència social, la tutela i la lluita contra la mendicitat, seran aquests els anys en els quals la JPMB potenciarà l'OTA, i el model d'intervenció centrat en el retorn al camp, en la mateixa línia del que proposava Ramón Albó amb les seves colònies agrícoles (vegeu l'AJPMB, lligall f870); com també en la formació professional (potenciant les escoles professionals pròpies, situades en el Grup Benèfic Wad Ras), i es donarà també un lent procés de concentració d'institucions, posades sempre sota la mirada dels ordes religiosos, i de creació d'altres de noves, en una línia cada vegada més asilar, aïllant i repressora.
Exemples d'institucions diverses
El centre Nuestra Señora de Los Ángeles, a Vallvidrera, es va crear el 1945 (vegeu els lligalls de l'AJPMB: f206, f249, f256, f434, f587, f1358 i f1542).
Els anys cinquanta veuran néixer l'Institut Ángel de la Guarda, El Castell, a Santa Perpètua de Mogoda (vegeu els lligalls de l'AJPMB: f357, f1319, f1445, f1453, f1526 i f1540).
I també durant els cinquanta, Santa Teresa, a Sant Llorenç Savall (vegeu els lligalls de l'AJPMB: f26, f366, f418, f419, f421, f1154, f1296, f1312, f1390, f1452, f1530 i f1539).
Paradoxalment, els quaranta també seran els anys en els quals es desenvoluparà l'acció de J. J. Piquer i Jover, des del laboratori psicotècnic de Wad Ras, com també des de la seva labor teòrica (vegeu l'AJPMB, lligalls f455 i 10330, i lligall que conté la prova d'impremta de la publicació El nen abandonat i delinqüent, de 1945), fins que uns quants anys més tard, passarà a dirigir les publicacions de la Junta. Una altra de les figures d'aquesta època serà la de Claudio Bassols Iglesias, psiquiatra que va començar en el laboratori psicotècnic del TTM, ja en la Segona República, sota les ordres de Cuello Calón, i on després del trenta-nou coincideix amb Piquer i Jover.
Els anys cinquanta deixaran pas a altres propostes, com el Pla Aunòs, de creació de nous equipaments, amb els migpensionats com a intervenció estrella (vegeu Sánchez-Valverde, 2009a, p. 135 i següents).
I, d'altra banda, els últims anys de la dècada dels cinquanta, en la història de la JPMB estan significats per la desaparició, de l'escena de la protecció i tutela de menors, de Ramón Albó, que mor el 1955.
La degradació del sistema s'accentua als seixanta, amb una actuació en l'àmbit institucional que significarà l'inici d'un camí, lent i progressiu, de conversió del Grup Benèfic Wad Ras, que en aquells moments encara acollia més de 850 nens (vegeu, per exemple, la Memòria de 1958, lligall de l'AJPMB, f650, poden semblar molts..., però és que al principi dels quaranta va arribar a tenir més de 1.300 nens acollits!), en un centre de formació professional, per l'aparició d'altres grans centres asilars i per una certa situació d'estancament en les idees i propostes.
Els seixanta significaran una continuïtat de l'escenari anterior i se centraran en la construcció de l'Institut Ramón Albò de Mollet del Vallès (IRAMV) i en un darrer esforç de renovació dins de la Comissió Catòlica Espanyola d'Infància.
Altres exemples del que es feia amb la infància
La Guerra Civil i la postguerra veuran també el desenvolupament de noves institucions (com l'INAS, Institut Nacional d'Auxili Social), i el moment històric veurà també el desenvolupament del trets més regressius del model en institucions com l'Asil Durán, que s'hauria d'estudiar com l'exemple del que no ha de ser.
I estarà complementat per l'actuació amb la infància de les administracions locals en aquesta etapa, que complementaran un escenari en el qual els asils de l'Ajuntament de Barcelona o les Llars Mundet actuaran amb uns continguts segregadors i asilars amb el desenvolupament d'institucions de caràcter paternalista seguidores del "de les ciutats assistencials", macroinstitucions asilars, autosuficients, concebudes com a grans "municipis totalitzadors", que vivien de manera paral·lela en microsocietats aïllades i diferenciadores.
La crisi total del sistema
Els setanta vindran marcats per la crisi del sistema i els primers intents de renovació. Exemples d'això seran la renovació i reforma del centre L'Esperança, la residència Alborada de Sabadell, la Colònia Agrícola de Santa Maria del Vallès (Les Torres de Bellaplana), de Lliçà de Vall i de l'Institut Ramón Albó de Mollet del Vallès, que seguien la línia del que socialment i professionalment estava passant a Catalunya.
Des de feia un quant temps, a Catalunya hi havia diferents moviments que s'articulaven, especialment però no únicament, entorn del Centre de Formació d'Educadors Especialitzats de Barcelona (CFEEB). El nom d'educador especialitzat prové de la nomenclatura de tradició francesa i serà el nom que conjunturalment assumeixin aquests professionals en aquesta època. Aquest centre, seguint les referències d'intervenció gal·les d'aleshores (línies d'intervenció que des del principi dels seixanta havien anat renovant la teoria i la pràctica de l'educació social), exercirà una influència fonamental en tot el futur de la intervenció amb la infància a Catalunya i a Espanya, com també en la mateixa articulació de l'educació social com a professió finalment reconeguda.
Lectura recomanada

Sota el títol Los educadores especializados precisan gran formación, en aquestes dates es publica, en la revista de la JPBM, una ressenya sobre el CFEEB (vegeu Pro infància i joventut, Junta Provincial de Protecció de Menors de Barcelona, maig-juny 1970, núm. 129). 

I la JPMB i el TTM no quedaran al marge d'aquesta influència de renovació teòrica. Les propostes crítiques –que s'inicien amb la del centre l'Esperança, que esclatarà el 1970, i que tindrà un elevat nivell de presència en els mitjans de comunicació, que com no podria ser d'altra manera acabarà amb un acomiadament col·lectiu dels protagonistes de l'experiència– van en una línia "de normalització", i sobretot de qüestionament del mètode i el sistema asilar, que es donen en aquesta època, ja que el centre de la proposta que provoca una reacció des de la presidència del TTM d'acomiadament de tot l'equip educatiu és bàsicament el fet d'obrir el centre i les escoles al barri.
L'atmosfera es mou en una formulació de renovació de la protecció de menors que podríem resumir sota els pressupostos de les propostes normalitzadores:

  • Necessitat d'una visió no solament "jurídica" del problema: incorporació dels plantejaments del treball social i de la intervenció educativa (en els orígens del problema, podem llegir, en La Vanguardia del 7 de març de 1976, un titular molt expressiu: Menys beneficència i més pedagogia).

  • Intervenció, el més propera possible al medi d'origen del nen/nena, trencant les dinàmiques asilars i solament institucionals, com exemple de la segregació. El 1977 la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d'Advocats de Barcelona elabora un informe sota el títol de Defensa y Alternativa a las instituciones benéficas, que defensa explícitament "la tornada dels nens a els barris" (vegeu també La Vanguardia del 12 i de 15 de febrer de 1978).

  • Conversió dels recursos residencials en uns altres "el més semblants" possible a les famílies: grups de màxim vint nens, amb reproducció de la vida familiar, en espais diferenciats, etc.

  • Pressupostos suficients.

Totes aquestes iniciatives confluirien en l'organització d'una plataforma estable de coordinació, durant el 1977, sota el nom de Comissió d'Entitats, que agrupava a representants del Centre de Formació d'Educadors Especialitzats, de l'IRES (Institut de Reinserció Social), del Col·legi d'Advocats, del Col·legi de Llicenciats (secció de psicologia), Associació d'Assistents Socials, Rosa Sensat, educadors i educadores de diversos centres, que farà diferents propostes de canvi en les polítiques socials i en les lleis, durant aquests anys.
La presència social d'aquesta comissió va ser molt activa (vegeu l'acta de la Comissió Permanent de 22 d'abril de 1977, lligall de l'AJPMB f1068). I resulta contrastable també que, com una manifestació més del replegament del règim, la JPMB es tanca sobre si mateixa, i es dedica a observar el que passa, gairebé sense intervenir, ni tan sols quan el 1977 es declara una vaga en l'IRAMV contra les decisions del nou director (funcionari, en sentit estricte, de la Junta, que proposarà la reducció dels equips educatius, etc.), que havia estat nomenat després de la ruptura de relacions amb els germans de La Salle. I aquesta actitud de distància es dóna malgrat que la qüestió és primera pàgina dels periòdics durant mesos.
Estudi de les hemeroteques
L'estudi en les hemeroteques sobre aquest conflicte, que omple pàgines d'informació i de reflexió en la premsa de l'època, ens donaria una imatge molt fiable de com s'ha construït la professió de l'educador social. I sempre podrem trobar-nos amb una referència continuada des de la ploma d'Antonio Figueruelo, que des del seu treball en El Noticiero Universal, serà un puntal comunicatiu fonamental d'aquestes propostes. El seu reconeixement és obligat.
La "transició" portarà el col·lapse del sistema, incapaç, com el sistema polític, de donar respostes acordes amb els temps.
La primera manifestació dels nous temps es concretarà en la proposta i l'experiència normalitzadora emblemàtica d'aleshores, els col·lectius infantils de l'Ajuntament de Barcelona, formulació que encara no ha estat superada, i que a la pràctica consistia en l'aplicació dels punts abans esmentats.
Col·lectius infantils de l'Ajuntament de Barcelona
Aquest contingut renovador dels col·lectius infantils de l'Ajuntament de Barcelona ha quedat de vegades diluït en altres aspectes de caràcter administratiu que van acompanyar la seva execució. El que resulta innegable és que l'aire fresc i la il·lusió que des de Barcelona, en aquells anys, es va infondre en tots els professionals que interveníem amb nens i nenes, nois, adolescents, etc. va ser importantíssima, i que recuperar i aprofundir en la seva memòria i en la seva experiència és encara necessari. Hi ha estudis sobre la proposta molt interessants: la tesi de Juli Sabaté (1982);la de Martinell i Sempere (1994), que dedica a aquesta experiència un capítol sencer (p. 326 i següents); i també en Casas i Aznar (1986).
A l'autor d'aquest capítol li consta, a més, l'existència d'algun treball inèdit de Faustino Guerau de Arellano, que va ser un dels seus protagonistes al costat de Toni Julià (aquest últim també havia iniciat abans de morir el juliol de 2009 una nova recerca sobre aquest tema).
2.4.4.Algunes consideracions entorn de les polítiques d'infància de la Generalitat de Catalunya des de 1981. El final de l'aventura històrica de la JPMB
En aquest petit apartat, el menys desenvolupat d'aquest recorregut, tan sols farem algunes anotacions. Del que va passar en els anys que van de 1981 a 1985, quan desapareix definitivament la Junta, a mi m'agradaria tan sols oferir un petit estudi introductori i compartir, en veu alta, algunes reflexions.
La Constitució de 1978 obre una nova etapa, de formes i continguts democràtics, enfront del feixisme corporatiu quotidià del franquisme. Però, com a norma sorgida d'un acord o "reforma del i amb el règim anterior" (més que de la ruptura històrica), la nova Constitució i especialment l'aplicació sociopolítica que se'n fa, malgrat professar una vocació de proclamació de l'Estat espanyol com estat social i de dret:

  • en no haver fet una revisió profunda del cos legislatiu heretat del vell règim (proclamada en aquella direcció);

  • en haver de conviure amb situacions de manifestacions antidemocràtiques gravíssimes (cop d'estat del coronel Tejero, el febrer de 1981);

  • i en haver d'aplicar-se coetàniament amb el desenvolupament de l'estat de les autonomies,

ha generat un estrany panorama de discontinuïtats i de drets poc reconeguts, quan no de manteniment d'algunes regulacions jurídiques i legals clarament antidemocràtiques.
Això és més evident quan es tracta de drets que es mouen en l'àmbit dels serveis socials, espai d'exercici i desenvolupament de l'estat social que a Espanya ha quedat una mica relegat en haver-se situat en la Constitució en el capítol 3, el de les expectatives de dret, i no en el capítol 2, que recull els drets universals exigibles individualment.
Tot això, en el cas de la infància i de les polítiques referides a ella, que la democràcia ha engegat en aquests anys, ha dut a una situació d'estancament de les regulacions i a una prolongació en el temps de part dels models d'intervenció paternalistes i tutelars que s'havien consagrat en els quaranta anys de franquisme. S'han millorat els continguts estructurals (desaparició dels asils i macrocentres) i s'ha procedit a una certa professionalització de la intervenció.
Però som al 2009, i encara esperem lleis relacionades amb la infància que siguin integrals i no diferenciadores, que recullin el principi dels drets exigibles individualment enfront del proteccionisme negatori, que fixin la intervenció des del principi d'unitat de cas i territori, i que no es perdin en marasmes administrativistes i en regulacions fetes a mesura de la necessitat de cobrir les responsabilitats de l'executor i que, derivades de l'encàrrec institucional, només saben concretar-se en la mesura administrativa (tal com passa ara), sense preguntar-se si ella respon o no a les necessitats del nen.
El resultat final, de moment, és que el sistema de protecció social no està del tot desenvolupat, i que algunes vegades s'han dibuixat camins que no s'han transitat (com, per exemple, la Llei 8/1995).
El que es dóna, a més, en una situació en la qual les noves manifestacions de problemes i de possibilitats d'exclusió social de la infància en els vuitanta, noranta i primera dècada del segle XXI han fet la seva irrupció d'una manera abrupta.
Nous problemes
Aquestes noves manifestacions no es refereixen només a la situació de la infància en general en un món globalitzat, tal com ens recordava Castells (2001), sinó a la més propera, la del nostre entorn, derivada de les noves manifestacions de la pobresa i dels nous funcionaments socioeconòmics que han produït un augment important de la immigració i noves situacions d'exclusió (sobre aquest tema vegeu Saavedra, 1991; i ja respecte al final dels noranta, els informes de la Fundació Foessa, de Caritas, o referits a Catalunya, de la Fundació UN SOL MÓN, de la Caixa de Catalunya).
La Llei de protecció de menors de Catalunya de 1985 i la dissolució de la JPMB
El 1985, amb l'aprovació de la Llei de protecció de menors de Catalunya, s'intentarà plasmar el primer model, a Catalunya, d'intervenció de la tot just reconstituïda democràcia en aquest àmbit. I en aquest intent (una mica fallit) ja s'apunten alguns elements d'aquest retorn a un plantejament proper al model judicial o juridicopenal, centrat en la responsabilitat, que s'ha anat consolidant en els últims anys, sobretot pel que fa a la justícia juvenil.
La veritat és que aquesta llei va ser una llei continuista i molt poc innovadora, que va intentar conciliar-se amb la regulació anterior (especialment en el llenguatge) i que se centra més a organitzar la part instrumental i procedimental de la intervenció social amb una "de les manifestacions en les quals la infància es presenta", que en la definició d'uns nous marcs globals d'actuació (i quan ho intenta el resultat no és gaire brillant).
La introducció ens diu:

"la llei parteix d'un concepte restringit del terme «protecció de menors», que comprèn únicament la prevenció i el tractament de la delinqüència infantil i juvenil i la tutela de menors per defecte o per exercici inadequat de la pàtria potestat o de la guarda i custòdia".

(Llei de Protecció de Menors de Catalunya de 1985).

Definició de protecció de la infància
Definir la protecció de la infància com el tractament de la delinqüència o la seva prevenció sona una mica estrany i significa en la pràctica la identificació de dos sistemes de regulació social, el judicial i el de serveis (o acció) socials, la qual cosa els subsumeix en un d'únic, amb els consegüents riscos d'inespecificitat i de subordinació de l'un a l'altre. La dependència de les polítiques socials d'infància dels plantejaments purament jurídics mai no va estar tan desenvolupada, a pesar de la contínua referència en la Llei a l'educació (que apareix esmentada trenta-quatre vegades en el text). En la pràctica se substitueix el paternalisme moralista pel paternalisme jurídic, però paternalisme defensiu enfront del nen que encarna el perill.
I això malgrat la declaració d'intencions, una mica contradictòries, que hi ha en el títol preliminar o introductori d'aquesta:

"La llei desenvolupa àmpliament les tres competències que comprèn el fi «protecció de menors» (A.- el tractament de la delinqüència infantil i juvenil; B.- la prevenció de la delinqüència infantil i juvenil; i C.- la tutela de menors per defecte o per inadequat exercici de la pàtria potestat o del dret de guarda i educació) amb les característiques especials de cadascuna d'elles. Existeixen, no obstant això, actuacions comunes a les tres competències que són, fonamentalment, les següents: facilitar a l'autoritat judicial de menors, representada pels Tribunals Tutelars de Menors, una aplicació òptima de les mesures que dictin, la qual cosa haurà de permetre, des d'ara, que no es redueixin a les d'internament, com era habitual; substituir els antics criteris de beneficència en què es basava la protecció a la infància i a la dona per la moderna concepció de servei públic; utilitzar personal especialitzat i interessar-se per la seva adequada preparació i formació permanent; respectar i preocupar-se activament pel procés educatiu, i introduir noves mesures pedagògiques que puguin oferir respostes adequades a les necessitats del menor."

D'altra banda, seran les limitacions evidents d'aquesta proposta les que duran l'Administració de la Generalitat, i així es donarà resposta a demandes socials i polítiques, a la diversificació d'aquesta estructura (diferenciant la justícia juvenil de les polítiques de promoció i de protecció de la infància), amb la creació de la DGAI, Direcció General d'Atenció a la Infància, el 1989, sota un marc d'intervenció social més centrat en l'aspecte socioeducatiu que en el jurídic (la mateixa opció en la denominació és un bon exemple d'intencions). Per a la creació d'aquesta nova instància, s'agruparà la major part dels recursos de la DGPTM i de la Secció d'Infància de la Direcció General de Serveis Socials - ICASS.
Una doble demanda social
En aquests anys es viu una dobla demanda social. D'una banda, a escala internacional, al final dels vuitanta, Unicef (l'organisme per a la infància de l'ONU) redobla les seves campanyes, amb congressos internacionals dirigits a la regulació internacional d'una carta de drets de la infància que culminarà en la Convenció de l'ONU de 1989 (entre ells, el congrés organitzat pel comitè italià de la Unicef, a Lignano, al Friuli, Itàlia), al setembre de 1987, sota el lema Per una Convenció internacional dels drets dels nens). Unicef i diversos organismes no governamentals, més de 120, entre els quals hi ha Amnistia Internacional, Creu Roja i associacions de pares, reclamaven la "necessitat urgent d'una normativa jurídica que, ajustant-se a unes pautes universalment reconegudes, prevegi els drets, els deures i les obligacions, de protecció a la infància". D'una altra banda, dintre del nostre país es repeteixen manifestacions (com la que es fa a Madrid el 1 de juny de 1985, convocada per la Coordinadora de Barris) que provoquen la intervenció del defensor del poble, Joaquín Ruiz-Giménez, que en roda de premsa del 18 de juny reclama una "nova regulació de les lleis de menors". També hi ha denúncies sobre la situació d'indefensió dels infants i la falta d'adequació de les lleis als principis constitucionals (vegeu M. Robles, 1987, i P. Montero, 1989).
En un altre ordre de coses, aquesta llei va significar, a més, la desaparició definitiva de les juntes a Catalunya i, en conseqüència, la Junta de Protecció a Menors (Infància) de Barcelona, acaba el seu recorregut històric.
I una referència als nois infractors
I si ens referim al nen infractor, la situació és encara més preocupant. Perquè, invocant principis de suposat caràcter tecnicocientífic, s'han deixat de banda els criteris d'intervenció basats en l'acompanyament educatiu i en la intervenció integral i en xarxa (és a dir, en tots els aspectes que incideixen en l'aparició d'aquestes conductes –individuals, socioeconòmics, culturals, etc.–, i de manera coordinada amb els diferents subsistemes d'exercici i de control de drets –serveis socials, educació, sanitat, etc.–, entre els quals el judicial només és el recurs màxim) per a centrar tota l'actuació en un retorn als principis següents:
de la doctrina penal clàssica basada en "la responsabilitat individual", que assegura la igualtat de drets amb els dels adults, però no la reinserció d'aquests nois i noies.
El especialistes parteixen de la necessitat de superar el model de justícia de menors "positivista" que ha imperat en el nostre país en l'últim segle, però que tampoc caiguin en les derives dels nous corrents com el "model de justícia" americà i anglès, que es basa en una concepció basada en els punts següents:

"rebuig de la idea que el delicte està determinat per les circumstàncies socials; falta d'interès en les causes del delicte; creença en el lliure albir del delinqüent a l'hora de transgredir la llei; i la defensa de la intimidació com a fi prioritari del sistema."

(Jueces por la Democracia, 2000).

És a dir, que en el fons duem gairebé trenta anys d'impàs i de retard.

3.Proposta de conclusions

Com a manera d'intentar sintetitzar el que volgut compartir, presento algunes de les conclusions i de les idees claus que s'han defensat. Sempre des de la provisionalitat del procés de construcció del saber i segurament amb les limitacions de la meva mirada individual.

  • La infància irromp com a subjecte i espai social de significació i referència amb l'inici del segle XX, dins d'un escenari de proposta higienista, sanitàriament, socialment i políticament; des de les conseqüències de la creació dels espais públics i privats (la família) que postula la burgesia; des d'unes noves necessitats de "treballadors dòcils i saludables" (el que valoritzarà la funció social de l'educació-escola i de la infància); etc.

  • La Llei de protecció a la infància de 1904, i la Llei de tribunals de nens de 1918 (que en posteriors reformes passaran a denominar-se tutelars i de menors), i les respostes institucionals que se'n deriven a partir, signifiquen dues manifestacions importants en el procés d'assentament de les estructures de poder de l'Estat burgès a Espanya, i més concretament dels rudiments de l'estat social (sobretot pel que fa a l'acció social cap la infància).

  • Malgrat el contingut tècnic tutelaritzador i positivista d'aquestes regulacions, basat en la "no" responsabilitat i en la possibilitat d'educar (reeducar) els subjectes per a millorar-ne les conductes (component que, d'altra banda, compartiran els diferents apropaments i les diferents posicions de proposta i model social que conviuen, es confronten i se succeeixen al llarg del segle XX), aquestes lleis signifiquen l'inici d'un procés, no exempt de tensions amb l'alternança, segons el moment històric, entre unes propostes de caràcter més caritativoassistencial, i altres de tipus més tecnicoprofessional, el resultat final del qual serà la substitució (amb matisos) de la xarxa beneficoassistencial privada, fonamentalment en mans de la Església de manera quasi exclusiva des de temps medievals, per una altra de caràcter públic.

  • La funció dels sistemes que es dissenyen i implementen volen assegurar la intervenció i el control d'aquest important sector social, la infància:

    • control que s'exercirà tant des del vessant "ideològic", element accentuat en alguns moments fins a nivells insospitables (el primer franquisme),

    • com des de la possibilitat, instrumentalitzada, d'aconseguir mà d'obra especialitzada, barata i poc problemàtica, dòcil; per això, la funció de les escoles professionals serà fonamental;

    • situació que, en els casos de les "joves col·locades", orientades cap al servei domèstic, i en els dels acolliments "agraris", arriba a ser escandalosa.

  • Aquesta substitució es fa, a més, amb l'ús d'instruments de participació social (la mateixa Junta n'és una mostra) que possibiliten certs nivells de participació i de presencia laics en la seva actuació i tenen a veure amb els processos d'obertura dels espais socials "públics" que la burgesia fa en les seves primeres accions polítiques i socials.

  • I per acabar, paradoxalment, aquestes dues lleis, malgrat el seu nombre elevat d'instruments de control social, possibiliten un gran pas en la "professionalització" de l'acció social en aquest dos àmbits, amb l'aparició dels nous esforços educatius derivats, d'una manera no prevista, de la necessitat de "classificar" els subjectes atesos. Aquest procés de professionalització s'accentuarà en el període republicà, amb l'actuació de la Generalitat en els anys trenta i en la tot just recuperada democràcia dels primers vuitanta.

Resum

Es fa un recorregut, sobretot de caràcter històric, del que fou la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona, institució que es va crear el 1908 com a aplicació de la Llei de protecció a la infància, de 1904, i que va continuar vigent fins a l'aprovació a Catalunya de la Llei de protecció de menors, de 1985.
Emmarca i introdueix el tema amb un petit estudi sobre la irrupció de la infància com a espai social de referència, amb el consegüent procés de construcció d'una determinada imatge que significa i opera socialment com a delimitadora d'aquest espai social.
També es fa un recorregut sobre algunes de les claus del funcionament institucional que va adaptar al llarg de la seva vida (el funcionament participatiu, des del compromís social, els encàrrecs socials que rep successivament, etc.).
I es presenten els diferents períodes històrics en què es pot organitzar l'acció social de la Junta, remarcant algunes de les línies d'actuació principals.
A més de les qüestions d'ubicació (historicotemporal, institucional, de model d'acció socioeducativa, etc.), intenta oferir algunes referències per a poder entendre com es va desenvolupar la institució, dins d'una opció que sempre ha girat entorn dels corrents de tipus reeducatiu (d'inspiració racionalista), que creien en la innocència i la irresponsabilitat del nen, però que també el condemnaven a una situació de "tutela" i a la menysvaloració com a subjecte de drets (la generalització de la denominació menor enfront de l'original d'infància en seria un símptoma). Aquest contingut, sobretot en la primera etapa, va ser amplificat pels plantejaments higienistes, que li van fer assumir en alguns dels seus moments un contingut clarament etiquetador i de control social dels infants sobre els que actuava.
Les juntes de protecció a la infància van obrir al nostre país un interessant camí de presència de la infància en l'espai social i de la seva atenció, que s'ha de reconèixer com un avenç important en termes històrics i socials. Avenç que s'hauria de continuar amb un pas més decidit en la consideració dels infants com a ciutadans amb plens drets, que necessiten protecció (i prevenció de les situacions de risc que poden patir), però també promoció i participació social.

Glossari

assistència social f
Un dels tipus d'acció social que s'han succeït històricament, i que es consolida en el primer terç del segle XX com a superació dels plantejaments centrats en la "beneficència", des d'una formulació amb els components següents: actuació des de la responsabilitat pública, explicació i resposta cientificotècnica, donada per intervencions professionals i des del compromís laic.
Una segona accepció ha reduït el camp semàntic d'aquesta locució a la identificació amb una de les professions predominants que es desenvolupen en aquesta resposta social.
correccionalisme m
Corrent de caire juridicopedagògic que es configura al final del segle XIX, amb un elevat contingut positivista, basat en la "no" responsabilitat dels nens sobre alguns dels seus actes i en la possibilitat d'educar (reeducar) els subjectes per a millorar-ne les conductes. Es creia en la innocència del nen, però també se'l condemnava a una situació de "tutela" i a la menysvaloració com a subjecte de drets (la generalització de la denominació menor enfront de l'original d'infància en seria un símptoma). Aquest contingut, sobretot en la primera etapa, va ser amplificat pels plantejaments higienistes, que li van fer assumir en alguns dels seus moments un contingut clarament etiquetador i de control social dels infants sobre els que actuava.
educació especialitzada f
Terme anterior al d'educació social, cada vegada menys utilitzat, d'origen francès, que defineix un tipus d'intervenció i acció socioeducativa de caràcter compensatori, adreçada a persones i col·lectius amb dificultats en el procés de vida i de socialització.
També, en un sentit més ampli, es refereix a un dels àmbits en què històricament s'ha anat configurant l'educació social: el de la intervenció amb famílies, infància o col·lectius en situació de risc social.
A Catalunya aquesta denominació s'incorpora a partir del final del anys seixanta, quan es crea el Centre de Formació d'Educadors Especialitzats de Barcelona a instàncies de Toni Julià i Bosch. Fins al final dels vuitanta es feia servir de manera gairebé sinònima de la d'educació social.
higienisme m
Corrent que es manifesta en multitud de propostes en l'àmbit sanitari, urbanístic, social, moral, etc. al final del segle XIX i el principi del XX.
Els plantejaments higienistes es desenvolupen a tot Europa des dels anys setanta del segle XX, tot just desprès de la guerra francoprusiana, que va provocar una gran mortalitat infantil, i coincidint amb una decadència generalitzada a tot Europa de la natalitat. Es produeix una reacció que en l'àmbit social es configura com un moviment de caràcter sanitarista que posa l'èmfasi en les condicions d'higiene, el contacte amb la naturalesa, etc. com a mitjà per a assegurar una menor mortalitat, i moral, amb una referència explícita al regeneracionisme i a la funció de l'educació (d'inspiració positivista). En aquesta reacció i corrent, i sobretot pel que fa a la infància, influeixen els avenços de la medicina, la internacionalització dels mercats (colonialisme) i un cert canvi d'actitud envers la infància, que es comença a veure com un factor de desenvolupament econòmic de la família, a la qual pot aportar més ingressos, i el nou protagonisme de l'educació com a eina de control social.
Exemples a la Catalunya d'aleshores serien les primeres propostes de colònies, l'avenç de les pràctiques talasoterapèutiques, la construcció de nous centres sanitaris (Casa de Maternitat, etc.), entre d'altres, i també la mateixa creació de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona.
juntes de protecció a la infància f pl
Institucions creades a Espanya a partir de la Llei de protecció a la infància, de 12 d'agost de 1904, amb la funció de protecció de la infància per primera vegada en la pràctica política, administrativa i socioinstitucional del nostre país. La Llei s'inspirava en la Llei Roussell (1874) francesa i traslladava alguns dels seus principis de gran contingut higienista i protectorsanitarista.
El 1931 el seu nom es va canviar pel de juntes de protecció de menors, nom que mantingueren fins a la seva desaparició.
Segons els moments històrics n'hi havia de tipus local (de manera alternant) i provincial (sempre), coordinades per un consell superior d'àmbit estatal. Els fons que en feien possible el funcionament provenien de l'impost del 5% sobre espectacles, creat amb la Llei de pressupostos, de 1911, impost que les juntes provincials s'encarregaven de recaptar, seguir, etc.
La seva pervivència en el temps varia segons l'indret, perquè durant la dècada del 1980 són traspassades a les comunitats autònomes i cada una en regula la continuïtat de manera diversa. En el cas de Catalunya són vigents fins al 1985, quan la Llei de protecció de menors les dissol.
La Junta de Protecció a la Infància de Barcelona va ser una de les més reconegudes al llarg de tota la seva història i en ella van coincidir personatges de la talla de Josep Pedragosa, Ramón Albò, Lluís Maria Folch i Torres, Frèderic Godàs i Vila, Claudi Bassols, Josep Joan Piquer i Jover, entre d'altres.
normalització f
Podríem definir, en paraules d'ara, la normalització com a Corrent de l'acció social que posa l'èmfasi en la l'accés als recursos socials i a la circulació normalitzada de les persones en situació de risc d'exclusió social, enfront de les actuacions que les «separen i segreguen» de les situacions normals i habituals per a la resta de població.
En la seva concepció actual, la normalització social parteix de propostes provinents del camp de la sociologia i de la psicologia social i actua juntament amb els conceptes o principis de sectorització, d'integració i d'individualització, que defensen que la millor resposta és la que es dóna en el mateix espai social o es manifesta en la situació de risc, des de la integració en els recursos normals i amb atenció individual a la diversitat de cada persona, amb una articulació específica relacionada amb la «desinstitucionalització», en el cas de la infància, per part de Bowlby, Spitz, entre d'altres. També està influenciat per la psiquiatria comunitària (Kaplan), o l'antipsiquiatria italiana (Llei 180 d'aquell país, sobre «Accertamenti e trattamenti sanitari volontari e obbligatori», del 13 de maig de 1978) i per Franco Basaglia, que es configuren definitivament als anys seixanta i setanta del segle XX.
tribunals tutelars de menors m pl
Institucions socials de format pseudojudicial, que neixen a Espanya el 1918 i que són vigents fins a l'any 2000, quan desapareixen fruit de l'aplicació de la Llei 5/2000, reguladora de la responsabilitat penal dels menors.
Aquests pseudotribunals (en aquests, qui exercia amb el nom de jutge no havia de ser jurista i no es donaven les garanties processals mínimes) són unes de les manifestacions principals del model "correccionalista" i "tutelar", referit en aquest cas a la infància i joventut transgressores, que s'imposa al començament del segle XX.
Les institucions, en la seva creació (per la Llei Montero Ríos, de 25 de novembre de 1918), es denominaven tribunals per a nens. No serà fins a la reforma, mitjançant Reial decret llei, de 15 de Juliol de 1925, quan es denominen, oficialment, tribunals tutelars de nens. I encara s'hauran d'esperar uns quants anys més, fins que la reforma també per Reial decret llei, de 3 de febrer de 1929, perquè aparegui la denominació definitiva de tribunals tutelars de menors.

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Casas, F. (1998). . Barcelona: Paidós.
Galí, A. (1979). . Barcelona: Fundació A. Galí.
Grabuleda Teixidor, C. (2002). . Tesi doctoral. UPF / Institut Universitari d'Història Jaume Vincens Vives (publicada electrònicament, en línia, accessible a http://www.tesisenxarxa.net/TESIS_UPF/AVAILABLE/TDX-0429103-130705//tcgt1de1.pdf, últim accés, 9 d'octubre de 2009).
López Núñez, A. (1992). . Madrid: CEPE (ed. facsímil, original de data desconeguda: entorn de 1908).
Sánchez-Valverde Visus, C. (2007). . Tesi doctoral. Publicada electrònicament a http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0528107-122248
Santolaria Sierra, F. (1984). . Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia.
Bibliografia complementària i referenciada al text
Anònim (1970, maig-juny). Los educadores especializados precisan gran formación. , 129. Barcelona: Junta Provincial de Protecció de Menors de Barcelona. (Ressenya sobre el CFEEB).
Aguilar i Cestero, R., Carbonell i Esteller, M. (Dir.), Gimeno i Cases, I., i Montiel i Pastor, J. (2004). . . Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Districte de Les Corts, Arxiu Municipal / Diputació de Barcelona.
Albó i Martí, R. (1942). . Barcelona: J. Horta i Cia.
Albó i Martí, R. (1927). . Barcelona: edició pròpia del TTM.
Ariès, Ph. i Duby, G. (Dirs). (1991). . Madrid: Taurus.
Ariés, Ph. (1973). . Paris: Editions du Seuil.
Ariés, Ph. (1986). La infancia. , 281, 5-17.
Armengol i Cornet, P. (1885). . Barcelona: Librería de Subirana Hermanos.
Alzate, M. V. (2001, juny). Concepciones e imágenes de la infancia. , any 8, 28 (accessible en línia a http://www.utp.edu.co/~chumanas/revistas/revistas/rev28/alzate.htm últim accés, 9 d'octubre de 2009).
Aymard, M. (1987). Amistad y convivencia social. A Ph. Ariès i G. Duby (Dirs.). (vol. 6, pp. 57-101). Madrid: Taurus.
Bourdieu, P. i Passeron, J. C. (1970). . Paris: Éditions Minuit.
Bosch Matin, J. i Blanco Otero, M. (1945). . Madrid: Gráficas González.
Capel, H. i Tatjer, M. (1991). Reforma social, serveis assistencials i higienisme a la Barcelona de final del segle XIX (1876-1900) A Institut Municipal de la Salut i Ajuntament de Barcelona. . Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Àrea de Salut Pública.
Capel Martínez, R. M. (2003). Mujer obrera y vida cotidiana en España a inicios del siglo XX. colaboración a J. Pérez Segura. , 71-86. Madrid: Consejo Económico y Social.
Casas, F. (2006). Infancia y representaciones sociales. (43) 1, 27-42.
Casas, F. (maig de 1986). Aportacions per a una historia del procés de normalització dels centres assistencials per a infants amb problemàtiques socio-familiars a Barcelona. 1975-86. Treball inèdit. (Fons personal de l'autor).
Castells, M. (2001). (vol. 3). Madrid: Alianza.
Cots i Moner, J. (1979). . Barcelona: Rosa Sensat-Edicions 62.
Demause, Ll. (Ed.). (1982). . Madrid: Alianza Universidad.
Donzelot, J. (1979). . València: Pre-textos.
Folch i Soler, A. (1995). . Barcelona: Oikos-Tau. 
Foucault, M. (1992).. Madrid: Siglo XXI.
Fundació Foessa, de Caritas (1998). . Madrid: Fundació FOESSA.
Fundació UN SOL MON, de la Caixa de Catalunya. . Informes 2001, 2002, 2003, etc.
Godàs i Vilà (1989). . Treball inèdit (fons personal del l'autor).
INP (1941). . Madrid: Impr. Suc. de M. Minuesa.
Institut Municipal de la Salut i Ajuntament de Barcelona (1991). . Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Àrea de Salut Pública.
Jorí Biscamps, J. (1919). . Barcelona: Impremta Badia.
JPIB, (1913). . Barcelona: Ed. pròpia JPIB.
Jueces por la Democracia (Grupo de Estudios de Política Criminal). (2000). . València: Jueces por la Democracia (sèrie "Documentos", 5).
Jutglar, A. (1966). En torno a la condición obrera en Barcelona entre 1900 y 1920. , 1, pp. 88-107.
López Alonso, C. . (1985). . Madrid: Siglo XXI.
Lecercle, J. L. (1973). Emilio en la historia. A J. J. Rousseau. . Barcelona: Fontanella - Edicions de Butxaca.
Mànich, F. i Còrdoba, J. (1943). . Barcelona: Publicacions de la JPMB.
Martinell i Sempere, A. (1994). . Tesi doctoral. UdG: Facultat de Ciències de l'Educació.
Mezger, E. (1942). . Madrid: Editorial Revista de Derecho Privado.
Montero, P. (1989, 28 de març). Menores sin ley. Los tribunales carecen de un texto penal para juzgar con garantías a los niños y adolescentes. .
Mulot Matisse-Les. I. (2000, 19 de juliol). Educación y división del trabajo en Costa Rica, Cuba y Guatemala: tres modelos de gestión de una contradicción capitalista en los siglos XIX i XX. A .
Muller, Ph. (1968). . Madrid: Guadarrama.
Paracone, C., Nicoletti, G., i Maurino, S. (1978). Servizi sociali: autonomie locali i volontariato: un'ipotesi di lavoro. , 20. Torino: Fondazione Giovanni Agnelli.
Pérez Segura, J. (2003). . Madrid: Consejo Económico y Social.
Petrini, I. (1963). . Barcelona: Ed. Rialp.
Perrot, M. (1991). La familia triunfante. A Ph. Ariès i G. Duby (Dirs.), (vol. 7, pp. 99-111). Madrid: Taurus.
Piquer i Jover, J. J. (1945). . Barcelona: JPMB.
PPM (1948). . Madrid: Ministerio de Justicia.
PPM (1954). . Madrid: Ministerio de Justicia.
Pradas, R. (?). Cuando mataban por las calles. A . (accesible en línia en http://www.publicacions.bcn.es/bmm/46/cs_index.htm, últim accés, 9 d'octubre de 2009).
Rojas Marcos, L. (1993, 29 de septiembre). El poder de los niños. .
Riesman, D. (1971). . Buenos Aires: Paidós ("Biblioteca del Mundo Moderno").
Robles, M. (1987, 16 d'agost). Protección de Menores. .
Roca, T. (TC) (1968). . València: Sección de Publicaciones del Consejo Superior de Protección de Menores / Imp. J. Doménech.
Romero Maura, J. (1989). . Madrid: Alianza.
Rousseau, J. J. (1973). . Barcelona: Fontanella - Edicions de Butxaca.
Roviralta Astoul, R. (1937). . Barcelona: Assaig s. e., s. l.
Saavedra, R. (1991). Mendicidad Infantil en los ochenta. Ponència. A (vol. II, pp. 409-431). Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales.
Sabaté, J. (1982). . Tesi doctoral. UB, Facultat de Geografia i Història.
Sánchez-Valverde Visus, C. (1995). Un problema institucional con «los horarios de los educadores» del Grupo Benefico Wad Ras en 1932. A C. Sánchez-Valverde Visus. . Comunicació presentada al . Murcia: Asociación de Educadores Sociales.
Sánchez-Valverde Visus, C. (2009a). . Barcelona: Generalitat de Catalunya, edició pròpia del DASC (Departament d'Acció Social i Ciutadania).
Sánchez-Valverde Visus, C. (2009b). Frederic Godàs i l'educació social: les intuïcions d'un precursor de la normalització. , 37. Barcelona: ICE.
Santolaria Sierra, F. (2000). Casas de familia y colonias agrícolas. Dos tendencias institucionales de la reeducación social en España (1900-1950). , núm. extraordinari, 295-316.
Termes, J. (1983). La immigració a Catalunya: política i cultura. A (pp. 199-292). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.
Wolf, S. (1989). . Barcelona: Crítica.
Ysart, F. (1932). . Barcelona: Publicacions del TTM.